Avisos i comunicacions

Festa de Sant Pere 2015. Dilluns, 29 de juny: Celebrarem l’Ofici Solemne de Festa Major a les 11:30 amb la Missa que presidirà el nostre bisbe, Mons. Josep Àngel Sáiz. El dinar de germanor serà a les 14:00 a l’escola Montserrat.

Festa de sant Cristòfol: El divendres dia 10 de juliol és la festa de sant Cristòfol, patró dels automobilistes. Per aquest motiu l’entitat “Amics dels automòbils antics de Rubí” participarà a la missa en honor del sant aquest dissabte 4 de juliol, a les 19:30 hores. Tanmateix la benedicció dels automòbils serà aquest diumenge, dia 5, a les 13:30 hores.

Vacances del Full Parroquial: Durant els mesos de juliol i agost no es publicarà el full parroquial. Què els qui puguin tinguin un merescut descans en el Senyor durant aquest temps d’estiu. L’horari de Misses durant l’estiu continua com durant la resta del curs.

Expressions de Fe vàlides i necessaries avui

sanacion

El retorn a la vida de la filla de Jaire i la guarició de la dona que patia pèrdues de sang manifesten en l’acció de Jesús aquesta veritat expressada per l’Antic Testament: «Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida». Déu ens crida a la vida i vol que visquem per sempre. Tanmateix, la humanitat, aferrada tot sovint al mal, refusa la vida que Déu li ofereix i es precipita cap a la perdició. Però Déu no ens abandona ni deixa d’oferir-nos el perdó i la salvació.

La malaltia de la dona i la mort de la nena expressen el mal que ens amenaça. L’acció de Jesús, que deixa que la dona se li atansi i quedi guarida i que retorna la vida a la noia, mostra el poder diví que pot superar fins i tot la malaltia i la mort. Fixem-nos en la fe senzilla de l’hemorroïssa; algú parlaria d’una visió supersticiosa, manipuladora i màgica del poder de Déu, però Jesús no la jutja pas tan severament com ho farien alguns puristes, sinó que l’acull en el seu dolor i veu en la seva creença una gran confiança en Ell. Si ens mantenim ferms, l’Esperit Sant sostindrà la nostra fe, com va sostenir la fe de Jaire en un moment en què aquesta s’hagués pogut ensorrar enmig de la impotència: «Tingues fe i no tinguis por», ens diu Jesús avui també a nosaltres.

En el camí de la vida trobem personatges que s’inclinen servilment davant la mort, resignats a la seva incapacitat, i que miren de treure’n el màxim profit enmig de la dissort: Els metges, incapaços de guarir la pobra hemorroïssa, l’han feta sofrir enormement i s’han emportat els seus diners, i ara aquella dona ha d’arrossegar una penúria que encara fa més gran el seu dolor. Les ploraneres, professionals de la mort que decoren amb llurs planys la defunció de la nena, però que no són capaces d’oferir cap altre consol a la família que unes llàgrimes a canvi d’una propina. I els racionalistes que es complauen en indicar que no hi ha solució i que tot s’ha acabat. Però enmig d’aquestes situacions, fa acte de presència Aquell que és la Vida, per posar en evidència que és la vida i no la mort qui té l’última paraula damunt de l’ésser humà.

La societat actual paga un fort tribut a la cultura de la mort; el Magisteri de l’Església n’ha parlat molt tot denunciant injustícies flagrants contra la dignitat humana. Aquesta cultura menysprea la vida i estén una angoixa sense remei que condueix a negacions de la vida com l’avortament o l’eutanàsia. En nom d’«una vida digna» o d’una pretesa solució dels problemes arriba a mesures dràstiques que neguen el dret dels més febles. ¿I què dir de la cursa i del comerç d’armaments, que mouen al mon capitals fabulosos mentre la major part de la població mor de fam? Davant d’aquesta manera de pensar que ens enfonsa en la comoditat i en les ganes de no embolicar-nos no ens hi podem pas resignar, perquè això voldria dir que preferim el plany a la possibilitat de canviar les coses.

Jesús allibera la dona de la seva malaltia i crida la nena novament a la vida. Avui, també el Senyor ens crida a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en camí.

Però qui és aquest?

jesus-calma-la-tempestad

Amb la gràcia del Senyor, us vaig a parlar de la lectura del sant Evangeli que acabem de sentir. En nom del Senyor us exhorto al fet que vostra fe no es dormi en els vostres cors enmig de les tempestats i onatges d’aquest món. No es pot acceptar que el Senyor tingués domini sobre la seva mort i no el tingués sobre el seu somni, ni cap la sospita que el somni s’apoderés del navegant Omnipotent sense voler-ho ell. Si això creguéssiu, ell dorm en vosaltres; si, per contra, Crist està despert en vosaltres, desperta està la vostra fe. Ho diu l’Apòstol: per la fe habita Crist en els vostres cors. Per tant, també el somni de Crist és signe d’algun misteri. Els navegants són les ànimes que passen aquest món en una fusta. També la nau aquella figurava a l’Església. Cadascun, en efecte, és temple de Déu i cadascun navega en el seu cor. Si els seus pensaments són rectes, no naufragarà. (Sant Agustí. Sermó 63).

Escoltem avui el passatge de la tempestat calmada segons l’evangelista sant Marc. I tal com ensenya sant Agustí nostra missió en aquest dia de gràcia que és el Diumenge, el dia de Déu en la nostra vida afanyada, és la d’escoltar la Paraula de Crist i recordar els seus mandats, així Ell no estarà dormit en nosaltres, sinó que creurem sempre en el seu poder diví, ja estigui Jesús somiant, caminant o convalescent. Un poder sempre preparat per actuar, però també per ocultar-se i posar a prova la nostra fe: tal com fa Crist amb els deixebles que li acompanyen en la barca. Despertar a Crist en les nostres ànimes significa dues coses: escoltar la seva Paraula de Salvació, l’Evangeli i recordar els seus manaments, és a dir, veure si els complim, veure en què es tradueix el nostre amor pel Crist, així Ell estarà present en nosaltres. I despertar al Senyor en la barca del nostre interior també significa creure en el seu poder diví, en la seva Omnipotència. Jesús estava amb el Pare en la creació del món, i com diu sant Pau tot va ser creat per Crist i per a Crist, perquè Ell sigués la plenitud, el primer, el cap d’un cos viu. Per tant, si el vent i el mar escolten la seva potent veu i li obeeixen, nosaltres no podem dubtar d’aquest poder, del foc que s’encén en nosaltres en escoltar la Paraula de Déu i que ens retorna la calma perduda pel pecat. Fem avui dues coses, mirem en el nostre interior on sabem que habita Crist, i escoltem la seva veu, doncs ens vol homes de fe.

El vent va cessar i va venir una gran calma. Ell els va dir: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Es van quedar espantats i es deien uns a uns altres: «Però qui és aquest? Fins al vent i les aigües li obeeixen! (Mc 4, 38-40).

Qui és Crist? Creiem realment que l’univers sencer li obeeix? Hem de constatar que som homes de poca fe i hem de redescobrir que som temples del Déu viu i veritable. És Jesús qui està en nostra barca!

El Sagrat Cor de Jesús

SCJ

Aquest passat divendres hem cele­brat la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús; el seu record no es redueix a una festa, sinó que l’Església li dedica tot el mes de juny per tal que els cristians el venerem, l’honorem i l’imitem es­pecialment en aquests trenta dies. I, més enllà d’uns límits temporals, la devoció al Sagrat Cor es pot estendre al llarg de tot l’any amb la pregària i la comunió els nou primers divendres de mes, unint-nos a l’obra redemptora i reparadora del Crist.

Demostrem, doncs, amb el nostre testimoniatge que estimem Jesucrist, tot corresponent al gran amor que Ell ens té i que ens ha manifestat lliurant-se a la mort per nosaltres, quedant-se en l’Eucaristia i ensenyant-nos el camí de la vida eterna. Hem de viure recordant-lo i pensant cada vegada que actuem: ¿Què faria Jesús en aquesta situació, què li dictaria el seu Cor? I això és el que hem de fer, davant d’un problema de família, a la feina, al veïnat, a la nostra comunitat, amb les nostres amistats, etc. Les obres i accions que faig, ¿m’allunyen de Déu o m’atansen a Ell?

En una època en la qual els cristians estaven allunyats del sagrament de l’Eucaristia per la poca freqüència amb què hom rebia la comunió, la devoció al Sagrat Cor va néixer per incentivar la comunió freqüent, almenys mensual, amb la pràctica dels nou primers divendres. Avui potser ens estranyarà, perquè segurament pequem per excés, ja que hi ha qui combrega de manera inconscient i poc respectuosa, sense haver-se examinat prèviament com aconsella sant Pau (1Co 11,28-30).

En la devoció al Sagrat Cor de Jesús, la comunió freqüent porta també aparellada la confessió sacramental igualment freqüent, per tal d’estar ben preparats i rebre dignament el Senyor. Per això, la devoció al Sagrat Cor és una crida constant a la conversió. Contemplar Jesucrist des d’aquesta faceta que manifesta la compas­sió i l’amor divins ens donen una gran confiança i alhora ens animen a ser portadors de la bondat de Déu enmig d’un món competitiu i fred, tan mancat i tan necessitat alhora de la gràcia divina.

Corpus Christi

CorpusChristi

 Fa dos mesos teníem, com avui, una celebració centrada en l’Eucaristia: el Dijous Sant. l’Eucaristia és prou important i rica per dedicar dues celebracions especials cada any. La d’avui té un caràcter potser més festiu, d’acció de gràcies cordial per aquest do del Senyor a les seva Església. No podem oblidar el caràcter pasqual -de relació directa amb la Mort i Resurrecció del Senyor- de cada celebració de l’Eucaristia. El Corpus d’enguany convida a donar relleu al tema del Aliança. En parlen directament la primera lectura i l’evangeli. És una manera pròpia del poble d’Israel d’entendre, viure i celebrar la relació amb Déu, que Jesús assumeix en el Sant Sopar donant-li un contingut nou i definitiu.

Llegint l’evangeli d’avui, crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius per al sopar pasqual, que a la narració de la institució de l’Eucaristia. Convida a cada assemblea que celebra a preguntar-se com preparem i com ens preparem per a cada celebració. L’Eucaristia no pot ser mai una cosa banal ni rutinària. Ni tampoc individualista (entre Jesucrist i jo). Si no hi ha sentit i vivència de família, de comunitat, de ser membres del Cos de Crist, l’Eucaristia es devalua. L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet lliurament

Déu estima tant el món que ha donat el seu Unigènit. (Jn 3,16).

I aquest es va perdre a si mateix, es va fer Eucaristia i va dir:

Això és el meu cos que es lliurés per vosaltres, aquesta és la nova aliança en mi sang (1Cor 11,24-25).

L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet comunió: “menjant i bevent … el que menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”. I per això va escollir elements senzills, elementals: el pa i el vi. Realitats que justifiquen i simbolitzen les suors i afanys de l’home; que uneixen les famílies per a ser compartits i que simbolitza el sosteniment bàsic, indicant-nos el sentit de la seva presència: alimentar la nostra fe i unir-nos com a família de fills de Déu. No és, doncs, un luxe per a persones piadoses; és l’aliment necessari per als que volem ser deixebles i dubtem i caiem. És el veritable “PA DELS POBRES”.

Però aquest amor de Déu ens urgeix. Crist fet presència ens urgeix que li fem present en la nostra vida, i ens empeny a estar presents, amb presència cristiana, al costat del proïsme.

Les tradicionals celebracions del Corpus tenen el perill de convertir-se en pomposes manifestacions de devoció popular que poden fer oblidar el sentit més genuí i primigeni de l’Eucaristia. Per no perdre la memòria, el millor és tornar a l’evangeli i rellegir, els relats de l’últim sopar. D’aquesta manera, quan al final de la consagració el sacerdot ens digui: “feu això que és el meu memorial”, entendrem que no n’hi ha prou amb repetir materialment els gestos i les paraules de Jesús. Més encara, ens sentirem convidats a identificar-nos amb les actituds de fons que el van portar a lliurar la seva vida per tots. Si no, la Comunió amb ell no serà expressió d’aliança, és a dir, d’una manera nova d’entendre les relacions amb Déu i amb els altres, sinó un ritus buit de contingut.

Hereus de Déu i cohereus amb Crist

SantísimaTrinidad

Hi ha algun poble que hagi sentit, com tu has sentit, la veu del Déu viu, parlant des del foc, i hagi sobreviscut?; algun Déu va intentar mai venir a buscar-se una nació entre les altres per mitjà de proves, signes, prodigis i guerra, amb mà forta i braç poderós, per grans terrors, com tot el que el Senyor, el vostre Déu, va fer amb vosaltres a Egipte, davant els vostres ulls? (Dt 4, 33-34).

Si haguéssim de respondre-li a Moisés aquesta pregunta que va fer al seu poble, hauríem de respondre que si. Però encara més, li podríem assegurar que no només hem escoltat Déu des del foc sinó que hem sentit parlar al Fill del Déu viu, al Verb de Déu fet carn, en llenguatge d’homes, amb paraules i comparacions humanes. Però, per què ens proposa la paraula divina aquesta pregunta en aquest diumenge?

La resposta és que avui celebrem el Misteri de la fe en la Santíssima Trinitat. Després d’haver rebut la força i els dons de l’Esperit Sant, avui no només contemplem des de fora a Déu, u i tri, sinó que el confessem amb fe viva i l’habitem, tal com Ell habita en els nostres cors. Així que per la fe que enforteix l’Esperit, nosaltres podem respondre que hem escoltat la veu del Déu viu i hem sobreviscut: som els seus testimonis. Crist ens va prometre que quan arribés l’Esperit Sant ens recordaria tot el que Ell ens havia dit de paraula, així que avui l’Esperit ens segueix recordant les veritats que ens va ensenyar Crist i ens guia fins al coneixement de la veritat plena. D’aquesta manera, el Mestre ens porta de la mà fins al Misteri, fins a l’interior de Déu:

la intimitat de Déu mateix, descobrint que ell no és solitud infinita, sinó comunió de llum i d’amor, vida donada i rebuda en un diàleg etern entre el Pare i el Fill en l’Esperit Sant, com diu sant Agustí, Amant, Estimat i Amor.”(Benet XVI – 2006). De manera que, en proclamar la nostra fe en la veritable i eterna Divinitat, adorem tres Persones diferents, d’única substància i iguals en la seva dignitat. (Prefaci de la Missa).

Aquesta és la nostra fe, i aquesta és la llum que ens il·lumina, Déu mateix, que s’ha fixat en els petits homes i s’ha volgut revelar. Per tot això, aquesta fe en el Déu veritable que hem rebut ens ha de fer recordar que tot, per petit que sigui, comença amb la Trinitat i desemboca en ella com a acció de gràcies. Es tracta de ser més conscients de l’Esperit que hem rebut i del Cos del que formem part, el Cos Místic de Crist que és l’Església, tots nosaltres. Davant l’eclipsi de la consciència de Déu, és a dir, davant l’oblit i la ignorància de la presència d’un Déu que ens ha creat i salvat, els catòlics hem de donar testimoniatge de la nostra fe tal com ens demana el mateix Crist:

Se m’ha donat ple poder en el cel i a la terra. Aneu i feu deixebles de tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant; i ensenyant-los a guardar tot el que us he manat. I sapigueu que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món. (Mt 28, 18-20).

Tots es van omplir de l’Esperit Sant i van començar a parlar

pentecostes

L’Esperit Sant porta a plenitud l’obra del Crist, retorna a l’Església la unitat de la fe enmig de la diversitat de dons, i fa que la humanitat avanci pels camins de la concòrdia i parli un sol llenguatge: el de l’amor. ¡Avui necessitem tant la presència i l’acció de l’Esperit! Ell ens fa entrar en la unitat del Pare i del Fill que Jesucrist mateix ha demanat per nosaltres. És bo i agradable viure units els germans, però encara ho és més quan vivim cercant la unitat, que és la manera d’obtenir-la.

El dia de la Pentecosta, quan van rebre l’Esperit, els apòstols i els altres deixebles es van reunir en assemblea per decidir el futur de la comunitat.

Pere digué en un to seriós:

Germans, recordeu tots els ensenyaments de Jesús quan va viure entre nosaltres; era molt interessant i molt gran el que ens va dir, però ara cal que mirem la realitat. I la realitat és aquesta: que Jesús és mort i la seva persona no gaudeix de simpaties a la ciutat; per tant, aneu en compte en pronunciar aquest nom en públic i de dir que ha ressuscitat, perquè això ens portaria molts problemes. Ja veieu que ens hem quedat sols, per això cal que siguem prudents. No parleu directament del que Jesús ens ha ensenyat, parleu de coses que a la gent l’interessi i li agradi sentir: d’economia, de la vida social, de política, de l’educació dels fills, de la salut, del temps…, podeu parlar també de religió si ho feu d’una manera suau i discreta. I quan parleu, feu-ho de forma ambigua i diplomàtica, de manera que, si us acusen, sempre us pugueu defensar dient que no us han entès bé, que no era això el que volíeu dir, sinó una altra cosa.

Segurament us heu quedat perplexos en llegir això… Gràcies a Déu i afortunadament per a nosaltres, aquesta reunió no es va celebrar mai, sinó que va succeir tot el contrari: pregant units, els apòstols acolliren l’Esperit Sant que els donaria la força per ser testimonis de l’Evangeli. De la pregària van passar a la missió, parlant amb valentia en el nom de Jesús, que sempre portaven als llavis i al cor, i donant a tothom raó de llur esperança. Gràcies a aquesta intrepidesa nosaltres som avui aquí vivint la fe que ells ens han transmès. ¿No necessitarem també nosaltres aquesta força que només ens pot donar l’Esperit?

En donar-los l’Esperit, Jesús ressuscitat confia als apòstols l’encàrrec i l’autoritat de ser servidors de la reconciliació dels homes amb Déu. La mort i resurrecció del Crist és la font generosa del perdó dels pecats. El Senyor és l’Esperit, i allí on és l’Esperit hi ha alliberament. L’Esperit que planava damunt les aigües al començament de la creació del món ha portat un missatge alliberador en posar-se damunt els profetes, damunt Maria, damunt Jesucrist, damunt dels apòstols i damunt de cadascun dels creients. Al segle XXI encara hi ha molts esclavatges que afligeixen la humanitat, per això hem de treballar perquè l’Evangeli continuï il·luminant el món i obrint un camí d’esperança per a tothom. Siguem també nosaltres instruments de reconciliació, descobrint primer el mal, la por, l’egoisme, la comoditat i la covardia que nien en el nostre cor per demanar-ne perdó a Déu, i després actuem segons el gran ideal que ens proposa sant Francesc d’Assís, el qual, inflamat per l’Esperit de Jesús, desitjava ardentment i demanava a Déu ser instrument de pau, amor i concòrdia fraterna.

L’Ascensió

GiottoAscension

Avui celebrem una festa important: l’Ascensió. Significa que Jesús, després de ressuscitar i de presentar-se viu als deixebles durant unes setmanes, va pujar al cel i des de llavors i per sempre Jesús està amb el Pare del cel.Això és el que significa “ASCENSIÓ” (pujar, com un ascensor que puja, o un excursionista que fa l’ascensió a un cim, o un equip que aconsegueix l’ascens a la divisió superior).

Aquest misteri cal veure’l en continuïtat amb la resurrecció: En ell es consuma el nou tipus de presència del Senyor gloriós. Unit per sempre a la seva humanitat gloriosa, ocupa el seu lloc a la dreta del Pare. La seva presència s’universalitza en tots els membres de la seva Església, a la qual ha confiat la responsabilitat històrica de construir el Regne per la virtut de l’Esperit que promet i envia. Per tant el Senyor gloriós està en el cel, juntament amb el Pare, però no estem sols, perquè ell ho va prometre “Quan vingui l’Esperit de veritat, els il·luminarà perquè pugueu entendre la veritat completa. Jn 16,13”. Va a complir-se la promesa del Senyor, pel Do del seu ESPERIT vivim en Crist, ens configurem amb ell, i ens convertim en els seus testimonis. La mentalitat dels Apòstols i la nostra, perquè som Església, necessita encara la purificació interior de l’ESPERIT, per viure en pacient i activa esperança davant la imprevisible tornada del Senyor.

El gran fruit de l’ESPERIT, és una gràcia transitiva, és a dir hereditària, convertir-nos en testimonis veraços, valents i creïbles del Crist: Nosaltres i l’Esperit Sant que Déu ha donat als qui l’obeeixen som testimonis de tot això. Hech 5,32. L’Ascensió del Senyor Lc 24,50 Jesús s’en va beneint i roman en la benedicció. Les seves mans queden esteses sobre aquest món. Les mans de Crist que beneeix són com un sostre que ens protegeix, ens cuida, ens mira amb amor i misericòrdia. Però són al mateix temps un gest d’obertura que estripa el món perquè el cel penetri en ell i arribi a ser en ell una presència.

I la seva benedicció és l’ESPERIT SANT que ens acompanya perquè no ens abandona: Estarà amb nosaltres tots els dies fins al final. (Mc 28,20). Per tant, podem pregar per la vinguda de Jesús? Podem dir amb sinceritat: Veniu, Senyor Jesús? Si, podem i hem defer-ho. Demanem anticipadament de seva presència renovadora del món. En moments de tribulació personal li implorem: VENIU, SENYOR JESÚS, acull la meva vida en la presència del teu poder bondadós i misericordiós. Demanem-li que es faci present amb eficàcia a la seva Església.

I els va dir:

Aneu per tot el món i proclameu la bona notícia a tota criatura. El qui cregui i es bategi, es salvarà, però el qui no cregui es condemnarà… (Mc 16,15)

és l’alegria cristiana; ens cal preguntar-nos si anunciem que Crist viu, ens acompanya i està present amb nosaltres? És la missió de l’Església i tu ets Església.

Hem cregut en Ell

madre-teresa-de-calcuta

Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).

Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell». Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).

La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.

Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).

Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.

Amb vostre nom comença nostra història

Montserrat

 La presència de la Mare de Déu de Montserrat en el seu santuari està molt vinculada a la formació i el desenvolupament històric de Catalunya, d’aquí que Mn. Cinto Verdaguer pogués dir amb tota raó en una de les estrofes del Virolai: «Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí». Certament, Catalunya no seria el que és sense la presència de la Mare de Déu i el seu patrocini sobre el nostre poble. Com a cristians, tenim la gran responsabilitat de ser sal i llum, testimonis de l’Evangeli enmig d’una societat que ha estat configurada per la fe cristiana.

Escric aquesta reflexió amb motiu del 107è Pelegrinatge de Rubí a Montserrat, que fem el primer cap de setmana de maig. En instituir la romeria, el Beat Josep Guardiet va tenir el bon encert de situar-la entre la festa de la Mare de Déu de Montserrat i l’inici del mes de maig, dedicat tradicionalment per la pietat popular a la Verge Maria. Ple d’amor a la Mare de Déu, el Dr. Guardiet va demanar sempre la seva protecció i va voler que la Mare del Salvador emparés la parròquia de Sant Pere de Rubí, que nostre Senyor li havia encomanat. Avui fem extensiu aquest empar a totes les parròquies de Rubí, que han nascut de Sant Pere com a parròquia mare.

La romeria d’enguany es fa ressò de de la donació per part de Jesús de Maria, la seva Mare, com a Mare nostra: «Fill, aquí tens la teva mare», aquestes paraules foren adreçades per Jesús al deixeble estimat i, a través d’ell, són també adreçades a cadascun de nosaltres. Ens diu l’Evangeli de Sant Joan que, des d’aquell moment el deixeble va rebre Maria a casa seva; i això és el que nosaltres també hem de fer, rebre la Mare de Déu com a Mare nostra. Com a deixebles de Jesucrist, rebem una doble vocació: ser fills de Maria, que mare dels creients i de l’Església, i ser membres d’aquesta Església que, com a mare, ens ha fet néixer a la fe. Maria ens és donada com la mare que ha après en el seu propi dolor a acollir i a consolar el dolor dels qui l’invoquen, dels qui saben que la bona mare acull sempre els fills, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin; el seu consol és donar-nos a conèixer el Fill que ella mateixa va portar al món perquè fos font de vida i d’esperança per a nosaltres; així no només rebem la mare com a fills seus, sinó que en ella esdevenim germans de Jesús i, en Ell, hereus del Pare del cel i de la vida que Ell ens ha preparat.

Els romeus que han pujat a Montserrat, els qui no heu pogut pujar i els qui, per estar amb la romeria i alhora no descurar-vos a vosaltres en l’atenció pastoral, pugem i baixem de la Muntanya santa de Montserrat, som una sola comunitat que es fa present als peus de la Mare de Déu patrona de Catalunya, a qui ens encomanem amb tota devoció, demanant que un dia puguem arribar a assolir les promeses de Jesucrist, i a qui presentem els nostres treballs, projectes i il·lusions perquè els ofereixi a Déu que ens estima i ens salva.