Avisos i comunicacions

Missa de la Candelera i benedicció de nens: Serà el diumenge 1 de febrer a la Missa de 10:00, amb els cants i presència de la Associació Rociera de Rubí.

Primera Missa de Mn. Emmanuel Pujol: El nou sacerdot, Mn. Emmanuel celebrarà la seva primera missa a la parròquia de Sant Pere el diumenge 1 de febrer a les 12:30.

Festa de la parròquia de Sant Pau: Aquest diumenge 25 de gener és la conversió de Sant Pau i la parròquia celebra la seva festa patronal. A les 10:00 Missa i a les 11:00 processó amb la imatge de l’Apòstol. A les 17:00 pel·lícula i berenar a la parròquia.

La Conversió de Sant Pau i la nostra

Conversión de San Pablo

Se de qui m’he fiat i estic fermament persuadit que té poder per assegurar fins a l’últim dia, en que vindrà com a jutge just, l’encàrrec que em va donar. (2 Tim 1, 12; 4, 8).

Amb aquestes paraules de l’Apòstol Sant Pau comença la Missa que celebra la seva conversió el 25 de gener, que aquest any no podrem celebrar litúrgicament per passar per davant el Diumenge, però podem recollir el missatge de la Paraula de Déu per a la nostra instrucció.

Aquest missatge que arriba avui fins a nosaltres des de Déu i des de la seva Església universal posa l’accent en la realitat de la trobada amb Jesús i en el seu seguiment. La Paraula de Déu ens recorda doncs, dos elements indispensables en la nostra vida cristiana, sense els quals no ens podem dir de debò cristians. Tots necessitem d’una trobada, d’un diàleg amb Crist, no podem creure ni estimar a qui no coneixem. Jesús va sortir a l’encontre de Pau quan anava a fer presos als cristians de Damasc, i Pau no va poder mirar a un altre costat davant aquella forta llum que Jesús viu desprenia, ni va poder fer oïdes sordes a aquella profunda veritat que li va comunicar: “per què em persegueixes? Jo sóc Jesús Natzaré a qui tu persegueixes”. Nosaltres també hem viscut diferents trobades amb aquest Crist viu a qui no podem relegar ni ignorar, doncs la seva llum, la seva bellesa i la seva veritat ens commouen; hem escoltat la seva veu i hem cregut en Ell, i com a sant Pau, també li hem perseguit moltes vegades, negant-nos a complir la seva dolça voluntat. En primer lloc, el nostre baptisme va ser un moment intens de trobada personal amb Crist, doncs Ell ens va adoptar com a fills del Pare etern i es va quedar, ja per sempre, a viure en la nostra ànima. Avui podem recordar el nostre baptisme per partir d’aquesta veritat de fe: som fills de Déu, hem vist a Crist per la fe i Ell, com a Pau ens ha il·luminat amb tota la seva força i claredat per veure les nostres infidelitats i seguir-li, ja perdonats.

Aixeca’t, segueix fins a Damasc, i allí et diran el que has de fer.

Aquestes són les últimes paraules que Jesús li va dirigir a sant Pau en aquesta trobada sublim entre el perseguidor i el perseguit, Jesús. Podem ara pensar, resseguint la nostra història cristiana particular, en aquells anys en els quals sent nens varem rebre la catequesis, i la nostra fe cristiana, millor o pitjor, va quedar formada i assentada fins als nostres dies. Encara que avui dia és més evident la diferència entre el món, amb les seves supèrbies i ídols, i la vida de la fe, que afirma que som pecadors i que no podem fer el bé en majúscules sense l’ajuda de la Gràcia, també antany vèiem clares diferències. Els nostres anys de catecisme van deure ser un xoc amb allò que el món ens oferia i ens prometia, doncs necessitàvem resar per més capaços que fóssim, necessitàvem agenollar-nos per més bons i formals que fóssim, necessitàvem escoltar la Paraula de Déu i la Doctrina amb fe, doncs era Déu qui veladament ens estava parlant. Llavors, quan un nen, o un jove, es troba amb aquesta realitat al voltant de la seva parròquia es pregunta moltes coses, i si creu en tot això i desconfia de l’esperit del món s’estarà deixant llençar del cavall, com sant Pau i acollirà amb gust les paraules de Jesús: aixeca’t. Aixeca’t i vine fins a la teva parròquia, allà et diran el que has de fer per salvar-te, per mantenir-te fidel a Crist i seguir l’Evangeli.

Visc de la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va lliurar per mi. (Gal 2, 20).

Rabí, “Mestre”, on us allotgeu?

by Jacopo Bassano

 El Crist passa per la nostra vida com va passar aquell dia pel costat de la riba del Jordà. Eren cap a les quatre de la tarda quan Jesús, en veure dos homes joves que el segueixen, s’atura i es gira per preguntar-los-hi: «¿Què voleu?» (Jn 1,38). I ells, sorpresos davant la pregunta, li responen: «Rabí, que vol dir “mestre”, ¿on us allotgeu?». «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), aquesta és la resposta de Jesús.

Jo també segueixo Jesús, però… ¿què vull?, ¿què cerco? És Ell qui m’ho pregunta: «¿Què vols de debò?» ¡Oh, si jo fos prou audaç per dir-li: «Us cerco a vós, Jesús», segurament ja l’hauria trobat!, «perquè tothom qui busca troba» (Mt 7,8). Però sóc força covard i li responc amb paraules que no em comprometen massa: «¿On us allotgeu?» Jesús no s’acontenta amb la meva resposta, sap prou bé que no necessito pas un munt de paraules, sinó un amic, l’Amic, és a dir, el necessito a Ell. Per això em diu: «Vine i ho veuràs»; i a tots ens respon el mateix: «Veniu i ho veureu». Anem, doncs, amb Jesús; fem amb Ell una autèntica i pregona experiència de coneixement personal. Ara bé, ¿com hem d’anar amb Jesús?, ¿on hem d’anar per trobar-lo? La resposta és clara: el trobarem a l’Església; hem d’anar amb Ell a l’encontre amb els germans en la comunitat cristiana, perquè és allí on el trobarem. Durant molt de temps ha corregut la famosa frase de «Crec en Jesucrist, però no crec en l’Església», però això és una contradicció, perquè el Salvador ha volgut quedar-se i fer-se present enmig dels seus deixebles de tots els temps, i hom no pot ser cristià si no té la mateixa actitud que té Jesucrist envers l’Església: «El Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per ella» (Ef 5,25). En l’Església hem nascut a la vida dels fills de Déu, en l’Església hem rebut la fe i gràcies a ella tenim el coneixement de Jesucrist; en l’Església rebem la llum de l’Esperit Sant, i en ella som nodrits amb els sagraments de la salvació.

Joan i Andreu, els dos joves pescadors, se n’anaren amb Jesús, «veieren on s’allotjava i es quedaren amb Ell aquell dia» (Jn 1,39). Entusiasmat per la trobada, Joan podrà escriure més endavant: «La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). ¿I Andreu? Ell anirà corrents a buscar el seu germà per fer-li saber la gran notícia: «Hem trobat el Messias» (Jo 1,41). «I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: ‘Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Kefas, que vol dir Pedra’» (Jn 1,42).

¡Pedra!, ¿Simó, una pedra? Cap d’ells no està preparat per comprendre aquestes paraules. No saben que Jesús ha vingut a edificar la seva Església amb pedres vives. Ell ja ha escollit els dos primers carreus, Joan i Andreu, i ha disposat que Simó sigui la roca en què tot l’edifici s’estintoli. I, abans de pujar cap el Pare, ens donarà la resposta a la pregunta: «Rabí, ¿on us allotgeu?». Beneint la seva Església, dirà Jesús: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

Va passar fent el bé

Bautismo del Señor

Coneixeu el que va succeir al país dels jueus, quan Joan predicava el baptisme, encara que la cosa va començar a Galilea. Em refereixo a Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l’Esperit Sant, que va passar fent el ben i guarint als oprimits pel diable, perquè Déu estava amb ell. (Hch 10, 36-38).

Aquest passatge és de la segona lectura de la festa que avui celebrem, el Baptisme de Crist. I són les paraules que va pronunciar l’apòstol Sant Pere a la casa d’un pagà, Corneli, dirigint-se segurament a la seva família i a altres persones no jueves interessades en el nou discurs de salvació de Pere. Aquest discurs el trobem en els Fets dels Apòstols i suposa un valuós resum de la vida i misteri del Senyor: va passar fent el bé i guarint als oprimits pel diable.

Nosaltres avui també ens volem unir a aquesta confessió de fe de l’apòstol Pere per descobrir millor, que la festa del Baptisme del Senyor ens convida a proclamar la nostra fe en Crist, doncs Ell, com a Betlem s’amaga a la fila dels pecadors que esperen a la vora del Jordà el seu torn per ser batejats per Joan, l’últim profeta, un home enviat per Déu. I si Crist de nou s’amaga, nosaltres, catòlics, amb Pere amb els Papes i els sants, amb tota l’Església descobrim l’ocult de Déu, apreciem, pels signes que veiem a la lectura de l’Evangeli, el misteri de la Trinitat Santa, misteri de llum i d’eternitat, doncs veiem al Fill, al Pare i a l’Esperit Sant.

Per poder fer una cosa tan gran com proclamar de nou la nostra fe, la fe revelada per Déu, necessitem aprofundir novament en l’arrel d’aquesta fe: la paraula de Déu proclamada i escoltada amb el cor. Quina és aquesta paraula que avui ens esglaia i ens convida a mirar a Jesús amb els ulls de la fe? Es tracta de les paraules que pronuncia el Pare en veure al seu Fill humiliat entre els homes pecadors, però ple d’amor per ells en iniciar la seva salvació carregant amb aquestes culpes, endinsant-se en el més profund de l’oceà d’aquest món, en el recòndit del mateix Infern en el qual Crist desitja entrar-hi per sanar i cridar a la salvació. Aquestes són les paraules:

Tu ets el meu Fill estimat, el meu predilecte. (Mc 1, 11).

El cel s’esquinça, com el vel del Temple en morir Jesús a la creu, i la veu del Pare, juntament amb l’Esperit Sant descendeix sobre el Fill i sobre nosaltres. Aquesta és la gràcia de la festa que celebrem, l’arribada del Fill únic del Pare, l’alliberament del pecat per obra de l’Esperit. Alegrem-nos i escoltem atents al Senyor en aquest dia, doncs ens crida i ens visita de nou discretament.

En veure avui a Jesús de nou amagat entre els homes, de nou desitjós de redimir-nos i d’alliberar-nos del poder del Maligne, ens ve a la ment una reflexió, un pensament breu i concís: la vida cristiana és una lluita. Joan el Baptista cridava a tot el poble d’Israel a que es convertís i reconegués els seus pecats davant Déu. Això, ho sabem, implica una lluita interior. I en l’època de Joan i de Jesús, com en la nostra, el poble jueu estava sotmès a una amenaça: el rodet de la cultura romano-pagana que anava diluint les pràctiques sagrades i amb elles la fe. Nosaltres estem també en tensió i en conflicte amb l’home vell que ens governa i amb el món, doncs no som del món. Volem descobrir la lluita del mateix Jesús que accepta la seva mort en el dia del seu Baptisme i saber que som de Déu, som els seus fills estimats.

En començar un nou any

Camí de Fe

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió. En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps (Efesis 1,3-5.7-10a).

En començar un nou any, donem gràcies a Déu pel temps que ens concedeix i en el qual ens mostra la seva bondat i misericòrdia. La bondat del Senyor omple la terra, i el Crist ha vingut al món per restablir la unitat del gènere humà i reconciliar-nos amb Déu. En la reconciliació mútua trobarem el sentit profund de la unitat que moltes vegades trenquem i que cal reconstruir. L’any que fa poc hem començat constitueix una oportunitat nova que el Senyor ens ofereix, la invitació renovada a viure units al Crist i a treballar per la unitat en les nostres famílies, en els grups en els quals hi participem, en l’Església i en la societat.

Avui dia hom parla molt de crisis de fe, de “l’hivern de la fe” a Occident. Podem dir que hi ha crisi de fe perquè en realitat hi ha crisi de vida, perquè a la nostra societat la vida humana no està prou fonamentada en Déu. Davant l’any que acabem d’iniciar cal veure el temps no com a quelcom d’efímer que fuig i se’ns escapa de les mans, sinó com una ruta que avança i condueix la nostra vida a la trobada amb el Senyor.

La realitat del goig del trobament amb el Pare que ens estima la podem viure ja al nostre temps: Déu és amb nosaltres; Ell és l’Emmanuel; y la seva presència amorosa ens purifica del pecat i del mal amb el foc del seu amor. L’amor de Déu, manifestat en Jesucrist per l’Esperit Sant, ens fa viure en la fe i l’esperança. Per una banda, reconeixem en nosaltres tot allò que hi ha de misèria i de mal, de pecat i d’infidelitat, puix que encara que avancem pel camí de l’Evangeli, ens adonem també que fem molts passos enrere. Però, per altra banda, veiem també com el Crist ens convida a posar la mirada no tant en nosaltres mateixos com en Ell, a contemplar més el reu rostre i menys la nostra feblesa i el mar embravit que ens envolta i cerca d’enfonsar-nos en les seves aigües. En la mesura que corresponguem a l’amor immens que Déu ens manifesta, la nostra existència terrenal es veurà transformada i així experimentarem la joia i la pau que Déu ens promet tot obrint-nos un nou any com a temps de misericòrdia i de pau, d’amor i de plenitud.

La Sagrada Família de Natzaret

Sagrada_Familia_de_Nazareth

El seu pare i la seva mare estaven admirats pel que es deia del nen.

Simeó els va beneir, dient a Maria, la seva mare: «Mira, aquest està posat perquè molts a Israel caiguin i s’aixequin; serà com una bandera discutida: així quedarà clara l’actitud de molts cors. I a tu, una espasa et traspassarà l’ànima.

Amb aquestes paraules de l’Evangeli de Sant Lluc, l’Església ens il·lumina avui en la festa de la Sagrada Família de Natzaret, model i icona per tota família humana, model i imatge de la mateixa Trinitat Santa. Per la litúrgia de l’Església, que recull tota la lex orandi, és a dir, tota l’oració que resa l’Església universal (nosaltres), ja ha quedat enrere el temps de contemplar al Nen Déu i endolcir-nos amb la seva tendresa. Encara que sense deixar de consolar-nos i complaure’ns en la contemplació del nen Jesús, el Fill del Pare Etern, l’Església ens proposa el 26 de desembre a Sant Esteve, mort sota una pluja de pedres per donar testimoni de la divinitat d’aquest nen, per dir amb claredat que Ell hi és a la dreta del Pare. El 27 de desembre recordem a Sant Joan Apòstol i Evangelista, el màrtir de l’amor i el testimoni valent de la virginitat pel Regne dels Cels, el deixeble estimat per Crist que va saber intuir el que movia el Cor del seu Mestre. I avui, 28 de desembre celebrem la festa de la Sagrada Família i també recordem als Sants Innocents, màrtirs involuntaris de Crist, per qui van haver de sofrir cruenta mort a tan primerenca edat. Aquests és el Nadal catòlic, aquell que va al gra, el que es despulla de tantes ximpleries i estupideses tan recurrents en aquests dies: aquest Nadal, com va dir alguna cançó, és mentida. El missatge que Jesús ens mana en aquests dies és clar, Ell ha vingut a fer-nos sants per l’amor, a omplir-nos de la seva bellesa divina, i per això ens fixem en els sants i en els màrtirs, per això mirem a aquells que han sabut rebre a aquest nen als seus braços i han seguit els seus passos. Per això serveix el Nadal, per ser derrocats per Crist i ser alçats per Ell novament, ja renovats. “Aixequeu-vos, alceu el cap, s’acosta el vostre alliberament.”

Seran odiats a causa del meu nom. Però el que perseveri fins a la fi se salvarà.

Aquestes paraules del Senyor, quan envia als seus deixebles en missió,

no torben la celebració del Nadal, sinó que la despullen del fals revestiment embafador que no li pertany i ens ajuden a comprendre que en les proves acceptades a causa de la fe, la violència és vençuda per l’amor, la mort per la vida. (Papa Francesc, 26-12-2014).

El Sant Pare recorda també als màrtirs del segle XXI i als cristians perseguits, que no entristeixen el nostre Nadal occidental si no que li donen el seu veritable sentit: davant la persecució sistemàtica i violenta la mansuetud de la fe en el Príncep de la Pau, davant l’acorralament despòtic dels cristians la senzillesa de l’amor que no es reclou si no que arriba a tots, amics i enemics. I avui especialment clamem davant el món pel respecte de la família natural, que neix de la mateixa naturalesa humana, ordenada a l’amor i a la procreació. Pensant en els matrimonis i en les famílies que conec aquí a Rubí, demano per tots vosaltres, i amb vosaltres avui clamem clemència i fortalesa davant el Senyor i clamem davant un món confós, i encara que de manera inconscient, governat pel Dimoni, que els seus errors i barbaritats ens arrossegaran a l’abisme, ens portaran al cainisme i a la degeneració. Clamem contra l’avortament provocat, permès, promocionat i impost, clamem contra la ideologia de gènere i sobretot, contra tots aquells que callen, que s’amaguen i que taquen el nom de Crist en dir que són cristians. No a l’avortament, si al pla bo de Déu!

L’humilitat veritable

Sagrada Familia

En iniciar el seu pontificat, –un dels més breus de la història–, allà en el llunyà 1978, el Papa Joan Pau I va escollir com a lema una sola paraula: “humilitas” (humilitat). Aquesta paraula prové del llatí “humus”, que significa “terra fèrtil”. La humilitat no és pas el que tot sovint entenem: las falsa docilitat borreguera, mirar d’imaginar que som els pitjors del món i procurar de fer veure als altres que la nostra falsa manera d’actuar indica que n’estem convençuts. La humilitat és la situació de la terra. La terra sempre hi és, sempre, sense que ningú no li presti atenció, mai no és recordada i sempre és trepitjada per tothom. Quelcom deixat de banda on llencem els residus, allò que no necessitem pas. La terra hi és, silenciosa i acceptant-t’ho tot i traient de manera miraculosa de tots els residus noves riqueses malgrat la corrupció, transformant la mateixa corrupció en potència de vida i en noves possibilitats de creació, oberta al sol i a la pluja, preparada per a rebre qualsevol llavor que sembrem i capaç de donar trenta, seixanta o cent vegades més per cada llavor. I per a realitzar-ho, posem al servei d’aquesta causa totes les qualitats que Déu ens ha donat, el nostre treball, els nostres esforços i els nostres estudis, res de tot això no és sobrer.

Això és quelcom fonamental: és en la feblesa on Déu manifesta el seu poder i aquesta és la situació en la qual l’absència de Déu es pot tornar presència de Déu. No podem capturar Déu. No és en el regne dels drets, sinó en el de la misericòrdia on podrem trobar Déu.

El nostre model principal d’humilitat és el mateix Jesucrist:

Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Filipencs 2,6-11).

Aquest ensenyament de l’apòstol ens dóna la clau per entendre i viure el Nadal: Déu ve a nosaltres, assumeix la nostra naturalesa i es fa home, el contemplem en la petitesa d’un infant que ha estat pastat del nostre fang; i en Ell, la nostra condició terrenal assolirà la realitat celeste. Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a fer-se Déu.

Calendari de Nadal

SOLEMNITAT DEL NADAL DEL SENYOR (festa de precepte)

- Dimecres, 24 de desembre

8:45 h.: Laudes.

9:00 h.: Missa pròpia del dia.

24:00 h. nit: MISSA DEL GALL.

- Dijous, 25 de desembre

10:00 h. (castellà) i 12:30 h. (català): Misses solemnes.

SANT ESTEVE

- Divendres, 26 de desembre

9:45 h.: Laudes

10:00 h.: Missa

FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

- Dissabte, 27 de desembre

8:45 h.: Laudes.

9:00 h.: Missa pròpia del dia.

19:30 h.: Missa (bilingüe).

 - Diumenge, 28 de desembre

10:00 h. (castellà) i 12:30 h. (català): Misses solemnes.

19:00 h. Adoració al Santíssim i pregària de Vespres.

SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU (Dimecres 1 de gener, precepte)

- Dimecres, 31 de desembre

8:45 h.: Laudes.

9:00 h.: Missa pròpia del dia.

19:30 h.: Missa de vigília (bilingüe).

- Dijous, 1 de gener

10:00 h. (castellà) i 12:30 h. (català): Misses solemnes.

   

SOLEMNITAT DE L’EPIFANIA DEL SENYOR (Reis)  (festa de precepte)

- Dilluns, 5 de gener

8:45 h.: Laudes.

9:00 h.: Missa pròpia del dia.

19:30 h.: Missa de vigília (bilingüe).

- Dimarts, 6 de gener

10:00 h. (castellà) i 12:30 h. (català): Misses solemnes.

FESTA DEL BAPTISME DEL SENYOR

- Dissabte, 10 de gener

8:45 h.: Laudes.

9:00 h.: Missa pròpia del dia.

19:30 h.: Missa de vigília (bilingüe).

- Diumenge, 11 de gener

10:00 h. (castellà) i 12:30 h. (català): Misses solemnes.

El Senyor és a prop

estrella-fugaz

Joan els va respondre: “Jo bateig amb aigua; enmig de vosaltres hi ha un que no coneixeu, el que ve darrere de mi, i al que no sóc digne de deslligar la corretja de la sandàlia.” (Jn 1, 28). Estem ja en el tercer diumenge de l’Advent, a punt d’arribar ja al goig autèntic del Nadal. Per aquest motiu és el diumenge de l’alegria, del goig contingut, el diumenge de veure que el Senyor hi és ja a prop, no al calendari si no en l’amor; Crist ens ha atret i l’amor ens ha apropat a l’estimat. El papa Benet XVI ens explicava així el nom i el sentit d’aquest tercer diumenge d’Advent:

Aquest diumenge, tercer del temps d’Advent, es diu diumenge “Gaudete”, “estigueu alegres”, perquè l’antífona d’entrada de la santa missa reprèn una expressió de sant Pau en la carta als Filipenses, que diu així: “Estigueu sempre alegres en el Senyor; us ho repeteixo: estigueu alegres”. I immediatament després afegeix el motiu: “El Senyor és a prop” (Flp 4, 4-5). Aquesta és la raó de la nostra alegria. Però què significa que “el Senyor és a prop”? En quin sentit hem d’entendre aquesta “proximitat” de Déu?

El Senyor hi és ja a prop, Jesús hi és a les portes desitjant abraçar a tota la humanitat, desitjant trobar-nos a nosaltres, doncs ens ha anunciat la salvació ens ha promès la veritable llibertat per servir, Jesús ens ha treballat com un terrisser durant aquestes setmanes d’Advent. I per això com diu Sant Pau en la segona lectura podem mantenir-nos alegres, i al mateix temps pregar i donar gràcies en tot temps i lloc. Crist és a prop i torna a trucar a la porta, ens demana que amb un cor generós li esperem ansiosos. Aquesta és la proximitat de l’amor, l’amor uneix a l’estimat amb l’amant i els fa tan propers que s’arriben a identificar l’un amb l’altre. Nosaltres a Betlem contemplarem quelcom gran, serem testimonis d’alguna cosa meravellosa: veure el mateix rostre de Déu, ser elevats per la fe davant el naixement pobre d’un nen, doncs en Ell veiem al Pare etern.

El Nadal tradicional és un moment de molta alegria, és un moment de celebració i de goig, i crec que avui, més que mai, hem de donar testimoniatge davant el món d’aquesta alegria, d’aquest goig desbordant. El món perd l’alegria, el món s’envolta de llums, d’adorns i de música i perd fàcilment de vista l’origen d’aquesta bellesa. Som testimonis d’un dels trets de l’home modern i del món modern: no saben inventar res, no poden crear bellesa ni vida, així que l’única cosa que poden fer és consumir i esprémer la vida i l’abundància pròpies, del sa home racional i pròpies, encara més, de la civilització cristiana. Als països desenvolupats la natalitat ha caigut a nivells que no donen per renovar les velles generacions que ens van deixant, però això si, als països civilitzats els beneficis aconseguits pel consum de béns de tot tipus i per la creació d’una infinitat de noves necessitats han estat bastant abundants. En canvi els països pobres no els interessen a les grans empreses, però estan plens de vitalitat, d’estructures intermèdies i sobretot de nens (valuosos nens). Com a cristians donem testimoniatge que el Senyor Jesús ens ha mirat als ulls i ens ha encès el cor, donem testimoniatge que Ell hi és a prop perquè les nostres ànimes li estimen i li surten amb pressa a buscar.

El desert florirà

Sant Joan Baptista | San Juan Bautista

 Joan Baptista és un dels personatges principals de l’Advent. Ell diu de si mateix: «Sóc la veu que crida en el desert». Desert és una paraula que evoca aridesa, desolació i buit. Gairebé el 33% de la superfície terrestre està ocupada pel desert, i la proporció augmenta cada any a causa de la desertificació. Milions de persones s’han vist allunyades del seu hàbitat natural desert que avança. Però hi ha també un altre desert, no a fora, sinó a dins nostre i a dins de la societat. És el marciment de les relacions humanes, la solitud, la indiferència, l’anonimat. El desert és el lloc on ningú no sentirà els teus crits, on ningú se t’acostarà si caus per terra aclaparat pel cansament, on ningú no et defensarà pas de l’atac d’una bèstia ferotge, on no podràs compartir amb ningú els teus goigs o les teves penes. ¿I no és això el que molts experimenten a les nostres ciutats? La nostra agitació i els nostres crits, ¿no són també agitació i crits al desert? ¿Per què avui moltes persones viuen aferrades a la feina, al seu telèfon mòbil, a l’ordinador, a internet, a la ràdio, o a d’altres aparells audiovisuals? Perquè tenen por de veure’s al mig del desert. La natura té horror al buit i l’ésser humà el defuig. Si ens examinem honradament, veurem quantes coses fem per no sentir-nos sols, enfront de nosaltres mateixos i de la realitat. Paradoxalment, com més augmenten els mitjans de comunicació, més disminueix la veritable comunicació entre les persones.

L’Evangeli parla d’una veu que va ressonar en el desert: Joan Baptista. Ell proclamava una gran notícia: «Enmig vostre hi ha un que no coneixeu, un que ve després de mi, a qui no sóc digne de deslligar la corretja de les sandàlies». Joan anuncia l’arribada del Messias amb paraules senzilles, contundents i eficaces; va rebre l’encàrrec de sacsejar el món del sopor, de despertar del gran somni:

El dia que esperàveu ja ha arribat, Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món! Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc!

La manera amb què Jesús farà florir el desert serà precisament batejar-lo amb l’Esperit Sant. L’Esperit Sant és l’amor personificat, i l’amor és l’única pluja que pot aturar la progressiva desertificació espiritual de la terra. Gràcies a l’anunci de l’Evangeli, podem adonar-nos d’un fet encoratjador: si la nostra societat s’assembla a un desert, també és veritat que en aquest desert l’Esperit està fent florir moltes iniciatives que són com oasis i noves terres de regadiu espiritual on la comunicació entre les persones es fa possible. S’han desenvolupat en aquests anys un gran nombre d’associacions amb l’objectiu trencar l’aïllament, recollir les moltes veus que «criden al desert» de les nostres ciutats: Càritas, Telèfon de l’esperança, Veu amiga, Casa Guadalupe, entre d’altres. Al darrere hi ha milers de voluntaris que escolten, intenten donar una mica de calor humà i, si són creients, d’ajudar les persones a pregar i a posar-se en contacte amb Déu, en qui trobarem l’ajut més gran.