Avisos i comunicacions

Col·lecta pro obres de desembre: ha estat de 1.574,00 euros.

Reunions de Vida Creixent: les reunions d’aquest mes de desembre seran els dies 15, 16 i 17 a les hores habituals.

Representació de “Els Pastorets”: serà el proper dissabte 20 de desembre a les 18:00 al Casal Popular. A aquesta primera funció poden entrar gratis tots els nens de la catequesi (els pares han de pagar l’entrada). Es prega arribar quinze minuts abans de l’hora.

Convivència de l’Esperit Sant del Curs Alpha: serà el dissabte 20 de desembre. Per més informació parleu amb Mn. Joaquim.

Concert de nadales de la Hermandad Rociera de Rubí: serà el proper diumenge 21 de desembre a les 18:00 a Sant Pere.

Calendari d’advent: ja hem publicat el calendari d’Advent d’enguany

Pelegrinatge a Terra SantaSerà del 6 al 13 d’agost. Les persones interessades demaneu més informació a la parròquia.

Recollida d’aliments per Càritas: durant tot el temps d’Advent a les cistelles que trobareu a l’església i al despatx parroquial. Moltes gràcies

El Senyor és a prop

estrella-fugaz

Joan els va respondre: “Jo bateig amb aigua; enmig de vosaltres hi ha un que no coneixeu, el que ve darrere de mi, i al que no sóc digne de deslligar la corretja de la sandàlia.” (Jn 1, 28). Estem ja en el tercer diumenge de l’Advent, a punt d’arribar ja al goig autèntic del Nadal. Per aquest motiu és el diumenge de l’alegria, del goig contingut, el diumenge de veure que el Senyor hi és ja a prop, no al calendari si no en l’amor; Crist ens ha atret i l’amor ens ha apropat a l’estimat. El papa Benet XVI ens explicava així el nom i el sentit d’aquest tercer diumenge d’Advent:

Aquest diumenge, tercer del temps d’Advent, es diu diumenge “Gaudete”, “estigueu alegres”, perquè l’antífona d’entrada de la santa missa reprèn una expressió de sant Pau en la carta als Filipenses, que diu així: “Estigueu sempre alegres en el Senyor; us ho repeteixo: estigueu alegres”. I immediatament després afegeix el motiu: “El Senyor és a prop” (Flp 4, 4-5). Aquesta és la raó de la nostra alegria. Però què significa que “el Senyor és a prop”? En quin sentit hem d’entendre aquesta “proximitat” de Déu?

El Senyor hi és ja a prop, Jesús hi és a les portes desitjant abraçar a tota la humanitat, desitjant trobar-nos a nosaltres, doncs ens ha anunciat la salvació ens ha promès la veritable llibertat per servir, Jesús ens ha treballat com un terrisser durant aquestes setmanes d’Advent. I per això com diu Sant Pau en la segona lectura podem mantenir-nos alegres, i al mateix temps pregar i donar gràcies en tot temps i lloc. Crist és a prop i torna a trucar a la porta, ens demana que amb un cor generós li esperem ansiosos. Aquesta és la proximitat de l’amor, l’amor uneix a l’estimat amb l’amant i els fa tan propers que s’arriben a identificar l’un amb l’altre. Nosaltres a Betlem contemplarem quelcom gran, serem testimonis d’alguna cosa meravellosa: veure el mateix rostre de Déu, ser elevats per la fe davant el naixement pobre d’un nen, doncs en Ell veiem al Pare etern.

El Nadal tradicional és un moment de molta alegria, és un moment de celebració i de goig, i crec que avui, més que mai, hem de donar testimoniatge davant el món d’aquesta alegria, d’aquest goig desbordant. El món perd l’alegria, el món s’envolta de llums, d’adorns i de música i perd fàcilment de vista l’origen d’aquesta bellesa. Som testimonis d’un dels trets de l’home modern i del món modern: no saben inventar res, no poden crear bellesa ni vida, així que l’única cosa que poden fer és consumir i esprémer la vida i l’abundància pròpies, del sa home racional i pròpies, encara més, de la civilització cristiana. Als països desenvolupats la natalitat ha caigut a nivells que no donen per renovar les velles generacions que ens van deixant, però això si, als països civilitzats els beneficis aconseguits pel consum de béns de tot tipus i per la creació d’una infinitat de noves necessitats han estat bastant abundants. En canvi els països pobres no els interessen a les grans empreses, però estan plens de vitalitat, d’estructures intermèdies i sobretot de nens (valuosos nens). Com a cristians donem testimoniatge que el Senyor Jesús ens ha mirat als ulls i ens ha encès el cor, donem testimoniatge que Ell hi és a prop perquè les nostres ànimes li estimen i li surten amb pressa a buscar.

El desert florirà

Sant Joan Baptista | San Juan Bautista

 Joan Baptista és un dels personatges principals de l’Advent. Ell diu de si mateix: «Sóc la veu que crida en el desert». Desert és una paraula que evoca aridesa, desolació i buit. Gairebé el 33% de la superfície terrestre està ocupada pel desert, i la proporció augmenta cada any a causa de la desertificació. Milions de persones s’han vist allunyades del seu hàbitat natural desert que avança. Però hi ha també un altre desert, no a fora, sinó a dins nostre i a dins de la societat. És el marciment de les relacions humanes, la solitud, la indiferència, l’anonimat. El desert és el lloc on ningú no sentirà els teus crits, on ningú se t’acostarà si caus per terra aclaparat pel cansament, on ningú no et defensarà pas de l’atac d’una bèstia ferotge, on no podràs compartir amb ningú els teus goigs o les teves penes. ¿I no és això el que molts experimenten a les nostres ciutats? La nostra agitació i els nostres crits, ¿no són també agitació i crits al desert? ¿Per què avui moltes persones viuen aferrades a la feina, al seu telèfon mòbil, a l’ordinador, a internet, a la ràdio, o a d’altres aparells audiovisuals? Perquè tenen por de veure’s al mig del desert. La natura té horror al buit i l’ésser humà el defuig. Si ens examinem honradament, veurem quantes coses fem per no sentir-nos sols, enfront de nosaltres mateixos i de la realitat. Paradoxalment, com més augmenten els mitjans de comunicació, més disminueix la veritable comunicació entre les persones.

L’Evangeli parla d’una veu que va ressonar en el desert: Joan Baptista. Ell proclamava una gran notícia: «Enmig vostre hi ha un que no coneixeu, un que ve després de mi, a qui no sóc digne de deslligar la corretja de les sandàlies». Joan anuncia l’arribada del Messias amb paraules senzilles, contundents i eficaces; va rebre l’encàrrec de sacsejar el món del sopor, de despertar del gran somni:

El dia que esperàveu ja ha arribat, Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món! Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc!

La manera amb què Jesús farà florir el desert serà precisament batejar-lo amb l’Esperit Sant. L’Esperit Sant és l’amor personificat, i l’amor és l’única pluja que pot aturar la progressiva desertificació espiritual de la terra. Gràcies a l’anunci de l’Evangeli, podem adonar-nos d’un fet encoratjador: si la nostra societat s’assembla a un desert, també és veritat que en aquest desert l’Esperit està fent florir moltes iniciatives que són com oasis i noves terres de regadiu espiritual on la comunicació entre les persones es fa possible. S’han desenvolupat en aquests anys un gran nombre d’associacions amb l’objectiu trencar l’aïllament, recollir les moltes veus que «criden al desert» de les nostres ciutats: Càritas, Telèfon de l’esperança, Veu amiga, Casa Guadalupe, entre d’altres. Al darrere hi ha milers de voluntaris que escolten, intenten donar una mica de calor humà i, si són creients, d’ajudar les persones a pregar i a posar-se en contacte amb Déu, en qui trobarem l’ajut més gran.

Calendari d’Advent 2014

Inici de l’Advent: diumenge 30 de novembre

Cada dia feiner, abans de la missa:

  • Laudes a les 8:45 h.

Cada diumenge, a les 19 h.:

  • Temps per a la pregària personal amb el Santíssim Sagrament exposat i Vespres a les 19:45 h.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

  • Dilluns, dia 8 de desembre.: Hi haurà missa a les 10 h. del matí, en castellà, i a  les 12:30 h. en català.

Benedicció de les imatges del Nen Jesús:

  • Dissabte, 20 de desembre, a la missa familiar, i el diumenge, diumenge21, acada missa: els nens i els adults poden portar les imatges del Nen Jesús perquè siguin beneïdes.

Recollida extraordinària d’aliments de Nadal per a les famílies ateses des de Càritas Rubí:

  • Dissabte, 13 de desembre, a la missa familiar, i el diumenge,14, acada missa, i des del dilluns, 15, fins el divendres,19, ala rectoria.
  • Els nens i nenes de la catequesi també poden portar els aliments el dia que vénen a catequesi, del dilluns, 15 al dijous, 18.

Col·lecta extraordinària de Nadal destinada a Càritas diocesana:

  • Dimecres, dia 24, ala Missadel gall, i dijous, dia 25, dia de Nadal.

Representació teatral:Els Pastorets” per als nens i nenes de la catequesi al Casal Popular:

  • Dissabte, dia20, ales 18 h. Arribar vint minuts abans.

Horari del sagrament de la Penitència (confessions)

  • Mitja hora abans de les celebracions de la missa dels diumenges i festius.

Celebració comunitària: dimarts 9 de desembre a les 20:00 h.

Vetlleu i pregueu

Adviento

Avui comença l’Advent, avui es presenta davant nostre una valuosa oportunitat de tornar al Senyor, de convertir-nos i elevar la nostra mirada i clavar-la en el rostre bell de Crist viu, que ve, que ens busca, que escodrinya els cors buscant fe, oració i dolor dels nostres pecats. Alegrem-nos i donem gràcies al Cel per donar-nos un cop més aquesta oportunitat de canviar, de mirar Jesús i quedar radiants.

El Papa Benet XVI ens parlava així del primer diumenge d’Advent:

Isaïes, el profeta de l’Advent, ens fa reflexionar avui amb una sentida pregària, dirigida a Déu en nom del poble. Reconeix les faltes de la seva gent, i en un cert moment diu: “Ningú invocava el teu nom, ningú sortia de la letargia per adherir-se a tu; perquè tu ens t’amagaves teva mirada i ens abandoneu a les nostres maldats “(Is. 64,6). Com no quedar impressionats per aquesta descripció? Sembla reflectir certs panorames del món postmodern: les ciutats on la vida es fa anònima i horitzontal, on Déu sembla absent i l’home l’únic amo, com si fos ell l’artífex i el director de tot: construccions, trabajom economia, transports, ciències, tècnica, tot sembla dependre només de l’home. i de vegades, en aquest món que sembla gairebé perfecte, succeeixen coses xocants, o en la naturalesa, o en la societat, per què pensem que Déu semblés haver-se retirat, que ens hagués, per així dir, abandonat a nosaltres mateixos .

Però el profeta Isaïes acaba reconeixent que malgrat tot Déu és el nostre Pare, que Ell és el terrisser i nosaltres l’argila, que som més seus que el més íntim del nostre ésser. Aquesta és l’esperança que brolla de l’Advent: reconeixem el nostre letargia, la nostra mirada extraviada en tantes coses, el nostre poc desig que el Senyor torni i s’esquinci ja el cel per mostrar ple de glòria i de bellesa. Però alhora Déu ens promet que l’anunci de la seva vinguda certa a les nostres vides ens encoratjarà per poder incorporar de la nostra mandra i córrer als seus braços.

Llavors, la pregunta que ens sacseja avui que volem respondre amb claredat davant la comunitat i davant el món és si Crist torna o no torna. Si torna és que ha vingut, si diem que torna és que hem reconegut el misteri de l’amor de Déu al racó inhòspit del portal de Betlem. Déu ha vingut en carn mortal fins a nosaltres, però ho ha fet amagant-se de les mirades, apartant dels honors i esperant la resposta de fe dels cors. Nosaltres ens trobem entre aquests descobridors, entre el grup dels sorpresos per la humiliació que Déu ha volgut passar! Per tant, si hem fet aquest petit gran descobriment: trobar Déu etern a Betlem, estem avui cridats a proclamar ia tornar amb noves forces als braços de Crist, que segueix amagat i per això ens demana vigílies i esforços. Ens amaga el dia i l’hora del seu retorn perquè sobrevisqui la nostra fe i el nostre fervor.

El món sembla avui eclipsar per complet al Déu etern, i és precisament per això que sorgeix amb força el poder de la santa fe en els cors i en l’Església: Sí, Crist torna i des d’avui el volem esperar amb els braços oberts. Vivim temps durs, temps dramàtics (gràcies a Déu), temps de campanyes electorals: ens toca triar Rei. Primer va venir el be mans que ens va visitar a Betlem ia Jerusalem, però després tornarà el Lleó de Judà, jutge just i misericordiós que ens demana avui una resposta.

Ell us mantindrà ferms fins al final, perquè no tinguin de què acusar al dia de Jesucrist, Senyor nostre. Déu us ha cridat a participar en la vida del seu Fill, Jesucrist, Senyor nostre. I ell és fidel! (1 co 1,9).

Jesucrist, Rei de l’univers

Jesucristo, Rey del universo

Jesucrist, Rei de l’Univers, se’ns manifesta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses. Tot s’ha iniciat en el Crist i tot es recapitularà en Ell; mentrestant, es va realitzant la història de la humanitat i també la història personal de cadascú, com una anella de la cadena que va avançant vers el Regne de Déu.

Diu l’Apòstol sant Pau: «Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus»; aquesta frase denota que el Crist ja regna sobre la terra abans que arribi el dia de la seva manifestació gloriosa. Al Parenostre demanem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Si contemplem la vida amb ulls de fe, ens adonarem que Déu acompleix aquesta petició. És cert que hi ha esdeveniments que oculten i enfosqueixen la realització del Regne de Déu a la terra; fets en què nosaltres mateixos sovint, d’una manera directa o indirecta, també hi participem. Correm el risc d’acostumar-nos al mal i d’acabar convivint amb ell; «¿què hi farem?», diem, «¡la vida és així!» La pregunta que ens hauríem de fer no és: «Si Déu és bo, ¿per què permet el mal?», sinó aquesta altra: «Si Déu és bo i ha volgut portar-nos al Regne de la seva llum admirable, ¿per què els humans ens entossudim a viure en les tenebres?, ¿per què sovint som agents de mal en comptes de ser agents de bé? El Crist ha vençut la mort i el pecat, però cada ésser humà ha d’associar-se personalment al misteri de la mort i resurrecció del Salvador i deixar-se transformar per Esperit Sant; i fins que això no es realitzi, no desapareixeran l’odi i l’egoisme del món. Tanmateix, també hi ha moltes altres circumstàncies de llum que deixen entreveure la presència del Regne de Déu enmig nostre, com el raig de sol que s’obre pas enmig de les escletxes dels núvols.

La fe cristiana ens diu que no tenim la nostra morada definitiva aquí a la terra, sinó que la nostra ciutadania és al cel. Però, mentre vivim en aquest món, no ens podem desentendre d’ell, sinó que som cridats a treballar per una societat més justa i fraternal, una societat que sigui reflex del cel nou i la terra nova que Déu ens atorgarà. El cel no es compra amb diners o amb influències, sinó que es va fent realitat i es viu a través de l’amor manifestat en els gestos de la vida quotidiana. Aquests gestos són signe de la comunió amb Déu i amb els germans. Només gaudirà del cel en la vida eterna qui el tingui ja aquí a la terra, dins del seu cor, i procuri fer de la vida dels altres un reflex d’aquest cel que estem cridats a compartir. La vida humana del Crist ha posat de manifest que Déu és Amor i Veritat que no tenen fi, la raó i el sentit de la nostra vida. Que Crist, vertader Déu i vertader home, regni sempre en nosaltres.

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.

Peregrinatge a Terra Santa (del 6 al 13 d’Agost de 2015)

El Baptisme dels infants

Mn. Joaquim batejant

Habitualment, quan sentim parlar de bateigs, sempre pensem en els infants, ja que és el tipus de baptisme que estem més acostumats a veure. Molt poques persones entre nosaltres han tingut ocasió d’assistir al bateig d’un adult, i si ho han fet, ho han vist com un fet força excepcional. És molt possible que, d’aquí un temps, veiem el baptisme d’adults com un fet més freqüent. Pròpiament, en la catequesi de l’Església, el baptisme d’adults és el que es presenta com a model: una persona escolta la predicació, es converteix, demana per ser cristiana, és instruïda en la fe, és batejada i entra a formar part de la comunitat de l’Església.

A la Sagrada Escriptura tots els baptismes que apareixen són baptismes d’adults, no hi ha cap cas explícit d’infants que siguin batejats. Aleshores, podem preguntar-nos: ¿És lícit batejar els infants?, ¿no haurem dut durant segles una pràctica equivocada? La resposta és que és del tot lícit el baptisme dels infants. Als primers segles de la història de l’Església el més habitual era batejar els adults, però no s’excloïa que, un cop cristians, aquests si tenien fills i volien per a ells el baptisme, els seus nens fossin també batejats si així ho creien oportú els pastors de la comunitat. Calia, per part dels pares, un compromís ferm de conduir llurs fills en el camí de la fe cristiana. A més, en aquella època no s’entenia la llibertat i l’opció personal a la manera individual d’ara: si el pare de família es feia cristià es veia com a cosa lògica que tots els altres membres també se’n fessin.

El Baptisme d’infants ens mostra com aquest és un do gratuït de Déu i immerescut per l’home. És un do que expressa l’amor i la salvació que el Crist ens atorga amb l’Obra de la Redempció. Per això, a la pregunta: ¿Batejar els infants?, cal respondre: Sí; però al mateix temps cal afegir: Fe cristiana, compromís i participació en la vida de l’Església per part dels pares, també. És, per tant, un sí condicionat, puix que sense això darrer no té sentit demanar el Baptisme per als infants.

Tots-Sants

RetabloTodosLosSantosSantCugat

Amb aquestes belles paraules il·lustrava la solemnitat de Tots-Sants el papa emèrit Benet XVI fa uns anys:

Celebrem avui amb gran alegria la festa de Tots-Sants. Visitant un jardí botànic, un es queda estupefacte davant la varietat de plantes i flors, i espontàniament pensa en la fantasia del Creador que ha fet de la terra un jardí meravellós. Un sentiment anàleg ens envaeix quan considerem l’espectacle de la santedat: el món ens sembla com un “jardí”, on l’Esperit de Déu ha suscitat amb fantasia admirable una multitud de sants i santes, de tota edat i condició social, de tota llengua, poble i cultura. Cadascun és diferent de l’altre, amb la singularitat de la pròpia personalitat humana i del propi carisma espiritual. Tots porten, no obstant això, imprès el “segell” de Jesús (cf. Ap 7,3), és a dir, l’empremta del seu amor, testimoniat a través de la Creu. Tots estan en el goig, en una festa sense fi, però, com Jesús, aquesta meta l’han conquistat passant a través de la fatiga i la prova (cf. Ap 7,14), afrontant cadascun la pròpia part de sacrifici per participar en la glòria de la resurrecció.

La solemnitat d’avui ens convida a tots a contemplar les meravelles d’aquest jardí botànic de Déu, a contemplar als nostres germans que parlen amb decisió i esperança a tot el gènere humà, doncs el sorprenent és que ells si que han estat prou murris com per decidir-se sense moltes càbales per la santedat, sense més, del tot al Tot. Aquest mateix jardí el podem comparar també amb una ciutat, la ciutat de Déu, la perfecta que és la del Cel, i la imatge, que és la que construeixen els cristians al món. Si per un moment pensem en les vides de Santa Teresa, de Sant Pere Claver, de la Beata Teresa de Calcuta o de Sant Joan Bosco podem observar que ells pel seu lliurament total a Crist van anar escampant al seu al voltant una suau olor, una alegria contagiosa, que als qui van viure amb ells els permetia creure que una altra vida és possible si ens arrisquem a comptar amb Déu. El sant ens diu avui a cadascun que podem ser-ho també nosaltres, que el signe claríssim de la veritat de la religió catòlica és que a l’Església, malgrat tot, poden formar-se sants i santes, pot brillar amb força la veritat de l’amor de Déu.

Però en canvi avui assistim a un enfosquiment de la dignitat de la persona i de les capacitats de l’home. Avui veiem com cada vegada donem menys espai a aquells béns que no es quantifiquen amb diners, i en canvi s’exalta com a l’única cosa important als diners: menys impostos, més autonomia, cap mirament amb els lladres refinats… I en canvi, l’hecatombe que suposa avui l’avortament provocat al nostre país li amoïna, sembla, a poques persones. I la claudicació en la defensa del no nascut, a la qual fa poques setmanes hem assistit, clama al cel. L’home d’avui s’allunya de Déu i pretén reconstruir un món en ruïnes i escàs de confiances sobre els mateixos fonaments que ens han conduït a idolatrar els diners per culpa d’esborrar del nostre vocabulari la paraula Déu. I Déu, què ens ha de dir avui, què diuen els seus profetes? Doncs que joiosos els pobres, perquè d’ells és el Regne dels Cels (cf. Mt 5, 1ss). Joiosos i feliços els sants perquè ells són els grans personatges de la història i que ara riuen de tots nosaltres mentre li donen *palmaditas en l’esquena a Jesucrist. “La victòria és del nostre Déu, que està assegut en el tron, i del Be.” (*Ap 7, 10).