Curs Alpha

 

De nou a Rubí, tindrà lloc un Curs Alpha. Potser creus que estàs prou format en la fe, potser no t’acostes massa a l’església. Aquest curs és per tu. Tens l’oportunitat de conèixer millor a Jesús, de poder-te plantejar noves preguntes i de impregnar-te més de la fe cristiana. Aprofita l’ocasió.

 

Avisos i comunicacions

Col·lecta pro obres: la del mes d’octubre fou de: 1.806,50 euros.

Col·lecta del Domund: la col·lecta per les missions catòliques en tot el món serà aquest cap de setmana. Gràcies per ajudar.

Solemnitat de la Mare de Déu de la Salut, patrona de la diòcesi de Terrassa: aquest diumenge dia 19 es celebra a la diòcesi la solemnitat de la patrona, la Mare de Déu de la Salut, que es venera a Sabadell.

Sopar de Presentació del Curso Alpha: divendres, 24 d’octubre. Escola Montserrat, a les 21:00.

Seminari Vida Nueva: Organitzat i dirigit per la comunitat Gesù Risorto de Roma, tindrà lloc del 2 al 10 de novembre a les 19:00 a la rectoria. Demaneu-ne informació i inscriviu-vos.

Tots Sants i Fidels Difunts: horari de les celebracions de la Missa. Divendres 31 d’octubre missa de vigília a les 19:30. Dissabte 1 de novembre missa de 10:00 i de 12:30, i per la tarda de 19:30. Diumenge 2 de novembre missa de 10:00 i de 12:30. El dissabte dia 1 de novembre a les 17:00 pregària al cementeri de Rubí i benedicció de les tombes.

La beatificació de Pau VI

230413-014

Tinc un afecte especial pel Papa Pau VI; tot i que vaig néixer en el pontificat de Joan XXIII, Pau VI va ser el primer Papa del qual tinc records personals. Durant el temps del seu pontificat els meus pares em van iniciar en la vida cristiana, va néixer la meva vocació sacerdotal i vaig entrar al seminari en aquell any ja llunyà de 1977, quan en tenia quinze d’edat.

Gianbattista Montini, havia nascut a Concesio (Brescia, Itàlia) el 26 de setembre de 1897 i va morir a Castelgandolfo el 6 d’agost de 1978. Havia treballat durant molts anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà, on va col·laborar molt estretament amb el Papa Pius XII. Creat cardenal per Joan XXIII, quan fou elegit Papa, l’any 1963, era arquebisbe de Milà. Va prendre el nom de Pau per indicar la seva missió renovadora a tot arreu del món de la difusió del missatge de Crist.

El seu pontificat no va ser precisament un jardí de roses, sinó més aviat un enorme Via Crucis que va viure amb abnegació i sacrifici per amor a l’Església. A la mort de Joan XXIII, el seu predecessor, va decidir continuar portant endavant el Concili Vaticà II i treballar per la renovació de l’Església. Va aplicar la reforma litúrgica i es va fer càrrec de la posada en marxa i de la interpretació dels mandats del concili, tot sovint caminant per una línia molt prima entre les expectatives contraposades dels diversos grups i tendències a dins de l’Església. La magnitud i la profunditat de les reformes van afectar totes les àrees, superant durant el seu pontificat totes les accions de reforma dels seus predecessors i successors.

Pau VI va tenir una gran sensibilitat social (encíclica Populorum progressio i carta apostòlica Octogesima adveniens –als vuitanta anys de la promulgació de l’encíclica Rerum novarum, de Lleó XIII–), alhora que es va manifestar com un gran defensor de la vida humana (Encíclica Humanæ vitæ). La seva postura contrària als mitjans artificials de la regulació de la natalitat li va costar la incomprensió i la crítica aspra no només del món, sinó també d’amplis sectors de l’Església; però, en el fons, els qui van refusar el magisteri de la Humanæ vitæ eren pràcticament els qui no volien tampoc deixar-se convèncer per la crida a la solidaritat i la justícia de la Populorum progressio, és a dir, d’aquells que havien fet de l’egoisme la senyera de la seva vida. Pau VI va estar atent als esdeveniments mundials i, en tota circumstància, va maldar per mantenir íntegre el dipòsit de la fe; va fomentar el diàleg ecumènic entre els cristians catòlics i els cristians d’altres confessions, així com també el diàleg interreligiós. En la recerca de la pau es va entrevistar amb molts governants i va començar la realització de viatges arreu del món per tal de conèixer i comprendre els fidels i tots els homes i dones de bona voluntat en el seu àmbit de vida, aquest fet caracteritzarà els Papes posteriors, que no han deixat mai de viatjar.

Incomprès, ben sovint al seu temps, Déu ha volgut que la història fes justícia a un pastor de l’Església tan excel·lent com Pau VI, i que la seva obra fos reconeguda. La seva beatificació ha coronat tota una vida d’amor a Jesucrist i a l’Església. Que en el nostre seguiment de Jesucrist, sapiguem aprofitar i viure el Magisteri de Pau VI i el posem per obra.

Els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo

ultimaCena

Aquell dia, el Senyor dels exèrcits prepararà per tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents, un festí de vins de solera; menjars vigorosos, vins generosos. I arrencarà en aquesta muntanya el vel que cobreix a tots els pobles, el drap que tapa a totes les nacions. (Is 25, 6-7).

Amb aquestes paraules del profeta Isaïes vol el Senyor il·luminar-nos aquest diumenge. Isaïes ens parla d’una muntanya, d’un lloc concret, lloc en el qual el Senyor dels exèrcits prepararà alguna cosa gran i bona per tots els pobles, alguna cosa beneficiosa per l’home afectat pel vel del pecat i de la ignorància. El salmista, que creu en les promeses que el Senyor proclama a través dels profetes, com Isaïes diu:

Habitaré a la casa del Senyor per anys sense terme (Salm 22).

El Senyor un diumenge més ens convida a la seva tenda, al seu estatge, ens vol fer entrar en aquest lloc en el qual es troba amb nosaltres i s’inclina per servir-nos, com el mateix Jesús ens promet en l’Evangeli:

Feliços els servidors als qui el senyor troba vetllant a la seva arribada! Us asseguro que ell mateix recollirà la seva túnica, els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo. (Lc 12, 37).

Però, quina és aquesta muntanya, quin és el lloc del banquet que ens prepara Déu als homes. El dissabte passat celebràvem la festa de sant Francesc d’Assís, ell vivia envoltat de comoditats i de riqueses, doncs el seu pare era comerciant de teles, però tot allò no li satisfeia, li deixava una certa indiferència. Quan Francesc va respondre a les primeres crides del Senyor es va despullar de tot i va voler tenir com a possessió només al bon Déu. Més tard en una visió Jesús li va dir a Francesc davant d’una petita ermita en ruïnes unes paraules; ens ho explica molt bé Benet XVI:

Crist en la creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: “Ves-hi, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes”. Aquest simple esdeveniment d’escoltar la Paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesieta, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. No obstant això, en el centre d’aquesta Església en ruïnes està el Crucifix i parla: flama a la renovació, crida a Francesc a un treball manual per reparar concretament l’esglesieta de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. (Audiència General, 27-1-2010).

Podríem llavors dir, sense esgotar el passatge d’Isaïes, que la muntanya de la que parla el profeta és l’Església de Crist, el seu ramat, i el banquet, que també se’ns descriu en la primera lectura, és la santedat, és la radicalitat en el seguiment de Crist. Sense la santedat, pur do de Déu, no podem caminar lleugers cap a aquesta trobada amb el Crist en el seu temple, en la seva ermita, que està en ruïnes. I al mateix temps la muntanya o l’ermita del Senyor és un lloc geogràfic i figurat al que necessitem acudir tots amb les mans obertes per col·laborar, per treballar i santificar-nos. El Senyor Jesús s’ajupirà i ens netejarà els peus, per què no fem nosaltres el mateix amb els nostres germans, amb tantes ànimes que són avui com a ovelles sense pastor?

Santa Teresa de Jesús, un estímul per a la nostra fe

stteresa

Convidats per les Germanes Carmelites de Sant Josep, presents a Rubí des de fa més d’un segle, hem tingut el goig de celebrar la commemoració de l’inici del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. Hem viscut una unió ben profunda amb l’Orde del Carmel Descalç i amb l’Església universal, representada a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona per les diòcesis de Catalunya. Hem pogut donar gràcies a Déu pel do que representa per a l’Església la vida i el testimoniatge de Santa Teresa.

Santa Teresa de Jesús va néixer a Àvila el 28 de març de 1515 i va morir a Alba de Tormes (Salamanca), el 4 d’octubre de 1582. Comencem, doncs, a celebrar el seu naixement en la data de la seva mort, que es de fet el seu definitiu naixement a la vida eterna. En aquest dia, l’Església recorda i celebra la memòria de Sant Francesc d’Assís, un altre deixeble de Jesucrist ben significatiu i de primera magnitud per a la vida i l’espiritualitat cristianes. Tots dos, en uns moments difícils, van emprendre la tasca de la reforma de l’Església. Que tots dos intercedeixin per nosaltres i ens ajudin a viure renovadament i amb il·lusió el nostre seguiment de Crist.

Santa Teresa va escometre la tasca de la renovació de la vida espiritual a través de la reforma del seu Orde religiós, l’Orde del Carme. Veia que aquell ideal de vida contemplativa, de penitència i pregària vivint a l’hora immersos enmig de la societat, es desviava dels seus objectius i va sentir que Déu la cridava a una obra important que donés llum i sentit a l’Església, seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes. Totes les grans reformes han començat sempre amb un anhel de tornar als orígens, i aquest desig no podia faltar tampoc en la gran obra de la reforma del Carmel.

Santa Teresa va fundar noves comunitats carmelites que portessin una vida més austera i fraternal, que es dediquessin a la contemplació i la pregària i visquessin del sosteniment procurat pel treball dels seus membres; en aquesta tasca la va ajudar molt Sant Joan de la Creu, que va emprendre amb energia i entusiasme la reforma de la branca masculina de l’orde. Per realitzar aquesta obra ingent, Santa Teresa va haver de viatjar per tota Espanya, en una època en què els viatges no eren ni fàcils ni còmodes, exposats a moltes inseguretats i al cansament que feia notar els seus efectes en la nostra santa. I també va escriure molt: cartes adreçades als convents, a diversos personatges de l’època i obres d’espiritualitat plenes d’unció i de sentit elevat de la vida cristiana que han arribat a ser cimals de la literatura mística i patrimoni de la literatura universal. La cultura d’Occident es veuria molt mancada sense l’aportació de Santa Teresa de Jesús.

¿Per què en aquest any no llegim alguna de les seves obres com Camí de perfecció, Conceptes de l’amor de Déu, o Les Morades (El Castell interior), per posar uns exemples? Ben segur que no ens deixaran indiferents i seran per a nosaltres una oportunitat de creixement qualitatiu en el coneixement de Déu i de la nostra relació amb Ell.

Doneu-vos fraternalment la pau

DaosLaPaz

Recentment, la Congregació per al culte diví i els sagraments ha publicat una instrucció sobre el ritu de la pau que ve a corroborar el que des de fa anys ja diu la instrucció general del Missal Romà. Calia aclarir aquesta qüestió perquè des de fa temps quan arriba el moment de la pau es produeix a molts llocs un cert desori que no ajuda gens a la vivència de la celebració. Tot just, quan el sacerdot ha acabat la recitació de la pregària eucarística i ha convidat els fidels a resar junts el Parenostre, hom demana a Déu que faci davallar la seva pau sobre l’Església i el món; és un moviment descendent pel qual la pau del Senyor ve a nosaltres i ens prepara per viure una unió més profunda amb Jesucrist en la participació en el seu Cos i la seva Sang. Per això, el ritu de la pau no està pensat per saludar-se efusivament mentre ens movem per l’església a la recerca de persones a qui fer petons i abraçades. Actuar així és una mena de trencament de files que causa una ruptura en el ritme de la celebració i no ens ajuda realment a preparar-nos per a la comunió.

¿Com hem de fer per realitzar bé el gest de pau? A la invitació del diaca o del sacerdot celebrant, simplement cal donar-se la mà o fer una discreta abraçada a les persones que tenim als costats, no cal girar-se cap enrere ni moure’s del banc; a la sortida de l’església ja tindrem l’ocasió de saludar-nos amb les persones conegudes o amb qui volíem parlar i relacionar-nos. El moment de la pau no és un acte de convivència social, sinó un acte litúrgic per preparar-nos a la comunió, per això cal que ens ajudi a aprofundir en el sentit del què estem celebrant i fer-nos prendre consciència que no és tant la pau que nosaltres ens podem desitjar, com la pau que ens ve de Déu per mitjà de Jesucrist i que l’Esperit Sant difon en nosaltres la que ens farà ser veritables constructors de pau en el món.

Al mateix temps que realitzem el gest de pau tal com ens indica l’Església, cal que preguem per la pau que el món necessita, especialment en aquesta època tan convulsa, i al mateix temps ens fem conscients de la responsabilitat que tenim en la construcció de la pau, traslladant-la de la celebració de l’Eucaristia a l’àmbit de la nostra vida de cada dia. De poc servirà donar-nos efusivament la pau en la celebració litúrgica si després en la vida quotidiana no fomentem la pau en les nostres relacions, si en comptes de ser constructors d’harmonia en el tracte humà som agents de discòrdia, si sembrem enveges o difonem crítiques dels altres. Acabo aquesta reflexió amb la lletra d’un cant molt antic que ens hi podrà ajudar: «On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Quan tots ens ajuntem, procurem no dividir-nos en l’esperit; cessin les lluites malignes, cessin les discòrdies; que Crist Déu, sigui sempre entre nosaltres»; i encara afegiria: a dins i a fora de l’església. A tots us desitjo la pau en el Senyor.

Els plans del Senyor

Benedicto XVI. Misa del Cirio Pascual en San Pedro

Avui el Senyor se’ns torna a revelar donant-nos de nou la seva Paraula divina i sàvia. Avui el Senyor surt al nostre encontre i ens podem preguntar com ens trobareu, com ens veu Ell, com estem amb Ell.

Busqueu el Senyor que es deixa trobar, invoqueu-que és a prop” (Is. 55, 6)

i

a prop hi ha el Senyor dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat (Salm 144).

El Senyor és a prop i ens busca, és a prop i es deixa trobar, vol que tornem al seu camí, que descansem en el seu perdó i en la seva veritat. I quin és l’obstacle que ens pot impedir aquesta trobada amb el Senyor? El principal obstacle és l’enveja, o millor dit, la comparació. Quan només ens mirem uns als altres i ens comparem segons els nostres criteris és molt fàcil que no entenguem les maneres de fer de Déu, i que ens fem incapaços de comprendre el que és la caritat, la gratuïtat o la veritable llibertat.

Llavors es van posar a protestar contra l’amo “Aquests últims han treballat només una hora, i els pagues igual que a nosaltres, que hem aguantat el pes del dia i la calor.” Ell va respondre a un d’ells: “amic, no et faig cap injustícia, no ens ajustem en un denari? Presa el teu i vés-te’n. Vull donar-li a aquest últim igual que a tu. És que no puc fer el que vulgui en els meus assumptes? O vas a tenir el teu enveja perquè jo sóc generós?” Així els darrers passaran a primers i els primers els últims. “(Mt 20, 11-16).

Jesús a aquesta paràbola de l’Evangeli ens revela els misteris del Regne de Déu i veiem com els criteris del Senyor moltes vegades xoquen amb els dels homes. Per això necessitem reconèixer la proximitat del Senyor, ja que si no sabem veure ni buscar naixerà en el nostre interior el desig d’imposar sobre els altres amb el pretext de ser justos o fins i tot ètics. Els nostres pensaments no són els del Senyor, i rebre d’Ell la seva misericòrdia gratuïta i desbordant, com la seva predilecció pels últims, sempre ens resultarà més no una mica incòmode. Aquí hi ha la necessitat de conversió.

Avui dia es parla sovint de justícia i d’ètica. L’home d’avui vol fer creu i ratlla, vol que en les relacions entre tots hi hagi justícia i equitat. Però l’home d’avui necessita també de la crida del Senyor, per acudir a Déu ara que es fa el trobadís, ja que els nostres pensaments no són els teus, i si Ell no aconseguirem els nostres ideals de justícia i equitat.

Benet XVI ens va recordar moltes vegades tres coses, entre moltes altres: dictadura del relativisme, llei natural i emergència educativa. L’home relativista és el nou dictador del segle XXI, ja no hi ha veritats; la llei natural és ignorada i sobrepassada, però hi ha en el més profund de l’home i de la creació unes lleis que ens protegeixen, ens ajuden i us orienten cap a Déu. I l’emergència educativa és el reflex clar de la impotència d’Occident per formar homes i dones més enllà del seu poder adquisitiu i classe social: cadascú tira pel seu costat i sembla que ningú pot salvar les masses de caure en la ignorància i en la degradació humana, des de la més tendra infància. El Papa Benet i Isaías comparteixen un mateix profetisme, tots dos són profetes, encara que de diversa manera. El que ens recorden és només una cosa: que el Senyor és a prop.

El cristianisme a les arrels de Catalunya

Senyera

Fa anys, en un altra població on exercia el ministeri pastoral, estant present als actes de la Diada, algú em va preguntar per què la parròquia no feia una ofrena floral com les altres entitats locals. La resposta és que l’Església només pot fer ofrenes a Déu, a la Verge Maria i als sants. És ben legítim que individus particulars i entitats civils facin actes d’homenatge a persones i institucions que han tingut una significació històrica; però l’Església, com a institució, no pot fer actes que es puguin interpretar com a accions de culte i veneració que només es reten a Déu i a persones reconegudes com a santes. Una altra cosa és que amb la nostra presència participem d’uns actes que miren de cohesionar la vida social i donar-li un sentit.

L’ésser humà té un anhel de transcendència que, si no el troba realitzat en la fe en Déu, buscarà realitzar-ho en altres ideals com poden ser la nació, la cultura, la llengua, la música, una ideologia política, etc. No hi ha res a dir que qualsevol persona, sigui creient o no, comparteixi en diferent mesura els ideals abans esmentats. La qüestió és que aquests ideals són relatius –a la nostra vida i a l’època històrica que ens toca viure– i que fer-ne un absolut en l’altar davant del qual cremem tot l’encens del nostre temps, il·lusions, energies, valors, etc. és caure en la idolatria. Quan Déu desapareix del cor de l’home, aquest ha de cercar-ne substituts. La Roma antiga, per exemple, havia instituït una religió civil en la qual se sacralitzaven les estructures socials i polítiques.

Els cristians no podem oblidar que l’Església és uns quants segles anterior a Catalunya i que fins i tot, a la nostra terra, moltes parròquies ja existien abans de la formació de Catalunya com a ens social, la qual cosa posa de manifest que la Comunitat cristiana va tenir un paper molt important en la formació, naixement i consolidació de la societat catalana que no sempre és justament reconegut. No podem deixar de banda que el primer text literari escrit en català és un llibre d’homilies, és a dir, de comentaris destinats a exposar els continguts de la Bíblia al poble. Altres idiomes han tingut com a primers textos literaris novel·les, poemes d’amor, cartes, contractes, testaments, etc.; però el català s’honora de tenir com a primera expressió literària l’exposició de la Paraula de Déu a la gent; així doncs, tenim el tresor d’un idioma construït per a la comunicació, capaç de fer conèixer les veritats més sublims i eternes als éssers humans. Fer un bon ús de l’idioma demana no oblidar les arrels d’on venim. Oblidar-les i fer de les expressions culturals uns déus és idolatria.

En aquests dies de debat sobre el futur de Catalunya, m’agrada recordar la cèlebre frase del bisbe Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà», que ens fa pensar com hem donat importància a uns valors i n’hem relegat uns altres a l’oblit i la ignorància. Avui hom defensa un model de societat que s’allunya de l’ideal de l’Evangeli i que sembla voler tallar les arrels cristianes que la fonamentaven, amb el consegüent risc de perdre la identitat en poques generacions. En l’actualitat, a l’hora de parlar de la construcció de la societat, la solidaritat apareix com el valor estrella, però és interpretat a conveniència de cadascú; juntament amb això es menystenen la fe, el respecte a la vida en tots els seus estadis, el respecte a la persona, que no pot ser tinguda com un objecte i molts altres valors que són innegociables. Crec que la qüestió realment candent en el debat és el model de societat que volem construir per ara i per al futur, un model de societat en el qual Déu no pot ser relegat a l’esfera privada, perquè si els humans som sociables per naturalesa és perquè hem estat creats per Ell a imatge i semblança seva; una societat en la qual el cristianisme, que proclama Déu que s’ha fet home, té encara i tindrà molt a dir-li.

Jo estaré enmig d’ells

Comunitat | Comunidad

Jesús ens parla avui de la comunitat. En els dos últims diumenges Jesús ens ha recordat la grandesa del seu projecte, del projecte que neix del seu cor. Jesús va batejar a l’Església com La seva Església i li va donar uns poders i garanties que ni les portes de l’abisme no podran trencar. Però Jesús també ens va recordar el diumenge passat el següent: “Si un vol salvar la seva vida, la perdrà; però el que la perdi per mi la trobarà.” (Mt 16, 25). És a dir que si no perdem la nostra vida, si no aprenem a negar-nos a nosaltres mateixos no podrem ni sabrem ser seguidors de Jesús. Nosaltres com a cristians no desitgem només entrar en la família de l’Església per gaudir de la gràcia que ens assegura Crist dins d’ella, si no que podem abraçar als altres cristians com els nostres germans i sentir amb l’Església, perquè hem descobert a Jesús, sabem que ens crida a seguir-lo i a pensar i viure com Déu, i no com els homes.

En aquest diumenge Jesús ens parla de la comunitat, de la nova comunitat que Ell acabarà de constituir en Pentecosta amb el do de l’Esperit Sant. Jesús parla fins i tot de l’expulsió de la comunitat com una possibilitat en casos concrets. Les indicacions de Jesús sobre la vida en comú ens parlen de la correcció fraterna (tots som germans en Crist), i de l’oració comunitària o fraterna, aquella que fem no individualment si no en comú. La correcció brolla de la caritat, de veure a l’altre com un germà al que cal ajudar, no sobre qui cal aplicar alguna norma; i l’oració és l’aigua que ho ha de xopar tot i en tot moment per mantenir-nos no només a prop de Senyor si no a prop uns d’uns altres doncs demanem el mateix reunits per dirigir-nos junts a Déu Pare.

Avui som testimonis d’un debilitament de la comunitat cristiana, ens trobem davant un gradual allunyament dels cristians entre si. Ho podem percebre en les nostres ja de per si petites comunitats (segueixen presents en alguns petits ídols com la llengua, la raça, la classe social o la mera comoditat). Ens confessem cristians, però alhora ens sentim apegats al nostre propi ambient i a les nostres comoditats. En el fons falta la presència de Jesús en el centre de les nostres vides, doncs moltes vegades anteposem moltes coses.

Els cristians de l’Iraq i de Síria estan sent injustament perseguits en aquests mesos, és més molts han estat massacrats i vilment assassinats. Ens alegrem del gran testimoniatge que els nostres germans en la fe estan donant amb les seves vides i sabem que comptem amb un nou batalló de màrtirs al cel com intercessors davant el Senyor. Però alhora som conscients que si Jesús avui, a l’Evangeli, ens parla de correcció fraterna i de l’oració en comú, potser no estem sent del tot germans de els cristians d’Orient Mitjà. Ja sabem que els mitjans de comunicació amb prou feines els nomenen, i que a nivell local podem fer poc però tenim la pregària, tenim el testimoniatge que puguem donar davant els altres. Podem fer sempre una mica més: ser conscients que Jesús està en el centre, en primer lloc (“perquè on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells” Mt 18, 20), i ser conscients també que només l’Església Catòlica ha forjat la civilització, fora del seu influx la dignitat humana va quedant en tenebres.

La bona llavor són els ciutadans del Regne

Grano de mostaza

A la primera lectura, del llibre de la saviesa, trobem una breu explicació de qui és Déu, de com és Ell. Déu mateix ens ho ha revelat de diferents maneres, sobretot, a través del seu Fill Jesucrist, i per això podem intuir i saber alguna cosa sobre Déu. Ell és totpoderós, és un jutge just, ho sabem, però la primera lectura també ens recorda que és el Déu del perdó, i és també capaç de la repressió a qui la necessiti. Anem així coneixent a Déu, ens familiaritzem amb ell, i com a criatures creades per ell, podem escoltar la seva veu i veure les seves obres i meravelles. La seva principal meravella ha estat el seu mateix Fill, Jesús, lliurat per nosaltres.

Jesús, en l’evangeli ens explica els misteris del Regne en paràboles i ens ensenya així la saviesa de Déu, la ciència divina. En part ens oculta aquests misteris, però en part, també, ens desvetlla la seva saviesa si sabem escoltar:

El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món; la bona llavor són els ciutadans del regne; la zitzània són els partidaris del maligne; l’enemic que la sembra és el diable; la collita és la fi del temps, i els segadors els àngels. (Mt 13, 37-39).

En aquestes paraules de Jesús podem apreciar una línia d’acció de Déu, com un protocol en l’acostament de Déu cap als homes. Per mandat del Pare, el seu Fill Jesucrist és el qui sembra la bona llavor, la seva Paraula, el seu Esperit, ell mateix s’implanta en els cors dels homes que serien tot el camp: el món. Però existeix també el maligne que sembra zitzània (paraula que s’ha convertit en sinònim de divisió) i també té uns partidaris, confrontats als ciutadans del Regne. I finalment hi haurà una collita, una recol·lecció en la qual la llum potent i bella de Déu permetrà veure qui és veritablement qui. Els que hagin viscut com a ciutadans del Regne “brillaran com el sol en el regne del seu Pare” (Mt 13, 43). Amb aquesta descripció tot sembla senzill, i és que la veritat és simple i és senzilla, perquè és una, en canvi, l’error és múltiple, i per això és complicat. Aquest és el missatge de Jesús.

Explica una anècdota veritable, que no fa moltes dècades, a l’Amèrica hispana un bisbe va rebre una visita important: es tractava del cap d’una de les tribus índies que es trobava dins de la seva demarcació eclesiàstica. Aquest home li va donar les gràcies al seu bisbe per tots els beneficis i ajudes que el seu poble havia rebut d’ell i dels missioners catòlics que treballaven en aquelles terres, però li venia a comunicar que tot el seu poble abraçaria la fe protestant i deixaria l’Església catòlica. El motiu, molt senzill: el cap indi li va dir al bisbe que havien estat ajudats amb molts mitjans materials per l’Església però que acceptaven la fe protestant perquè necessitaven una religió. Aquesta història s’ha d’entendre en el context dels anys setanta o vuitanta, època en la qual vam ser (i encara ho som) testimonis d’un eclipsament de la fe i d’un auge de la necessitat de l’educació i del pa per sobre de tota la resta per salvar l’home. Ja sabem la història: només pa, o també tota paraula que surt de la boca de Déu.

El nostre món necessita una religió, Rubí necessita abans de res religió, i més religió, és a dir, necessita de la llavor del Regne, necessita profundament del Fill de l’Home que fa ciutadans del Regne dels Cels ja aquí a la terra. Escoltant aquest anunci ens convertim en aquesta terra que és portadora de la bona llavor, i que davant els altres dóna fruits de bones obres, dóna testimoniatge al món que abans que tot hi és Déu. Si no, ens fem grans desconeixedors de Déu, ens anem convertint, sense saber-ho, en partidaris del Maligne, i la zitzània ens esclavitza obligant-nos a separar-nos uns d’uns altres, a sembrar discòrdia i enemistat entre nosaltres perquè només ens quedem amb l’humà i terreny. L’home d’avui està cansat de l’home d’avui, està esgotat de suportar-se a si mateix, però al mateix temps, nosaltres els cristians ens trobem davant una cruïlla: no sabem ser testimonis clars, davant el món modern, de Crist, no fem present a Déu en les nostres vides com el nostre tot. Només una dada concreta: ara els teòlegs i catòlics de certa talla (segons el món), es barallen per la comunió dels divorciats tornats a casar, però pocs són els que clamen contra la destrucció del matrimoni. Molt poques parelles de les quals vénen a batejar als seus fills a la nostra parròquia de sant Pere estan casades per l’Església, i no se si algú els hi diu alguna cosa. Què serà de la dignitat humana en el futur quan la majoria hagin estat concebuts fora d’un matrimoni estable que es recolza també en Déu? Però trobem consol i esperança en l’evangeli:

El regne dels cels s’assembla a un gra de mostassa que un sembra en la seva horta; encara que és la més petita de les llavors, quan creix és més alta que les hortalisses.  (Mt 13, 31-33).