Avisos i comunicacions

Celebració de la primera comunió: comencem, si Déu vol, aquest proper dissabte, 9 de maig, a les 12:00. Confessió i assaig: dijous 7 de maig, a les 18:00.

Conferència de guariment interior: Jesús guareix les teves ferides, a càrrec de la missionera Isabel Margarita Rojas. Diumenge, 10 de maig a les 17:00 a l’església de Sant Pere. Renovació carismàtica catòlica de Rubí.

Baptisme de tres nois que es confirmaran: El proper diumenge 10 de maig, a les 18:00 de la tarda rebran el baptisme tres joves que seran confirmats el proper 6 de juny. Preguem per ells i acollim-los a la comunitat cristiana. Són Sergi Bellolio, Sthefani Bellolio i Iker-Javier Suárez. 

Amb vostre nom comença nostra història

Montserrat

 La presència de la Mare de Déu de Montserrat en el seu santuari està molt vinculada a la formació i el desenvolupament històric de Catalunya, d’aquí que Mn. Cinto Verdaguer pogués dir amb tota raó en una de les estrofes del Virolai: «Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí». Certament, Catalunya no seria el que és sense la presència de la Mare de Déu i el seu patrocini sobre el nostre poble. Com a cristians, tenim la gran responsabilitat de ser sal i llum, testimonis de l’Evangeli enmig d’una societat que ha estat configurada per la fe cristiana.

Escric aquesta reflexió amb motiu del 107è Pelegrinatge de Rubí a Montserrat, que fem el primer cap de setmana de maig. En instituir la romeria, el Beat Josep Guardiet va tenir el bon encert de situar-la entre la festa de la Mare de Déu de Montserrat i l’inici del mes de maig, dedicat tradicionalment per la pietat popular a la Verge Maria. Ple d’amor a la Mare de Déu, el Dr. Guardiet va demanar sempre la seva protecció i va voler que la Mare del Salvador emparés la parròquia de Sant Pere de Rubí, que nostre Senyor li havia encomanat. Avui fem extensiu aquest empar a totes les parròquies de Rubí, que han nascut de Sant Pere com a parròquia mare.

La romeria d’enguany es fa ressò de de la donació per part de Jesús de Maria, la seva Mare, com a Mare nostra: «Fill, aquí tens la teva mare», aquestes paraules foren adreçades per Jesús al deixeble estimat i, a través d’ell, són també adreçades a cadascun de nosaltres. Ens diu l’Evangeli de Sant Joan que, des d’aquell moment el deixeble va rebre Maria a casa seva; i això és el que nosaltres també hem de fer, rebre la Mare de Déu com a Mare nostra. Com a deixebles de Jesucrist, rebem una doble vocació: ser fills de Maria, que mare dels creients i de l’Església, i ser membres d’aquesta Església que, com a mare, ens ha fet néixer a la fe. Maria ens és donada com la mare que ha après en el seu propi dolor a acollir i a consolar el dolor dels qui l’invoquen, dels qui saben que la bona mare acull sempre els fills, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin; el seu consol és donar-nos a conèixer el Fill que ella mateixa va portar al món perquè fos font de vida i d’esperança per a nosaltres; així no només rebem la mare com a fills seus, sinó que en ella esdevenim germans de Jesús i, en Ell, hereus del Pare del cel i de la vida que Ell ens ha preparat.

Els romeus que han pujat a Montserrat, els qui no heu pogut pujar i els qui, per estar amb la romeria i alhora no descurar-vos a vosaltres en l’atenció pastoral, pugem i baixem de la Muntanya santa de Montserrat, som una sola comunitat que es fa present als peus de la Mare de Déu patrona de Catalunya, a qui ens encomanem amb tota devoció, demanant que un dia puguem arribar a assolir les promeses de Jesucrist, i a qui presentem els nostres treballs, projectes i il·lusions perquè els ofereixi a Déu que ens estima i ens salva.

Que quedi ben clar

f87-el-buen-pastor-murillo

Cap altre pot salvar; sota el cel, no se’ns ha donat un altre nom que pugui salvar-nos (Ac 2, 12).

El testimoni de l’apòstol Pere al llibre dels Fets dels Apòstols és impressionant (lectura recomanada). Un pobre pescador s’erigeix en el nou líder capaç de plantar-se davant el sanedrí, de ser alliberat de la presó per un àngel i anar-se’n, tot seguit, al Temple a predicar a Crist, o de proclamar als quatre vents (com veiem avui) que no hi ha un altre nom que ens salvi que el d’un tal Jesús, natzarè, galileu. Sembla una mica desgavellat i impossible de creure, però és que Pere està proclamant amb força de dalt que li van ensenyar els seus amargues llàgrimes: la dada central de la fe, el que ell ha viscut en carn pròpia: que Jesucrist ha mort pels nostres pecats, ha complert tota l’Escriptura i que està viu, ha ressuscitat. Si mirem l’escena amb totes aquestes dades, veiem com Crist ha tocat el cor d’aquest home i que l’ha transformat, l’ha fet bandoler per als jueus, però també l’ha constituït en heroi de la fe, perquè Pere és dels senzills i petits. Les paraules del mateix Sant Pere ho expliquen bé: hi ha algú, un nom, un rostre, tot canvia, Déu ha vençut la nostra ignorància: “doncs, quedi ben clar a tots vosaltres ia tot Israel que ha estat en nom de Jesucrist Natzarè, a que vosaltres vau crucificar a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts “(Ac. 4,9).

Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les ovelles, l’assalariat, que no és pastor ni amo de les ovelles, veu venir el llop, abandona les ovelles i fuig, i el llop fa estralls i les dispersa; i és que a un assalariat no li importen les ovelles (Jn. 10, 11-12).

Contemplem avui a Crist com el Bon Pastor, només ell ens coneix i és capaç de guiar-nos fins als verds prats de la vida. Quina és la seva característica pròpia, què és el que diferencia Jesús del que no és veritable pastor: que ell dóna la vida per les seves ovelles, no dóna del que li sobra ni dóna a mitges, dóna sense reserves, fins al punt de perdre la pròpia vida. Una altra característica, és que Jesús no té por dels llops, per què? doncs perquè el Pare l’estima i li tornarà la vida. Crist lluita contra els llops, contra els assalariats i contra els nostres propis desvaris. Ell ha arribat fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres i per això nosaltres tenim vida i pastures abundants. Se’ns ha obert la porta de la cleda que romania inexpugnable.

Podem apreciar una similitud entre Crist Nostre Senyor i sant Pere. Tots dos estimen al Pare, aquesta és la clau. Els dos l’han conegut, l’han vist (de diversa manera) i per tant no tenen por de perdre la vida, ja que la recobraran amb escreix. Pere ha cregut perquè ha conegut Crist i ha estat patit i perdonat per ell. D’aquesta manera es dissipa la por i es converteix en un bon pastor, pot arribar a qualsevol lloc i dir: obeïu Déu abans que als homes. Recordem Sant Joan Pau II, incansable, orant, agosarat, pelegrí, apòstol, radiant d’alegria. La trobada amb Crist transorma als homes, i a alguns ell els crida a ser pastors, demanem per tots ells.

La pau us deixo, la meva pau us dono

caravaggio-7bb88-el-beso-de-judas

Quan ens saludem, els desitjos de pau ocupen un lloc destacat. Però en pronunciar la paraula “pau”, entenem tots el mateix? En acomiadar dels seus deixebles, Jesús els diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono”; així distingeix entre la seva pau i altres maneres d’entendre la pau. Per a molts la pau és només l’absència de guerra o una etapa entre dues guerres, que no exclou la carrera armamentística, sinó que fins i tot la pressuposa, ja que, com diu el refrany: “Si vols la pau, prepara la guerra”. Altres defensen la pau com un equilibri de forces entre dos blocs que mútuament es temen i que, només per això, es respecten. N’hi ha que consideren la pau com el triomf aclaparador sobre l’enemic, a qui mantenen subjecte, o com la pacificació per les armes i el domini del més fort. Una gran majoria de “ciutadans honrats” només volen viure en pau o que els deixin en pau, però entenen la pau com la tranquil·litat per fer negocis i viure despreocupats. També hi ha qui pensa que la pas és fruit de la justícia i que no hi haurà pau fins que cadascú tingui el que li pertany. A part que això és molt difícil, ja que cada un opina que li pertany una mica més que als altres, els que anteposen la justícia per sobre de tot sovint no es veuen exempts de violència.

La pau de Jesús no és la mera absència de guerra, ni el domini del més fort, ni la tranquil·litat i la despreocupació pels altres, ni l’equilibri de la por entre les potències d’aquest món. Ni tan sols l’imperi de la llei i l’equilibri de la justícia. La pau de Jesús és la pau de Déu, una pau que aquest món no pot donar. És una pau fonamentada més bé en el desequilibri o la bogeria d’amor, que tot ho dóna, tot ho comparteix, no cerca el que és seu i tot ho perdona. I en aquest sentit és una pau que supera la llei, ja que la sobrepassa i va més enllà del que és just. Per això, els que estimen són els autèntics constructors de la pau. Aquesta és la pau que ens reconcilia amb Déu en Jesucrist, no en virtut de les nostres bones obres o dels nostres mèrits, sinó per pura gràcia. Sabent que Déu ens accepta per amor, els que creiem en l’amor de Déu ens sentim autoritzats per acceptar-nos a nosaltres mateixos i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Sabent que Déu perdona els pecadors, els que creiem en aquest amor ens sentim obligats a perdonar als nostres ofensors ia reconciliar-nos amb tots els homes.

Crist i el seu missatge són per a nosaltres la pau veritable. Si creiem en Crist i en el seu Evangeli, si guardem la seva paraula, Déu mateix habitarà en els nostres cors: “Qui m’estima escoltarà les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure en ell” (Jn. 14,23). Si Déu està amb nosaltres i habita en nosaltres, res ni ningú poden pertorbar la pau que Ell estableix amb la seva presència. “Que els vostres cors s’asserenin, no tingueu por!” La pacificació de l’home interior no és encara la pacificació del món, però contribueix poderosament a la difusió de la pau. Per contra, qui no té pau en el seu interior és una contínua font de conflictes al seu voltant. La por i el recel provoquen desconfiança i ens obliguen a viure a la defensiva i d’aquí resulten moltes incomprensions i hostilitats sense fonament. Només els pacífics, els que tenen aquesta pau al seu interior, els que se senten estimats i abraçats pel mateix Déu, poden portar la pau veritable al món, la pau de l’Esperit Sant defensor. Aquesta és la missió encomanada per Jesús als seus deixebles.

La victòria sobre el món és la nostra fe

STTHOMAS

Seguim avui, segon diumenge de Pasqua, celebrant la gran festa de la Resurrecció del Senyor. L’evangeli de sant Joan ens descriu l’escena amb uns detalls que a nosaltres també ens omplen d’alegria i ens permeten veure millor el desig de Jesús (que tots siguin u), que es fa realitat per l’Esperit Sant que el Mestre, ja ressuscitat, alena sobre els apòstols. La pau arriba als Dotze, i un nou poder que condensa tot el que Crist ha obtingut del Pare des del tron de la Creu (que encara no aconsegueixen ells a entendre), descendeix sobre aquells homes senzills, alguns, pescadors. Es tracta del poder de perdonar pecats o de retenir-los.

Avui també, fixant-nos en l’apòstol Tomàs, ens adonem de la petjada que està deixant la Resurrecció en els deixebles, i de l’impacte que ha de tenir en nosaltres: els testimonis oculars del ressuscitat van a trobar Tomàs i li donen la bona notícia, la comparteixen amb ell, però ell no creu, la seva incredulitat ens sorprèn per la gosadia de la seva petició:

Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, si no fico el dit en el forat dels claus i no fico la mà en el seu costat, no ho crec. (Jn 20, 27).

Els testimonis del Senyor no s’acovarden i el porten amb ells el diumenge següent, la seva missió de difusors de la gran veritat del triomf de Jesús comença a realitzar-se en les seves obres i paraules. I per tot això, la trobada plena de força entre Jesús i Tomàs és paradigma per a nosaltres, és un model d’enduriment, i d’humiliació i fe. Nosaltres també necessitem aquestes trobades amb el Ressuscitat, no cada setmana, sinó cada dia: la trobada diària amb el Crist. Moments en els quals un caigui de genolls, deixi de fer i de fer, calli i miri a dalt, al rostre de Jesús present (sí, Ell hi és aquí, està present). Així s’ha manifestat la glòria de Déu i l’amor de Déu del que parla sant Joan, la seva paraula és veritat i hem estat consagrats en la veritat, introduïts en la veritat de l’autèntic amor del Fill de Déu, sense pal·liatius, sense edulcorants, sense anestèsia: hem vist la llum.

Doncs en això consisteix l’amor a Déu: que guardem els seus manaments. I els seus manaments no són pesats, doncs tot el qui ha nascut de Déu venç al món. I el que ha aconseguit la victòria sobre el món és la nostra fe. Qui és el que venç al món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? Aquest és el qui va venir amb aigua i amb sang: Jesucrist. No només amb aigua, sinó amb aigua i amb sang; i l’Esperit és qui dóna testimoni, perquè l’Esperit és la veritat. (1 Jn 5, 3-6).

Sembla que el segle XXI s’està també revelant com el segle dels màrtirs, com el segle de l’oblit dels cristians, a l’Occident, a l’Orient, al sud i al nord del nostre planeta. Els vint-i-un màrtirs de Líbia (cristians coptes), o els cent quaranta-vuit màrtirs de Kenya assassinats vilment per odi a la creu, per odi al Déu encarnat, són un exemple. Al mateix temps que els nostres cors, com campanes al vol, criden: ja n’hi ha prou, les nostres ànimes creients reconeixen l’immens do de la fidelitat i del perdó al botxí com un do sobrenatural que segueixen rebent els humils, la primera línia de cristians: que ho son per l’oblit que el món els dedica, i per la seva pobresa que els fa benaurats. No tenim por, Jesús ha vençut i el deixeble no és més que el seu mestre, i la suma d’aquests sacrificis d’amor consagra al món en l’Amor.

Crist ha ressucitat i nosaltres amb ell

noestabaenelsepulcro

La celebració del misteri pasqual és al centre de la fe i de la vida de l’Església. La resurrecció de Crist no és només la seva victòria sobre el pecat i la mort. És la manifestació de la divina economia de la Trinitat: l’amor infinit i omnipotent del Pare, la divinitat del Fill, el poder vivificant de l’Esperit Sant.

Tota la història de la salvació té el seu centre i el seu cimal en la Resurrecció de Jesús. Cap a ella tendeix la creació sencera, les meravelles realitzades per Déu en l’Antic Testament, i de manera especial la Pasqua d’Israel, profecia de la Pasqua del Crist, del seu pas de la mort a la vida.

Tota la vida de Jesús, les seves paraules i els seus miracles es van precipitant cap a la resurrecció al tercer dia, tantes vegades anunciada com a coronament de la seva passió per part de Jesús, va precipitant tota la seva vida, les seves paraules, els seus miracles, els seus ensenyaments. Fins als últims moments, quan Crist demostra amb les seves paraules i amb els seus gestos que està a punt de passar d’aquest món al Pare. En efecte, Ell ha vingut del Pare i al Pare se’n va, i per això la seva vida és una Pasqua, un pas; però en aquest èxode, més gloriós que el pas del Mar Roig, Jesús arrossega la seva pròpia humanitat, assumida de la Verge Mare, fent-la passar pel misteri de la passió i de la mort, perquè quedi per sempre segellada per l’amor sacrificial en la seva carn que porta les marques de la seva passió gloriosa.

A partir de la Resurrecció es comprèn tot el sentit de la història de l’Antic i del Nou Testament, la gràcia de la Pentecosta amb la qual del cos gloriós de Crist es desprenen les flames de l’Esperit Sant, perquè l’Església visqui sempre en contacte amb aquest misteri que roman per sempre i que atreu cap a ell totes les coses, tot anunciant ja el seu retorn final en la glòria i la Pasqua de l’univers.

La Pasqua del Senyor és la font i l’arrel de l’Any litúrgic. Una Pasqua setmanal, celebrada per l’Església apostòlica i anomenada ja des d’antic, com diu l’Apocalipsi (Ap 1,10) “Dia del Senyor” o “Dia senyorial.” I una Pasqua anual celebrada per les primeres generacions cristianes, almenys a partir del segle II, com un memorial conjunt de la Mort i de la Resurrecció del Senyor, que són les dues cares d’una mateixa medalla.

Al voltant d’aquesta celebració anual neix la seva prolongació de cinquanta dies, fins a la Pentecosta, i apareix el temps de la seva preparació amb el temps de Quaresma. La llum de la Pasqua il·luminarà el misteri de la manifestació de Jesús en el seu naixement i la seva Epifania. El misteri del Crucificat-Ressuscitat donarà sentit al martiri i al culte de els màrtirs. Des de les fórmules primitives de la confessió de la fe, que trobem ja a les Cartes de Sant Pau i més tard en el Símbol apostòlic i en la professió de fe baptismal, creure en Crist, mort i ressuscitat, adherir-nos a Ell per la fe i el baptisme, és la condició i la garantia de la comunió amb el Senyor i de la nova vida en Crist i en l’Esperit. El cristià no només creu en Jesús sinó que viu de la seva mateixa vida divina i immortal.

Avui arriba el nostre Rei

Domingo_de_RamosIcons_Portable_10042014185554

El van portar a Jesús, van cobrir l’ase amb les seves capes i Jesús es va muntar. Molts tendien les seves pròpies capes pel camí, i uns altres tendien branques que havien tallat en el camp. I els qui anaven davant i els qui anaven darrere cridaven: –Hosanna! Beneït el que ve en el nom del Senyor! Beneït el regne que ve, el regne del nostre pare David! Hosanna a les altures! Va entrar Jesús a Jerusalem i es va dirigir al temple. (Mc 11, 7—10).

Aquestes paraules de l’Evangeli de sant Marc emmarquen la celebració del diumenge de Rams, el dia en el qual comença la passió del Senyor Jesús. Ens podem fixar en alguns dels elements que Jesús escull, i en els quals usen les persones que surten a rebre’l en entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Jesús escull un ruc per fer la seva entrada solemne a Jerusalem, i la gent que li rep agafa branques d’olivera i palmells per aclamar-lo i reconèixer-lo com el fill de David, el qui porta la pau veritable de la qual és símbol l’olivera. Aquests elements presents en el relat de l’entrada de Jesús a Jerusalem tenen un significat profund i ens donen així pistes per entendre els gestos de Jesús i el seu veritable misteri que passa ocult a moltes mirades.

Jesús entra a la ciutat santa muntat en un ase, és a dir, en l’animal de la gent senzilla i comuna del camp, i a més un ase que no li pertany, sinó que demana prestat per a aquesta ocasió. No arriba en una sumptuosa carrossa reial, ni a cavall, com els grans del món, sinó en un ase prestat. Sant Joan ens relata que, en un primer moment, els deixebles no ho van entendre. Només després de la Pasqua van caure en el compte que Jesús, en actuar així, complia els anuncis dels profetes, que la seva actuació derivava de la paraula de Déu i la realitzava. “No temes, filla de *Sión; mira que ve el teu Rei muntat en un pollí de ase” (Jn 12, 15; cf. Za 9, 9). (Benet XVI, 2006).

Jesús se’ns presenta així com el Messies, com el qui ve en nom del Senyor a portar la pau i a instaurar el regnat de Déu. Les branques d’olivera són signe de pau, la pau de Crist que el món no coneix i que està profundament arrelada en els pobres, els veritables pobres d’esperit dels quals parlen les benaurances. Aquesta relació entre la sempre anhelada pau i els pobres d’esperit s’explica perquè l’autentica pau la viuen i experimenten els qui saben que la seva única riquesa és Déu, i poden imitar així al Servent de Yahvé, Jesús, fent-se mansos i humils de cor. Els palmells simbolitzen el martiri, no només el de Jesús a la creu, sinó el de tots nosaltres que volem testimoniar enarborant els nostres palmells, doncs la nostra vida cristiana està marcada pel testimoniatge, sinó mostrem l’amor i la creu de Crist en les nostres vides no estem vivint com el Mestre, que ens va estimar fins a l’extrem i va voler carregar amb la creu per nosaltres, humiliant-se fins a fer-se servent.

En aquests dies sants en els quals entrem (nosaltres també ens introduïm en una ciutat, com en una sala nova per a nosaltres: Jerusalem), demanem-li a Crist que sapiguem escoltar el seu Evangeli, que el llegim cada dia (ell ensenya al Temple) i que sapiguem ajudar i servir als altres en alguna cosa concreta (Jesús neteja els peus dels seus).

En el dia del seminari

Pope Francis leads the Chrismal mass in Saint Peter's Basilica at the Vatican

“Sóc jo qui us he escollit i us he destinat perquè aneu i doneu fruit”

Avui és el dia del seminari, 22 de març, on tots els seminaristes estem per servir al poble de Déu, cada un de nosaltres, com sarments units al cep, ens deixem podar perquè donem més fruits. Ell ens recorda una i altra vegada: “Sense mi no podeu fer res” (Jn. 15,5). Jesús ens referma avui a la certesa de la nostra vocació. Tota iniciativa és seva, iniciativa total. Tota vocació és un misteri d’amor, misteri d’iniciativa amorosa de Déu, no és un ideal ni és un somni, no és una decisió personal ni un opció ètica. No. És una sorpresa de l’acció divina, és un miracle propiciat per la gràcia.

Tot és Don, tot és gràcia. Tot és de Déu! enviar a predicar, per ser Església i servir, en ella i des d’ella, als homes i dones, especialment als pobres. Tot és Gràcia i Misteri! Per tant la vocació no és un invent humà, és Crist qui ens ha cridat:

Us donaré pastors segons el meu cor (Jr 3, 15).

Déu promet al seu poble no deixar mai privat de pastors que el congreguin i el guiïn. Però som homes, pecadors com tots; per tant, el Senyor va treure el cap a la nostra vida, per pura iniciativa, per amor etern, perquè estàvem en la ment de Déu: “Tu vas formar les entranyes, em tejiste al viente de la meva mare”. Com ens ha sorprès a cada pas i ens segueix sorprenent !, Com ha obrat meravelles en cada un des que ens va cridar !, Com no es cansa de perdonar perquè és un amor incondicional i la seva misericòrdia ens fa gaudir del seu amor sense límits!

Tota l’Església està compromesa amb les vocacions, perquè és el poble de Déu i el seu compromís és pregar. Pregar per cadascun dels seminaristes, perquè es comprometin a seguir endavant; sé que hi ha dificultats en cada pas que un dóna, però si posem la confiança en el Senyor tot és possible. És una responsabilitat de cooperar amb l’acció de Déu que crida i alhora, contribuir a crear i mantenir les condicions en què la bona llavor, sembrada per Déu, pugui arrelar i donar fruits abundants. L’Església no pot deixar mai de pregar: “Pregueu per tant l’amo que enviï més segadors”.

Per seguir endavant hi ha una Mare que estima i prega també per nosaltres: Maria vol també obrers. Ella és l’amiga sempre atenta, ella és la del cor obert per l’espasa, que comprèn totes les penes i pecats que un té. Com Mare de tots és signe d’esperança. Com una veritable Mare, camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu.

És el que penso de la meva vocació, paraules més, paraules menys, Crist ens crida i la crida és un Do és Gràcia i és un misteri, però com deia el Papa Francesc: l’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels que es troben amb Jesús.

Setmana Santa 2015. Calendari de celebracions a Rubí

lastSupper

Dissabte, 28 de març

  • 19:30 Missa vespertina de la vigília de rams
    (També a les 18 h. a Santa Maria i 20 h. a Sant Pau)

Diumenge de Rams, 29 de març

  • 10 h. Benedicció i Missa de la Passió
  • 12 h. Benedicció solemne, Processó i Missa de la Passió.
    (També a les 10 h. A Sant Pau, 11.30 a Santa Maria i 13 h. A Sant Josep Obrer)
  • 19 h. Adoració del Santíssim Sagrament
  • 19:45 Vespres

Dilluns Sant, 30 de març

  • 08:45 Laudes
  • 9 h. Santa Missa
  • 18 h. Cinefòrum a la rectoria

Dimarts Sant, 31 de març

  • 08:45 Laudes
  • 9 h. Santa Missa
  • 11 h. Missa crismal a la Catedral de Terrassa

Dimecres Sant, 1 d’abril

  • 08:45 Laudes
  • 9 h. Santa Missa
  • 18 h. Conferència a la Parròquia: “Jesucrist, l’home que va canviar la història”

Dijous Sant, 2 d’abril

  • 08:45 Laudes
  • 10 h. – 12 h. Confessions
  • 20 h. Missa de la Cena del Senyor
    (També a les 20 h. A Sant Pau ia Santa Maria)
  • 23 h. Hora Santa

Divendres Sant 3 d’abril

  • 9 h. Ofici de Tenebres
  • 12 h. Celebració de la Passió i Mort del Senyor
    (També a les 12 h. A Santa Maria ia les 17 h. A Sant Pau)
  • 17 h. Projecció de la pel·lícula al Casal Popular
  • 20 h. Solemne Via Crucis

Dissabte Sant 4 d’abril

  • 9 h. Ofici de Tenebres
  • 22 h. Solemne Vetlla Pasqual
    (També a les 22 h. A Santa Maria i Sant Pau)

Diumenge de Pasqua 5 d’abril

  • 10 h. Santa Missa
  • 12:30 Santa Missa

Manlleu recorda al Beat Josep Guardiet

Dr. Guardiet

La ciutat de Manlleu, on va néixer el nostre estimat Beat, el Dr. Josep Guardiet i Pujol, ha volgut dedicar un acte d’homenatge al seu fill més il·lustre en aquest mateix diumenge, 15 de març, quan molts de vosaltres estareu llegint el full parroquial. Aquest acte ha estat promogut per la parròquia de Santa Maria de Manlleu, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’aquesta població osonenca. La parròquia de Sant Pere de Rubí, de la qual el Beat Josep Guardiet en fou rector durant vint anys i on va desenvolupar un ingent treball religiós i cultural, ens hi sumem a l’acte d’homenatge en el qual és recordat el nostre sant pastor. L’Associació d’Amics del Dr. Guardiet ha treballat molt perquè aquest acte d’homenatge a Manlleu fos possible i l’Esbart Dansaire de Rubí –fundat pel nostre beat– ha volgut fer també la seva aportació, la qual cosa és molt meritòria, ja que, sense deixar una actuació a Breda per la tarda, que ja tenien compromesa de fa temps, participen amb una actuació al migdia a Manlleu, fent així que aquest diumenge sigui per a ells un dia més intens; però ho fan amb molta il·lusió.

A l’octubre de l’any passat, la Gna. Pilar Adin, postuladora de la causa de canonització del Dr. Guardiet, el Sr. Miquel Montoliu i el Sr. Sebastià Colomer, president i tresorer de l’Associació d’Amics del Dr. Guardiet, juntament amb un servidor, vam anar a Manlleu per visitar la ciutat natal del Dr. Guardiet, entrevistar-nos amb el Sr. Joan Arimany, historiador, que farà una biografia més extensa i ben documentada del beat, amb el Sr. Rector de Santa Maria, la parròquia on fou batejat el Dr. Guardiet, Mn. Joan Serrabassa, a qui vàrem fer lliurament d’una relíquia del rector màrtir, i amb el regidor de cultura de l’Ajuntament de Manlleu, Sr. Àlex Garrido. D’aquí va sorgir la idea de fer aquest acte d’homenatge, tot commemorant el 113è aniversari de l’ordenació sacerdotal de Mn. Josep Guardiet i de la seva primera Missa, que celebrà a la capella de la seva casa natal, on s’ubica també la farmàcia que fou de la seva família i que també vàrem tenir ocasió de visitar.

Com que llegireu el full poc abans de la realització de la visita, o simultàniament a ella, no us en podem fer la crònica, ni dir-vos com ha anat. No volem pas ser d’aquells que s’inventen un reportatge abans que l’esdeveniment tingui lloc. Però estic ben segur que, per la il·lusió que tothom hi hem posat i pel treball que hem esmerçat, l’acte serà molt lluït i tindrà un gran èxit, que Déu ens acompanyarà i que gaudirem d’un gran dia, en el qual, juntament amb la joia i el bon regust de la festa, es faran més estrets els llaços de germanor entre les ciutats de Manlleu i Rubí, i entre les parròquies de Santa Maria i Sant Pere. Crec que això forma part de la gran obra que el Beat Josep Guardiet va emprendre a Rubí i que nosaltres continuem en el nostre temps; una obra que segueix i que el Dr. Guardiet, des del cel, mira amb simpatia i fa que obtingui la benedicció del Senyor.