Me apunto a poscomunión

Queridos niños y padres,

Los que estáis leyendo estas líneas habéis hecho ya la primera comunión, algunos hasta la tercera o la cuarta, y algunos todavía no la han hecho. Os habéis convertido en cristianos de verdad, bautizados y, ahora, vuestra alma es un lugar en el que vive Jesús, realmente, porque habéis recibido su cuerpo y su sangre.

Durante el tiempo de catequesis creo que os lo habéis pasado bien, habéis descubierto a Jesús y ahora sabéis rezar y hablar con él. Eso es algo que vale mucho, y que no podéis olvidar. Pues bien, la parroquia os quiere invitar a continuar la catequesis. ¿Continuar la catequesis, en serio, no hemos tenido ya bastante? Es lo que alguno me podría decir, pero os daréis cuenta de que necesitáis seguir cerca de Jesús, cuidar la oración cada día y seguir viniendo a Misa, en la que podéis recibir el cuerpo de Jesús, vuestro alimento espiritual. Así que estáis invitados a seguir aprendiendo más sobre Dios, y también a hacer actividades y juegos con otros niños.

¡APÚNTATE A LA CATEQUESIS DE POSCOMUNIÓN!

Queridos padres, creo que la explicación vale también para vosotros, no hace falta cambiar el lenguaje. En estos años muchos de vosotros habéis visto como vuestros hijos se entusiasmaban con la Misa, con el descubrimiento de alguien que siempre ha estado ahí, Dios. La pelota está en vuestro tejado, sabéis que estos niños pueden y deben continuar cerca de la Iglesia y de Jesús, pero para aceptar esto y actuar en consecuencia hace falta valor. ¿Queréis contar con Cristo en vuestra vida y en vuestra familia, o ya lo queréis olvidar?

No dudéis de que Dios es la mejor apuesta posible en un mundo como este. Sin Dios no hay esperanza, y sin esperanza no podemos vivir, nos aburrimos y nos desanimamos viendo que no tenemos nada de valor.

CATEQUESIS DE POSCOMUNIÓN 2014-15

CADA SÁBADO, DE 17:00 A 19:00, FORMACIÓN CRISTIANA Y ACTIVIDADES PARA LOS NIÑOS EN LA RECTORÍA.

JESÚS OS ESPERA Y LA PARROQUIA SE ALEGRA DE INVITAROS.

Avisos i comunicacions

Catequesi d’Adults: estan obertes les inscripcions per al grup de catequesi d’adults; podeu inscriure-us els dies de despatx (dilluns i dimecres , de 18:00 a 20:00). La catequesi començarà el dissabte 4 d’octubre a les 18:00 a la rectoria i tractarà dels Fets dels Apòstols.

Reunió de pares de la catequesi: per als pares dels nens que comencen ara la catequesi de Primera Comunió. El dissabte 27 de setembre a les 12:00 a l’església de Sant Pere.

Missa d’inici del V centenari de Santa Teresa: serà el dissabte 4 d’octubre a la Sagrada Família de Barcelona a les 11:30. Més informació i entrades a www.stj500.cat i al despatx parroquial.

Pelegrinatge a Montserrat: serà del Dissabte 4 al diumenge 5 d’octubre. Preu 9 € amb autocar o 4 € sense autocar. Inscripcions al Col · legi Montserrat i al despatx parroquial.

Conferència ” Cristians entre musulmans. És possible el diàleg?: a càrrec de Fra Santiago Agrelo , arquebisbe de Tànger ( Marroc ). A Terrassa a la sala capitular de la Catedral el dimarts 30 de setembre a les 21:00. I a Sabadell l’Acadèmia Catòlica el dimecres 1 d’octubre a les 21:00.

Els plans del Senyor

Benedicto XVI. Misa del Cirio Pascual en San Pedro

Avui el Senyor se’ns torna a revelar donant-nos de nou la seva Paraula divina i sàvia. Avui el Senyor surt al nostre encontre i ens podem preguntar com ens trobareu, com ens veu Ell, com estem amb Ell.

Busqueu el Senyor que es deixa trobar, invoqueu-que és a prop” (Is. 55, 6)

i

a prop hi ha el Senyor dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat (Salm 144).

El Senyor és a prop i ens busca, és a prop i es deixa trobar, vol que tornem al seu camí, que descansem en el seu perdó i en la seva veritat. I quin és l’obstacle que ens pot impedir aquesta trobada amb el Senyor? El principal obstacle és l’enveja, o millor dit, la comparació. Quan només ens mirem uns als altres i ens comparem segons els nostres criteris és molt fàcil que no entenguem les maneres de fer de Déu, i que ens fem incapaços de comprendre el que és la caritat, la gratuïtat o la veritable llibertat.

Llavors es van posar a protestar contra l’amo “Aquests últims han treballat només una hora, i els pagues igual que a nosaltres, que hem aguantat el pes del dia i la calor.” Ell va respondre a un d’ells: “amic, no et faig cap injustícia, no ens ajustem en un denari? Presa el teu i vés-te’n. Vull donar-li a aquest últim igual que a tu. És que no puc fer el que vulgui en els meus assumptes? O vas a tenir el teu enveja perquè jo sóc generós?” Així els darrers passaran a primers i els primers els últims. “(Mt 20, 11-16).

Jesús a aquesta paràbola de l’Evangeli ens revela els misteris del Regne de Déu i veiem com els criteris del Senyor moltes vegades xoquen amb els dels homes. Per això necessitem reconèixer la proximitat del Senyor, ja que si no sabem veure ni buscar naixerà en el nostre interior el desig d’imposar sobre els altres amb el pretext de ser justos o fins i tot ètics. Els nostres pensaments no són els del Senyor, i rebre d’Ell la seva misericòrdia gratuïta i desbordant, com la seva predilecció pels últims, sempre ens resultarà més no una mica incòmode. Aquí hi ha la necessitat de conversió.

Avui dia es parla sovint de justícia i d’ètica. L’home d’avui vol fer creu i ratlla, vol que en les relacions entre tots hi hagi justícia i equitat. Però l’home d’avui necessita també de la crida del Senyor, per acudir a Déu ara que es fa el trobadís, ja que els nostres pensaments no són els teus, i si Ell no aconseguirem els nostres ideals de justícia i equitat.

Benet XVI ens va recordar moltes vegades tres coses, entre moltes altres: dictadura del relativisme, llei natural i emergència educativa. L’home relativista és el nou dictador del segle XXI, ja no hi ha veritats; la llei natural és ignorada i sobrepassada, però hi ha en el més profund de l’home i de la creació unes lleis que ens protegeixen, ens ajuden i us orienten cap a Déu. I l’emergència educativa és el reflex clar de la impotència d’Occident per formar homes i dones més enllà del seu poder adquisitiu i classe social: cadascú tira pel seu costat i sembla que ningú pot salvar les masses de caure en la ignorància i en la degradació humana, des de la més tendra infància. El Papa Benet i Isaías comparteixen un mateix profetisme, tots dos són profetes, encara que de diversa manera. El que ens recorden és només una cosa: que el Senyor és a prop.

El cristianisme a les arrels de Catalunya

Senyera

Fa anys, en un altra població on exercia el ministeri pastoral, estant present als actes de la Diada, algú em va preguntar per què la parròquia no feia una ofrena floral com les altres entitats locals. La resposta és que l’Església només pot fer ofrenes a Déu, a la Verge Maria i als sants. És ben legítim que individus particulars i entitats civils facin actes d’homenatge a persones i institucions que han tingut una significació històrica; però l’Església, com a institució, no pot fer actes que es puguin interpretar com a accions de culte i veneració que només es reten a Déu i a persones reconegudes com a santes. Una altra cosa és que amb la nostra presència participem d’uns actes que miren de cohesionar la vida social i donar-li un sentit.

L’ésser humà té un anhel de transcendència que, si no el troba realitzat en la fe en Déu, buscarà realitzar-ho en altres ideals com poden ser la nació, la cultura, la llengua, la música, una ideologia política, etc. No hi ha res a dir que qualsevol persona, sigui creient o no, comparteixi en diferent mesura els ideals abans esmentats. La qüestió és que aquests ideals són relatius –a la nostra vida i a l’època històrica que ens toca viure– i que fer-ne un absolut en l’altar davant del qual cremem tot l’encens del nostre temps, il·lusions, energies, valors, etc. és caure en la idolatria. Quan Déu desapareix del cor de l’home, aquest ha de cercar-ne substituts. La Roma antiga, per exemple, havia instituït una religió civil en la qual se sacralitzaven les estructures socials i polítiques.

Els cristians no podem oblidar que l’Església és uns quants segles anterior a Catalunya i que fins i tot, a la nostra terra, moltes parròquies ja existien abans de la formació de Catalunya com a ens social, la qual cosa posa de manifest que la Comunitat cristiana va tenir un paper molt important en la formació, naixement i consolidació de la societat catalana que no sempre és justament reconegut. No podem deixar de banda que el primer text literari escrit en català és un llibre d’homilies, és a dir, de comentaris destinats a exposar els continguts de la Bíblia al poble. Altres idiomes han tingut com a primers textos literaris novel·les, poemes d’amor, cartes, contractes, testaments, etc.; però el català s’honora de tenir com a primera expressió literària l’exposició de la Paraula de Déu a la gent; així doncs, tenim el tresor d’un idioma construït per a la comunicació, capaç de fer conèixer les veritats més sublims i eternes als éssers humans. Fer un bon ús de l’idioma demana no oblidar les arrels d’on venim. Oblidar-les i fer de les expressions culturals uns déus és idolatria.

En aquests dies de debat sobre el futur de Catalunya, m’agrada recordar la cèlebre frase del bisbe Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà», que ens fa pensar com hem donat importància a uns valors i n’hem relegat uns altres a l’oblit i la ignorància. Avui hom defensa un model de societat que s’allunya de l’ideal de l’Evangeli i que sembla voler tallar les arrels cristianes que la fonamentaven, amb el consegüent risc de perdre la identitat en poques generacions. En l’actualitat, a l’hora de parlar de la construcció de la societat, la solidaritat apareix com el valor estrella, però és interpretat a conveniència de cadascú; juntament amb això es menystenen la fe, el respecte a la vida en tots els seus estadis, el respecte a la persona, que no pot ser tinguda com un objecte i molts altres valors que són innegociables. Crec que la qüestió realment candent en el debat és el model de societat que volem construir per ara i per al futur, un model de societat en el qual Déu no pot ser relegat a l’esfera privada, perquè si els humans som sociables per naturalesa és perquè hem estat creats per Ell a imatge i semblança seva; una societat en la qual el cristianisme, que proclama Déu que s’ha fet home, té encara i tindrà molt a dir-li.

Jo estaré enmig d’ells

Comunitat | Comunidad

Jesús ens parla avui de la comunitat. En els dos últims diumenges Jesús ens ha recordat la grandesa del seu projecte, del projecte que neix del seu cor. Jesús va batejar a l’Església com La seva Església i li va donar uns poders i garanties que ni les portes de l’abisme no podran trencar. Però Jesús també ens va recordar el diumenge passat el següent: “Si un vol salvar la seva vida, la perdrà; però el que la perdi per mi la trobarà.” (Mt 16, 25). És a dir que si no perdem la nostra vida, si no aprenem a negar-nos a nosaltres mateixos no podrem ni sabrem ser seguidors de Jesús. Nosaltres com a cristians no desitgem només entrar en la família de l’Església per gaudir de la gràcia que ens assegura Crist dins d’ella, si no que podem abraçar als altres cristians com els nostres germans i sentir amb l’Església, perquè hem descobert a Jesús, sabem que ens crida a seguir-lo i a pensar i viure com Déu, i no com els homes.

En aquest diumenge Jesús ens parla de la comunitat, de la nova comunitat que Ell acabarà de constituir en Pentecosta amb el do de l’Esperit Sant. Jesús parla fins i tot de l’expulsió de la comunitat com una possibilitat en casos concrets. Les indicacions de Jesús sobre la vida en comú ens parlen de la correcció fraterna (tots som germans en Crist), i de l’oració comunitària o fraterna, aquella que fem no individualment si no en comú. La correcció brolla de la caritat, de veure a l’altre com un germà al que cal ajudar, no sobre qui cal aplicar alguna norma; i l’oració és l’aigua que ho ha de xopar tot i en tot moment per mantenir-nos no només a prop de Senyor si no a prop uns d’uns altres doncs demanem el mateix reunits per dirigir-nos junts a Déu Pare.

Avui som testimonis d’un debilitament de la comunitat cristiana, ens trobem davant un gradual allunyament dels cristians entre si. Ho podem percebre en les nostres ja de per si petites comunitats (segueixen presents en alguns petits ídols com la llengua, la raça, la classe social o la mera comoditat). Ens confessem cristians, però alhora ens sentim apegats al nostre propi ambient i a les nostres comoditats. En el fons falta la presència de Jesús en el centre de les nostres vides, doncs moltes vegades anteposem moltes coses.

Els cristians de l’Iraq i de Síria estan sent injustament perseguits en aquests mesos, és més molts han estat massacrats i vilment assassinats. Ens alegrem del gran testimoniatge que els nostres germans en la fe estan donant amb les seves vides i sabem que comptem amb un nou batalló de màrtirs al cel com intercessors davant el Senyor. Però alhora som conscients que si Jesús avui, a l’Evangeli, ens parla de correcció fraterna i de l’oració en comú, potser no estem sent del tot germans de els cristians d’Orient Mitjà. Ja sabem que els mitjans de comunicació amb prou feines els nomenen, i que a nivell local podem fer poc però tenim la pregària, tenim el testimoniatge que puguem donar davant els altres. Podem fer sempre una mica més: ser conscients que Jesús està en el centre, en primer lloc (“perquè on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells” Mt 18, 20), i ser conscients també que només l’Església Catòlica ha forjat la civilització, fora del seu influx la dignitat humana va quedant en tenebres.

La bona llavor són els ciutadans del Regne

Grano de mostaza

A la primera lectura, del llibre de la saviesa, trobem una breu explicació de qui és Déu, de com és Ell. Déu mateix ens ho ha revelat de diferents maneres, sobretot, a través del seu Fill Jesucrist, i per això podem intuir i saber alguna cosa sobre Déu. Ell és totpoderós, és un jutge just, ho sabem, però la primera lectura també ens recorda que és el Déu del perdó, i és també capaç de la repressió a qui la necessiti. Anem així coneixent a Déu, ens familiaritzem amb ell, i com a criatures creades per ell, podem escoltar la seva veu i veure les seves obres i meravelles. La seva principal meravella ha estat el seu mateix Fill, Jesús, lliurat per nosaltres.

Jesús, en l’evangeli ens explica els misteris del Regne en paràboles i ens ensenya així la saviesa de Déu, la ciència divina. En part ens oculta aquests misteris, però en part, també, ens desvetlla la seva saviesa si sabem escoltar:

El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món; la bona llavor són els ciutadans del regne; la zitzània són els partidaris del maligne; l’enemic que la sembra és el diable; la collita és la fi del temps, i els segadors els àngels. (Mt 13, 37-39).

En aquestes paraules de Jesús podem apreciar una línia d’acció de Déu, com un protocol en l’acostament de Déu cap als homes. Per mandat del Pare, el seu Fill Jesucrist és el qui sembra la bona llavor, la seva Paraula, el seu Esperit, ell mateix s’implanta en els cors dels homes que serien tot el camp: el món. Però existeix també el maligne que sembra zitzània (paraula que s’ha convertit en sinònim de divisió) i també té uns partidaris, confrontats als ciutadans del Regne. I finalment hi haurà una collita, una recol·lecció en la qual la llum potent i bella de Déu permetrà veure qui és veritablement qui. Els que hagin viscut com a ciutadans del Regne “brillaran com el sol en el regne del seu Pare” (Mt 13, 43). Amb aquesta descripció tot sembla senzill, i és que la veritat és simple i és senzilla, perquè és una, en canvi, l’error és múltiple, i per això és complicat. Aquest és el missatge de Jesús.

Explica una anècdota veritable, que no fa moltes dècades, a l’Amèrica hispana un bisbe va rebre una visita important: es tractava del cap d’una de les tribus índies que es trobava dins de la seva demarcació eclesiàstica. Aquest home li va donar les gràcies al seu bisbe per tots els beneficis i ajudes que el seu poble havia rebut d’ell i dels missioners catòlics que treballaven en aquelles terres, però li venia a comunicar que tot el seu poble abraçaria la fe protestant i deixaria l’Església catòlica. El motiu, molt senzill: el cap indi li va dir al bisbe que havien estat ajudats amb molts mitjans materials per l’Església però que acceptaven la fe protestant perquè necessitaven una religió. Aquesta història s’ha d’entendre en el context dels anys setanta o vuitanta, època en la qual vam ser (i encara ho som) testimonis d’un eclipsament de la fe i d’un auge de la necessitat de l’educació i del pa per sobre de tota la resta per salvar l’home. Ja sabem la història: només pa, o també tota paraula que surt de la boca de Déu.

El nostre món necessita una religió, Rubí necessita abans de res religió, i més religió, és a dir, necessita de la llavor del Regne, necessita profundament del Fill de l’Home que fa ciutadans del Regne dels Cels ja aquí a la terra. Escoltant aquest anunci ens convertim en aquesta terra que és portadora de la bona llavor, i que davant els altres dóna fruits de bones obres, dóna testimoniatge al món que abans que tot hi és Déu. Si no, ens fem grans desconeixedors de Déu, ens anem convertint, sense saber-ho, en partidaris del Maligne, i la zitzània ens esclavitza obligant-nos a separar-nos uns d’uns altres, a sembrar discòrdia i enemistat entre nosaltres perquè només ens quedem amb l’humà i terreny. L’home d’avui està cansat de l’home d’avui, està esgotat de suportar-se a si mateix, però al mateix temps, nosaltres els cristians ens trobem davant una cruïlla: no sabem ser testimonis clars, davant el món modern, de Crist, no fem present a Déu en les nostres vides com el nostre tot. Només una dada concreta: ara els teòlegs i catòlics de certa talla (segons el món), es barallen per la comunió dels divorciats tornats a casar, però pocs són els que clamen contra la destrucció del matrimoni. Molt poques parelles de les quals vénen a batejar als seus fills a la nostra parròquia de sant Pere estan casades per l’Església, i no se si algú els hi diu alguna cosa. Què serà de la dignitat humana en el futur quan la majoria hagin estat concebuts fora d’un matrimoni estable que es recolza també en Déu? Però trobem consol i esperança en l’evangeli:

El regne dels cels s’assembla a un gra de mostassa que un sembra en la seva horta; encara que és la més petita de les llavors, quan creix és més alta que les hortalisses.  (Mt 13, 31-33).

Cal creure en Déu per fer el bé?

10605450_l

En un diàleg amb un ateu, aquest deia: «Vosaltres, els creients, necessiteu d’un Déu que us digui que heu de fer el bé. Jo, en canvi, no el necessito pas, perquè sense creure en Déu sé que haig de fer el bé, ningú no m’ho ha de dir». Expressada amb la contundència amb què parlava, aquesta frase causava un gran impacte. El nostre amic ateu ens deia als creients que la nostra ètica necessitava el recolzament en les ordres d’un ésser fabulós i inexistent per a ell, mentre que la seva ètica brollava d’ell mateix; amb aquest argument afirmava que l’ètica creient és i serà sempre inferior a l’ètica atea. Però, ¿és cert de debò això que afirma?

En primer lloc, ¿en què fonamenta el nostre amic els conceptes del bé i del mal?, ¿com sap o determina allò que és bo i allò que és dolent?, ¿per ventura decideix ell allò que està bé i allò que està malament? En aquest cas, tothom podria prendre llur pròpia decisió i viure en un mar de contrarietats: allò que estaria bé per a uns no ho estaria per a d’altres i allò que seria bo per a uns no ho seria per a d’altres. ¿Com podem tenir una idea sobre el bé i com podem veure el mal en contraposició al bé? No per cap consens general, perquè en un món tan pluralista i ple de contrarietats seria impossible d’arribar a un acord; en tot cas, els més forts haurien d’imposar la seva idea de bé als més febles, i això seria injust, per la qual cosa tampoc no es correspondria amb el bé. Cal, per tant, que hi hagi una instància superior i objectiva a la qual tots ens en puguem remetre, i aquesta instància és el Bé mateix, més enllà de les nostres decisions i consensos, una realitat transcendent a la qual anomenem Déu i que la revelació cristiana ha fet conèixer a la nostra societat al llarg dels segles.

En segon lloc perquè l’Església, durant els dos mil·lennis de la seva existència ha ensenyat i insistit en la predicació, la catequesi i l’ensenyament a les escoles, que hem de fer el bé –d’acord amb la idea ajustada a Déu de la qual abans en parlàvem–, i això ha acabat calant a fons a la nostra societat. En la societat pagana en la qual l’Església va haver de començar a predicar l’Evangeli, l’obligació de fer el bé no era quelcom evident. I a la nostra societat, en la qual tot sovint hom busca el benefici propi més que no pas la utilitat comuna, no sempre és fàcil recordar que cal fe el bé, i fins i tot hi ha qui mira de redefinir aquest concepte per endur-se l’aigua al seu molí.

Així doncs, quan una persona no creient afirma que fa el bé –i en molts casos la seva actuació pot ser molt més meritòria, desinteressada i noble que la d’una persona creient– és perquè té una idea de bé proporcionada pel cristianisme, tant si alguna vegada va ser dins de l’Església com si mai no ho va ser-hi, i perquè viu en una societat en la qual la fe cristiana ha modelat les consciències per reconèixer el bé i ha insistint en què l’hem d’obrar. Per això, encara que a un nivell individual algú pugui dir que a ell no li cal creure en Déu per fer el bé. sí que necessita que hi hagi un Déu que assenyali la pauta ètica de les nostres actuacions, i també li cal viure en una societat on aquest Déu sigui reconegut i obeït per la majoria dels seus membres; d’una altra manera imperaria només la llei del més fort.

Del Crist o del món

Yugo

Doncs si viviu segons la carn, aneu a la mort, però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu (Rm 8,13).

En aquesta frase de la carta de sant Pau als romans trobem una de les distincions fonamentals (es distingeixen dues o més parts d’una mateixa realitat) de la fe cristiana, a saber: la carn i l’Esperit. Tots estem dotats d’un cos i d’una ànima, som una complexa creació. Quan Pau parla de la carn no parla només del cos com l’entenem avui: el cos humà, sinó que parla, en parlar també de l’esperit humà i de l’Esperit de Déu, de tot l’home. Es tracta de dues forces que empenyen en direccions oposades nostra vida i que poden guiar i governar a l’home sencer. Trobem la mateixa realitat descrita pel mateix Jesús a l’Evangeli:

L’Esperit és el que dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que us vaig dir són Esperit i Vida. (Jn 6,63).

Aquestes paraules de l’escriptura ens il·luminen en un aspecte important de la nostra vida, ens permeten conèixer-nos millor i poder així buscar l’Esperit de Déu que viu en nosaltres pel baptisme per seguir els seus impulsos i poder detectar i lluitar contra l’impuls de la carn que ens condueix només cap a nosaltres mateixos, ens porta al pecat i a quedar-nos amb les coses de la terra. Com a exemple d’aquesta veritat de fe tenim la vida dels sants: es conserva al santuari de Montserrat l’espasa de sant Ignasi de Loiola, que ell havia usat en el seu anterior carrera militar, i que va deixar davant de la Mare de Déu per dedicar-se només a Déu . És un petit signe del que suposa deixar el món i les seves coses per dedicar-se només o, en major mesura, a Déu etern. Es tracta d’un exemple de tants que veiem en la vida dels sants i que ens permet distingir aquesta veritat de fe, i també antropològica que hem rebut de l’Evangeli i de tota l’Escriptura, a saber: que estem enmig de dues forces vives que ens afecten i ens mouen i sobre les quals podem escollir: la carn, que ens porta en últim terme a quedar-nos amb les mans buides a la vida, i l’Esperit que mou tota la nostra persona cap als béns eterns, cap a Déu i cap a Crist seu fill.

Tots experimentem que la vida és treball (qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa), que la vida implica patiment, sí o sí (pel pecat original) i tots sabem que el Fill de Déu va patir (des de Betlem fins a Jerusalem) per nosaltres, fent-home perquè sent el que som, homes, poguéssim salvar-nos, és a dir, estimar Déu sobre tot, dedicar-nos a Ell i als altres, i descartar el camí de l’egoisme i de la comoditat.

Avui en canvi, som testimonis d’un exaltamiento del subjectiu, dels nostres sentiments, de les nostres passions més baixes. I és perquè estem davant d’un ateisme pràctic, davant d’una negació, més o menys vetllada, de la realitat de l’Esperit, de la necessitat que tenim de ser salvats per Déu. Les institucions no fan referència a Déu (ho hem vist en les últimes setmanes), aquestes institucions són incapaços ja de defensar al no nascut. En resum, som presa d’una sèrie de forces més o menys exaltades que es desbocant sense remei i sense contestació possible perquè no hi ha referència a Déu, el Creador, a la realitat de la Gràcia i de l’Esperit que la cristiandat europea (que no Europa, invent modern) ha dut a mig món durant segles. Avui més que mai moltes persones són brou de cultiu de forces radicals ideologitzades per la desaparició de l’ideal sobrenatural, per l’extinció de la família, de la propietat i de la fe. Crec que avui més que mai és necessària la confessionalitat, però en primer lloc en les nostres vides: som catòlics o som del món. Volem mantenir-nos prop del Senyor que tant ens estima o descuidem la nostra pregària i vida de sagraments o la transmissió i defensa de la fe? Està en joc la nostra alegria eterna al poder veure que hem gastat la nostra vida en alguna cosa que val la pena.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera. (Mt 11, 29.30)

Homilia de la Missa de Sant Pere i Sant Pau

El Beat Josep Guardiet. Exemple de Fe i amor per la tradició

¿No és cert que hi ha veritats que tenim massa apreses i per això no les hi donem importància? Són veritats elementals, de sentit comú i, generalment, molt significatives per a la vida. Una d’elles, per exemple, és l’axioma segons el qual «ningú no pot començar de zero», és a dir, que cada individu concret no pot inventar-ho tot i dir-ho tot com si fos el primer i l’únic habitant d’aquest món, sense respecte a cap tradició i en la qual cal viure. Avui hom parla molt de ruptura; i de vegades cal trencar amb el passat, sobretot si aquest s’ha degenerat i ens impedeix d’avançar, però cal fer-ho sense descontrol ni estridències, sense arribar a dir com aquell adolescent: «Jo no em trobo a gust amb la meva família perquè no l’he elegida pas». Segons aquest raonament, hauríem de deixar els pares i viure tan aviat com puguem amb els amics o pel nostre compte, sense l’ajut de ningú. Hauríem d’oblidar també la nostra llengua materna, que tampoc no hem elegit, i renunciar al llegat cultural dels avantpassats, la qual cosa seria una insensatesa. No obstant, hi ha en aquesta actitud una exigència profundament humana: convertir les relacions naturals en relacions personals per mitjà de la llibertat. Volem dir, per exemple, que l’adolescent pot i ha d’elegir els seus pares per tal que aquests es facin dignes d’elecció. Així, l’instint cedeix i comença l’amor, i allò que semblava un impediment es converteix en espai de llibertat. D’aquesta manera, les relacions naturals es converteixen en personals. El qui estima els seus pares no els canviaria mai; per tant, els tria.

L’ésser humà viu en la tradició com a mitjà natural; sortir-ne i continuar vivint és impossible. En aquest sentit, tots som tradicionals, ja que ningú no pot començar la seva vida des de zero; fins i tot aquells que es vanten de ser poc tradicionals tenen les seves arrels amagades i, el que és pitjor, les tenen ocultes davant els seus ulls. L’home tradicional, en el millor dels sentits, és un home conscient, que sap el que rep, i és un home lliure que intervé com a persona en el curs de la tradició viva, que mira sempre endavant. Llavors el passat esdevé la possibilitat del futur, i aquest es converteix en la plenitud sorprenent d’aquell, en la nova plenitud. La tradició no és pas costum, rutina, repetició mecànica o herència biològica, sinó història, vida i, per tant, canvi. És vida humana, vida en llibertat i des de la llibertat, i, per tant, és també aventura i risc, esperança i promesa, responsabilitat… Evidentment, en aquest sentit no tothom és tradicional; més encara, aquells que s’autodenominen tradicionals i aturen la tradició, la posen en conserva, son els enterradors de la tradició, seran antiquaris i tradicionalistes, però no tradicionals. El cristià és persona de tradició. La tradició cristiana és la que ve del Crist, no pot tenir pas altra font. En el Crist reben els creients tota la vida i la veritat de Déu, la veritat que es transmet a través d’una cadena de fe a partir de Jesucrist i els apòstols fins arribar a nosaltres, una cadena en la qual l’apòstol Pere té un paper primordial, puix que en ell, pel fet de ser un dels dotze i per voluntat del mateix Crist, la tradició va començar el seu camí. Aquí hi estem i d’això vivim, del testimoniatge apostòlic, del testimoniatge de Pere quan va dir: «Vós sou el Messias, el Fill de Déu». L’Església, l’assemblea dels creients que ha estat convocada pels heralds de l’Evangeli, és i serà sempre una comunitat apostòlica.

Diu Pau als romans que «el just viu de la fe». Això no vol dir que visqui de la fe dels avantpassats, ja que la fe és, en cada cas, personal i ningú no pot creure per un altre. És veritat que la fe és la resposta a l’Evangeli de Jesucrist, que no hem inventat pas nosaltres; però és la nostra resposta. I és, a més, la resposta que només nosaltres podem donar en una situació nova i irrepetible. D’aquí que la fe canviï les seves expressions en la història fins que es manifesti la plenitud del Regne de Déu en Jesucrist. No hem de confondre la fe viva, que es renova constantment, amb les creences que es transmeten com un costum. Hi ha cristians que ho són perquè ja ho van ser llurs pares, són cristians d’herència i de creences, però també n’hi ha que ho són perquè han cregut, perquè han apostat per l’Evangeli: aquests són cristians per elecció, són els qui viuen de la fe i en els quals viu la fe veritable de l’Església. En ells la tradició segueix el seu camí i va fent la història de salvació. La resposta que va donar Pere a la pregunta de Jesús és exacta, però no n’hi ha prou que nosaltres l’anem repetint com qui repeteix una fórmula, cal que l’expressem amb una emoció semblant a la que ell va tenir en reconèixer Jesús com a Messias. Aquesta serà llavors una resposta arrelada en la tradició viva.

Amb aquest mateix esperit de viure la tradició emocionadament i plens d’il·lusió, hem de celebrar la Festa Major de Rubí, la nostra ciutat; com a cristians i ciutadans ens cal treballar per aconseguir unes relacions humanes més fraternes que reflecteixin la presència del Regne de Déu aquí a la terra.

Sant Pere i Sant Pau

PedroyPablo

La festa dels sants apòstols Pere i Pau ens fa tornar la mirada cap als orígens de l’Església. Fermament fonamentada sobre la fe i el testimoni dels apòstols, la comunitat dels creients ha seguit duent a terme l’obra de Jesucrist al llarg dels segles. Sant Pere i sant Pau ens ajuden a comprendre dues característiques essencials en la vida de l’Església que ells van viure a fons: la comunió i la missió.

Per la comunió, els creients vivim units i ens estimem els uns als altres com Crist ens estima i formem entre tots una sola cosa, a imatge de la unitat que regna a la Trinitat divina, en la qual el Pare i el Fill són una sola cosa en l’amor de l’Esperit Sant. Per la missió, portem als altres la bona nova de la salvació, i amb ells volem compartir-la, fent que el creixement del Regne de Déu es manifesti en el món. També Déu revela aquí a la terra la difusió del seu amor. Comunió i missió sempre estan vinculades i, per la unió de les dues, L’Església pot gaudir d’una gran riquesa de vida espiritual en què es posa de manifest la fraternitat i la sol · licitud pel proïsme. Sense la comunió, la missió seria només una propaganda, a la manera de la difusió de tantes ideologies com circulen pel món. Sense la missió, la comunió seria tan sols un sectarisme egoista. Pere i Pau van viure en profunditat aquestes dues condicions de comunió i missió, com molt bé ho demostren les comunitats que van fundar ia les que van servir.

La fe, perquè sigui autèntica, ha de ser difusiva. La festa de sant Pere i sant Pau vol ajudar-nos també a aprofundir en la fe que professem. I quin és el contingut d’aquesta fe? Pot resumir-se en la declaració de Pere: «Tu ets el Fill del Déu viu». Sobre aquesta fe, que és la roca – “petra” en grec i en llatí-, Jesucrist va edificar l’Església que mai serà vençuda pel mal i que donarà sempre testimoni del Regne de Déu. En aquesta Església, Pere i els seus successors tenen una autoritat que es fa patent en el servei, a la manera de Jesucrist.

La meva carn és un veritable menjar i la meva sang és una veritable beguda

Institución de la Eucaristía

 La celebració de l’Eucaristia és un fet essencial en la vida de l’Església. «El pa que nosaltres partim,–ens diu sant Pau–, és comunió amb el cos de Crist; i el calze que beneïm és comunió amb la sang del Senyor» (cf. 1 Co 10,16). El gest de partir el pa dóna tot el sentit a les paraules de Jesús. Per això, quan Ell ens diu:

Això és el meu cos entregat per vosaltres. (Lc 22,19)

està dient que el seu cos -la seva vida entera, tot Ell- és un «Pa partit per a ser repartit i compartit». No és només un pa que posem sobre la taula de l’altar i que mirem amb fervorosa contemplació; és pa partit, és sang vessada, és vida donada a favor nostre.

En el discurs a la sinagoga de Cafarnaüm, Jesús digué:

Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. (Jn 6,51)

i la nit de la santa cena va insistir en aquesta afirmació en dir als deixebles:

Preneu i mengeu, que això és el meu cos entregat per vosaltres; preneu i beveu-ne tots, que aquesta és la meva Sang vessada per vosaltres. (cf. Mt 26,26-28; Mc 14,22-24; Lc 22,19-20; 1 Co 11,24-25).

Si Jesús no hagués dit aquestes paraules, ara tot ens seria més còmode, ja que ens ho miraríem des de la butaca, aplaudiríem i fins i tot estaríem disposats a fer-li un monument; però Jesús, en donar-se a nosaltres, vol que comprometem la nostra vida amb Ell. Menjar el pa partit és fer nostra la vida entregada de Jesús; és alimentar-nos de la seva vida per tal que la nostra s’acabi identificant amb la d’Ell, fins que cadascú de nosaltres també puguem dir: «La meva vida és també pa partit amb el Crist». Així ho posa de manifest el mateix Jesús quan assevera:

Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. (Jn 6,56).

Combregar amb el cos i la sang del Crist vol dir creure en Ell, en tot el que ens ha ensenyat i revelat i assumir l’Evangeli com el nostre estil de vida. Prendre formalment la comunió, però sense assumir l’Evangeli com a forma de vida és fer comèdia.

La celebració de l’Eucaristia, que ens uneix amb el Crist i ens identifica amb Ell, i la participació en el seu cos i la seva sang, no es poden quedar en actes que fem rutinàriament, ni tan sols no es poden convertir en actes de devoció personal, encara que hem de celebrar el memorial del Senyor devotament i amb un gran fervor. Cal celebrar l’Eucaristia amb la importància i dignitat que mereix, i que la recepció del sagrament estigui acompanyada de la preparació que li escau. Alhora que repetim el gest de partir el pa i de distribuir el calze, som instats a repetir i fer present a la nostra vida el que aquest gest significa: convertir-nos nosaltres mateixos, amb Jesucrist, en vida per als altres, tot gastant-nos i desgastant-nos per amor en bé dels germans, com també diria l’apòstol sant Pau (cf. 2 Co 12,15).