Avisos i comunicacions

Celebració de la primera comunió: El quart grup aquest proper dissabte, 30 de maig, a les 12:00. Confessió i assaig: dijous 28 de maig, a les 18:00.

Festa dels Xatos a l’ermita de sant Muç: La festa es trasllada al diumenge 31 de maig, i la Missa (que es celebrarà a l’interior de l’ermita) serà el mateix diumenge a les 10:30 hores.

Corpus Christi: El diumenge 7 de juny celebrarem la solemnitat del Corpus Christi. La Missa serà a les 19:00 seguida de la processó. Demanem a tots el qui pugueu que porteu flors per fer les catifes: les podreu deixar a la rectoria. Moltes gràcies.

Confirmacions 2015: Aquest any les confirmacions de la parròquia de sant Pere seran el dissabte 6 de juny a la Missa de 19:30. Contarem amb la presència del bisbe auxiliar, Mons. Salavador Cristau.

Tots es van omplir de l’Esperit Sant i van començar a parlar

pentecostes

L’Esperit Sant porta a plenitud l’obra del Crist, retorna a l’Església la unitat de la fe enmig de la diversitat de dons, i fa que la humanitat avanci pels camins de la concòrdia i parli un sol llenguatge: el de l’amor. ¡Avui necessitem tant la presència i l’acció de l’Esperit! Ell ens fa entrar en la unitat del Pare i del Fill que Jesucrist mateix ha demanat per nosaltres. És bo i agradable viure units els germans, però encara ho és més quan vivim cercant la unitat, que és la manera d’obtenir-la.

El dia de la Pentecosta, quan van rebre l’Esperit, els apòstols i els altres deixebles es van reunir en assemblea per decidir el futur de la comunitat.

Pere digué en un to seriós:

Germans, recordeu tots els ensenyaments de Jesús quan va viure entre nosaltres; era molt interessant i molt gran el que ens va dir, però ara cal que mirem la realitat. I la realitat és aquesta: que Jesús és mort i la seva persona no gaudeix de simpaties a la ciutat; per tant, aneu en compte en pronunciar aquest nom en públic i de dir que ha ressuscitat, perquè això ens portaria molts problemes. Ja veieu que ens hem quedat sols, per això cal que siguem prudents. No parleu directament del que Jesús ens ha ensenyat, parleu de coses que a la gent l’interessi i li agradi sentir: d’economia, de la vida social, de política, de l’educació dels fills, de la salut, del temps…, podeu parlar també de religió si ho feu d’una manera suau i discreta. I quan parleu, feu-ho de forma ambigua i diplomàtica, de manera que, si us acusen, sempre us pugueu defensar dient que no us han entès bé, que no era això el que volíeu dir, sinó una altra cosa.

Segurament us heu quedat perplexos en llegir això… Gràcies a Déu i afortunadament per a nosaltres, aquesta reunió no es va celebrar mai, sinó que va succeir tot el contrari: pregant units, els apòstols acolliren l’Esperit Sant que els donaria la força per ser testimonis de l’Evangeli. De la pregària van passar a la missió, parlant amb valentia en el nom de Jesús, que sempre portaven als llavis i al cor, i donant a tothom raó de llur esperança. Gràcies a aquesta intrepidesa nosaltres som avui aquí vivint la fe que ells ens han transmès. ¿No necessitarem també nosaltres aquesta força que només ens pot donar l’Esperit?

En donar-los l’Esperit, Jesús ressuscitat confia als apòstols l’encàrrec i l’autoritat de ser servidors de la reconciliació dels homes amb Déu. La mort i resurrecció del Crist és la font generosa del perdó dels pecats. El Senyor és l’Esperit, i allí on és l’Esperit hi ha alliberament. L’Esperit que planava damunt les aigües al començament de la creació del món ha portat un missatge alliberador en posar-se damunt els profetes, damunt Maria, damunt Jesucrist, damunt dels apòstols i damunt de cadascun dels creients. Al segle XXI encara hi ha molts esclavatges que afligeixen la humanitat, per això hem de treballar perquè l’Evangeli continuï il·luminant el món i obrint un camí d’esperança per a tothom. Siguem també nosaltres instruments de reconciliació, descobrint primer el mal, la por, l’egoisme, la comoditat i la covardia que nien en el nostre cor per demanar-ne perdó a Déu, i després actuem segons el gran ideal que ens proposa sant Francesc d’Assís, el qual, inflamat per l’Esperit de Jesús, desitjava ardentment i demanava a Déu ser instrument de pau, amor i concòrdia fraterna.

L’Ascensió

GiottoAscension

Avui celebrem una festa important: l’Ascensió. Significa que Jesús, després de ressuscitar i de presentar-se viu als deixebles durant unes setmanes, va pujar al cel i des de llavors i per sempre Jesús està amb el Pare del cel.Això és el que significa “ASCENSIÓ” (pujar, com un ascensor que puja, o un excursionista que fa l’ascensió a un cim, o un equip que aconsegueix l’ascens a la divisió superior).

Aquest misteri cal veure’l en continuïtat amb la resurrecció: En ell es consuma el nou tipus de presència del Senyor gloriós. Unit per sempre a la seva humanitat gloriosa, ocupa el seu lloc a la dreta del Pare. La seva presència s’universalitza en tots els membres de la seva Església, a la qual ha confiat la responsabilitat històrica de construir el Regne per la virtut de l’Esperit que promet i envia. Per tant el Senyor gloriós està en el cel, juntament amb el Pare, però no estem sols, perquè ell ho va prometre “Quan vingui l’Esperit de veritat, els il·luminarà perquè pugueu entendre la veritat completa. Jn 16,13”. Va a complir-se la promesa del Senyor, pel Do del seu ESPERIT vivim en Crist, ens configurem amb ell, i ens convertim en els seus testimonis. La mentalitat dels Apòstols i la nostra, perquè som Església, necessita encara la purificació interior de l’ESPERIT, per viure en pacient i activa esperança davant la imprevisible tornada del Senyor.

El gran fruit de l’ESPERIT, és una gràcia transitiva, és a dir hereditària, convertir-nos en testimonis veraços, valents i creïbles del Crist: Nosaltres i l’Esperit Sant que Déu ha donat als qui l’obeeixen som testimonis de tot això. Hech 5,32. L’Ascensió del Senyor Lc 24,50 Jesús s’en va beneint i roman en la benedicció. Les seves mans queden esteses sobre aquest món. Les mans de Crist que beneeix són com un sostre que ens protegeix, ens cuida, ens mira amb amor i misericòrdia. Però són al mateix temps un gest d’obertura que estripa el món perquè el cel penetri en ell i arribi a ser en ell una presència.

I la seva benedicció és l’ESPERIT SANT que ens acompanya perquè no ens abandona: Estarà amb nosaltres tots els dies fins al final. (Mc 28,20). Per tant, podem pregar per la vinguda de Jesús? Podem dir amb sinceritat: Veniu, Senyor Jesús? Si, podem i hem defer-ho. Demanem anticipadament de seva presència renovadora del món. En moments de tribulació personal li implorem: VENIU, SENYOR JESÚS, acull la meva vida en la presència del teu poder bondadós i misericordiós. Demanem-li que es faci present amb eficàcia a la seva Església.

I els va dir:

Aneu per tot el món i proclameu la bona notícia a tota criatura. El qui cregui i es bategi, es salvarà, però el qui no cregui es condemnarà… (Mc 16,15)

és l’alegria cristiana; ens cal preguntar-nos si anunciem que Crist viu, ens acompanya i està present amb nosaltres? És la missió de l’Església i tu ets Església.

Hem cregut en Ell

madre-teresa-de-calcuta

Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).

Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell». Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).

La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.

Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).

Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.

Amb vostre nom comença nostra història

Montserrat

 La presència de la Mare de Déu de Montserrat en el seu santuari està molt vinculada a la formació i el desenvolupament històric de Catalunya, d’aquí que Mn. Cinto Verdaguer pogués dir amb tota raó en una de les estrofes del Virolai: «Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí». Certament, Catalunya no seria el que és sense la presència de la Mare de Déu i el seu patrocini sobre el nostre poble. Com a cristians, tenim la gran responsabilitat de ser sal i llum, testimonis de l’Evangeli enmig d’una societat que ha estat configurada per la fe cristiana.

Escric aquesta reflexió amb motiu del 107è Pelegrinatge de Rubí a Montserrat, que fem el primer cap de setmana de maig. En instituir la romeria, el Beat Josep Guardiet va tenir el bon encert de situar-la entre la festa de la Mare de Déu de Montserrat i l’inici del mes de maig, dedicat tradicionalment per la pietat popular a la Verge Maria. Ple d’amor a la Mare de Déu, el Dr. Guardiet va demanar sempre la seva protecció i va voler que la Mare del Salvador emparés la parròquia de Sant Pere de Rubí, que nostre Senyor li havia encomanat. Avui fem extensiu aquest empar a totes les parròquies de Rubí, que han nascut de Sant Pere com a parròquia mare.

La romeria d’enguany es fa ressò de de la donació per part de Jesús de Maria, la seva Mare, com a Mare nostra: «Fill, aquí tens la teva mare», aquestes paraules foren adreçades per Jesús al deixeble estimat i, a través d’ell, són també adreçades a cadascun de nosaltres. Ens diu l’Evangeli de Sant Joan que, des d’aquell moment el deixeble va rebre Maria a casa seva; i això és el que nosaltres també hem de fer, rebre la Mare de Déu com a Mare nostra. Com a deixebles de Jesucrist, rebem una doble vocació: ser fills de Maria, que mare dels creients i de l’Església, i ser membres d’aquesta Església que, com a mare, ens ha fet néixer a la fe. Maria ens és donada com la mare que ha après en el seu propi dolor a acollir i a consolar el dolor dels qui l’invoquen, dels qui saben que la bona mare acull sempre els fills, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin; el seu consol és donar-nos a conèixer el Fill que ella mateixa va portar al món perquè fos font de vida i d’esperança per a nosaltres; així no només rebem la mare com a fills seus, sinó que en ella esdevenim germans de Jesús i, en Ell, hereus del Pare del cel i de la vida que Ell ens ha preparat.

Els romeus que han pujat a Montserrat, els qui no heu pogut pujar i els qui, per estar amb la romeria i alhora no descurar-vos a vosaltres en l’atenció pastoral, pugem i baixem de la Muntanya santa de Montserrat, som una sola comunitat que es fa present als peus de la Mare de Déu patrona de Catalunya, a qui ens encomanem amb tota devoció, demanant que un dia puguem arribar a assolir les promeses de Jesucrist, i a qui presentem els nostres treballs, projectes i il·lusions perquè els ofereixi a Déu que ens estima i ens salva.

Que quedi ben clar

f87-el-buen-pastor-murillo

Cap altre pot salvar; sota el cel, no se’ns ha donat un altre nom que pugui salvar-nos (Ac 2, 12).

El testimoni de l’apòstol Pere al llibre dels Fets dels Apòstols és impressionant (lectura recomanada). Un pobre pescador s’erigeix en el nou líder capaç de plantar-se davant el sanedrí, de ser alliberat de la presó per un àngel i anar-se’n, tot seguit, al Temple a predicar a Crist, o de proclamar als quatre vents (com veiem avui) que no hi ha un altre nom que ens salvi que el d’un tal Jesús, natzarè, galileu. Sembla una mica desgavellat i impossible de creure, però és que Pere està proclamant amb força de dalt que li van ensenyar els seus amargues llàgrimes: la dada central de la fe, el que ell ha viscut en carn pròpia: que Jesucrist ha mort pels nostres pecats, ha complert tota l’Escriptura i que està viu, ha ressuscitat. Si mirem l’escena amb totes aquestes dades, veiem com Crist ha tocat el cor d’aquest home i que l’ha transformat, l’ha fet bandoler per als jueus, però també l’ha constituït en heroi de la fe, perquè Pere és dels senzills i petits. Les paraules del mateix Sant Pere ho expliquen bé: hi ha algú, un nom, un rostre, tot canvia, Déu ha vençut la nostra ignorància: “doncs, quedi ben clar a tots vosaltres ia tot Israel que ha estat en nom de Jesucrist Natzarè, a que vosaltres vau crucificar a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts “(Ac. 4,9).

Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les ovelles, l’assalariat, que no és pastor ni amo de les ovelles, veu venir el llop, abandona les ovelles i fuig, i el llop fa estralls i les dispersa; i és que a un assalariat no li importen les ovelles (Jn. 10, 11-12).

Contemplem avui a Crist com el Bon Pastor, només ell ens coneix i és capaç de guiar-nos fins als verds prats de la vida. Quina és la seva característica pròpia, què és el que diferencia Jesús del que no és veritable pastor: que ell dóna la vida per les seves ovelles, no dóna del que li sobra ni dóna a mitges, dóna sense reserves, fins al punt de perdre la pròpia vida. Una altra característica, és que Jesús no té por dels llops, per què? doncs perquè el Pare l’estima i li tornarà la vida. Crist lluita contra els llops, contra els assalariats i contra els nostres propis desvaris. Ell ha arribat fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres i per això nosaltres tenim vida i pastures abundants. Se’ns ha obert la porta de la cleda que romania inexpugnable.

Podem apreciar una similitud entre Crist Nostre Senyor i sant Pere. Tots dos estimen al Pare, aquesta és la clau. Els dos l’han conegut, l’han vist (de diversa manera) i per tant no tenen por de perdre la vida, ja que la recobraran amb escreix. Pere ha cregut perquè ha conegut Crist i ha estat patit i perdonat per ell. D’aquesta manera es dissipa la por i es converteix en un bon pastor, pot arribar a qualsevol lloc i dir: obeïu Déu abans que als homes. Recordem Sant Joan Pau II, incansable, orant, agosarat, pelegrí, apòstol, radiant d’alegria. La trobada amb Crist transorma als homes, i a alguns ell els crida a ser pastors, demanem per tots ells.

La pau us deixo, la meva pau us dono

caravaggio-7bb88-el-beso-de-judas

Quan ens saludem, els desitjos de pau ocupen un lloc destacat. Però en pronunciar la paraula “pau”, entenem tots el mateix? En acomiadar dels seus deixebles, Jesús els diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono”; així distingeix entre la seva pau i altres maneres d’entendre la pau. Per a molts la pau és només l’absència de guerra o una etapa entre dues guerres, que no exclou la carrera armamentística, sinó que fins i tot la pressuposa, ja que, com diu el refrany: “Si vols la pau, prepara la guerra”. Altres defensen la pau com un equilibri de forces entre dos blocs que mútuament es temen i que, només per això, es respecten. N’hi ha que consideren la pau com el triomf aclaparador sobre l’enemic, a qui mantenen subjecte, o com la pacificació per les armes i el domini del més fort. Una gran majoria de “ciutadans honrats” només volen viure en pau o que els deixin en pau, però entenen la pau com la tranquil·litat per fer negocis i viure despreocupats. També hi ha qui pensa que la pas és fruit de la justícia i que no hi haurà pau fins que cadascú tingui el que li pertany. A part que això és molt difícil, ja que cada un opina que li pertany una mica més que als altres, els que anteposen la justícia per sobre de tot sovint no es veuen exempts de violència.

La pau de Jesús no és la mera absència de guerra, ni el domini del més fort, ni la tranquil·litat i la despreocupació pels altres, ni l’equilibri de la por entre les potències d’aquest món. Ni tan sols l’imperi de la llei i l’equilibri de la justícia. La pau de Jesús és la pau de Déu, una pau que aquest món no pot donar. És una pau fonamentada més bé en el desequilibri o la bogeria d’amor, que tot ho dóna, tot ho comparteix, no cerca el que és seu i tot ho perdona. I en aquest sentit és una pau que supera la llei, ja que la sobrepassa i va més enllà del que és just. Per això, els que estimen són els autèntics constructors de la pau. Aquesta és la pau que ens reconcilia amb Déu en Jesucrist, no en virtut de les nostres bones obres o dels nostres mèrits, sinó per pura gràcia. Sabent que Déu ens accepta per amor, els que creiem en l’amor de Déu ens sentim autoritzats per acceptar-nos a nosaltres mateixos i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Sabent que Déu perdona els pecadors, els que creiem en aquest amor ens sentim obligats a perdonar als nostres ofensors ia reconciliar-nos amb tots els homes.

Crist i el seu missatge són per a nosaltres la pau veritable. Si creiem en Crist i en el seu Evangeli, si guardem la seva paraula, Déu mateix habitarà en els nostres cors: “Qui m’estima escoltarà les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure en ell” (Jn. 14,23). Si Déu està amb nosaltres i habita en nosaltres, res ni ningú poden pertorbar la pau que Ell estableix amb la seva presència. “Que els vostres cors s’asserenin, no tingueu por!” La pacificació de l’home interior no és encara la pacificació del món, però contribueix poderosament a la difusió de la pau. Per contra, qui no té pau en el seu interior és una contínua font de conflictes al seu voltant. La por i el recel provoquen desconfiança i ens obliguen a viure a la defensiva i d’aquí resulten moltes incomprensions i hostilitats sense fonament. Només els pacífics, els que tenen aquesta pau al seu interior, els que se senten estimats i abraçats pel mateix Déu, poden portar la pau veritable al món, la pau de l’Esperit Sant defensor. Aquesta és la missió encomanada per Jesús als seus deixebles.

La victòria sobre el món és la nostra fe

STTHOMAS

Seguim avui, segon diumenge de Pasqua, celebrant la gran festa de la Resurrecció del Senyor. L’evangeli de sant Joan ens descriu l’escena amb uns detalls que a nosaltres també ens omplen d’alegria i ens permeten veure millor el desig de Jesús (que tots siguin u), que es fa realitat per l’Esperit Sant que el Mestre, ja ressuscitat, alena sobre els apòstols. La pau arriba als Dotze, i un nou poder que condensa tot el que Crist ha obtingut del Pare des del tron de la Creu (que encara no aconsegueixen ells a entendre), descendeix sobre aquells homes senzills, alguns, pescadors. Es tracta del poder de perdonar pecats o de retenir-los.

Avui també, fixant-nos en l’apòstol Tomàs, ens adonem de la petjada que està deixant la Resurrecció en els deixebles, i de l’impacte que ha de tenir en nosaltres: els testimonis oculars del ressuscitat van a trobar Tomàs i li donen la bona notícia, la comparteixen amb ell, però ell no creu, la seva incredulitat ens sorprèn per la gosadia de la seva petició:

Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, si no fico el dit en el forat dels claus i no fico la mà en el seu costat, no ho crec. (Jn 20, 27).

Els testimonis del Senyor no s’acovarden i el porten amb ells el diumenge següent, la seva missió de difusors de la gran veritat del triomf de Jesús comença a realitzar-se en les seves obres i paraules. I per tot això, la trobada plena de força entre Jesús i Tomàs és paradigma per a nosaltres, és un model d’enduriment, i d’humiliació i fe. Nosaltres també necessitem aquestes trobades amb el Ressuscitat, no cada setmana, sinó cada dia: la trobada diària amb el Crist. Moments en els quals un caigui de genolls, deixi de fer i de fer, calli i miri a dalt, al rostre de Jesús present (sí, Ell hi és aquí, està present). Així s’ha manifestat la glòria de Déu i l’amor de Déu del que parla sant Joan, la seva paraula és veritat i hem estat consagrats en la veritat, introduïts en la veritat de l’autèntic amor del Fill de Déu, sense pal·liatius, sense edulcorants, sense anestèsia: hem vist la llum.

Doncs en això consisteix l’amor a Déu: que guardem els seus manaments. I els seus manaments no són pesats, doncs tot el qui ha nascut de Déu venç al món. I el que ha aconseguit la victòria sobre el món és la nostra fe. Qui és el que venç al món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? Aquest és el qui va venir amb aigua i amb sang: Jesucrist. No només amb aigua, sinó amb aigua i amb sang; i l’Esperit és qui dóna testimoni, perquè l’Esperit és la veritat. (1 Jn 5, 3-6).

Sembla que el segle XXI s’està també revelant com el segle dels màrtirs, com el segle de l’oblit dels cristians, a l’Occident, a l’Orient, al sud i al nord del nostre planeta. Els vint-i-un màrtirs de Líbia (cristians coptes), o els cent quaranta-vuit màrtirs de Kenya assassinats vilment per odi a la creu, per odi al Déu encarnat, són un exemple. Al mateix temps que els nostres cors, com campanes al vol, criden: ja n’hi ha prou, les nostres ànimes creients reconeixen l’immens do de la fidelitat i del perdó al botxí com un do sobrenatural que segueixen rebent els humils, la primera línia de cristians: que ho son per l’oblit que el món els dedica, i per la seva pobresa que els fa benaurats. No tenim por, Jesús ha vençut i el deixeble no és més que el seu mestre, i la suma d’aquests sacrificis d’amor consagra al món en l’Amor.

Crist ha ressucitat i nosaltres amb ell

noestabaenelsepulcro

La celebració del misteri pasqual és al centre de la fe i de la vida de l’Església. La resurrecció de Crist no és només la seva victòria sobre el pecat i la mort. És la manifestació de la divina economia de la Trinitat: l’amor infinit i omnipotent del Pare, la divinitat del Fill, el poder vivificant de l’Esperit Sant.

Tota la història de la salvació té el seu centre i el seu cimal en la Resurrecció de Jesús. Cap a ella tendeix la creació sencera, les meravelles realitzades per Déu en l’Antic Testament, i de manera especial la Pasqua d’Israel, profecia de la Pasqua del Crist, del seu pas de la mort a la vida.

Tota la vida de Jesús, les seves paraules i els seus miracles es van precipitant cap a la resurrecció al tercer dia, tantes vegades anunciada com a coronament de la seva passió per part de Jesús, va precipitant tota la seva vida, les seves paraules, els seus miracles, els seus ensenyaments. Fins als últims moments, quan Crist demostra amb les seves paraules i amb els seus gestos que està a punt de passar d’aquest món al Pare. En efecte, Ell ha vingut del Pare i al Pare se’n va, i per això la seva vida és una Pasqua, un pas; però en aquest èxode, més gloriós que el pas del Mar Roig, Jesús arrossega la seva pròpia humanitat, assumida de la Verge Mare, fent-la passar pel misteri de la passió i de la mort, perquè quedi per sempre segellada per l’amor sacrificial en la seva carn que porta les marques de la seva passió gloriosa.

A partir de la Resurrecció es comprèn tot el sentit de la història de l’Antic i del Nou Testament, la gràcia de la Pentecosta amb la qual del cos gloriós de Crist es desprenen les flames de l’Esperit Sant, perquè l’Església visqui sempre en contacte amb aquest misteri que roman per sempre i que atreu cap a ell totes les coses, tot anunciant ja el seu retorn final en la glòria i la Pasqua de l’univers.

La Pasqua del Senyor és la font i l’arrel de l’Any litúrgic. Una Pasqua setmanal, celebrada per l’Església apostòlica i anomenada ja des d’antic, com diu l’Apocalipsi (Ap 1,10) “Dia del Senyor” o “Dia senyorial.” I una Pasqua anual celebrada per les primeres generacions cristianes, almenys a partir del segle II, com un memorial conjunt de la Mort i de la Resurrecció del Senyor, que són les dues cares d’una mateixa medalla.

Al voltant d’aquesta celebració anual neix la seva prolongació de cinquanta dies, fins a la Pentecosta, i apareix el temps de la seva preparació amb el temps de Quaresma. La llum de la Pasqua il·luminarà el misteri de la manifestació de Jesús en el seu naixement i la seva Epifania. El misteri del Crucificat-Ressuscitat donarà sentit al martiri i al culte de els màrtirs. Des de les fórmules primitives de la confessió de la fe, que trobem ja a les Cartes de Sant Pau i més tard en el Símbol apostòlic i en la professió de fe baptismal, creure en Crist, mort i ressuscitat, adherir-nos a Ell per la fe i el baptisme, és la condició i la garantia de la comunió amb el Senyor i de la nova vida en Crist i en l’Esperit. El cristià no només creu en Jesús sinó que viu de la seva mateixa vida divina i immortal.

Avui arriba el nostre Rei

Domingo_de_RamosIcons_Portable_10042014185554

El van portar a Jesús, van cobrir l’ase amb les seves capes i Jesús es va muntar. Molts tendien les seves pròpies capes pel camí, i uns altres tendien branques que havien tallat en el camp. I els qui anaven davant i els qui anaven darrere cridaven: –Hosanna! Beneït el que ve en el nom del Senyor! Beneït el regne que ve, el regne del nostre pare David! Hosanna a les altures! Va entrar Jesús a Jerusalem i es va dirigir al temple. (Mc 11, 7—10).

Aquestes paraules de l’Evangeli de sant Marc emmarquen la celebració del diumenge de Rams, el dia en el qual comença la passió del Senyor Jesús. Ens podem fixar en alguns dels elements que Jesús escull, i en els quals usen les persones que surten a rebre’l en entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Jesús escull un ruc per fer la seva entrada solemne a Jerusalem, i la gent que li rep agafa branques d’olivera i palmells per aclamar-lo i reconèixer-lo com el fill de David, el qui porta la pau veritable de la qual és símbol l’olivera. Aquests elements presents en el relat de l’entrada de Jesús a Jerusalem tenen un significat profund i ens donen així pistes per entendre els gestos de Jesús i el seu veritable misteri que passa ocult a moltes mirades.

Jesús entra a la ciutat santa muntat en un ase, és a dir, en l’animal de la gent senzilla i comuna del camp, i a més un ase que no li pertany, sinó que demana prestat per a aquesta ocasió. No arriba en una sumptuosa carrossa reial, ni a cavall, com els grans del món, sinó en un ase prestat. Sant Joan ens relata que, en un primer moment, els deixebles no ho van entendre. Només després de la Pasqua van caure en el compte que Jesús, en actuar així, complia els anuncis dels profetes, que la seva actuació derivava de la paraula de Déu i la realitzava. “No temes, filla de *Sión; mira que ve el teu Rei muntat en un pollí de ase” (Jn 12, 15; cf. Za 9, 9). (Benet XVI, 2006).

Jesús se’ns presenta així com el Messies, com el qui ve en nom del Senyor a portar la pau i a instaurar el regnat de Déu. Les branques d’olivera són signe de pau, la pau de Crist que el món no coneix i que està profundament arrelada en els pobres, els veritables pobres d’esperit dels quals parlen les benaurances. Aquesta relació entre la sempre anhelada pau i els pobres d’esperit s’explica perquè l’autentica pau la viuen i experimenten els qui saben que la seva única riquesa és Déu, i poden imitar així al Servent de Yahvé, Jesús, fent-se mansos i humils de cor. Els palmells simbolitzen el martiri, no només el de Jesús a la creu, sinó el de tots nosaltres que volem testimoniar enarborant els nostres palmells, doncs la nostra vida cristiana està marcada pel testimoniatge, sinó mostrem l’amor i la creu de Crist en les nostres vides no estem vivint com el Mestre, que ens va estimar fins a l’extrem i va voler carregar amb la creu per nosaltres, humiliant-se fins a fer-se servent.

En aquests dies sants en els quals entrem (nosaltres també ens introduïm en una ciutat, com en una sala nova per a nosaltres: Jerusalem), demanem-li a Crist que sapiguem escoltar el seu Evangeli, que el llegim cada dia (ell ensenya al Temple) i que sapiguem ajudar i servir als altres en alguna cosa concreta (Jesús neteja els peus dels seus).