Avisos i comunicacions

Col·lecta de Germanor: Ha estat de: 1.448, 50 euros.

Reunió de catequistes de comunió: Serà aquest dimarts a les 20:30 a la rectoria de Sant Pere.

Ordenació diaconal: Diumenge 30 de novembre, a les 18:00, a la Catedral del Sant Esperit de Terrassa serà ordenat diaca Walter Cifuentes Sotelo, seminarista, junt amb altres cinc companys. Walter col·labora amb la nostra parròquia de Sant Pere. La nostra més cordial felicitació.

Pelegrinatge a Terra SantaSerà del 6 al 13 d’agost. Les persones interessades demaneu més informació a la parròquia.

Jesucrist, Rei de l’univers

Jesucristo, Rey del universo

Jesucrist, Rei de l’Univers, se’ns manifesta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses. Tot s’ha iniciat en el Crist i tot es recapitularà en Ell; mentrestant, es va realitzant la història de la humanitat i també la història personal de cadascú, com una anella de la cadena que va avançant vers el Regne de Déu.

Diu l’Apòstol sant Pau: «Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus»; aquesta frase denota que el Crist ja regna sobre la terra abans que arribi el dia de la seva manifestació gloriosa. Al Parenostre demanem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Si contemplem la vida amb ulls de fe, ens adonarem que Déu acompleix aquesta petició. És cert que hi ha esdeveniments que oculten i enfosqueixen la realització del Regne de Déu a la terra; fets en què nosaltres mateixos sovint, d’una manera directa o indirecta, també hi participem. Correm el risc d’acostumar-nos al mal i d’acabar convivint amb ell; «¿què hi farem?», diem, «¡la vida és així!» La pregunta que ens hauríem de fer no és: «Si Déu és bo, ¿per què permet el mal?», sinó aquesta altra: «Si Déu és bo i ha volgut portar-nos al Regne de la seva llum admirable, ¿per què els humans ens entossudim a viure en les tenebres?, ¿per què sovint som agents de mal en comptes de ser agents de bé? El Crist ha vençut la mort i el pecat, però cada ésser humà ha d’associar-se personalment al misteri de la mort i resurrecció del Salvador i deixar-se transformar per Esperit Sant; i fins que això no es realitzi, no desapareixeran l’odi i l’egoisme del món. Tanmateix, també hi ha moltes altres circumstàncies de llum que deixen entreveure la presència del Regne de Déu enmig nostre, com el raig de sol que s’obre pas enmig de les escletxes dels núvols.

La fe cristiana ens diu que no tenim la nostra morada definitiva aquí a la terra, sinó que la nostra ciutadania és al cel. Però, mentre vivim en aquest món, no ens podem desentendre d’ell, sinó que som cridats a treballar per una societat més justa i fraternal, una societat que sigui reflex del cel nou i la terra nova que Déu ens atorgarà. El cel no es compra amb diners o amb influències, sinó que es va fent realitat i es viu a través de l’amor manifestat en els gestos de la vida quotidiana. Aquests gestos són signe de la comunió amb Déu i amb els germans. Només gaudirà del cel en la vida eterna qui el tingui ja aquí a la terra, dins del seu cor, i procuri fer de la vida dels altres un reflex d’aquest cel que estem cridats a compartir. La vida humana del Crist ha posat de manifest que Déu és Amor i Veritat que no tenen fi, la raó i el sentit de la nostra vida. Que Crist, vertader Déu i vertader home, regni sempre en nosaltres.

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.

Peregrinatge a Terra Santa (del 6 al 13 d’Agost de 2015)

El Baptisme dels infants

Mn. Joaquim batejant

Habitualment, quan sentim parlar de bateigs, sempre pensem en els infants, ja que és el tipus de baptisme que estem més acostumats a veure. Molt poques persones entre nosaltres han tingut ocasió d’assistir al bateig d’un adult, i si ho han fet, ho han vist com un fet força excepcional. És molt possible que, d’aquí un temps, veiem el baptisme d’adults com un fet més freqüent. Pròpiament, en la catequesi de l’Església, el baptisme d’adults és el que es presenta com a model: una persona escolta la predicació, es converteix, demana per ser cristiana, és instruïda en la fe, és batejada i entra a formar part de la comunitat de l’Església.

A la Sagrada Escriptura tots els baptismes que apareixen són baptismes d’adults, no hi ha cap cas explícit d’infants que siguin batejats. Aleshores, podem preguntar-nos: ¿És lícit batejar els infants?, ¿no haurem dut durant segles una pràctica equivocada? La resposta és que és del tot lícit el baptisme dels infants. Als primers segles de la història de l’Església el més habitual era batejar els adults, però no s’excloïa que, un cop cristians, aquests si tenien fills i volien per a ells el baptisme, els seus nens fossin també batejats si així ho creien oportú els pastors de la comunitat. Calia, per part dels pares, un compromís ferm de conduir llurs fills en el camí de la fe cristiana. A més, en aquella època no s’entenia la llibertat i l’opció personal a la manera individual d’ara: si el pare de família es feia cristià es veia com a cosa lògica que tots els altres membres també se’n fessin.

El Baptisme d’infants ens mostra com aquest és un do gratuït de Déu i immerescut per l’home. És un do que expressa l’amor i la salvació que el Crist ens atorga amb l’Obra de la Redempció. Per això, a la pregunta: ¿Batejar els infants?, cal respondre: Sí; però al mateix temps cal afegir: Fe cristiana, compromís i participació en la vida de l’Església per part dels pares, també. És, per tant, un sí condicionat, puix que sense això darrer no té sentit demanar el Baptisme per als infants.

Tots-Sants

RetabloTodosLosSantosSantCugat

Amb aquestes belles paraules il·lustrava la solemnitat de Tots-Sants el papa emèrit Benet XVI fa uns anys:

Celebrem avui amb gran alegria la festa de Tots-Sants. Visitant un jardí botànic, un es queda estupefacte davant la varietat de plantes i flors, i espontàniament pensa en la fantasia del Creador que ha fet de la terra un jardí meravellós. Un sentiment anàleg ens envaeix quan considerem l’espectacle de la santedat: el món ens sembla com un “jardí”, on l’Esperit de Déu ha suscitat amb fantasia admirable una multitud de sants i santes, de tota edat i condició social, de tota llengua, poble i cultura. Cadascun és diferent de l’altre, amb la singularitat de la pròpia personalitat humana i del propi carisma espiritual. Tots porten, no obstant això, imprès el “segell” de Jesús (cf. Ap 7,3), és a dir, l’empremta del seu amor, testimoniat a través de la Creu. Tots estan en el goig, en una festa sense fi, però, com Jesús, aquesta meta l’han conquistat passant a través de la fatiga i la prova (cf. Ap 7,14), afrontant cadascun la pròpia part de sacrifici per participar en la glòria de la resurrecció.

La solemnitat d’avui ens convida a tots a contemplar les meravelles d’aquest jardí botànic de Déu, a contemplar als nostres germans que parlen amb decisió i esperança a tot el gènere humà, doncs el sorprenent és que ells si que han estat prou murris com per decidir-se sense moltes càbales per la santedat, sense més, del tot al Tot. Aquest mateix jardí el podem comparar també amb una ciutat, la ciutat de Déu, la perfecta que és la del Cel, i la imatge, que és la que construeixen els cristians al món. Si per un moment pensem en les vides de Santa Teresa, de Sant Pere Claver, de la Beata Teresa de Calcuta o de Sant Joan Bosco podem observar que ells pel seu lliurament total a Crist van anar escampant al seu al voltant una suau olor, una alegria contagiosa, que als qui van viure amb ells els permetia creure que una altra vida és possible si ens arrisquem a comptar amb Déu. El sant ens diu avui a cadascun que podem ser-ho també nosaltres, que el signe claríssim de la veritat de la religió catòlica és que a l’Església, malgrat tot, poden formar-se sants i santes, pot brillar amb força la veritat de l’amor de Déu.

Però en canvi avui assistim a un enfosquiment de la dignitat de la persona i de les capacitats de l’home. Avui veiem com cada vegada donem menys espai a aquells béns que no es quantifiquen amb diners, i en canvi s’exalta com a l’única cosa important als diners: menys impostos, més autonomia, cap mirament amb els lladres refinats… I en canvi, l’hecatombe que suposa avui l’avortament provocat al nostre país li amoïna, sembla, a poques persones. I la claudicació en la defensa del no nascut, a la qual fa poques setmanes hem assistit, clama al cel. L’home d’avui s’allunya de Déu i pretén reconstruir un món en ruïnes i escàs de confiances sobre els mateixos fonaments que ens han conduït a idolatrar els diners per culpa d’esborrar del nostre vocabulari la paraula Déu. I Déu, què ens ha de dir avui, què diuen els seus profetes? Doncs que joiosos els pobres, perquè d’ells és el Regne dels Cels (cf. Mt 5, 1ss). Joiosos i feliços els sants perquè ells són els grans personatges de la història i que ara riuen de tots nosaltres mentre li donen *palmaditas en l’esquena a Jesucrist. “La victòria és del nostre Déu, que està assegut en el tron, i del Be.” (*Ap 7, 10).

¿Està l’Església passada de moda?

fashionInChurch

L’Arquebisbe de Nova York i president de la Conferència Episcopal d’Estats Units, Cardenal Timothy Dolan, va respondre amb senzillesa i precisió, basat en la vida quotidiana, als qui diuen que l’Església és anacrònica i està passada de moda.

En una publicació del seu blog personal al site web de l’Arxidiòcesi de Nova York, el Cardenal va respondre als qui afirmen que «¡Aquesta Església passada de moda, polsosa, fora de lloc, encallada en el fang s’ha de posar al dia amb la nova època o perdrà fidels!» Amb un to clar d’ironia, el Cardenal comenta que també uns diuen que el Papa Joan XXIII anava a començar uns canvis amb el Concili Vaticà II per “posar al dia” l’Església, però que l’indecís Beat Pau VI i el polonès de ment estreta Sant Joan Pau II i l’autoritari Benet XVI quan era cardenal, ho van arruïnar tot amb el seu conservadorisme. Ara creuen que amb el Papa Francesc vindran uns nous aires i que ell ho desencallarà tot. En l’actuació dels Papes hi ha complementarietat, però mai no hi ha contradicció respecte a allò que han fet els antecessors.

Certament, tal com diu el cardenal Dolan cal adequar als temps la forma de presentar la fe, però els ensenyaments i la missió de l’Església no s’han d’alterar pas, sinó mantenir-se en conformitat amb la revelació de Déu en la Bíblia, el dret natural, els ensenyaments de Jesús i el Magisteri de l’Església (els ensenyaments del Papa i dels bisbes). Per deixar encara més clar que els ensenyaments de l’Església no estan «passats de moda», el Cardenal posa tres exemples concrets: El primer es refereix a la convivència abans del matrimoni i la vida sexual activa que, segons ensenya l’Església, pertany només a l’àmbit matrimonial. Com bé sabem, avui dia aquesta afirmació és qualificada d’estúpida, impràctica i repressiva. Tanmateix, prossegueix el Cardenal, no fou un diari catòlic sinó -ben al contrari- el New York Times (15 d’abril de 2012) el qui va informar de les ombrívoles estadístiques que mostren que viure junts abans del matrimoni genera altes taxes d’infelicitat marital i divorci. El segon cas és el d’una dona que es lamenta davant el seu rector del fet que no pot quedar embarassada, puix que segons li ha dit el seu metge, durant uns quinze anys ha pres la píndola anticonceptiva, un tema amb el qual es burlava de l’Església. Aquesta dona acabava reconeixent amb pena que el respecte de l’Església per la integritat natural del cos no està gens passat de moda. El tercer cas és el d’un home que viu un drama profund: és vell, està sol i pròxim a la mort. Fa uns quants anys va deixar la seva dona i els seus fills, va buscar diners, prestigi, propietats, béns materials, i una esposa més atractiva i més jove. En aquell temps se’n va riure del capellà que el va advertir que no havia de trencar el seu matrimoni i dels perills que comportava l’adoració dels diners i el plaer. I ara –diu el Cardenal Dolan–, aquest home s’està morint sol, recordant les paraules de Jesús: «¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). Aquest home admet que, després de tot, l’Església tenia raó. L’Arquebisbe assenyala que l’Església no està fora de lloc, sinó que és al mig de tot i bastant més endavant que nosaltres, perquè té els ulls posats en allò que és etern. És una mare plena d’amor i molt sàvia, fundada sobre Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

No és l’Església la que ha de canviar de perspectiva, sinó que som nosaltres els qui hem de canviar de vida. Oblideu-vos d’adaptar-vos als nous temps en matèria de fe i de moral. No és l’Evangeli el qui s’ha d’adaptar al món modern, sinó el món modern –que aviat deixarà de ser-ho– el qui s’ha d’adaptar a l’Evangeli. Com diu la saviesa popular: «El qui es casa amb la moda corre el risc d’enviudar molt aviat». El món modern és una figura que passa, mentre que Jesucrist és el mateix ahir, avui i per sempre. Mantinguem-nos al dia amb l’Església que ens obre les portes de l’eternitat.

La beatificació de Pau VI

230413-014

Tinc un afecte especial pel Papa Pau VI; tot i que vaig néixer en el pontificat de Joan XXIII, Pau VI va ser el primer Papa del qual tinc records personals. Durant el temps del seu pontificat els meus pares em van iniciar en la vida cristiana, va néixer la meva vocació sacerdotal i vaig entrar al seminari en aquell any ja llunyà de 1977, quan en tenia quinze d’edat.

Gianbattista Montini, havia nascut a Concesio (Brescia, Itàlia) el 26 de setembre de 1897 i va morir a Castelgandolfo el 6 d’agost de 1978. Havia treballat durant molts anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà, on va col·laborar molt estretament amb el Papa Pius XII. Creat cardenal per Joan XXIII, quan fou elegit Papa, l’any 1963, era arquebisbe de Milà. Va prendre el nom de Pau per indicar la seva missió renovadora a tot arreu del món de la difusió del missatge de Crist.

El seu pontificat no va ser precisament un jardí de roses, sinó més aviat un enorme Via Crucis que va viure amb abnegació i sacrifici per amor a l’Església. A la mort de Joan XXIII, el seu predecessor, va decidir continuar portant endavant el Concili Vaticà II i treballar per la renovació de l’Església. Va aplicar la reforma litúrgica i es va fer càrrec de la posada en marxa i de la interpretació dels mandats del concili, tot sovint caminant per una línia molt prima entre les expectatives contraposades dels diversos grups i tendències a dins de l’Església. La magnitud i la profunditat de les reformes van afectar totes les àrees, superant durant el seu pontificat totes les accions de reforma dels seus predecessors i successors.

Pau VI va tenir una gran sensibilitat social (encíclica Populorum progressio i carta apostòlica Octogesima adveniens –als vuitanta anys de la promulgació de l’encíclica Rerum novarum, de Lleó XIII–), alhora que es va manifestar com un gran defensor de la vida humana (Encíclica Humanæ vitæ). La seva postura contrària als mitjans artificials de la regulació de la natalitat li va costar la incomprensió i la crítica aspra no només del món, sinó també d’amplis sectors de l’Església; però, en el fons, els qui van refusar el magisteri de la Humanæ vitæ eren pràcticament els qui no volien tampoc deixar-se convèncer per la crida a la solidaritat i la justícia de la Populorum progressio, és a dir, d’aquells que havien fet de l’egoisme la senyera de la seva vida. Pau VI va estar atent als esdeveniments mundials i, en tota circumstància, va maldar per mantenir íntegre el dipòsit de la fe; va fomentar el diàleg ecumènic entre els cristians catòlics i els cristians d’altres confessions, així com també el diàleg interreligiós. En la recerca de la pau es va entrevistar amb molts governants i va començar la realització de viatges arreu del món per tal de conèixer i comprendre els fidels i tots els homes i dones de bona voluntat en el seu àmbit de vida, aquest fet caracteritzarà els Papes posteriors, que no han deixat mai de viatjar.

Incomprès, ben sovint al seu temps, Déu ha volgut que la història fes justícia a un pastor de l’Església tan excel·lent com Pau VI, i que la seva obra fos reconeguda. La seva beatificació ha coronat tota una vida d’amor a Jesucrist i a l’Església. Que en el nostre seguiment de Jesucrist, sapiguem aprofitar i viure el Magisteri de Pau VI i el posem per obra.

Els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo

ultimaCena

Aquell dia, el Senyor dels exèrcits prepararà per tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents, un festí de vins de solera; menjars vigorosos, vins generosos. I arrencarà en aquesta muntanya el vel que cobreix a tots els pobles, el drap que tapa a totes les nacions. (Is 25, 6-7).

Amb aquestes paraules del profeta Isaïes vol el Senyor il·luminar-nos aquest diumenge. Isaïes ens parla d’una muntanya, d’un lloc concret, lloc en el qual el Senyor dels exèrcits prepararà alguna cosa gran i bona per tots els pobles, alguna cosa beneficiosa per l’home afectat pel vel del pecat i de la ignorància. El salmista, que creu en les promeses que el Senyor proclama a través dels profetes, com Isaïes diu:

Habitaré a la casa del Senyor per anys sense terme (Salm 22).

El Senyor un diumenge més ens convida a la seva tenda, al seu estatge, ens vol fer entrar en aquest lloc en el qual es troba amb nosaltres i s’inclina per servir-nos, com el mateix Jesús ens promet en l’Evangeli:

Feliços els servidors als qui el senyor troba vetllant a la seva arribada! Us asseguro que ell mateix recollirà la seva túnica, els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo. (Lc 12, 37).

Però, quina és aquesta muntanya, quin és el lloc del banquet que ens prepara Déu als homes. El dissabte passat celebràvem la festa de sant Francesc d’Assís, ell vivia envoltat de comoditats i de riqueses, doncs el seu pare era comerciant de teles, però tot allò no li satisfeia, li deixava una certa indiferència. Quan Francesc va respondre a les primeres crides del Senyor es va despullar de tot i va voler tenir com a possessió només al bon Déu. Més tard en una visió Jesús li va dir a Francesc davant d’una petita ermita en ruïnes unes paraules; ens ho explica molt bé Benet XVI:

Crist en la creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: “Ves-hi, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes”. Aquest simple esdeveniment d’escoltar la Paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesieta, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. No obstant això, en el centre d’aquesta Església en ruïnes està el Crucifix i parla: flama a la renovació, crida a Francesc a un treball manual per reparar concretament l’esglesieta de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. (Audiència General, 27-1-2010).

Podríem llavors dir, sense esgotar el passatge d’Isaïes, que la muntanya de la que parla el profeta és l’Església de Crist, el seu ramat, i el banquet, que també se’ns descriu en la primera lectura, és la santedat, és la radicalitat en el seguiment de Crist. Sense la santedat, pur do de Déu, no podem caminar lleugers cap a aquesta trobada amb el Crist en el seu temple, en la seva ermita, que està en ruïnes. I al mateix temps la muntanya o l’ermita del Senyor és un lloc geogràfic i figurat al que necessitem acudir tots amb les mans obertes per col·laborar, per treballar i santificar-nos. El Senyor Jesús s’ajupirà i ens netejarà els peus, per què no fem nosaltres el mateix amb els nostres germans, amb tantes ànimes que són avui com a ovelles sense pastor?

Santa Teresa de Jesús, un estímul per a la nostra fe

stteresa

Convidats per les Germanes Carmelites de Sant Josep, presents a Rubí des de fa més d’un segle, hem tingut el goig de celebrar la commemoració de l’inici del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. Hem viscut una unió ben profunda amb l’Orde del Carmel Descalç i amb l’Església universal, representada a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona per les diòcesis de Catalunya. Hem pogut donar gràcies a Déu pel do que representa per a l’Església la vida i el testimoniatge de Santa Teresa.

Santa Teresa de Jesús va néixer a Àvila el 28 de març de 1515 i va morir a Alba de Tormes (Salamanca), el 4 d’octubre de 1582. Comencem, doncs, a celebrar el seu naixement en la data de la seva mort, que es de fet el seu definitiu naixement a la vida eterna. En aquest dia, l’Església recorda i celebra la memòria de Sant Francesc d’Assís, un altre deixeble de Jesucrist ben significatiu i de primera magnitud per a la vida i l’espiritualitat cristianes. Tots dos, en uns moments difícils, van emprendre la tasca de la reforma de l’Església. Que tots dos intercedeixin per nosaltres i ens ajudin a viure renovadament i amb il·lusió el nostre seguiment de Crist.

Santa Teresa va escometre la tasca de la renovació de la vida espiritual a través de la reforma del seu Orde religiós, l’Orde del Carme. Veia que aquell ideal de vida contemplativa, de penitència i pregària vivint a l’hora immersos enmig de la societat, es desviava dels seus objectius i va sentir que Déu la cridava a una obra important que donés llum i sentit a l’Església, seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes. Totes les grans reformes han començat sempre amb un anhel de tornar als orígens, i aquest desig no podia faltar tampoc en la gran obra de la reforma del Carmel.

Santa Teresa va fundar noves comunitats carmelites que portessin una vida més austera i fraternal, que es dediquessin a la contemplació i la pregària i visquessin del sosteniment procurat pel treball dels seus membres; en aquesta tasca la va ajudar molt Sant Joan de la Creu, que va emprendre amb energia i entusiasme la reforma de la branca masculina de l’orde. Per realitzar aquesta obra ingent, Santa Teresa va haver de viatjar per tota Espanya, en una època en què els viatges no eren ni fàcils ni còmodes, exposats a moltes inseguretats i al cansament que feia notar els seus efectes en la nostra santa. I també va escriure molt: cartes adreçades als convents, a diversos personatges de l’època i obres d’espiritualitat plenes d’unció i de sentit elevat de la vida cristiana que han arribat a ser cimals de la literatura mística i patrimoni de la literatura universal. La cultura d’Occident es veuria molt mancada sense l’aportació de Santa Teresa de Jesús.

¿Per què en aquest any no llegim alguna de les seves obres com Camí de perfecció, Conceptes de l’amor de Déu, o Les Morades (El Castell interior), per posar uns exemples? Ben segur que no ens deixaran indiferents i seran per a nosaltres una oportunitat de creixement qualitatiu en el coneixement de Déu i de la nostra relació amb Ell.