Seminari: Vida nova en l’Esperit Sant

Informació i inscripcions:
A les parròquies de Rubí, en horari de despatx i després de les celebracions Tels. 93 699 12 05 (St. Pere), 93 697 89 67 (St. Pau y St. Josep Obrer), 93 699 47 28 / 689 772 935 (Darío)
E-mails: parroquiastpere@hormail.com; santpau.santjosep@gmail.com; jmeseguer62@gmail.com; jose_dario00@hotmail.com

Grup de joves

 

El 8 de novembre, si Déu vol, començarem a les parròquies de Rubí un grup de joves, de primer d’ESO a primer de carrera, dividit per franjes d’edat. Però el que ens disposem a viure, creiu-nos, és veritablement especial… Perquè no s’ha vist abans per aquí res de semblant!

Arriba, des de més enllà dels mars, de les terres americanes… ¡L’experiència Lifeteen!

Lifeteen? Què és això?

Aquesta paraula en anglès, que significa “vida adolescent”, indica un mètode de catequesi, que va més enllà de la catequesi, ja que es transforma en vivència. Els nois no aprendran asseguts amb una taula al mig. El que realment faran és, fer vida allò que aprendran. Fer-lo part de la seva vida. Amb berenar, dinàmiques, amb moments de joc, d’escolta, de visualització, de debat, y sobre tot de pregària intensa en la que es pot palpar la presència de Déu. El seu lema és “Leading teens closer to Christ”, és a dir, “portar els joves més a prop del Crist”.

 

 

Cuando los jóvenes lleguen, encontrarán una merienda, música y ambientación. A continuación, se hará un juego, o una obra de teatro, o un vídeo, que introduce la sesión en sí. Y, tras una pequeña charla del catequista, los chicos pueden profundizar o exponer sus dudas en pequeños grupos, para acabar con una exposición al Santísimo muy especial, en que Dios te mira a la cara de una forma muy directa y personal… Y tú así lo sientes.

Lifeteen cambia vidas, porque el que da vida, Jesucristo, Pan de vida, está en el centro.

Más de un millón de jóvenes en EEUU lo están viviendo; cerca de cien jóvenes en la Catedral de Terrassa, va a empezar en Valldoreix, Solsona, Barcelona, Madrid… y ahora llega a Rubí… Y tú… ¿Dejarás perder la ocasión?

 

www.lifeteen.com

 

Avisos i comunicacions

Vespres i Exposició del Santíssim. Cada diumenge, a les 19:00. Exposició del Santíssim i adoració eucarística i, a les 19:45, Vespres.

Solemnitat de Tots Sants i Memòria de tots els fidels difunts: Divendres, 31 d’octubre, 19:00. Missa de la Vigília. Dissabte, 1 de novembre: Celebracions de l’Eucaristia a les 10:00 i a les 12:30. 17:00. Pregària al cementiri; 19:30. Missa de Vigília de diumenge. Diumenge, 2 de novembre: Celebracions de l’Eucaristia a les 10:00 i a les 12:30, aquesta darrera serà en memòria de tots els difunts de l’any.

Seminari Vida Nueva en l’Esperit Sant. Organitzat i dirigit per la comunitat Gesù Risorto de Roma, tindrà lloc del 3 al 9 de novembre a les 19:00 a la rectoria. Podeu demanar informació i inscriure-us després de les celebracions, al despatx parroquial, telefònicament o per e-mail.

Curs Alpha. Començarem, si Déu vol, el divendres 7 de novembre a les 21:00 al Col·legi Montserrat. Podeu demanar informació i inscriure-us després de les celebracions, al despatx parroquial, per telèfon o per e-mail.

Grup de Joves. El proper dissabte 8 de novembre hi son convidats tots els joves de 12 a 18 anys a començar aquest grup de joves cristians. Serà a les 17:00 a la parròquia de sant Pere.

¿Està l’Església passada de moda?

fashionInChurch

L’Arquebisbe de Nova York i president de la Conferència Episcopal d’Estats Units, Cardenal Timothy Dolan, va respondre amb senzillesa i precisió, basat en la vida quotidiana, als qui diuen que l’Església és anacrònica i està passada de moda.

En una publicació del seu blog personal al site web de l’Arxidiòcesi de Nova York, el Cardenal va respondre als qui afirmen que «¡Aquesta Església passada de moda, polsosa, fora de lloc, encallada en el fang s’ha de posar al dia amb la nova època o perdrà fidels!» Amb un to clar d’ironia, el Cardenal comenta que també uns diuen que el Papa Joan XXIII anava a començar uns canvis amb el Concili Vaticà II per “posar al dia” l’Església, però que l’indecís Beat Pau VI i el polonès de ment estreta Sant Joan Pau II i l’autoritari Benet XVI quan era cardenal, ho van arruïnar tot amb el seu conservadorisme. Ara creuen que amb el Papa Francesc vindran uns nous aires i que ell ho desencallarà tot. En l’actuació dels Papes hi ha complementarietat, però mai no hi ha contradicció respecte a allò que han fet els antecessors.

Certament, tal com diu el cardenal Dolan cal adequar als temps la forma de presentar la fe, però els ensenyaments i la missió de l’Església no s’han d’alterar pas, sinó mantenir-se en conformitat amb la revelació de Déu en la Bíblia, el dret natural, els ensenyaments de Jesús i el Magisteri de l’Església (els ensenyaments del Papa i dels bisbes). Per deixar encara més clar que els ensenyaments de l’Església no estan «passats de moda», el Cardenal posa tres exemples concrets: El primer es refereix a la convivència abans del matrimoni i la vida sexual activa que, segons ensenya l’Església, pertany només a l’àmbit matrimonial. Com bé sabem, avui dia aquesta afirmació és qualificada d’estúpida, impràctica i repressiva. Tanmateix, prossegueix el Cardenal, no fou un diari catòlic sinó -ben al contrari- el New York Times (15 d’abril de 2012) el qui va informar de les ombrívoles estadístiques que mostren que viure junts abans del matrimoni genera altes taxes d’infelicitat marital i divorci. El segon cas és el d’una dona que es lamenta davant el seu rector del fet que no pot quedar embarassada, puix que segons li ha dit el seu metge, durant uns quinze anys ha pres la píndola anticonceptiva, un tema amb el qual es burlava de l’Església. Aquesta dona acabava reconeixent amb pena que el respecte de l’Església per la integritat natural del cos no està gens passat de moda. El tercer cas és el d’un home que viu un drama profund: és vell, està sol i pròxim a la mort. Fa uns quants anys va deixar la seva dona i els seus fills, va buscar diners, prestigi, propietats, béns materials, i una esposa més atractiva i més jove. En aquell temps se’n va riure del capellà que el va advertir que no havia de trencar el seu matrimoni i dels perills que comportava l’adoració dels diners i el plaer. I ara –diu el Cardenal Dolan–, aquest home s’està morint sol, recordant les paraules de Jesús: «¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). Aquest home admet que, després de tot, l’Església tenia raó. L’Arquebisbe assenyala que l’Església no està fora de lloc, sinó que és al mig de tot i bastant més endavant que nosaltres, perquè té els ulls posats en allò que és etern. És una mare plena d’amor i molt sàvia, fundada sobre Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

No és l’Església la que ha de canviar de perspectiva, sinó que som nosaltres els qui hem de canviar de vida. Oblideu-vos d’adaptar-vos als nous temps en matèria de fe i de moral. No és l’Evangeli el qui s’ha d’adaptar al món modern, sinó el món modern –que aviat deixarà de ser-ho– el qui s’ha d’adaptar a l’Evangeli. Com diu la saviesa popular: «El qui es casa amb la moda corre el risc d’enviudar molt aviat». El món modern és una figura que passa, mentre que Jesucrist és el mateix ahir, avui i per sempre. Mantinguem-nos al dia amb l’Església que ens obre les portes de l’eternitat.

La beatificació de Pau VI

230413-014

Tinc un afecte especial pel Papa Pau VI; tot i que vaig néixer en el pontificat de Joan XXIII, Pau VI va ser el primer Papa del qual tinc records personals. Durant el temps del seu pontificat els meus pares em van iniciar en la vida cristiana, va néixer la meva vocació sacerdotal i vaig entrar al seminari en aquell any ja llunyà de 1977, quan en tenia quinze d’edat.

Gianbattista Montini, havia nascut a Concesio (Brescia, Itàlia) el 26 de setembre de 1897 i va morir a Castelgandolfo el 6 d’agost de 1978. Havia treballat durant molts anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà, on va col·laborar molt estretament amb el Papa Pius XII. Creat cardenal per Joan XXIII, quan fou elegit Papa, l’any 1963, era arquebisbe de Milà. Va prendre el nom de Pau per indicar la seva missió renovadora a tot arreu del món de la difusió del missatge de Crist.

El seu pontificat no va ser precisament un jardí de roses, sinó més aviat un enorme Via Crucis que va viure amb abnegació i sacrifici per amor a l’Església. A la mort de Joan XXIII, el seu predecessor, va decidir continuar portant endavant el Concili Vaticà II i treballar per la renovació de l’Església. Va aplicar la reforma litúrgica i es va fer càrrec de la posada en marxa i de la interpretació dels mandats del concili, tot sovint caminant per una línia molt prima entre les expectatives contraposades dels diversos grups i tendències a dins de l’Església. La magnitud i la profunditat de les reformes van afectar totes les àrees, superant durant el seu pontificat totes les accions de reforma dels seus predecessors i successors.

Pau VI va tenir una gran sensibilitat social (encíclica Populorum progressio i carta apostòlica Octogesima adveniens –als vuitanta anys de la promulgació de l’encíclica Rerum novarum, de Lleó XIII–), alhora que es va manifestar com un gran defensor de la vida humana (Encíclica Humanæ vitæ). La seva postura contrària als mitjans artificials de la regulació de la natalitat li va costar la incomprensió i la crítica aspra no només del món, sinó també d’amplis sectors de l’Església; però, en el fons, els qui van refusar el magisteri de la Humanæ vitæ eren pràcticament els qui no volien tampoc deixar-se convèncer per la crida a la solidaritat i la justícia de la Populorum progressio, és a dir, d’aquells que havien fet de l’egoisme la senyera de la seva vida. Pau VI va estar atent als esdeveniments mundials i, en tota circumstància, va maldar per mantenir íntegre el dipòsit de la fe; va fomentar el diàleg ecumènic entre els cristians catòlics i els cristians d’altres confessions, així com també el diàleg interreligiós. En la recerca de la pau es va entrevistar amb molts governants i va començar la realització de viatges arreu del món per tal de conèixer i comprendre els fidels i tots els homes i dones de bona voluntat en el seu àmbit de vida, aquest fet caracteritzarà els Papes posteriors, que no han deixat mai de viatjar.

Incomprès, ben sovint al seu temps, Déu ha volgut que la història fes justícia a un pastor de l’Església tan excel·lent com Pau VI, i que la seva obra fos reconeguda. La seva beatificació ha coronat tota una vida d’amor a Jesucrist i a l’Església. Que en el nostre seguiment de Jesucrist, sapiguem aprofitar i viure el Magisteri de Pau VI i el posem per obra.

Curs Alpha

De nou a Rubí, tindrà lloc un Curs Alpha. Potser creus que estàs prou format en la fe, potser no t’acostes massa a l’església. Aquest curs és per tu. Tens l’oportunitat de conèixer millor a Jesús, de poder-te plantejar noves preguntes i de impregnar-te més de la fe cristiana. Aprofita l’ocasió.

Els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo

ultimaCena

Aquell dia, el Senyor dels exèrcits prepararà per tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents, un festí de vins de solera; menjars vigorosos, vins generosos. I arrencarà en aquesta muntanya el vel que cobreix a tots els pobles, el drap que tapa a totes les nacions. (Is 25, 6-7).

Amb aquestes paraules del profeta Isaïes vol el Senyor il·luminar-nos aquest diumenge. Isaïes ens parla d’una muntanya, d’un lloc concret, lloc en el qual el Senyor dels exèrcits prepararà alguna cosa gran i bona per tots els pobles, alguna cosa beneficiosa per l’home afectat pel vel del pecat i de la ignorància. El salmista, que creu en les promeses que el Senyor proclama a través dels profetes, com Isaïes diu:

Habitaré a la casa del Senyor per anys sense terme (Salm 22).

El Senyor un diumenge més ens convida a la seva tenda, al seu estatge, ens vol fer entrar en aquest lloc en el qual es troba amb nosaltres i s’inclina per servir-nos, com el mateix Jesús ens promet en l’Evangeli:

Feliços els servidors als qui el senyor troba vetllant a la seva arribada! Us asseguro que ell mateix recollirà la seva túnica, els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo. (Lc 12, 37).

Però, quina és aquesta muntanya, quin és el lloc del banquet que ens prepara Déu als homes. El dissabte passat celebràvem la festa de sant Francesc d’Assís, ell vivia envoltat de comoditats i de riqueses, doncs el seu pare era comerciant de teles, però tot allò no li satisfeia, li deixava una certa indiferència. Quan Francesc va respondre a les primeres crides del Senyor es va despullar de tot i va voler tenir com a possessió només al bon Déu. Més tard en una visió Jesús li va dir a Francesc davant d’una petita ermita en ruïnes unes paraules; ens ho explica molt bé Benet XVI:

Crist en la creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: “Ves-hi, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes”. Aquest simple esdeveniment d’escoltar la Paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesieta, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. No obstant això, en el centre d’aquesta Església en ruïnes està el Crucifix i parla: flama a la renovació, crida a Francesc a un treball manual per reparar concretament l’esglesieta de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. (Audiència General, 27-1-2010).

Podríem llavors dir, sense esgotar el passatge d’Isaïes, que la muntanya de la que parla el profeta és l’Església de Crist, el seu ramat, i el banquet, que també se’ns descriu en la primera lectura, és la santedat, és la radicalitat en el seguiment de Crist. Sense la santedat, pur do de Déu, no podem caminar lleugers cap a aquesta trobada amb el Crist en el seu temple, en la seva ermita, que està en ruïnes. I al mateix temps la muntanya o l’ermita del Senyor és un lloc geogràfic i figurat al que necessitem acudir tots amb les mans obertes per col·laborar, per treballar i santificar-nos. El Senyor Jesús s’ajupirà i ens netejarà els peus, per què no fem nosaltres el mateix amb els nostres germans, amb tantes ànimes que són avui com a ovelles sense pastor?

Santa Teresa de Jesús, un estímul per a la nostra fe

stteresa

Convidats per les Germanes Carmelites de Sant Josep, presents a Rubí des de fa més d’un segle, hem tingut el goig de celebrar la commemoració de l’inici del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. Hem viscut una unió ben profunda amb l’Orde del Carmel Descalç i amb l’Església universal, representada a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona per les diòcesis de Catalunya. Hem pogut donar gràcies a Déu pel do que representa per a l’Església la vida i el testimoniatge de Santa Teresa.

Santa Teresa de Jesús va néixer a Àvila el 28 de març de 1515 i va morir a Alba de Tormes (Salamanca), el 4 d’octubre de 1582. Comencem, doncs, a celebrar el seu naixement en la data de la seva mort, que es de fet el seu definitiu naixement a la vida eterna. En aquest dia, l’Església recorda i celebra la memòria de Sant Francesc d’Assís, un altre deixeble de Jesucrist ben significatiu i de primera magnitud per a la vida i l’espiritualitat cristianes. Tots dos, en uns moments difícils, van emprendre la tasca de la reforma de l’Església. Que tots dos intercedeixin per nosaltres i ens ajudin a viure renovadament i amb il·lusió el nostre seguiment de Crist.

Santa Teresa va escometre la tasca de la renovació de la vida espiritual a través de la reforma del seu Orde religiós, l’Orde del Carme. Veia que aquell ideal de vida contemplativa, de penitència i pregària vivint a l’hora immersos enmig de la societat, es desviava dels seus objectius i va sentir que Déu la cridava a una obra important que donés llum i sentit a l’Església, seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes. Totes les grans reformes han començat sempre amb un anhel de tornar als orígens, i aquest desig no podia faltar tampoc en la gran obra de la reforma del Carmel.

Santa Teresa va fundar noves comunitats carmelites que portessin una vida més austera i fraternal, que es dediquessin a la contemplació i la pregària i visquessin del sosteniment procurat pel treball dels seus membres; en aquesta tasca la va ajudar molt Sant Joan de la Creu, que va emprendre amb energia i entusiasme la reforma de la branca masculina de l’orde. Per realitzar aquesta obra ingent, Santa Teresa va haver de viatjar per tota Espanya, en una època en què els viatges no eren ni fàcils ni còmodes, exposats a moltes inseguretats i al cansament que feia notar els seus efectes en la nostra santa. I també va escriure molt: cartes adreçades als convents, a diversos personatges de l’època i obres d’espiritualitat plenes d’unció i de sentit elevat de la vida cristiana que han arribat a ser cimals de la literatura mística i patrimoni de la literatura universal. La cultura d’Occident es veuria molt mancada sense l’aportació de Santa Teresa de Jesús.

¿Per què en aquest any no llegim alguna de les seves obres com Camí de perfecció, Conceptes de l’amor de Déu, o Les Morades (El Castell interior), per posar uns exemples? Ben segur que no ens deixaran indiferents i seran per a nosaltres una oportunitat de creixement qualitatiu en el coneixement de Déu i de la nostra relació amb Ell.

Doneu-vos fraternalment la pau

DaosLaPaz

Recentment, la Congregació per al culte diví i els sagraments ha publicat una instrucció sobre el ritu de la pau que ve a corroborar el que des de fa anys ja diu la instrucció general del Missal Romà. Calia aclarir aquesta qüestió perquè des de fa temps quan arriba el moment de la pau es produeix a molts llocs un cert desori que no ajuda gens a la vivència de la celebració. Tot just, quan el sacerdot ha acabat la recitació de la pregària eucarística i ha convidat els fidels a resar junts el Parenostre, hom demana a Déu que faci davallar la seva pau sobre l’Església i el món; és un moviment descendent pel qual la pau del Senyor ve a nosaltres i ens prepara per viure una unió més profunda amb Jesucrist en la participació en el seu Cos i la seva Sang. Per això, el ritu de la pau no està pensat per saludar-se efusivament mentre ens movem per l’església a la recerca de persones a qui fer petons i abraçades. Actuar així és una mena de trencament de files que causa una ruptura en el ritme de la celebració i no ens ajuda realment a preparar-nos per a la comunió.

¿Com hem de fer per realitzar bé el gest de pau? A la invitació del diaca o del sacerdot celebrant, simplement cal donar-se la mà o fer una discreta abraçada a les persones que tenim als costats, no cal girar-se cap enrere ni moure’s del banc; a la sortida de l’església ja tindrem l’ocasió de saludar-nos amb les persones conegudes o amb qui volíem parlar i relacionar-nos. El moment de la pau no és un acte de convivència social, sinó un acte litúrgic per preparar-nos a la comunió, per això cal que ens ajudi a aprofundir en el sentit del què estem celebrant i fer-nos prendre consciència que no és tant la pau que nosaltres ens podem desitjar, com la pau que ens ve de Déu per mitjà de Jesucrist i que l’Esperit Sant difon en nosaltres la que ens farà ser veritables constructors de pau en el món.

Al mateix temps que realitzem el gest de pau tal com ens indica l’Església, cal que preguem per la pau que el món necessita, especialment en aquesta època tan convulsa, i al mateix temps ens fem conscients de la responsabilitat que tenim en la construcció de la pau, traslladant-la de la celebració de l’Eucaristia a l’àmbit de la nostra vida de cada dia. De poc servirà donar-nos efusivament la pau en la celebració litúrgica si després en la vida quotidiana no fomentem la pau en les nostres relacions, si en comptes de ser constructors d’harmonia en el tracte humà som agents de discòrdia, si sembrem enveges o difonem crítiques dels altres. Acabo aquesta reflexió amb la lletra d’un cant molt antic que ens hi podrà ajudar: «On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Quan tots ens ajuntem, procurem no dividir-nos en l’esperit; cessin les lluites malignes, cessin les discòrdies; que Crist Déu, sigui sempre entre nosaltres»; i encara afegiria: a dins i a fora de l’església. A tots us desitjo la pau en el Senyor.

Els plans del Senyor

Benedicto XVI. Misa del Cirio Pascual en San Pedro

Avui el Senyor se’ns torna a revelar donant-nos de nou la seva Paraula divina i sàvia. Avui el Senyor surt al nostre encontre i ens podem preguntar com ens trobareu, com ens veu Ell, com estem amb Ell.

Busqueu el Senyor que es deixa trobar, invoqueu-que és a prop” (Is. 55, 6)

i

a prop hi ha el Senyor dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat (Salm 144).

El Senyor és a prop i ens busca, és a prop i es deixa trobar, vol que tornem al seu camí, que descansem en el seu perdó i en la seva veritat. I quin és l’obstacle que ens pot impedir aquesta trobada amb el Senyor? El principal obstacle és l’enveja, o millor dit, la comparació. Quan només ens mirem uns als altres i ens comparem segons els nostres criteris és molt fàcil que no entenguem les maneres de fer de Déu, i que ens fem incapaços de comprendre el que és la caritat, la gratuïtat o la veritable llibertat.

Llavors es van posar a protestar contra l’amo “Aquests últims han treballat només una hora, i els pagues igual que a nosaltres, que hem aguantat el pes del dia i la calor.” Ell va respondre a un d’ells: “amic, no et faig cap injustícia, no ens ajustem en un denari? Presa el teu i vés-te’n. Vull donar-li a aquest últim igual que a tu. És que no puc fer el que vulgui en els meus assumptes? O vas a tenir el teu enveja perquè jo sóc generós?” Així els darrers passaran a primers i els primers els últims. “(Mt 20, 11-16).

Jesús a aquesta paràbola de l’Evangeli ens revela els misteris del Regne de Déu i veiem com els criteris del Senyor moltes vegades xoquen amb els dels homes. Per això necessitem reconèixer la proximitat del Senyor, ja que si no sabem veure ni buscar naixerà en el nostre interior el desig d’imposar sobre els altres amb el pretext de ser justos o fins i tot ètics. Els nostres pensaments no són els del Senyor, i rebre d’Ell la seva misericòrdia gratuïta i desbordant, com la seva predilecció pels últims, sempre ens resultarà més no una mica incòmode. Aquí hi ha la necessitat de conversió.

Avui dia es parla sovint de justícia i d’ètica. L’home d’avui vol fer creu i ratlla, vol que en les relacions entre tots hi hagi justícia i equitat. Però l’home d’avui necessita també de la crida del Senyor, per acudir a Déu ara que es fa el trobadís, ja que els nostres pensaments no són els teus, i si Ell no aconseguirem els nostres ideals de justícia i equitat.

Benet XVI ens va recordar moltes vegades tres coses, entre moltes altres: dictadura del relativisme, llei natural i emergència educativa. L’home relativista és el nou dictador del segle XXI, ja no hi ha veritats; la llei natural és ignorada i sobrepassada, però hi ha en el més profund de l’home i de la creació unes lleis que ens protegeixen, ens ajuden i us orienten cap a Déu. I l’emergència educativa és el reflex clar de la impotència d’Occident per formar homes i dones més enllà del seu poder adquisitiu i classe social: cadascú tira pel seu costat i sembla que ningú pot salvar les masses de caure en la ignorància i en la degradació humana, des de la més tendra infància. El Papa Benet i Isaías comparteixen un mateix profetisme, tots dos són profetes, encara que de diversa manera. El que ens recorden és només una cosa: que el Senyor és a prop.