Avisos i comunicacions

Oficis litúrgics de la Setmana Santa 2014: ja hem publicat l’horari dels Oficis Litúrgics de la Setmana Santa.

Col·lecta pro obres: la del mes d’abril ha estat de: 1.651,50 €.

Cos de Portants del Sant Crist i de la Pietat: estan convocats tots els integrants per l’assaig general, aquest dimarts a les 19:30 a l’església de sant Pere.

Col·lectes: la col·lecta del Dijous Sant es destina a Càritas i la del Divendres Sant al sosteniment de Terra Santa.

Oficis litúrgics de la Setmana Santa 2014

DISSABTE – 12 d’abril

  • 19:30 h Missa de vigília de Rams (amb benedicció de rams)

DIUMENGE DE RAMS – 13 d’abril (Benedicció dels rams a cada missa)

  • 10:00 h Missa
  • 12:00 h Benedicció dels rams a la plaça del Dr. Guardiet i a continuació la SANTA MISSA. Els qui ho vulgueu, podeu deixar els rams i palmons al baptisteri de l’església per a l’ornamentació del Santíssim Sagrament.
  • 19:00 h CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA amb confessió i absolució individual

DILLUNS SANT 14 d’abril

  • 8:45 h Laudes
  • 9:00 h Missa

DIMARTS SANT 15 d’abril

  • 8:45 h Laudes
  • 9:00 h Missa
  • 11:00 h MISSA CRISMAL a la S. E. Catedral Basílicadel Sant Esperit de Terrassa

DIMECRES SANT 16 d’abril

  • 8:45 h Laudes
  • 9:00 h Missa

DIJOUS SANT – 17 d’abril

  • 10:00 h a 12:00 h Confessions
  • 20:00 h MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
  • 23:00 h HORA SANTA davant el Monument. L’església romandrà oberta tota la nit en torns de vetlla.

DIVENDRES SANT – 18 d’abril

  • 9:00 h Pregària comunitària de l’OFICI DE TENEBRES
  • 12:00 h CELEBRACIÓ DE LA MORT DEL SENYOR
  • 15:00 h Pregària comunitària de NONA, davant la Pietat
  • 16:30 h Projecció de la pel·licula “La Pasión de Cristo” al Casal Popular
  • 20:00 h VIACRUCIS solemne a la plaça del Dr. Guardiet

DISSABTE SANT – 19 d’abril

  • 9:00 h Pregària comunitària de l’OFICI DE TENEBRES i recepció dels Sants Olis beneïts a la Missa Crismal
  • 22:00 h Solemne VETLLA PASQUAL

DIUMENGE DE PASQUA – 20 d’abril (Misses solemnes)

  • 10:00 h Missa (castellà) – 12:30 h Missa (català)

DILLUNS DE PASQUA – 21 d’abril10:00 h Missa

El sentit del sofriment, l’esperança i la resurrecció.

En començar la Setmana Santa m’agradaria compartir amb vosaltres el text d’Isaïes 50,4-7, un fragment del tercer cant del Servent del Senyor i oferir-vos-en una breu reflexió:

El Senyor, Déu sobirà, m’ha donat un parlar que convenç, perquè amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. He parat l’esquena als qui m’assotaven, i les galtes als que m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit.

Aquest és el text de la primera lectura de la Missa de Diumenge de Rams. Després d’haver acompanyat Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, l’acompanyem també en la seva Passió. No hi ha res més suggeridor a l’Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messies pacient. El sofriment del Senyor, que es fa servent i assumeix el dolor de tota la humanitat per donar-nos vida, ens ha de servir d’exemple i model per assumir nosaltres tot el patiment i les contrarietats que ens porta la vida; és per a tothom una escola d’aprenentatge i maduració.

El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: ha rebut molts cops, però es fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, la fe cristiana no propugna pas el sofriment perquè sí, sinó l’amor incondicional que és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències, el qual és, per tant, un amor que sap assumir el dolor quan cal. El Servent, que estima i sofreix, es veu capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules encoratjadores. Com m’atanso jo als qui sofreixen? Com faig ofrena de la meva vida?

Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra aquests agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. El Servent confia plenament en l’èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l’ajuda. Jesucrist sap que el Pare l’ha acreditat davant el món. Per això, en l’acceptació del sofriment per amor hi ha també una gran dosi d’esperança, de la qual neix la certesa que la vida és més poderosa que la mort, que serà la vida la que tindrà l’última paraula sobre nosaltres; és el Misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist qui ho ha fet possible.

Jesús és la resurrecció i la vida

En aquest cinquè diumenge de Quaresma trobem com un petit avançament de la resurrecció del Senyor, una manifestació del que és la vida que Jesús ens porta i que ens dóna morint i vessant així el seu Esperit sobre nosaltres. Ens apropem ja a la Pasqua i necessitem encara creure més per poder contemplar la glòria de Déu en les nostres vides, en l’Església i en el món.

Us infondré el meu esperit, i viureu. (Ez 37, 14).

Veiem, que en la Paraula de Déu que l’Església ens proposa per a aquest diumenge se’ns descriu l’acció en nosaltres de l’Esperit Sant. El Senyor ens parla d’aquest esperit, ens parla de la vida perquè correm vers ella, desitjant el seu mateix esperit. Només sent posseïts i posseint el seu mateix esperit viurem, si no serem moguts només pels nostres interessos, pels nostres egoismes, no podem quedar-nos al mig. L’Esperit bufa amb força, la seva acció s’ha manifestat en nosaltres un any més en aquest temps sant de Quaresma, som testimonis d’això, i tal com li demanàvem a Déu en el dimecres de cendra volem continuar amb la nostra particular lluita, el combat a mort en el qual s’enreden l’esperit i la carn, la vida i la mort. Se’ns ofereix la vida, Crist passa per les nostres vides.

Jesús li diu:

Jo sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà; i el qui està viu i creu en mi, no morirà per sempre. Creus això? (Jn 11, 25).

Sant Pau, en la segona lectura ens assegura que l’Esperit de Crist en nosaltres ens vivificarà, tal com ho hem vist en Crist que ha ressuscitat del lloc dels morts. És, per tant, en l’Esperit en el que trobem vida, la vida eterna. No la trobem en nosaltres, la necessitem rebre obrint el nostre cor a aquest esperit que arriba fins a nosaltres i que habita a les nostres ànimes.

Tenim per tant una sèrie d’elements ordenats per a la nostra conversió, per a la nostra resurrecció: la fe en Jesús, la recepció del seu esperit i la vida eterna. Estem davant de Jesús, el centre de la nostra fe, Ell s’apropa fins a nosaltres per infondre’ns més fe, per purificar-nos, per morir amb Ell en la creu perdent-ho tot i ressuscitar així a la vida veritable. D’aquesta manera se’ns presenta la creu, l’instrument de la vida, la humiliació del dimoni.

Doncs bé, si Crist està en vosaltres, el cos està mort pel pecat, però l’esperit viu per la justificació obtinguda. (Rm 8, 9).

Quan el papa Benet XVI va renunciar al pontificat i va voler explicar el tipus de vida que portaria va dir unes paraules que són vàlides per tots i que ens poden ajudar quan estem a les portes de la Setmana Santa, la festa de la nostra salvació. Va dir Benet: “No torno a la vida privada, a una vida de viatges, trobades, rebudes, conferències, etcètera. No abandono la creu, sinó que quedo de manera nova davant el Senyor crucificat”. El Senyor s’apropa a les nostres vides i tenim l’oportunitat de poder canviar, de ser atrets per Crist, de veure com a les nostres vides es transformen i el nostre esperit, mogut per l’Esperit Sant avança sobre la carn, sobre l’home vell, envellit pel pecat, la passivitat, l’egoisme, la falta de fe en la gràcia de Déu. El mateix sant Ignasi de Loyola va quedar coix després de ser ferit en una batalla a Navarra. Potser això sigui quelcom menor, però amb aquest impediment va recórrer distàncies llarguíssimes, per exemple fins a Terra Santa, i abraçant la seva limitació també es va unir a Crist, que va voler tocar el seu cor per portar-lo amb ell, per atreure’l al camí de l’oració i de la missió. Crist passa avui per les nostres vides i ens diu que Ell és la vida: visquem ja per a Ell.

L’amor de Déu

Déu ens ha creat per amor, ens ha donat la vida, ha elegit un poble per fer-se present entre els homes i s’ha fet home en Jesucrist per salvar-nos; Déu ens estima plenament. Però l’ésser humà rebutja orgullosament l’amor diví mentre busca autocrear-se, autodonar-se la vida, autoescollir-se davant dels altres per la seva pròpia ambició, autosalvar-se amb la ciència i la tècnica, amb la parapsicologia i la religió còsmica. Sembla que l’home entengui al revés les coses de Déu: Déu vol ensenyar l’home a lletrejar en la seva vida l’amor, i l’home sembla que només sigui capaç de pronunciar l’egoisme, l’odi o, almenys, la indiferència a tot allò que no sigui el seu propi jo. Sembla com si Jesús, en comptes de ser la forma suprema de l’amor diví, fos la causa de la torbació de l’home. ¿Què és el que passa en el cor de molts que no descobreixen en Jesucrist l’amor diví tan sublim? Doncs que qui no actua com cal detesta la llum i no se n’apropa per no veure’s acusat per les seves obres.

Jesucrist ens ensenya que estimar és donar-se, lliurar-se, buscar el bé de la persona estimada. Aquest amor no és freqüent ni resulta fàcil. És més freqüent tancar-se en la pròpia closca fent-se un mateix subjecte i objecte del seu amor. És més freqüent aprofitar-se de l’altre per a satisfacció del propi jo. És més fàcil voler-nos bé a nosaltres mateixos oblidant-nos de fer el bé i d’estimar el proïsme. És més fàcil no donar-se, no fer res pels altres, no ajudar a qui passa necessitat, no col·laborar en les diverses activitats de la comunitat, no buscar formes concretes d’estimar Déu, els nostres éssers estimats, els nostres germans i els homes independentment de la seva religió, raça, cultura o condició. Malgrat tot, en la major part dels casos, el que és més freqüent i fàcil no sempre és el millor. Hem de convertir-nos a l’Amor: aquest amor que actua en nosaltres perquè Déu ens el regala i nosaltres l’acollim amb goig.

Constatem sovint la tensió que hi ha entre l’amor de Déu i el món en què vivim. En la situació actual, hem de creure que Déu no vol que el món estigui tan mancat de gràcia. Diu el profeta Isaïas:

La mà del Senyor no és pas tan dèbil que no pugui salvar, ni tan dura la seva oïda que no pugui sentir-hi. Són les vostres culpes que han obert un esvoranc entre vosaltres i el vostre Déu. (Is 59,1-2).

Mitjançant l’oració, el perdó, la comprensió, l’acollida, el consol i l’ajuda, podrem ser testimonis de l’amor diví en un món que viu a les fosques i necessita constantment ser il·luminat. Un món en gràcia es construeix cada dia amb l’ajut de Déu, no és una herència de temps passats davant la qual ens puguem creuar de braços.

Fa més feliç donar que rebre

Hom explica la història d’un captaire a qui havien donat un saquet de blat. Anava pensant que aquella nit pastaria una coca per sopar, quan de sobte va veure com la carrossa del rei venia i s’aturava davant d’ell. Les esperances d’aquell pobre home van volar cap al cel. Va pensar que s’havien acabat per a ell els dies dolents, però gairebé se li va parar el cor quan el rei es va inclinar al seu costat i, tot somrient, li va estendre la mà: «¿Em pots donar quelcom?» «¡Ah, quin acudit el de sa majestat! ¡Demanar-li a un captaire!», va pensar el nostre pobre home. Una mica confós, va obrir el saquet de blat i li va donar un gra. Ben perplex per aquella petició inusual va tornar a la seva barraca i ¡quina sorpresa que va tenir quan, en buidar el saquet, va trobar un granet d’or al mig dels altres grans! «¡Ah! –es lamentava el captaire– ¡Quina llàstima de no haver tingut prou cor per donar-li tot el blat!»

Alguna vegada hem sentit que «fa més feliç donar que rebre». Aquesta frase només la pot dir de cor la persona generosa. La generositat és una virtut que ens fa sortir de nosaltres mateixos i donar-nos als altres tot cercant el seu bé i posant al seu servei el millor de nosaltres mateixos, tant pel que fa als béns materials, com a les qualitats i els talents. Ens pot semblar paradoxal que qui més es dóna és més feliç. Acostumem a pensar més aviat que la felicitat depèn només de la cura que tenim de nosaltres mateixos i de la cura que tothom hauria de tenir de nosaltres, però no és així; experimentem que optar per una vida generosa proporciona una felicitat i una realització personal més grans.

La persona humana és essencialment un ésser de relació i d’alteritat. La persona humana no existeix si no és per als altres, no es coneix si no és a través dels altres, no es troba si no és en el proïsme. La generositat és la virtut de les ànimes grans, ànimes de cor obert que saben estimar, per a les quals l’única gratificació és donar i ajudar. Amb aquesta actitud hom arriba a estar plenament satisfet, ja que «Fa més feliç donar que rebre» (Fets 20,25). La capacitat d’amor i donació augmenta a mesura que l’exercim, puix que sempre hi ha alguna cosa més que hom pot fer pels altres.

Ara bé, el cristià no solament viu la generositat i l’amor com un mitjà de realització i felicitat personal, la viu perquè veu el rostre del Crist en el proïsme. Aquesta serà la matèria del nostre «examen final» davant del Senyor (Mt 25,34-40). Déu mateix és l’exemple màxim de generositat, puix que Ell no va dubtar de lliurar el seu propi Fill per a la salvació de la humanitat. Deia Tagore: «Dormia i somniava que la vida era joia. En despertar vaig veure que la vida era servei. I en servir vaig comprovar que el servei era joia». Déu vulgui que a la fi de la jornada, cada cop que examinem la nostra consciència trobem infinits grans de blat convertits en or.

Escolteu-lo.

Ens trobem ja en el segon diumenge de Quaresma. En el primer diumenge de Quaresma vam ser conduïts per Jesús al desert, vam ser conduïts per Ell fins al més profund del nostre ésser, fins a aquest lloc en el qual podem palpar la nostra ànima, d’alguna manera som transportats fins a l’ocult, el secret, al que ens passa desapercebut: la nostra relació amb qui ens ha donat la vida, Déu. I vam poder veure com en les temptacions del desert, Jesús i el Diable s’enfronten l’u a l’altre amb la Sagrada Escriptura com a arma. Sí, el dimoni també cita l’Escriptura per temptar al mateix Jesús:

Doncs als seus àngels manarà sobre tu, que et guardin en tots els teus camins. (Salm 90)

quan el dimoni convida a Jesús a saltar al buit. Veiem aquí, per tant, un conflicte, un nus, un encreuament de camins en el qual nosaltres com a cristians hem de respondre. En el desert del nostre cor ens trobem amb el Maligne que vol enfosquir els nostres criteris per prescindir de Jesús i de la seva salvació, i també ens trobem amb el mateix Crist, que senzill i gairebé impassible porta a compliment les promeses de Déu d’una manera nova i del tot autèntica:

no només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 3-4).

Necessitem, per tant, escoltar la Paraula de Déu, descobrir amb Jesús, que aquesta paraula ens alimenta, i ser guiats així pel Mestre fins a la presència del Pare, on Ell es dirigeix caminant cap a Jerusalem, cap al Calvari.

En aquest segon diumenge de Quaresma, seguint el camí que ens proposa Jesús, arribem amb Ell fins a la muntanya Tabor, la muntanya de la Transfiguració de Jesús. Es tracta d’un esdeveniment profund, de quelcom misteriós que de fet només comprenem a la llum de la resurrecció:

Quan baixaven de la muntanya, Jesús els va manar: «No expliqueu a ningú la visió fins que el Fill de l’home ressusciti d’entre els morts.» (Mt 17, 9).

Recollint la invitació de Jesús en el desert de dedicar-nos a escoltar en el nostre interior la veu de Déu que ens crida i que ens vol descobrir els nostres propis enganys i febleses, ens podem fixar tant en els personatges de Moisés i d’Elies, que apareixen al costat de Jesús al Tabor, com en el núvol lluminós que irromp a l’escena i des de la qual se sent la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, l’estimat, el meu predilecte. Escolteu-lo. (Mt 17, 7).

El Pare dóna testimoniatge a favor del seu Fill estimat demanant-nos que l’escoltem de nou, que aprenguem a sentir la seva veu, a seguir-lo realment. Veiem també que Moisés i Elies havien parlat de Jesús en el passat, veiem que la Llei, representada per Moisés, i els profetes, representats per Elies, estan en tot d’acord en aquest desenllaç fatal i alliberador alhora: el desenllaç de la mort de Jesús en la creu, el final dels seus passos per la terra marcats per la crueltat de la Passió. Déu ens crida a seguir escoltant a qui és la veritable Llei, la seva Paraula eterna, Jesús, i ens posa en guàrdia, doncs ens disposem, en els següents diumenges, a endinsar-nos en el més profund i fosc de l’amor de Déu: només una fe enfor-tida per la pregària i en l’escolta de la Paraula ens sostindrà en el camí. Anem darrera del Crist, la nostra vida i la nostra llum en aquesta vida nostra tan fosca, tan dubtosa i mediocre de vegades.

Pensaments en temps de crisi

La crisi actual, caracteritzada per la recessió econòmica i l’amenaça contra la pau, és en boca de tothom i cadascú l’experimenta amb més o menys intensitat. No obstant això , els períodes de crisi ens donen l’oportunitat d’experimentar un creixement personal i reflexionar cap a on va la nostra societat .

Juntament amb la crisi econòmica, hi ha també altres crisis importants i en què vivim immersos des de fa temps: la crisi de valors, la crisi de Fe de moltes persones i del conjunt de la societat, la crisi de la joventut , que no veu horitzons engrescadors, i així podríem allargar la llista. Sembla que només ens preocupi l’economia, sense prestar atenció a les causes que ens han portat a la crisi. L’economia, és l’única cosa important a la vida? Ens movem només per l’afany de tenir i gastar?

Tota crisi econòmica és el resultat final de no haver seguit ni donat importància al manament de Déu:

Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, i els altres com a tu mateix

En conseqüència, no podem ser tan egoistes com ho hem estat fins ara. Hem invertit aquest manament i primerament cadascú s’ha estimat a si mateix amb tot el seu cor, amb tota la seva ànima i amb totes les seves forces i, si encara quedava alguna engruna, ha estimat el proïsme com almoina, i en darrer terme ha estimat Déu donant-li les foteses de la seva vida. Podrà beneir Déu la nostra existència quan li donem tan poc perquè Ell ho pugui transformar? Pensem que Déu ens beneirà si, en comptes de posar-nos a les seves mans, ens allunyem d’Ell?

La crisi econòmica reflecteix la crisi de Fe i de vida que caracteritza la nostra època. Cap a on s’encamina la nostra vida? Només cap al consumisme, el benestar material i el plaer a qualsevol preu? Quin és el tresor de la nostra existència? Jesús va dir:

On tens el tresor, hi tindràs el teu cor. ( Mt 6, 21 )

¿Hem d’estar vivint sempre més enllà de les nostres possibilitats? Ha de ser aquest el nostre ideal? Certament, els diners calen, però tenim diners per viure, no vivim per tenir diners. La riquesa material no és ni pot ser el nostre Déu.

Enmig de la incertesa, el salm 46 ens anima:

Déu és el nostre refugi i la nostra força , la nostra ajuda en moments d’angoixa . Per això no tindrem por encara que es desfaci la terra, encara s’enfonsin les muntanyes al fons del mar. ( SI 46 , 1-2 )

El poder provident de Déu està més enllà de la inseguretat econòmica, per això confiem en Ell i sabem que no ens deixarà de la mà. Una època difícil com la que estem vivint ha moure’ns a la conversió i a fomentar una relació més profunda amb el Senyor, i al mateix temps a portar una vida més austera, solidària i fraterna, centrada en el que és important. La Quaresma ens brinda l’ocasió de recordar les paraules de Crist:

Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu. ( Mt 25 , 40 )

Quaresma 2014. Horari de celebracions

5 de març: Dimecres de cendra (dia de dejuni i abstinència)
Missa amb benedicció i imposició de la cendra
• a les 9 h. (bilingüe)
• a les 20 h. (bilingüe)

Cada dia, de dilluns a dissabte (començarà el dilluns 10):
• Laudes a les 8:45 h.
• Missa a les 9 h.

Viacrucis, cada divendres:
• a les 19:00 h.

Cada diumenge:
• a les 19:00, exposició del Santíssim i Vespres

Conferències quaresmals:
• Dissabte 8 de març a les 17h a Sant Pere
• Dissabte 15 de març a les 17h a Sant Pau
• Dissabte 22 de març a les 17h a Santa Maria

Horari del sagrament de la Penitència (confessions)
• Mitja hora abans de les celebracions de la missa dels diumenges i festius.
• Celebracions comunitàries de la penitència, amb absolució individual, a la Setmana Santa

El nostre jutge és el Senyor

En aquest últim diumenge del temps ordinari abans de la Quaresma seguim escoltant a Jesús ensenyant-nos des de la muntanya: el Sermó de la Muntanya, que recull sant Mateu en els capítols cinc, sis i set del seu evangeli. Ens diu homes de poca fe, i ens dirigeix unes paraules d’una gran bellesa que ens fan apreciar la vocació a la qual Crist ens crida: buscar en aquesta vida, en el dia a dia, el regne de Déu i la seva justícia; abandonar la mediocritat que sempre ens assetja, i servir únicament al Senyor de senyors, al Déu viu i veritable. Les paraules fermes de Jesús enforteixen la nostra fe i ens animen a reconèixer concretament com el Pare Déu es preocupa realment per nosaltres, més que de les altres criatures a les quals no els falta res, com als lliris del camp.

Els sants han estat sempre els grans intèrprets de la Paraula de Déu, perquè l’han complert, l’han mostrat als altres amb la seva propi vida. Rellegint l’evangeli, ens podem imaginar fàcilment a sant Francesc d’Assís. No es preocupava pel menjar ni pel vestit, havia fet un gran descobriment, també a través de la creació, i és que Déu que és Pare es preocupava personalment d’ell, ja no necessitava res, per això va fugir de casa dels seus pares, perquè tota aquesta riquesa li sobrava per unir-se més a Déu i seguir a Crist. Jesús ens vol mostrar també a nosaltres aquest gran descobriment, perquè deixem d’afanyar-nos per tantes coses i gastem els nostres dies servint-lo a Ell i buscant així el regne dels Cels.

Per a mi, el de menys és que em demaneu comptes vosaltres o un tribunal humà; ni tan sols jo em demano comptes. La consciència, és veritat, no m’acusa; però tampoc per això quedo absolt: el meu jutge és el Senyor. (1 Co 4, 2-3).

Sant Pau ens torna a donar una lliçó de llibertat amb aquestes paraules, però alhora ens recorda que com a cristians i com a pastors el poc que se’ns demana és que siguem fidels, que simplement administrem, que quedem a un costat perquè en el nostre parlar i en el nostre obrar es manifesti Crist. Però les paraules de Pau sobre l’eventual judici que els homes puguin emetre sobre ell i al que contesta amb la citada frase, suposen un gran descans per a nosaltres: el nostre jutge és el Senyor, ni la pròpia consciència, encara que no m’acusi de res em dóna garanties de salvació o de reconciliació amb Déu.

Jesús en l’evangeli ens convida a no preocupar-nos pel dia de demà, de tal forma que la preocupació pel regne de Déu i per la nostra resposta a la voluntat de Déu quedi enfosquida. Si en nosaltres és més gran l’afany per la seguretat, el benestar o per les necessitats més bàsiques, ens passa, com diu Jesús, que ens falta fe, que no coneixem del tot a Déu, que perdem el nostre temps i gastem les nostres forces vanament en el que no li podem arrabassar a Déu si Ell no ens ho vol donar; però si Ell vesteix als lliris del camp, com no ens donarà tot el que necessitem, i fins i tot l’Esperit Sant que ens fa descobrir que en aquest món només té sentit l’amor a Déu i als altres? Sinó fem el ridícul en el nostre dia a dia. Un altre Francesc, sant Francesc de Borja, en contemplar el cos sense vida de l’emperadriu Isabel va prendre una determinació, deixar de servir a un senyor temporal, per servir del tot al Senyor etern. I com era pare de família i la seva dona encara vivia, no va ser fins a la seva mort, que deixant en lloc segur als seus fills i lliure ja del llaç matrimonial es va allistar en la Companyia de Jesús. Alguna cosa podem fer nosaltres.