Logo

Escrits del 16/03/2013

Davant el superb i l’orgullós, autenticitat de vida i posar-se a les mans de Déu

Posa’t a les mans de Déu en obrir els ulls a la llum d’un nou dia i recorda que Déu dirigeix la teva vida perquè el tens prop de tu. Tu obre els ulls perquè ningú no et manipuli.

Posa’t a les mans de Déu quan et sentis perdut sense saber el camí que has de seguir. Tu recorda que l’únic camí que no enganya és el de Crist i la teva honradesa de vida.

Posa’t a les mans de Déu quantes vegades surtis de la teva llar i demana-li que Ell dirigeixi les teves passes per allà on vagis. Tu segueix el seu missatge.

Posa’t a les mans de Déu quan et sentis malalt i trist i la teva vida estigui assetjada de grans temors. Tu no t’oblidis de l’oració.

Posa’t a les mans de Déu quan el be que tu facis sigui tingut per mal i els teus propòsits no siguin compresos. L’enveja sempre està aquí.

Posa’t a les mans de Déu quan la teva vida estigui envoltada de perills i no tinguis auxili de cap part. El teu auxili és el nom del Senyor.

Posa’t a les mans de Déu quan ho donis tot per perdut i creguis que la teva esperança s’esvaeix. Tu no et rendeixis i tira-li coratge.

Posa’t a les mans de Déu quan no comprenguis les causes dels teus patiments i les teves proves. Segueix fiant-te d’Ell malgrat tot.

Posa’t a les mans de Déu quan les portes se’t tanquin i no sàpigues cap a on dirigir-te. Busca una porta de sortida, sempre n’hi ha una.

Posa’t a les mans de Déu quan creguis que totes les coses estan en contra teva i sentis que ho has perdut tot. No et permetis de caure a la depressió.

Posa’t a les mans de Déu i veuràs com fet i fet tot s’arregla pel teu bé. Encara que la cosa trigui temps, tu persevera.

Posa’t a les mans de Déu i tingues autenticitat de vida, tot i que vulguin fer-te creure que tu ets el culpable del que ocorre. No t’oblidis que els destorbes.

Posa’t a les mans de Déu i no siguis ingenu, Déu et demana que siguis bo però no ximple.

Tingues en compte la següent reflexió:

San Joan Clímac observava que un orgullós no té necessitat de ser perseguit pel Dimoni; ell és el seu propi dimoni.

Per la seva banda, Sant Gregori Magne assenyala les quatre principals causes de la supèrbia:

  1. Atribuir-se a un mateix els béns que ha rebut de Déu.
  2. Creure’s que un ha rebut aquests béns en atenció als seus mèrits.
  3. Presumir de béns que un no té, o que té en menor mesura.
  4. Desitjar que els altres apareguin com a inferiors perquè els tens enveja.

L’orgull del mediocre consisteix a atribuir-se molts mèrits i criticar per darrera -naturalment- els mèrits dels altres. O també fer gala d’aquesta falsa humilitat, tan freqüent, perquè els altres li parir esment.

Un altre orgull molt subtil i nociu és el d’aquell que desitja o espera que parlin bé d’ell, o que freqüentment comentin els seus fets o dites, i el no rebre el que espera l’entristeix, l’enfuria i fa que l’enveja el corroeixi.

El superb busca el defectes aliens, descurant l’atenció i superació dels propis. Mira la palla en ull aliè mentre ell hi té una biga al seu.

El superb sempre està inventat defectes en els altres per no permetre que descobreixin els seus. Si la humilitat uneix als homes, la supèrbia els divideix.

L’orgullòs és vanitós i es gaudeix menyspreant als altres o considerant-se millor que ells, encara que de façana aparenti humilitat. No suporta que la persona amb qui conviu o es relaciona sigui volguda i benvolguda pels altres.

La màscara de molts defectes no és una altra que l’orgull. L’orgull que porta a negar els propis defectes, impedeix advertir els remeis que podrien guarir els propis defectes.

Al final l’orgullòs es construeix la seva pròpia tomba a través de la vanitat i al supèrbia. És una pobra persona que es quedarà sola perquè ells mateixa així ho ha volgut.

L’únic remei davant el superb i l’orgullós és l’autenticitat de vida del que és atacat per aquest tipus de personatges i el posar-se a les mans de Déu.

La fe educa sempre que la proposis i no la imposis

No eduques en la fe quan imposes les teves conviccions, sinó quan suscites conviccions personals sorgides de l’Evangeli.

No eduques en la fe quan imposes conductes, sinó quan proposes valors que motiven i estimulen.

No eduques en la fe quan imposes camins, sinó quan ensenyes i acompanyes a caminar.

No eduques en la fe quan imposes la submissió, sinó quan despertes el coratge de ser lliures i adults.

No eduques en la fe quan imposes les teves idees, sinó quan fomentes la capacitat de pensar per compte propi i reflexionar el missatge de Crist.

No eduques en la fe quan imposes el terror, la por i el càstig que aïlla, sinó quan transmets l’amor que apropa, comunica i fa lliures.

No eduques en la fe quan imposes la teva autoritat, sinó quan conrees l’autonomia de l’altre i li serveixes per amor.

No eduques en la fe quan imposes la uniformitat que vulgaritza, sinó quan respectes l’originalitat que diferencia i enriqueix.

No eduques en la fe quan imposes la veritat, sinó quan ensenyes a buscar-la honestament i sobretot quan la testimonies amb la teva vida.

No eduques en la fe quan imposes un càstig, sinó quan ajudes a que la persona vegi que s’ha equivocat i li ajudes a que surti del pou.

No eduques en la fe quan imposes disciplina, sinó quan formes persones responsables i madures.

No eduques en la fe quan imposes autoritàriament el respecte, sinó quan el guanyes amb l’autoritat del que sap que seguir a Crist es servir.

No eduques en la fe quan imposes imposes la por que paralitza, sinó quan aconsegueixes l’acompanyament que estimula i l’afecte que ressuscita.

No eduques en la fe quan imposes informació a la memòria, sinó quan mostres el sentit de la vida amb un cor que desprèn amor.

Per això no cal témer quan es té una fe educada en l’Evangeli.

Temia estar sol, fins que vaig aprendre a estar sol però amb Déu, que mal acompanyat però sense Déu.

Temia fracassar, fins que em vaig adonar que únicament fracasso quan no ho intento.

Temia el que gent opinés de mi, fins que em vaig adonar que de totes maneres opinen de mi. I el que m’importa és una consciència neta davant de Déu.

Temia que em rebutgessin, fins que vaig entendre que havia de tenir fe en Déu i en mi mateix.

Temia al dolor, fins que vaig aprendre que aquest és necessari per créixer, madurar i que forma part del camí de la vida si vols seguir a Crist a la glòria.

Temia la veritat, fins que vaig descobrir la lletjor de les mentides i que aquestes tenen els peus curts. I que per tant havia d’anar amb la veritat de l’Evangeli per davant, caigui qui caigui.

Temia a la mort, fins que vaig aprendre que no és el final, sino més aviat el començament del que no té final.

Temia l’odi, fins que em vaig adonar que no és una altra cosa més que la ignorància que corroeix al superb i a l’envanit.

Temia fer-me vell, fins que vaig comprendre que guanyava saviesa dia a dia i joventut d’esperit.

Temia al passat, fins que vaig comprendre que és solsament la meva projecció mental i ja no pot ferir-me més. I que per seguir a Crist cal mirar cap endavant.

Temia la foscor, fins que vaig veure la bellesa de la llum de l’estel de la fe que il·lumina qualsevol foscor.

Temia a la conversió, fins que vaig veure que encara la papallona més bella necessitava passar per una metamorfosi abans de volar.

¡Beneïda doncs la fe en Crist, perquè ajuda a eliminar tot temor i a educar en la llibertat i l’amor!