Logo

Escrits del 29/09/2013

Embrutar les parets

Recentment han aparegut unes pintades a diversos llocs de la població i el nostre campanar, recent restaurat, no s’ha vist exempt d’aquesta “decoració mural”. No tinc ni idea de qui són els autors, puix que s’amaguen darrere l’anonimat i d’una pretesa ideologia de llibertat; però sí que puc dir que els seus són actes d’incivisme i d’insolidaritat. ¿Quin sentit té avui dia embrutar les parets? ¿per què no fan les pintades a la façana de casa seva?

El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú

, diu la regla d’or. Dono per reconegut el dret a la llibertat d’expressió, però penso que aquest es pot exercir molt bé a través d’altres mitjans avui a l’abast de tothom: diaris, revistes, ràdio, televisió, internet… Aprofitar aquests mitjans facilitaria més la creació de corrents d’opinió i fòrums de debat amb una participació ciutadana més activa.

Per altra banda, el missatge de les pintades, que deien

Nosaltres parim, nosaltres decidim

, el trobo completament totalitari, quasi neonazi. Si hom parla de parir és que implícitament hom reconeix que hi ha una vida humana en camí. Defensar l’avortament com un pretès dret és veure la vida humana incipient com una amenaça i alhora és reconèixer que, per molt que hom ho vulgui dissimular, es tracta realment d’un ésser humà, ja que si de l’embaràs en sortís un gos, una mona, una granota o una serp no hi hauria cap problema. L’avortament tanca les portes al futur; la Mare Teresa de Calcuta deia aquestes paraules plenes de saviesa i de sentit:

La humanitat no gaudirà mai de pau mentre no desterri la lacra de l’avortament

Si mirem la història, ens adonarem que els defensors de l’esclavitud eres persones lliures i ara veiem que els qui defensen l’avortament són persones a les quals s’els ha donat l’oportunitat de viure. I quant a les decisions, ¿és només una qüestió de la mare? ¿no hi ha també un pare que ha de tenir veu i vot? I si parlem de mare i pare, ¿no estem reconeixent que la vida que s’està gestant no és un “producte” sinó una veritable vida humana?

Desitjo de tot cor que la nostra ciutat sigui coneguda arreu com un indret de cultura i civisme, on totes les opinions es puguin expressar per mitjà dels canals adients, i alhora també on la veritat sobre l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, s’obri camí.

La catequesi graduada

La catequesi és un fet de primera importància en la vida de l’Església. Així ja es posa de manifest des del començament quan s’ens diu que els primers cristians

eren asidus a l’ensenyament dels apòstols. (Fets 2,42).

Al llarg de la història, l’ensenyament apostòlic s’ha mantingut i desenvolupat a través de tres canals: la predicació, la catequesi i el magisteri de l’esglèsia. Per tot això, hem d’entendre que la catequesi no és un fet puntual reduït a la preparació -immediata o remota- d’uns determinats sagraments, sinó un procés de creixement i formació en el discipulat cristià en el qual tots ens hi veiem (o ens hauríem de veure) involucrats.

La missió de la catequesi no és tant donar-nos informació sobre els continguts de la fe cristiana, com contribuir a fer-nos deixebles de Jesucrist cada dia més compromesos amb el Regne de Déu. Abans de tornar al Pare, Jesús va donar als deixebles la gran comissió:

Aneu, doncs, als pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. (Mateu 28,19-20).

Fer deixebles és l’acció més important i la que dóna sentit a totes les altres: anem, ensenyem i bategem en funció de fer deixebles del Crist. No ens movem simplement per conèixer altres indrets; no bategem únicament per fer cerimònies i festes i agregar gent a l’Església de manera nominal; no ensenyem només per donar un cúmul de coneixements. Tot això ho fem amb la finalitat de fer deixebles que tinguin una relació personal, vital i profunda amb Jesucrist.

Aquest és, per tant, l’objectiu de la catequesi, i arribar-hi demana un procés que es desenvolupa en el temps. Per aquesta raó el projecte de l’Església és el d’una catequesi graduada que abasti totes les edats i el creixement de les persones: nens, adolescents, joves i adults, una catequesi oberta a tothom i entesa com un procès de creixement i maduració. No podem, doncs, entendre la catequesi com una sèrie de classes que es fan durant dos anys per preparar-se a la primera comunió, una cosa que, per altra banda, pocs saben en realitat de què es tracta. Dic això perquè, si volem dir-nos cristians i ser-ho de debò, ens hem de prendre més seriosament la catequesi i el d’esdevenir deixebles de Jesucrist.