Logo

Escrits del 25/11/2013

Jesús natzarè, rei dels jueus

Aquest diumenge hem celebrat la solemnitat de Jesucrist Rei de l’Univers. Acaba l’any litúrgic, i comença el nou amb l’Advent. El missatge que en aquest dia Déu ens adreça és esperançador i bell, ple d’alegria i de goig, que ens eleva ràpidament a les realitats eternes. Més que d’unes paraules, es tracta d’un rostre, podríem dir: el de Crist resussuscitat, victoriós i ple de glòria, el de Crist Rei. Avui el Senyor ens recorda com és la vida a la qual ens crida, la benaurança en el Regne dels Cels com a membres actius de Crist, en definitiva la mateixa vida del Senyor; i també ens recorda com es tradueix aquesta mateixa vida i reialesa seva aquí a la terra. Passarem per alt aquest missatge que ens dirigeix el mateix Déu, o farem avui per escoltar la seva veu, com ens diu el salm, i no endurir el nostre cor?

“Jesús natzarè, rei dels jueus”. A l’evangeli podem apreciar com es manifesten les dues dimensions que sempre acompanyen la reialesa de Jesucrist: la cara representada per la corona d’espines, i el revers representat per les mateixes paraules de Jesús a la creu:

Jesús, enrecorda’t de mi quan arribis al teu regne. Jesús li va respondre: t’ho asseguro: avui estaràs amb mi al paradís” (Lc.23, 42-43)

Jesús té un regne, un paradís, una potestat rebuda del Pare; però al mateix temps, porta un mantell color porpra sobre les seves espatlles, col·locat a manera de burla; és més, ha estat finalment capturat per tots els seus contraris, jueus i romans, units en mesquí contuberni. Això ens fa veure que Jesús és rei, certament, i que ho és des de la creu, que és el seu tron, el seu trofeu.

Pilat els va dir: Al vostre rei haig de crucificar? Van respondre els principals sacerdots: No tenim més rei que el Cèsar!

(Jn. 19, 15).

Ens costa avui dia rebutjar aquesta afirmació, ens costa avui mostrar als altres la desolació que comporta una realitat personal i familiar viscuda i modelada segons el nostre rei terrenal, una realitat construïda d’esquena a Déu, una realitat, en la qual viuen milions d’ànimes, que rebutgen termes en el seu dia a dia tals com a oració, pecat, conversió o obediència. Vivim en pecat i no ens importa, sabem quina és la cura i preferim seguir en una letargia mental en la qual ens repetim mil vegades que no passa res, que no fem cosses dolentes, i el que és pitjor encara: que Déu ja ens perdona quan de fet no ens ha perdonat. El nostre rei llavors està sent l’ídol de la tranquil·litat emocional i de la falsa pau; el nostre rei no està sent ningún, doncs tot depèn de com estiguem, i tota la resta ho arreglem i ho movem perquè no xoqui amb el nostre desastre aclaparant. Però nosaltres els catòlics (sí, som catòlics) desitgem avui entonar una pregària, un sospir: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne” (Lc. 23, 42).

El bon lladre es va dirigir a Jesús i era un lladre: nosaltres també som lladres i altres coses, pero no importa!, podem dirigir-li nostra mirada i dir-li: Jesús, necessitem de tu, volem viure segons els teus manaments, volem portar-los gravats a foc, que de la mateixa manera que els fills del món, que posen la seva glòria en les seves vergonyes (cf. Flp. 3, 19), porten els seus ídols morts en estendarts; ídols com la qualitat de vida, la comoditat o la anticoncepció, nosaltres volem reafirmar la teva nosa i eterna llei evangèlica.

La nostra ciutadania està en els cels, d’on també esperem al Salvador, al Senyor Jesucrist. Ell transformarà el nostre cos mortal en un cos gloriós semblant al seu, pel poder amb el qual pogués també subjectar a si mateix totes les coses.

(Flp.3, 20-21).

Una crida als governants de la terra

Fa uns dies llegíem a la Missa un fragment del llibre de la Saviesa que sempre m’ha fet pensar molt:

Escolteu, doncs vosaltres, reis, i tingue seny; apreneu, governants d’arreu de la terra. Estigueu atents els qui domineu multituds i us glorieu d’haver sotmès tantes nacions. El poder us l’ha donat el Senyor, la sobirania ve de l’Altíssim. Ell examina les vostres obres i escorcolla les vostres intencions. Vosaltres, que només sou funcionaris del seu regne, no jutgeu com cal, no guardeu les lleis ni us emmotlleu al voler de Déu. Per això, de sobte s’alçarà esfereïdor contra vosaltres, perquè als poderosos els espera un judici més sever. Un home qualsevol fa llàstima i és excusat, però els poderosos seran examinats amb gran rigor. El Senyor de tothom no recula davant de ningú, no l’impressiona ni poc ni molt la grandesa, perquè ell ha fet tant el petit com el gran, la seva providència és igual per a tothom. Però els qui tenen poder seran escorcollats amb més duresa. Per això, sobirans, a vosaltres adreço les meves paraules, perquè aprengueu la saviesa i no ensopegueu. Els qui guarden santament les lleis santes seran tinguts per sants; els qui les han apreses tindran qui els defensi en el judici. Deliu-vos, doncs, per les meves paraules, anheleu-les i sereu instruïts com cal (Saviesa 6, 1-11).

Què pensar dels qui ens governen a la llum del que ens diu la Paraula de Déu? Què dirien ells? La primera cosa que em ve al cap és que els nostres governants no estan per sobre del bé i del mal i que ells també s’hauran de presentar davant Déu el dia del Judici on hauran de donar comptes de la seva vida i de la seva gestió.

En un món que els governs tot sovint volen marginar Déu de la vida pública i elaboren i aproven lleis arbitràries, fetes més per satisfer l’esperit individualista i els capricis egoistes més que no pas per regular i fer possible el bé comú, no està de més llegir i recordar aquestes paraules, convertir-nos i pregar per la conversió del qui tenen la greu responsabilitat d’organitzar i dirigir la vida pública amb un govern que sigui prudent i savi.

Els poderosos de la terra poden actuar prepotentment i usar mètodes dictatorials, voler sotmetre i negar el dret d’objecció de consciència, però cal que recordin que

El Senyor de tothom no recula davant de ningú, no l’impressiona ni poc ni molt la grandesa, perque ell ha fet tan el petit com el gran.

Hi ha hagut persones cristianes de debò que han trobat el camí de la santedat en la vida política i en la gestió de la societat: sant Vladimir, sant Esteve d’Hongria, sant Ferran, sant Tomàs More i, en dates recents, Knrad Adenauer o Alcide de Gasperi. On són ara els qui haurien de succeïr-los?