Logo

Escrits del 27/01/2014

Ecumenisme i unitat dels cristians

Com cada any, del 18 al 25 de gener hem celebrat la Setmana de pregària per la unitat dels cristians . El lema d’aquest any ha estat pres de l’afirmació que fa l’apòstol Pau en I Co 1, 13:

És que Crist està dividit?

Parlar d’ecumenisme i de la unitat dels cristians ens fa pensar que la història de la divisió entre els deixebles de Jesucrist es deu a errors i pecats en els quals nosaltres també podem tenir part . Sovint ha jugat un paper nefast el sentiment exclusiu i la poca predisposició al perdó ia la mútua comprensió, els quals ens han portat a accentuar més allò que ens diferencia i ens separa que no allò que tenim en comú i ens uneix . Certament que no tot es pot donar per bo , però també hem de tenir present que tots venim d’una història que ens ha marcat . Conec personalment protestants i ortodoxos , la fe cristiana dels quals els ha vingut donada durant temps i generacions per les seves confessions i esglésies , per a ells el cristianisme té aquest color específic , ni ells ni nosaltres hem estat els causants de cismes , heretgies i divisions ; tot i així , ens trobem separats i , encara que ens uneix la fe en un sol Déu que és Trinitat , la confessió en l’Esperit Sant i la professió d’un sol baptisme , no ens podem asseure encara a la mateixa taula per celebrar i menjar l’Eucaristia . Així i tot, els que vam participar en la pregària ecumènica que celebrem el dimecres 22 de gener, vivim uns gestos i un sentiment d’unitat que portarem dins del cor i ens ajudaran a treballar per apropar-nos .

Seria equivocat pensar que uns són bons i altres dolents : tots els cristians , siguem catòlics , protestants o ortodoxos som homes i dones amb les nostres debilitats i amb l’anhel d’estimar i seguir Jesucrist , i aquesta és la base comuna que hem de tenir present i que ha de unir-nos en la pregària personal i també en moments de pregària conjunta, que hem de continuar fent també després. Tots els cristians, catòlics, ortodoxos i protestants tenim rics tresors espirituals que podem i hem de compartir : la Paraula de Déu , la litúrgia , la vida espiritual , el treball il · luminat per la fe amb vista a la construcció d’un món millor .

Ben segur que tots tenim la nostra idiosincràsia , però tots podem aprendre els uns dels altres . No es tracta de negar les diferències ni amagar allò que és erroni , no es tracta tampoc de guanyar o de perdre en el joc de veure qui té més raó , sinó d’estimar-nos malgrat les diferències i les divisions que s’han donat en la història , d’estar oberts al diàleg i de ser conscients que el camí de l’ecumenisme és llarg , però no és un camí de agres discussions sinó un camí d’amor i de pregària , una via que hem de procurar fer junts tot i que a vegades sigui difícil d’ entendre l’altre , una ruta que el mateix Crist ha obert amb la seva mort i resurrecció .

Tot recordant la Rosa Deulofeu

El 5 de gener es complien deu anys d’ençà que ens va deixar la Rosa Deulofeu per anar a la Casa del Pare, després d’una llarga malaltia que ella va saber portar amb fortalesa i confiança en el Senyor.

Rosa Deulofeu González havia nascut a Barcelona el 29 d’abril de 1959. Fou Delegada de Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona des de l’any 1991 fins pràcticament la data de la seva mort i va fer molt bona tasca al llarg del temps que va ocupar aquest càrrec al servei de l’Església. És en aquest temps que la vaig conèixer i vaig tenir ocasió de tractar-la en moltes ocasions. Des de feia anys, a qui coneixia era al seu germà, Mn. Antoni Deulofeu, prevere de la nostra diòcesi, ja que havíem estat companys de Seminari i de la Facultat de Pràcticament tota la seva vida, la Rosa va estar al peu del canó.

La malaltia se li va manifestar quan preparava amb la Delegació de Barcelona la Trobada Mundial de la Joventut amb el Papa Joan Pau II a Madrid, a l’aeroport de Cuatro Vientos els dies 3 i 4 de maig de 2003. Malgrat que ja començaven a manifestar-se els primers símptomes, ella va voler participar a la trobada i encoratjar els joves de l’arxidiòcesi de Barcelona amb la seva joia, la seva esperança i la seva il·lusió contagiosa. Molt poques persones sabien aleshores de la seva malaltia, la qual es va fer conèixer després de la trobada.

Són moltes les anècdotes i vivències comunes que podria explicar d’ella, especialment quan vam haver de preparar activitats conjuntes el temps que jo era vicari de Capellades i després de Corpus Christi, a Barcelona, sobretot els Aplecs de l’Esperit; però això em portaria a haver d’escriure molt i allargar-me massa; només destacaré que en ella sempre s’aliaven la fe i l’alegria amb una generosa dedicació i capacitat de treball. Podem dir que la Rosa estava dedicada en cos i ànima a l’evangelització dels joves, per als quals sempre va ser una gran mestra amb un tarannà humil i efectiu d’acompanyant.

El llibre que s’ha escrit sobre ella, Rosa, el somriure de la fe, recull molts testimoniatges escrits per ella mateixa que ens la presenten com una dona ferma, d’intensa pregària i fe profunda. La Rosa Deulofeu és per a tothom, i especialment per als joves, un exemple excel·lent d’una cristiana seglar, conseqüent amb la seva fe i profundament enamorada de Jesucrist, a qui va consagrar tota la seva vida. El seu procés de canonització segueix endavant; que ella, des del cel, ens ajudi a nosaltres, els seus germans en la fe, que encara caminem aquí a la terra, a fer visible i present el Regne de Déu pel qual ella tant va treballar. Amb agraïment a Déu, ens acollim a la seva intercessió.