Logo

Escrits del 24/02/2014

Necessito una estrella

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo».  (Mateu 2,1-2).

Tot meditant aquest passatge bíblic, que ens parla dels mags que van veure l’estrella de Betlem, vaig recordar la història d’una parella d’esposos que portaven vint anys de casats. Aquest matrimoni estava contemplant el cel i les estrelles. El marit trenca el silenci i diu:

– M’hauria agradat que haguessis estat una estrella.

La muller, tot somrient i emocionada pregunta:

– ¿Una estrella de telenovel·les o de cine?

– No!–, respon el marit enfadat– ni estrella de cine ni de tel·lenoveles.

I tot assenyalant el cel diu:

– Et dic que m’hauria agradat que haguessis estat una estrella, però de les que hi ha al cel, lluny, ben lluny d’aquí, ben lluny de la meva vida…

¡Pobre esposa, quin desengany tan gran! ¿Alguna vegada t’ha passat el mateix? Crec que això ens passa en la relació amb Déu. ¡Quantes vegades actuem així! Deixem que Déu sigui una estrella, però una estrella que estigui lluny de la nostra vida.

Jesucrist és l’estrella que il·lumina i brilla a tot arreu. Una estrella que no vol pas ser llunyana, Jesucrist no vol estar a milers de quilometres de la teva vida, Ell és una estrella que vol ser ben a prop teu. L’estrella que va néixer a Betlem té ànsia d’il·luminar els llocs foscos i ombrívols del teu cor. En aquest temps de la teva vida, l’Estrella Divina truca a la porta del teu cor; ja és hora d’escoltar la seva veu i deixar entrar el Crist a la teva vida (Ap 3,20), deixa que la seva paraula il·lumini els teus passos (Salm 119,105). Prega així al bon Déu: Senyor, en aquest moment de la meva vida em trobo en la penombra, fa temps éreu l’estrella que il·luminava i guiava els meus passos, però un dia, seduït per l’obscuritat del mal, em vaig allunyar de vós i us vaig apartar de la meva vida; avui us demano perdó, Senyor, en aquest moment necessito una estrella. Senyor, us demano que torneu a il·luminar el meu cor; Senyor, veniu a la meva vida, guieu els meus passos, il·lumineu les meves accions, avui us obro les portes del meu cor perquè torneu a ser la meva ESTRELLA DIVINA. Amén.

La nova Llei

Avui podem veure a l’Evangeli com Jesús ens ensenya; com Ell es posa al mateix nivell que l’antiga Llei de Moisés, la màxima autoritat pels jueus. Jesús es disposa a ensenyar-nos la nova llei, la llei evangèlica. Es tracta d’una cosa que ens pot passar desapercebuda, però suposa una gran novetat també per nosaltres.

El Jo de Jesús destaca d’una manera com cap mestre de la Llei s’ho pot permetre. La multitud ho nota; Mateu ens diu clarament que el poble “estava espantat” de la seva forma d’ensenyar. No ensenyava com ho fan els rabins, sinó com algú que té “autoritat”. (Benet XVI – Jesús de Natzaret).

Jesús es posa al lloc del que legisla, al lloc de Déu. D’aquesta forma podem apreciar avui de quina manera s’ha obrat la revelació de la nova Llei, de la llei evangèlica. Es tracta d’algú de carn i ossos que ha arribat fins a nosaltres, però que ha vingut del Pare, ha descendit de l’alt. Per reconèixer així a Jesús necessitem una mica més, necessitem d’una mirada interior que ens permeti veure l’amagat del Crist. I sant Pau, a l’epístola, parla de l’Esperit. Aquest és el que pot sondejar el profund de Déu, l’inescrutable per tots nosaltres, el que se’ns oculta a simple vista de Jesús. I ell afirma que aquest Esperit ha arribat fins a nosaltres, i ens permet conèixer a Déu, descobrir-lo més clarament, i per tant, estimar-lo més autènticament.

Tenim, per tant a dos “personatges” importants: Jesús, el nou Moisés, l’autèntic legislador, i l’Esperit de Déu que sembla que ha arribat fins a nosaltres. Sant Ireneu de Lió, del segle II, parlava de Jesús i de l’Esperit Sant com les dues mans del Pare, amb les quals actua sobre nosaltres. Es tracta de fer de nou aquest descobriment, el d’apropar-nos a l’estrada de Jesús, a la seva particular muntanya Sinaí, per ser instruïts per Ell en la nova Llei, per aprendre d’Ell i per seguir-lo a Ell, doncs la nova llei de l’Evangeli implica, com a novetat imponent, el seguiment de Jesús; si ens quedem amb les seves paraules però no el seguim ens passarà com al jove ric que ja complia els manaments però no va voler vendre-ho tot i seguir al Crist, no es va atrevir a donar aquest pas al que ens crida Jesús. L’Esperit Sant és el que ens permet descobrir a Jesús, és el motor interior que el mou, i el que ha volgut donar-nos en el moment de la seva mort i resurrecció. Aquest Esperit habita en nosaltres, ha aconseguit en molts cors alguna cosa impensable: fer-nos semblants a Jesús, fer-nos complidors de la Llei per l’amor. Aquesta ha estat l’obra de Déu en nosaltres, i la redescobrim avui amb alegria i agraïment.

El sorprenent és que Déu ha arribat fins al més profund de nosaltres, ha compartit amb nosaltres tot per amor a nosaltres. Aquest és el miracle que suscita en nosaltres la fe i l’entusiasme per la causa de Déu.

Com està escrit: «Ni l’ull va veure, ni l’oïda va sentir, ni l’home pot pensar el que Déu ha preparat pels qui l’estimen.» I Déu ens ho ha revelat per l’Esperit. (1 Cor 2, 9-10).

Aquell que tant ahir com avui passa desapercebut per a tants és el que ens ha mostrat l’amor ocultísim de Déu per nosaltres i que ha brillat en el rostre de Jesús, i el que és millor, brilla en el nostre rostre pels altres si ens disposem a ser instruments a les mans del Senyor.