Logo

Escrits del 30/03/2014

L’amor de Déu

Déu ens ha creat per amor, ens ha donat la vida, ha elegit un poble per fer-se present entre els homes i s’ha fet home en Jesucrist per salvar-nos; Déu ens estima plenament. Però l’ésser humà rebutja orgullosament l’amor diví mentre busca autocrear-se, autodonar-se la vida, autoescollir-se davant dels altres per la seva pròpia ambició, autosalvar-se amb la ciència i la tècnica, amb la parapsicologia i la religió còsmica. Sembla que l’home entengui al revés les coses de Déu: Déu vol ensenyar l’home a lletrejar en la seva vida l’amor, i l’home sembla que només sigui capaç de pronunciar l’egoisme, l’odi o, almenys, la indiferència a tot allò que no sigui el seu propi jo. Sembla com si Jesús, en comptes de ser la forma suprema de l’amor diví, fos la causa de la torbació de l’home. ¿Què és el que passa en el cor de molts que no descobreixen en Jesucrist l’amor diví tan sublim? Doncs que qui no actua com cal detesta la llum i no se n’apropa per no veure’s acusat per les seves obres.

Jesucrist ens ensenya que estimar és donar-se, lliurar-se, buscar el bé de la persona estimada. Aquest amor no és freqüent ni resulta fàcil. És més freqüent tancar-se en la pròpia closca fent-se un mateix subjecte i objecte del seu amor. És més freqüent aprofitar-se de l’altre per a satisfacció del propi jo. És més fàcil voler-nos bé a nosaltres mateixos oblidant-nos de fer el bé i d’estimar el proïsme. És més fàcil no donar-se, no fer res pels altres, no ajudar a qui passa necessitat, no col·laborar en les diverses activitats de la comunitat, no buscar formes concretes d’estimar Déu, els nostres éssers estimats, els nostres germans i els homes independentment de la seva religió, raça, cultura o condició. Malgrat tot, en la major part dels casos, el que és més freqüent i fàcil no sempre és el millor. Hem de convertir-nos a l’Amor: aquest amor que actua en nosaltres perquè Déu ens el regala i nosaltres l’acollim amb goig.

Constatem sovint la tensió que hi ha entre l’amor de Déu i el món en què vivim. En la situació actual, hem de creure que Déu no vol que el món estigui tan mancat de gràcia. Diu el profeta Isaïas:

La mà del Senyor no és pas tan dèbil que no pugui salvar, ni tan dura la seva oïda que no pugui sentir-hi. Són les vostres culpes que han obert un esvoranc entre vosaltres i el vostre Déu. (Is 59,1-2).

Mitjançant l’oració, el perdó, la comprensió, l’acollida, el consol i l’ajuda, podrem ser testimonis de l’amor diví en un món que viu a les fosques i necessita constantment ser il·luminat. Un món en gràcia es construeix cada dia amb l’ajut de Déu, no és una herència de temps passats davant la qual ens puguem creuar de braços.

Fa més feliç donar que rebre

Hom explica la història d’un captaire a qui havien donat un saquet de blat. Anava pensant que aquella nit pastaria una coca per sopar, quan de sobte va veure com la carrossa del rei venia i s’aturava davant d’ell. Les esperances d’aquell pobre home van volar cap al cel. Va pensar que s’havien acabat per a ell els dies dolents, però gairebé se li va parar el cor quan el rei es va inclinar al seu costat i, tot somrient, li va estendre la mà: «¿Em pots donar quelcom?» «¡Ah, quin acudit el de sa majestat! ¡Demanar-li a un captaire!», va pensar el nostre pobre home. Una mica confós, va obrir el saquet de blat i li va donar un gra. Ben perplex per aquella petició inusual va tornar a la seva barraca i ¡quina sorpresa que va tenir quan, en buidar el saquet, va trobar un granet d’or al mig dels altres grans! «¡Ah! –es lamentava el captaire– ¡Quina llàstima de no haver tingut prou cor per donar-li tot el blat!»

Alguna vegada hem sentit que «fa més feliç donar que rebre». Aquesta frase només la pot dir de cor la persona generosa. La generositat és una virtut que ens fa sortir de nosaltres mateixos i donar-nos als altres tot cercant el seu bé i posant al seu servei el millor de nosaltres mateixos, tant pel que fa als béns materials, com a les qualitats i els talents. Ens pot semblar paradoxal que qui més es dóna és més feliç. Acostumem a pensar més aviat que la felicitat depèn només de la cura que tenim de nosaltres mateixos i de la cura que tothom hauria de tenir de nosaltres, però no és així; experimentem que optar per una vida generosa proporciona una felicitat i una realització personal més grans.

La persona humana és essencialment un ésser de relació i d’alteritat. La persona humana no existeix si no és per als altres, no es coneix si no és a través dels altres, no es troba si no és en el proïsme. La generositat és la virtut de les ànimes grans, ànimes de cor obert que saben estimar, per a les quals l’única gratificació és donar i ajudar. Amb aquesta actitud hom arriba a estar plenament satisfet, ja que «Fa més feliç donar que rebre» (Fets 20,25). La capacitat d’amor i donació augmenta a mesura que l’exercim, puix que sempre hi ha alguna cosa més que hom pot fer pels altres.

Ara bé, el cristià no solament viu la generositat i l’amor com un mitjà de realització i felicitat personal, la viu perquè veu el rostre del Crist en el proïsme. Aquesta serà la matèria del nostre «examen final» davant del Senyor (Mt 25,34-40). Déu mateix és l’exemple màxim de generositat, puix que Ell no va dubtar de lliurar el seu propi Fill per a la salvació de la humanitat. Deia Tagore: «Dormia i somniava que la vida era joia. En despertar vaig veure que la vida era servei. I en servir vaig comprovar que el servei era joia». Déu vulgui que a la fi de la jornada, cada cop que examinem la nostra consciència trobem infinits grans de blat convertits en or.