Logo

Escrits del 26/04/2014

Dos Papes gegants de la Fe

Vaig néixer l’any 1962, en el pontificat de Joan XXIII, poc abans que comencés el Concili Vaticà II; la major part del temps de Seminari i de ministeri presbiteral la vaig viure durant el llarg pontificat de Joan Pau II. De Joan XXIII, a causa de l’edat, no recordo res, però he tingut interès de llegir moltes coses d’ell; De Joan Pau II, en canvi, tinc molts records, i alguns ben propers: la trobada amb capellans i seminaristes al Seminari de Montcada (València) amb ocasió del seu primer viatge a Espanya, l’any 1982, una audiència general al Vaticà de la qual en tinc fotografies amb ell, la participació en els rosaris del dissabte al vespre quan era a Roma per fer el doctorat, els Àngelus dels diumenges al migdia als quals hi vaig poder assistir sovint des de la Plaça de Sant Pere i l’audiència amb els participants en un curs de la Penitenciaria apostòlica; aquestes són les ocasions que he tingut de veure’l a la vora. M’impressiona veure les fotografies que tinc amb Joan Pau II, perquè penso: “Has tingut l’oportunitat de conversar amb un sant aquí a la terra i d’estrènyer la seva mà.”

Tots dos Papes han estat unes figures senyeres en la història contemporània, no només de l’Església, sinó de la humanitat sencera. No podríem entendre el segle XX i el XXI sense les figures i el llegat de Joan XXIII i Joan Pau II. Podríem parlar molt de les repercussions que han tingut llurs personalitats, llurs ensenyaments i llurs testimoniatges, però m’agradaria fixar-me en el seu gran exemple de fe que ha sostingut el caràcter gegantí d’ambdós Pontífexs, perquè, per sobre de tot, Joan XXIII i Joan Pau II han estat cristians ben identificats amb el Senyor, sacerdots dels misteris de Jesucrist i pastors òptims del Poble de Déu. El Concili Vaticà II, obert per Joan XXIII, ens va recordar als fidels que la santedat és una crida universal per a tots els deixebles de Jesucrist i no un privilegi d’uns pocs escollits; amb el gran nombre de beatificacions i canonitzacions que va realitzar, Joan Pau II va mostrar-nos de manera pràctica que la santedat és el nostre destí i que és a l’abast de tothom, que els sants van ser veritablement persones de carn i ossos com qualsevol de nosaltres, i no gent estranya d’altres èpoques.

Joan XXIII ens va parlar molt de la bondat, i és conegut com el “Papa bo”; Joan Pau II ens va parlar de la misericòrdia de Déu i, amb el seu magisteri i el seu testimoniatge personal ens va fer veure que Déu té entranyes de misericòrdia, reforçant així la nostra esperança en Jesucrist. Tots dos Papes van complir d’escreix l’encàrrec de Jesús a Pere de confirmar en la fe els seus germans.

Feliç la culpa que va merèixer tal Redemptor!

Necessari va ser el pecat d’Adam, que ha estat esborrat per la mort de Crist. Feliç la culpa que va merèixer tal Redemptor! (…) I així, aquesta nit santa espanta els pecats, renta les culpes, retorna la innocència als caiguts, l’alegria als tristos, expulsa l’odi, porta la concòrdia, doblega als poderosos. (Pregó Pasqual).

Aquestes paraules del pregó pasqual transmeten bé l’alegria i el goig que es desprenen d’aquesta explosió de llum, la resurrecció de Jesucrist, la seva victòria sobre el pecat i la mort. Se’ns obren les portes de la salvació, som enfortits per la gràcia, és més, ja és possible pel cristià, pel redimit per la sang de Jesús, el poder abraçar la voluntat de Déu, poder complir a la nostra vida la paraula de Déu. De la mateixa manera que els israelites van contemplar sorpresos els cossos sense vida dels soldats egipcis surant en el mar Roig, quan ells ja ho havien creuat a peu eixut, nosaltres mirem l’aigua de la pila baptismal, és a dir, mirem al costat de Crist, obert per nosaltres, i veiem com han mort els nostres mals hàbits, les nostres manies i ximpleries, veiem com aquest torrent d’aigua s’ha emportat per davant el nostre quietisme i pessimisme, els nostres pecats.

Pel baptisme vam ser sepultats amb ell en la mort, perquè, així com Crist va ser ressuscitat d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en una vida nova. (Rom 6, 4).

Donem avui gràcies a Déu, i llancem-nos cap a Crist viu que brilla davant nostre i que ens està oferint el seu cos viu i potent perquè entrem en Ell com a membres seus, perquè dins d’aquest temple sant que és Crist, i també la nostra bella parròquia, deixem de ser simples mortals per ser des d’ara homes nous; que per l’alegria de veure, en part, realitzada en nosaltres la salvació vegin els altres que som cristians, seguidors de Crist, mort en creu i ressuscitat victoriós d’entre els morts. Per donar aquest pas cap al Ressuscitat, per poder aixecar-nos i literalment córrer cap a la vida que se’ns ofereix. El mateix evangeli de la Vigília Pasqual ens parla d’una geografia de la fe, de la geografia del Ressuscitat.

L’àngel va parlar a les dones: vosaltres no temeu, ja sé que busqueu a Jesús el crucificat. No, és aquí: HA RESSUSCITAT, com havia dit. Veniu a veure el lloc on jeia i aneu de pressa a dir als seus deixebles: «Ha ressuscitat d’entre els morts i va per davant de vosaltres a Galilea. Allí ho veureu». (Mt 28, 4-5).

Els àngels donen testimoniatge a les dones que Jesús ha ressuscitat, ja no hi és al sepulcre, ja no té sentit seguir a prop del sepulcre. Elles han d’anar en primer lloc a avisar tots els deixebles, i tots han de dirigir-se a Galilea, on podran veure al Senyor Ressuscitat. La paraula dels àngels, els enviats de Déu, obre la porta de l’esperança per als deixebles desanimats i per a nosaltres, cristians de vegades fastiguejats. Però han de posar-se en marxa, han de sortir de Jerusalem, han de recórrer més de dos-cents quilòmetres per poder veure i tocar a Jesús ressuscitat. Aquest episodi ens parla eloqüentment i ens interpel·la: si no sortim de nosaltres mateixos, no trobem al Ressuscitat, si no reconeixem que Ell ens precedeix i té poder per vèncer la mort, des del nostre còmode seient, no el podrem contemplar radiant. Si no caminem amb tots els nostres germans, la nostra fe serà vana, i s’acabarà apagant. Avui més que mai el Ressuscitat, ens envia als nostres germans cristians, a compartir amb ells la fe, a trencar amb les nostres formes establertes. És a dir, la crida de Crist és a tornar-se a reunir tots en el cos social que és l’Església, Església universal, Església missionera, Església, cos del Crist Ressuscitat.