Logo

Escrits del 13/04/2014

El sentit del sofriment, l’esperança i la resurrecció.

En començar la Setmana Santa m’agradaria compartir amb vosaltres el text d’Isaïes 50,4-7, un fragment del tercer cant del Servent del Senyor i oferir-vos-en una breu reflexió:

El Senyor, Déu sobirà, m’ha donat un parlar que convenç, perquè amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. He parat l’esquena als qui m’assotaven, i les galtes als que m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit.

Aquest és el text de la primera lectura de la Missa de Diumenge de Rams. Després d’haver acompanyat Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, l’acompanyem també en la seva Passió. No hi ha res més suggeridor a l’Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messies pacient. El sofriment del Senyor, que es fa servent i assumeix el dolor de tota la humanitat per donar-nos vida, ens ha de servir d’exemple i model per assumir nosaltres tot el patiment i les contrarietats que ens porta la vida; és per a tothom una escola d’aprenentatge i maduració.

El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: ha rebut molts cops, però es fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, la fe cristiana no propugna pas el sofriment perquè sí, sinó l’amor incondicional que és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències, el qual és, per tant, un amor que sap assumir el dolor quan cal. El Servent, que estima i sofreix, es veu capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules encoratjadores. Com m’atanso jo als qui sofreixen? Com faig ofrena de la meva vida?

Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra aquests agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. El Servent confia plenament en l’èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l’ajuda. Jesucrist sap que el Pare l’ha acreditat davant el món. Per això, en l’acceptació del sofriment per amor hi ha també una gran dosi d’esperança, de la qual neix la certesa que la vida és més poderosa que la mort, que serà la vida la que tindrà l’última paraula sobre nosaltres; és el Misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist qui ho ha fet possible.

Jesús és la resurrecció i la vida

En aquest cinquè diumenge de Quaresma trobem com un petit avançament de la resurrecció del Senyor, una manifestació del que és la vida que Jesús ens porta i que ens dóna morint i vessant així el seu Esperit sobre nosaltres. Ens apropem ja a la Pasqua i necessitem encara creure més per poder contemplar la glòria de Déu en les nostres vides, en l’Església i en el món.

Us infondré el meu esperit, i viureu. (Ez 37, 14).

Veiem, que en la Paraula de Déu que l’Església ens proposa per a aquest diumenge se’ns descriu l’acció en nosaltres de l’Esperit Sant. El Senyor ens parla d’aquest esperit, ens parla de la vida perquè correm vers ella, desitjant el seu mateix esperit. Només sent posseïts i posseint el seu mateix esperit viurem, si no serem moguts només pels nostres interessos, pels nostres egoismes, no podem quedar-nos al mig. L’Esperit bufa amb força, la seva acció s’ha manifestat en nosaltres un any més en aquest temps sant de Quaresma, som testimonis d’això, i tal com li demanàvem a Déu en el dimecres de cendra volem continuar amb la nostra particular lluita, el combat a mort en el qual s’enreden l’esperit i la carn, la vida i la mort. Se’ns ofereix la vida, Crist passa per les nostres vides.

Jesús li diu:

Jo sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà; i el qui està viu i creu en mi, no morirà per sempre. Creus això? (Jn 11, 25).

Sant Pau, en la segona lectura ens assegura que l’Esperit de Crist en nosaltres ens vivificarà, tal com ho hem vist en Crist que ha ressuscitat del lloc dels morts. És, per tant, en l’Esperit en el que trobem vida, la vida eterna. No la trobem en nosaltres, la necessitem rebre obrint el nostre cor a aquest esperit que arriba fins a nosaltres i que habita a les nostres ànimes.

Tenim per tant una sèrie d’elements ordenats per a la nostra conversió, per a la nostra resurrecció: la fe en Jesús, la recepció del seu esperit i la vida eterna. Estem davant de Jesús, el centre de la nostra fe, Ell s’apropa fins a nosaltres per infondre’ns més fe, per purificar-nos, per morir amb Ell en la creu perdent-ho tot i ressuscitar així a la vida veritable. D’aquesta manera se’ns presenta la creu, l’instrument de la vida, la humiliació del dimoni.

Doncs bé, si Crist està en vosaltres, el cos està mort pel pecat, però l’esperit viu per la justificació obtinguda. (Rm 8, 9).

Quan el papa Benet XVI va renunciar al pontificat i va voler explicar el tipus de vida que portaria va dir unes paraules que són vàlides per tots i que ens poden ajudar quan estem a les portes de la Setmana Santa, la festa de la nostra salvació. Va dir Benet: “No torno a la vida privada, a una vida de viatges, trobades, rebudes, conferències, etcètera. No abandono la creu, sinó que quedo de manera nova davant el Senyor crucificat”. El Senyor s’apropa a les nostres vides i tenim l’oportunitat de poder canviar, de ser atrets per Crist, de veure com a les nostres vides es transformen i el nostre esperit, mogut per l’Esperit Sant avança sobre la carn, sobre l’home vell, envellit pel pecat, la passivitat, l’egoisme, la falta de fe en la gràcia de Déu. El mateix sant Ignasi de Loyola va quedar coix després de ser ferit en una batalla a Navarra. Potser això sigui quelcom menor, però amb aquest impediment va recórrer distàncies llarguíssimes, per exemple fins a Terra Santa, i abraçant la seva limitació també es va unir a Crist, que va voler tocar el seu cor per portar-lo amb ell, per atreure’l al camí de l’oració i de la missió. Crist passa avui per les nostres vides i ens diu que Ell és la vida: visquem ja per a Ell.