Logo

Escrits del 25/05/2014

Veniu a nosaltres, Esperit Sant

La vida cristiana és una experiència impregnada per l’Esperit Sant. L’Esperit no té un rostre concret, però els seus noms ens parlen d’aquesta profunda presència seva en nosaltres i entre nosaltres: foc, aigua, esperit, alè, vent… L’única manera de pensar i viure en l’Esperit Sant és dir-li: «Veniu!». I és que per viure plenament en cristià, el necessitem amb urgència, perquè, com declarava el Consell Mundial de les Esglésies a Uppsala (Suècia), l’any 1968:

Sense l’Esperit Sant, Déu ens queda lluny; el Crist pertany al passat; l’Evangeli és lletra morta; l’Església, una organització més; l’autoritat, un domini; la missió, una propaganda; el culte, una evocació; l’obrar en cristià, una moral d’esclaus.

Crec que un dels grans problemes dels temps actuals és la carència d’una visió espiritual de la realitat en què vivim, la manca d’una mirada sobre la vida amb ulls de fe. En contrapartida i com a compensació, se’ns presenta un excés de materialisme en múltiples formes: productivitat i consumisme frenètics, visió desenfocada i, àdhuc desenfrenada, de la corporalitat i la sexualitat, oblit deliberat de valors morals, buit de contingut de les celebracions religioses, que per a molts signifiquen ben poca cosa apart d’una festa familiar i social. En un panorama així, ¿no fóra bo recordar aquestes paraules de Jesús: «L’home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu»? L’Esperit Sant ens fa comprendre que estem cridats a un destí etern i ens impulsa a cercar Déu ardentment i a trobar les raons de viure en aquest món. Gràcies a l’Esperit podem treballar per una convivència més justa i més humana, on tota persona sigui considerada amb la dignitat que Déu li ha donat.

L’Esperit Sant ens fa lliures perquè el rebem de Jesucrist, que, amb la seva mort i resurrecció ens ha fet fills de Déu. I en la llibertat autèntica que ens dóna l’Esperit, comprenem la raó de la nostra relació amb Déu i amb els germans, puix que en això consisteix la religió veritable: en l’amor. La fe cristiana no neix pas d’unes normes que manin o prohibeixin, sinó de l’estimació, que ens fa seguir el camí de l’Evangeli amb entusiasme i coratge iens fa veure el que hem de fer a cada moment. Avui, com els apòstols, obrim el nostre cor a l’Esperit i testimoniem amb alegria, amb paraules i obres que el Crist ens ha salvat.

Felip, la pedra angular i l’Església

Fa tant que estic amb vosaltres, i no em coneixes, Felip? Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare. (Jn 14, 9)

Avui Jesús ens revela a l’evangeli, que Ell és el mirall del Pare, que qui li ha vist a Ell, coneix i ha vist al Pare etern. Aquesta és una realitat, que com l’apòstol Felip mai acabem d’entendre. Nosaltres també voldríem tenir certeses, voldríem tenir al Pare a les nostres mans i en les nostres ments, com Felip, però ni ens convé, ni podríem fer-ho sense perir. El Pare ens ha donat al seu Fill, l’ha posat a les nostres mans, i per la llum de la fe, l’ha posat en les nostres ments. Ell és el nostre salvador, Ell és l’amor de Déu manifestat a la nostra limitada condició humana.

Jo col·loco a Sió una pedra angular, escollida i preciosa; el qui cregui en ella no quedarà defraudat. (Is 28, 16 i 1 Pe 2, 6)

A la segona lectura l’apòstol Pere ens parla també de Crist com la pedra angular a la nova ciutat de Sió. És alhora una pedra que fa ensopegar a alguns, que provoca escàndol en uns altres, però pels escollits és la pedra angular que sosté tot l’edifici en el qual habita l’Esperit.

En tota construcció, com en la de la nova ciutat de Jerusalem, fa falta una cosa imprescindible: equilibri. La pedra angular és un sinònim d’equilibri i d’harmonia. Per la fe rebem nosaltres la pedra fonamental de la nostra vida, Jesús, i trobem aquest equilibri propi de l’edifici construït per les mans de Déu, del que formem part, i en el qual habita l’Esperit Sant.

Ens trobem, durant aquests dies, aquí a Rubí en plena visita pastoral. El bisbe de la nostra diòcesi de Terrassa visita les parròquies i realitats catòliques de la ciutat de Rubí. Aquesta visita és una expressió de la realitat que cada dia, com a comunitat cristiana, vivim. No som cristians nosaltres sols, no depenem només, de les nostres estructures locals, l’Església està formada per una gran xarxa de diòcesis, en comunió plena amb la seu de Pere: Roma. L’Església és quelcom de gran i lliure, és alguna cosa diferent en el nostre conegut entorn, és un cos visible que no depèn de nosaltres i en qualsevol moment ens pot sorprendre (com a exemple el Papa Francesc). L’Església és com un buf d’aire fresc que molesta a alguns i que ajuda a tots. L’Església és un gran invent, que si no existís les passaríem magres; l’Església en aquests temps agitats de relativisme és un far per a la humanitat. Donem gràcies a Crist per això en aquests dies.

Per tant, l’apòstol Felip, la pedra angular de la nova ciutat i l’Església Catòlica tenen alguna cosa en comú. L’Església està formada per subjectes de la talla de Felip, com nosaltres, tantes vegades homes de poca fe, però l’Església també acull en el seu interior un tresor d’incalculable valor: la pedra angular que és Jesucrist.