Logo

Escrits del 11/05/2014

La visita pastoral

Durant les dues pròximes setmanes, l’arxiprestat de Rubí serà visitat pel nostre bisbe diocesà, Mons. José Ángel, i pel seu bisbe auxiliar, Mons. Salvador. És un fet molt important en la vida de les nostres comunitats cristianes, ja que sentirem molt propera la presència i la companyia dels pastors de l’Església local de Terrassa, a la qual pertanyem. Una Església local o diòcesi és una comunitat que fa present a tota l’Església de Crist en un territori. És preceptiu que el bisbe visiti totes les parròquies de la seva diòcesi en el termini de cinc anys.

Certament, en moltes ocasions vam rebre la visita de bisbe amb motiu de festes i esdeveniments diversos, com les confirmacions, aniversaris i altres efemèrides, però la visita pastoral té un caràcter més sistemàtic, ja que el bisbe dedica més temps a prendre contacte amb totes les realitats de les parròquies: litúrgia, grups i moviments, despatx i llibres sacramentals, i amb totes les persones que vulguin parlar amb ell. Aquesta és una pràctica amb molt de sentit, ja que el bisbe és en definitiva el pastor suprem de cadascuna de les comunitats parroquials de la seva diòcesi; els preveres i diaques hi figurem com a col·laboradors seus.

Sant Ignasi d’Antioquia deia en la seva carta als cristians de Trales: “No feu res sense el bisbe , i en la seva carta als cristians d’Esmirna escriu: “Allà on sigui el bisbe, que hi sigui la multitud reunida, així com allí on és Jesucrist hi ha l’Església catòlica “. Així doncs la visita pastoral ens ajudarà a viure en la comunió de l’Església i a veure enfortida la nostra fe. Demanem a Déu en l’oració que aquest esdeveniment doni abundants fruits de vida cristiana, de presència a la societat, de vocacions i de compromisos cap a Jesucrist i als germans. No es tracta, per tant, d’un simple acte protocol·lari, sinó d’una acció de sol·licitud pastoral.

No era necessari que el Messies patís això per entrar a la seva glòria?

Aquest passat dijous hem celebrat el dia del treballador, dia que també va escollir el papa Pius XII per establir una nova memòria litúrgica, la de sant Josep, obrer, per proposar així a tots els obrers i treballadors del món el patronatge del sant Patriarca de l’Església Universal. Una de les realitats que ens fa contemplar aquesta memòria litúrgica de sant Josep obrer, és que Crist, el Fill de Déu, va voler ser tingut pel fill d’un fuster, d’un artesà, és més, Ell mateix va treballar segurament amb el seu pare:

No és aquest el fill del fuster? No es diu la seva mare Maria, i els seus germans Jacob, Josep, Simó i Judes? (Mt 13, 55).

És aquesta una realitat que ens sorprèn i ens permet veure de nou, en la senzillesa de la llar de Natzaret, la manera d’actuar de Déu, la seva saviesa i el seu mode de revelar-se a nosaltres els homes. Ja en el Gènesi trobem la llei del treball que Déu imposa a Adam i a Eva, però a Natzaret veiem com el mateix Senyor de cel i terra, Jesús, també s’arremanga, també està subjecte al sofriment i a la limitació, i així comparteix cadascuna de les nostres vides d’una forma real i profunda. Sota la mirada i la companyia de Jesús i de Josep, tots els treballadors poden sentir-se segurs i estimats, acompanyats en les seves feines per tota la Sagrada Família, que també treballava. Enmig de les suors del treball, podem elevar així el seu ardu esforç del cap a les altures de la glòria a Déu, de l’acció de gràcies al Creador i de la realització personal. Si per Josep i per Jesús ens sabem precedits en el que al treball concerneix, podrem mirar al Pare amb agraïment, podrem reconèixer fins en els racons més inhòspits de la vida laboral les oportunitats més grans de servir al Creador i als altres, imitant l’amor viu en el cor de Jesús i de sant Josep. Per exemple, la mare Teresa de Calcuta s’aventurava fins als llocs més inaccessibles de Calcuta per trobar als més pobres d’entre els pobres, potser molts no treballaven, però ella els va fer veure l’amor del Senyor. Encara que sempre buscava que la dignitat d’aquestes persones fos reconeguda i respectada.

Però, ara bé, això no pot realitzar-se plenament si no està present, aquesta realitat, en la ment i en el cor de tots, de tots els que estan implicats en la realitat laboral. Comptat i debatut: si Déu no està present a les fàbriques, en els camps i en els despatxos, com el creador de tot el que existeix, del que té vida i llibertat, no serà possible un reconeixement nítid de la certesa de que la força del treball està orientada a un bé més gran que qualsevol bé material, que qualsevol riquesa quantificable. Com ens ha recordat tantes vegades el Magisteri de l’Església i el mateix sant Joan Pau II, papa, (que de jove havia estat miner) la persona és imatge de Déu, i Déu etern, és l’horitzó cert cap al qual ens podem dirigir pel camí que ens marca la creació, la natura i la Revelació.

Però, és això possible? Per ventura no ens trobem davant una sèrie d’intents veladament ateus de solucionar les desigualtats que són fruit de la crisi, la pobresa extrema, el gana o les guerres? Però l’error es fa encara major quan creuen que amb les seves forces i bones intencions aconseguiran alguna cosa.

Nosaltres esperàvem que ell fos el futur alliberador d’Israel. I ja veus: fa dos dies que va succeir això. (Lc 24, 19-20).

Però hem estat salvats per un Déu que ha treballat entre els homes, i que ha sofert per amor a nosaltres, per ventura podem dubtar de la integritat de la salvació de Crist en la vida de l’home?

No era necessari que el Messies patís això per entrar en la seva glòria? (Lc 24, 26).