Logo

Escrits del 20/07/2014

La bona llavor són els ciutadans del Regne

Grano de mostaza

A la primera lectura, del llibre de la saviesa, trobem una breu explicació de qui és Déu, de com és Ell. Déu mateix ens ho ha revelat de diferents maneres, sobretot, a través del seu Fill Jesucrist, i per això podem intuir i saber alguna cosa sobre Déu. Ell és totpoderós, és un jutge just, ho sabem, però la primera lectura també ens recorda que és el Déu del perdó, i és també capaç de la repressió a qui la necessiti. Anem així coneixent a Déu, ens familiaritzem amb ell, i com a criatures creades per ell, podem escoltar la seva veu i veure les seves obres i meravelles. La seva principal meravella ha estat el seu mateix Fill, Jesús, lliurat per nosaltres.

Jesús, en l’evangeli ens explica els misteris del Regne en paràboles i ens ensenya així la saviesa de Déu, la ciència divina. En part ens oculta aquests misteris, però en part, també, ens desvetlla la seva saviesa si sabem escoltar:

El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món; la bona llavor són els ciutadans del regne; la zitzània són els partidaris del maligne; l’enemic que la sembra és el diable; la collita és la fi del temps, i els segadors els àngels. (Mt 13, 37-39).

En aquestes paraules de Jesús podem apreciar una línia d’acció de Déu, com un protocol en l’acostament de Déu cap als homes. Per mandat del Pare, el seu Fill Jesucrist és el qui sembra la bona llavor, la seva Paraula, el seu Esperit, ell mateix s’implanta en els cors dels homes que serien tot el camp: el món. Però existeix també el maligne que sembra zitzània (paraula que s’ha convertit en sinònim de divisió) i també té uns partidaris, confrontats als ciutadans del Regne. I finalment hi haurà una collita, una recol·lecció en la qual la llum potent i bella de Déu permetrà veure qui és veritablement qui. Els que hagin viscut com a ciutadans del Regne “brillaran com el sol en el regne del seu Pare” (Mt 13, 43). Amb aquesta descripció tot sembla senzill, i és que la veritat és simple i és senzilla, perquè és una, en canvi, l’error és múltiple, i per això és complicat. Aquest és el missatge de Jesús.

Explica una anècdota veritable, que no fa moltes dècades, a l’Amèrica hispana un bisbe va rebre una visita important: es tractava del cap d’una de les tribus índies que es trobava dins de la seva demarcació eclesiàstica. Aquest home li va donar les gràcies al seu bisbe per tots els beneficis i ajudes que el seu poble havia rebut d’ell i dels missioners catòlics que treballaven en aquelles terres, però li venia a comunicar que tot el seu poble abraçaria la fe protestant i deixaria l’Església catòlica. El motiu, molt senzill: el cap indi li va dir al bisbe que havien estat ajudats amb molts mitjans materials per l’Església però que acceptaven la fe protestant perquè necessitaven una religió. Aquesta història s’ha d’entendre en el context dels anys setanta o vuitanta, època en la qual vam ser (i encara ho som) testimonis d’un eclipsament de la fe i d’un auge de la necessitat de l’educació i del pa per sobre de tota la resta per salvar l’home. Ja sabem la història: només pa, o també tota paraula que surt de la boca de Déu.

El nostre món necessita una religió, Rubí necessita abans de res religió, i més religió, és a dir, necessita de la llavor del Regne, necessita profundament del Fill de l’Home que fa ciutadans del Regne dels Cels ja aquí a la terra. Escoltant aquest anunci ens convertim en aquesta terra que és portadora de la bona llavor, i que davant els altres dóna fruits de bones obres, dóna testimoniatge al món que abans que tot hi és Déu. Si no, ens fem grans desconeixedors de Déu, ens anem convertint, sense saber-ho, en partidaris del Maligne, i la zitzània ens esclavitza obligant-nos a separar-nos uns d’uns altres, a sembrar discòrdia i enemistat entre nosaltres perquè només ens quedem amb l’humà i terreny. L’home d’avui està cansat de l’home d’avui, està esgotat de suportar-se a si mateix, però al mateix temps, nosaltres els cristians ens trobem davant una cruïlla: no sabem ser testimonis clars, davant el món modern, de Crist, no fem present a Déu en les nostres vides com el nostre tot. Només una dada concreta: ara els teòlegs i catòlics de certa talla (segons el món), es barallen per la comunió dels divorciats tornats a casar, però pocs són els que clamen contra la destrucció del matrimoni. Molt poques parelles de les quals vénen a batejar als seus fills a la nostra parròquia de sant Pere estan casades per l’Església, i no se si algú els hi diu alguna cosa. Què serà de la dignitat humana en el futur quan la majoria hagin estat concebuts fora d’un matrimoni estable que es recolza també en Déu? Però trobem consol i esperança en l’evangeli:

El regne dels cels s’assembla a un gra de mostassa que un sembra en la seva horta; encara que és la més petita de les llavors, quan creix és més alta que les hortalisses.  (Mt 13, 31-33).

Cal creure en Déu per fer el bé?

10605450_l

En un diàleg amb un ateu, aquest deia: «Vosaltres, els creients, necessiteu d’un Déu que us digui que heu de fer el bé. Jo, en canvi, no el necessito pas, perquè sense creure en Déu sé que haig de fer el bé, ningú no m’ho ha de dir». Expressada amb la contundència amb què parlava, aquesta frase causava un gran impacte. El nostre amic ateu ens deia als creients que la nostra ètica necessitava el recolzament en les ordres d’un ésser fabulós i inexistent per a ell, mentre que la seva ètica brollava d’ell mateix; amb aquest argument afirmava que l’ètica creient és i serà sempre inferior a l’ètica atea. Però, ¿és cert de debò això que afirma?

En primer lloc, ¿en què fonamenta el nostre amic els conceptes del bé i del mal?, ¿com sap o determina allò que és bo i allò que és dolent?, ¿per ventura decideix ell allò que està bé i allò que està malament? En aquest cas, tothom podria prendre llur pròpia decisió i viure en un mar de contrarietats: allò que estaria bé per a uns no ho estaria per a d’altres i allò que seria bo per a uns no ho seria per a d’altres. ¿Com podem tenir una idea sobre el bé i com podem veure el mal en contraposició al bé? No per cap consens general, perquè en un món tan pluralista i ple de contrarietats seria impossible d’arribar a un acord; en tot cas, els més forts haurien d’imposar la seva idea de bé als més febles, i això seria injust, per la qual cosa tampoc no es correspondria amb el bé. Cal, per tant, que hi hagi una instància superior i objectiva a la qual tots ens en puguem remetre, i aquesta instància és el Bé mateix, més enllà de les nostres decisions i consensos, una realitat transcendent a la qual anomenem Déu i que la revelació cristiana ha fet conèixer a la nostra societat al llarg dels segles.

En segon lloc perquè l’Església, durant els dos mil·lennis de la seva existència ha ensenyat i insistit en la predicació, la catequesi i l’ensenyament a les escoles, que hem de fer el bé –d’acord amb la idea ajustada a Déu de la qual abans en parlàvem–, i això ha acabat calant a fons a la nostra societat. En la societat pagana en la qual l’Església va haver de començar a predicar l’Evangeli, l’obligació de fer el bé no era quelcom evident. I a la nostra societat, en la qual tot sovint hom busca el benefici propi més que no pas la utilitat comuna, no sempre és fàcil recordar que cal fe el bé, i fins i tot hi ha qui mira de redefinir aquest concepte per endur-se l’aigua al seu molí.

Així doncs, quan una persona no creient afirma que fa el bé –i en molts casos la seva actuació pot ser molt més meritòria, desinteressada i noble que la d’una persona creient– és perquè té una idea de bé proporcionada pel cristianisme, tant si alguna vegada va ser dins de l’Església com si mai no ho va ser-hi, i perquè viu en una societat en la qual la fe cristiana ha modelat les consciències per reconèixer el bé i ha insistint en què l’hem d’obrar. Per això, encara que a un nivell individual algú pugui dir que a ell no li cal creure en Déu per fer el bé. sí que necessita que hi hagi un Déu que assenyali la pauta ètica de les nostres actuacions, i també li cal viure en una societat on aquest Déu sigui reconegut i obeït per la majoria dels seus membres; d’una altra manera imperaria només la llei del més fort.