Logo

Escrits del 07/07/2014

Del Crist o del món

Yugo

Doncs si viviu segons la carn, aneu a la mort, però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu (Rm 8,13).

En aquesta frase de la carta de sant Pau als romans trobem una de les distincions fonamentals (es distingeixen dues o més parts d’una mateixa realitat) de la fe cristiana, a saber: la carn i l’Esperit. Tots estem dotats d’un cos i d’una ànima, som una complexa creació. Quan Pau parla de la carn no parla només del cos com l’entenem avui: el cos humà, sinó que parla, en parlar també de l’esperit humà i de l’Esperit de Déu, de tot l’home. Es tracta de dues forces que empenyen en direccions oposades nostra vida i que poden guiar i governar a l’home sencer. Trobem la mateixa realitat descrita pel mateix Jesús a l’Evangeli:

L’Esperit és el que dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que us vaig dir són Esperit i Vida. (Jn 6,63).

Aquestes paraules de l’escriptura ens il·luminen en un aspecte important de la nostra vida, ens permeten conèixer-nos millor i poder així buscar l’Esperit de Déu que viu en nosaltres pel baptisme per seguir els seus impulsos i poder detectar i lluitar contra l’impuls de la carn que ens condueix només cap a nosaltres mateixos, ens porta al pecat i a quedar-nos amb les coses de la terra. Com a exemple d’aquesta veritat de fe tenim la vida dels sants: es conserva al santuari de Montserrat l’espasa de sant Ignasi de Loiola, que ell havia usat en el seu anterior carrera militar, i que va deixar davant de la Mare de Déu per dedicar-se només a Déu . És un petit signe del que suposa deixar el món i les seves coses per dedicar-se només o, en major mesura, a Déu etern. Es tracta d’un exemple de tants que veiem en la vida dels sants i que ens permet distingir aquesta veritat de fe, i també antropològica que hem rebut de l’Evangeli i de tota l’Escriptura, a saber: que estem enmig de dues forces vives que ens afecten i ens mouen i sobre les quals podem escollir: la carn, que ens porta en últim terme a quedar-nos amb les mans buides a la vida, i l’Esperit que mou tota la nostra persona cap als béns eterns, cap a Déu i cap a Crist seu fill.

Tots experimentem que la vida és treball (qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa), que la vida implica patiment, sí o sí (pel pecat original) i tots sabem que el Fill de Déu va patir (des de Betlem fins a Jerusalem) per nosaltres, fent-home perquè sent el que som, homes, poguéssim salvar-nos, és a dir, estimar Déu sobre tot, dedicar-nos a Ell i als altres, i descartar el camí de l’egoisme i de la comoditat.

Avui en canvi, som testimonis d’un exaltamiento del subjectiu, dels nostres sentiments, de les nostres passions més baixes. I és perquè estem davant d’un ateisme pràctic, davant d’una negació, més o menys vetllada, de la realitat de l’Esperit, de la necessitat que tenim de ser salvats per Déu. Les institucions no fan referència a Déu (ho hem vist en les últimes setmanes), aquestes institucions són incapaços ja de defensar al no nascut. En resum, som presa d’una sèrie de forces més o menys exaltades que es desbocant sense remei i sense contestació possible perquè no hi ha referència a Déu, el Creador, a la realitat de la Gràcia i de l’Esperit que la cristiandat europea (que no Europa, invent modern) ha dut a mig món durant segles. Avui més que mai moltes persones són brou de cultiu de forces radicals ideologitzades per la desaparició de l’ideal sobrenatural, per l’extinció de la família, de la propietat i de la fe. Crec que avui més que mai és necessària la confessionalitat, però en primer lloc en les nostres vides: som catòlics o som del món. Volem mantenir-nos prop del Senyor que tant ens estima o descuidem la nostra pregària i vida de sagraments o la transmissió i defensa de la fe? Està en joc la nostra alegria eterna al poder veure que hem gastat la nostra vida en alguna cosa que val la pena.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera. (Mt 11, 29.30)

Homilia de la Missa de Sant Pere i Sant Pau

El Beat Josep Guardiet. Exemple de Fe i amor per la tradició

¿No és cert que hi ha veritats que tenim massa apreses i per això no les hi donem importància? Són veritats elementals, de sentit comú i, generalment, molt significatives per a la vida. Una d’elles, per exemple, és l’axioma segons el qual «ningú no pot començar de zero», és a dir, que cada individu concret no pot inventar-ho tot i dir-ho tot com si fos el primer i l’únic habitant d’aquest món, sense respecte a cap tradició i en la qual cal viure. Avui hom parla molt de ruptura; i de vegades cal trencar amb el passat, sobretot si aquest s’ha degenerat i ens impedeix d’avançar, però cal fer-ho sense descontrol ni estridències, sense arribar a dir com aquell adolescent: «Jo no em trobo a gust amb la meva família perquè no l’he elegida pas». Segons aquest raonament, hauríem de deixar els pares i viure tan aviat com puguem amb els amics o pel nostre compte, sense l’ajut de ningú. Hauríem d’oblidar també la nostra llengua materna, que tampoc no hem elegit, i renunciar al llegat cultural dels avantpassats, la qual cosa seria una insensatesa. No obstant, hi ha en aquesta actitud una exigència profundament humana: convertir les relacions naturals en relacions personals per mitjà de la llibertat. Volem dir, per exemple, que l’adolescent pot i ha d’elegir els seus pares per tal que aquests es facin dignes d’elecció. Així, l’instint cedeix i comença l’amor, i allò que semblava un impediment es converteix en espai de llibertat. D’aquesta manera, les relacions naturals es converteixen en personals. El qui estima els seus pares no els canviaria mai; per tant, els tria.

L’ésser humà viu en la tradició com a mitjà natural; sortir-ne i continuar vivint és impossible. En aquest sentit, tots som tradicionals, ja que ningú no pot començar la seva vida des de zero; fins i tot aquells que es vanten de ser poc tradicionals tenen les seves arrels amagades i, el que és pitjor, les tenen ocultes davant els seus ulls. L’home tradicional, en el millor dels sentits, és un home conscient, que sap el que rep, i és un home lliure que intervé com a persona en el curs de la tradició viva, que mira sempre endavant. Llavors el passat esdevé la possibilitat del futur, i aquest es converteix en la plenitud sorprenent d’aquell, en la nova plenitud. La tradició no és pas costum, rutina, repetició mecànica o herència biològica, sinó història, vida i, per tant, canvi. És vida humana, vida en llibertat i des de la llibertat, i, per tant, és també aventura i risc, esperança i promesa, responsabilitat… Evidentment, en aquest sentit no tothom és tradicional; més encara, aquells que s’autodenominen tradicionals i aturen la tradició, la posen en conserva, son els enterradors de la tradició, seran antiquaris i tradicionalistes, però no tradicionals. El cristià és persona de tradició. La tradició cristiana és la que ve del Crist, no pot tenir pas altra font. En el Crist reben els creients tota la vida i la veritat de Déu, la veritat que es transmet a través d’una cadena de fe a partir de Jesucrist i els apòstols fins arribar a nosaltres, una cadena en la qual l’apòstol Pere té un paper primordial, puix que en ell, pel fet de ser un dels dotze i per voluntat del mateix Crist, la tradició va començar el seu camí. Aquí hi estem i d’això vivim, del testimoniatge apostòlic, del testimoniatge de Pere quan va dir: «Vós sou el Messias, el Fill de Déu». L’Església, l’assemblea dels creients que ha estat convocada pels heralds de l’Evangeli, és i serà sempre una comunitat apostòlica.

Diu Pau als romans que «el just viu de la fe». Això no vol dir que visqui de la fe dels avantpassats, ja que la fe és, en cada cas, personal i ningú no pot creure per un altre. És veritat que la fe és la resposta a l’Evangeli de Jesucrist, que no hem inventat pas nosaltres; però és la nostra resposta. I és, a més, la resposta que només nosaltres podem donar en una situació nova i irrepetible. D’aquí que la fe canviï les seves expressions en la història fins que es manifesti la plenitud del Regne de Déu en Jesucrist. No hem de confondre la fe viva, que es renova constantment, amb les creences que es transmeten com un costum. Hi ha cristians que ho són perquè ja ho van ser llurs pares, són cristians d’herència i de creences, però també n’hi ha que ho són perquè han cregut, perquè han apostat per l’Evangeli: aquests són cristians per elecció, són els qui viuen de la fe i en els quals viu la fe veritable de l’Església. En ells la tradició segueix el seu camí i va fent la història de salvació. La resposta que va donar Pere a la pregunta de Jesús és exacta, però no n’hi ha prou que nosaltres l’anem repetint com qui repeteix una fórmula, cal que l’expressem amb una emoció semblant a la que ell va tenir en reconèixer Jesús com a Messias. Aquesta serà llavors una resposta arrelada en la tradició viva.

Amb aquest mateix esperit de viure la tradició emocionadament i plens d’il·lusió, hem de celebrar la Festa Major de Rubí, la nostra ciutat; com a cristians i ciutadans ens cal treballar per aconseguir unes relacions humanes més fraternes que reflecteixin la presència del Regne de Déu aquí a la terra.