Logo

Escrits del 28/09/2014

Doneu-vos fraternalment la pau

DaosLaPaz

Recentment, la Congregació per al culte diví i els sagraments ha publicat una instrucció sobre el ritu de la pau que ve a corroborar el que des de fa anys ja diu la instrucció general del Missal Romà. Calia aclarir aquesta qüestió perquè des de fa temps quan arriba el moment de la pau es produeix a molts llocs un cert desori que no ajuda gens a la vivència de la celebració. Tot just, quan el sacerdot ha acabat la recitació de la pregària eucarística i ha convidat els fidels a resar junts el Parenostre, hom demana a Déu que faci davallar la seva pau sobre l’Església i el món; és un moviment descendent pel qual la pau del Senyor ve a nosaltres i ens prepara per viure una unió més profunda amb Jesucrist en la participació en el seu Cos i la seva Sang. Per això, el ritu de la pau no està pensat per saludar-se efusivament mentre ens movem per l’església a la recerca de persones a qui fer petons i abraçades. Actuar així és una mena de trencament de files que causa una ruptura en el ritme de la celebració i no ens ajuda realment a preparar-nos per a la comunió.

¿Com hem de fer per realitzar bé el gest de pau? A la invitació del diaca o del sacerdot celebrant, simplement cal donar-se la mà o fer una discreta abraçada a les persones que tenim als costats, no cal girar-se cap enrere ni moure’s del banc; a la sortida de l’església ja tindrem l’ocasió de saludar-nos amb les persones conegudes o amb qui volíem parlar i relacionar-nos. El moment de la pau no és un acte de convivència social, sinó un acte litúrgic per preparar-nos a la comunió, per això cal que ens ajudi a aprofundir en el sentit del què estem celebrant i fer-nos prendre consciència que no és tant la pau que nosaltres ens podem desitjar, com la pau que ens ve de Déu per mitjà de Jesucrist i que l’Esperit Sant difon en nosaltres la que ens farà ser veritables constructors de pau en el món.

Al mateix temps que realitzem el gest de pau tal com ens indica l’Església, cal que preguem per la pau que el món necessita, especialment en aquesta època tan convulsa, i al mateix temps ens fem conscients de la responsabilitat que tenim en la construcció de la pau, traslladant-la de la celebració de l’Eucaristia a l’àmbit de la nostra vida de cada dia. De poc servirà donar-nos efusivament la pau en la celebració litúrgica si després en la vida quotidiana no fomentem la pau en les nostres relacions, si en comptes de ser constructors d’harmonia en el tracte humà som agents de discòrdia, si sembrem enveges o difonem crítiques dels altres. Acabo aquesta reflexió amb la lletra d’un cant molt antic que ens hi podrà ajudar: «On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Quan tots ens ajuntem, procurem no dividir-nos en l’esperit; cessin les lluites malignes, cessin les discòrdies; que Crist Déu, sigui sempre entre nosaltres»; i encara afegiria: a dins i a fora de l’església. A tots us desitjo la pau en el Senyor.

Els plans del Senyor

Benedicto XVI. Misa del Cirio Pascual en San Pedro

Avui el Senyor se’ns torna a revelar donant-nos de nou la seva Paraula divina i sàvia. Avui el Senyor surt al nostre encontre i ens podem preguntar com ens trobareu, com ens veu Ell, com estem amb Ell.

Busqueu el Senyor que es deixa trobar, invoqueu-que és a prop” (Is. 55, 6)

i

a prop hi ha el Senyor dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat (Salm 144).

El Senyor és a prop i ens busca, és a prop i es deixa trobar, vol que tornem al seu camí, que descansem en el seu perdó i en la seva veritat. I quin és l’obstacle que ens pot impedir aquesta trobada amb el Senyor? El principal obstacle és l’enveja, o millor dit, la comparació. Quan només ens mirem uns als altres i ens comparem segons els nostres criteris és molt fàcil que no entenguem les maneres de fer de Déu, i que ens fem incapaços de comprendre el que és la caritat, la gratuïtat o la veritable llibertat.

Llavors es van posar a protestar contra l’amo “Aquests últims han treballat només una hora, i els pagues igual que a nosaltres, que hem aguantat el pes del dia i la calor.” Ell va respondre a un d’ells: “amic, no et faig cap injustícia, no ens ajustem en un denari? Presa el teu i vés-te’n. Vull donar-li a aquest últim igual que a tu. És que no puc fer el que vulgui en els meus assumptes? O vas a tenir el teu enveja perquè jo sóc generós?” Així els darrers passaran a primers i els primers els últims. “(Mt 20, 11-16).

Jesús a aquesta paràbola de l’Evangeli ens revela els misteris del Regne de Déu i veiem com els criteris del Senyor moltes vegades xoquen amb els dels homes. Per això necessitem reconèixer la proximitat del Senyor, ja que si no sabem veure ni buscar naixerà en el nostre interior el desig d’imposar sobre els altres amb el pretext de ser justos o fins i tot ètics. Els nostres pensaments no són els del Senyor, i rebre d’Ell la seva misericòrdia gratuïta i desbordant, com la seva predilecció pels últims, sempre ens resultarà més no una mica incòmode. Aquí hi ha la necessitat de conversió.

Avui dia es parla sovint de justícia i d’ètica. L’home d’avui vol fer creu i ratlla, vol que en les relacions entre tots hi hagi justícia i equitat. Però l’home d’avui necessita també de la crida del Senyor, per acudir a Déu ara que es fa el trobadís, ja que els nostres pensaments no són els teus, i si Ell no aconseguirem els nostres ideals de justícia i equitat.

Benet XVI ens va recordar moltes vegades tres coses, entre moltes altres: dictadura del relativisme, llei natural i emergència educativa. L’home relativista és el nou dictador del segle XXI, ja no hi ha veritats; la llei natural és ignorada i sobrepassada, però hi ha en el més profund de l’home i de la creació unes lleis que ens protegeixen, ens ajuden i us orienten cap a Déu. I l’emergència educativa és el reflex clar de la impotència d’Occident per formar homes i dones més enllà del seu poder adquisitiu i classe social: cadascú tira pel seu costat i sembla que ningú pot salvar les masses de caure en la ignorància i en la degradació humana, des de la més tendra infància. El Papa Benet i Isaías comparteixen un mateix profetisme, tots dos són profetes, encara que de diversa manera. El que ens recorden és només una cosa: que el Senyor és a prop.