Logo

Escrits del 25/10/2014

¿Està l’Església passada de moda?

fashionInChurch

L’Arquebisbe de Nova York i president de la Conferència Episcopal d’Estats Units, Cardenal Timothy Dolan, va respondre amb senzillesa i precisió, basat en la vida quotidiana, als qui diuen que l’Església és anacrònica i està passada de moda.

En una publicació del seu blog personal al site web de l’Arxidiòcesi de Nova York, el Cardenal va respondre als qui afirmen que «¡Aquesta Església passada de moda, polsosa, fora de lloc, encallada en el fang s’ha de posar al dia amb la nova època o perdrà fidels!» Amb un to clar d’ironia, el Cardenal comenta que també uns diuen que el Papa Joan XXIII anava a començar uns canvis amb el Concili Vaticà II per “posar al dia” l’Església, però que l’indecís Beat Pau VI i el polonès de ment estreta Sant Joan Pau II i l’autoritari Benet XVI quan era cardenal, ho van arruïnar tot amb el seu conservadorisme. Ara creuen que amb el Papa Francesc vindran uns nous aires i que ell ho desencallarà tot. En l’actuació dels Papes hi ha complementarietat, però mai no hi ha contradicció respecte a allò que han fet els antecessors.

Certament, tal com diu el cardenal Dolan cal adequar als temps la forma de presentar la fe, però els ensenyaments i la missió de l’Església no s’han d’alterar pas, sinó mantenir-se en conformitat amb la revelació de Déu en la Bíblia, el dret natural, els ensenyaments de Jesús i el Magisteri de l’Església (els ensenyaments del Papa i dels bisbes). Per deixar encara més clar que els ensenyaments de l’Església no estan «passats de moda», el Cardenal posa tres exemples concrets: El primer es refereix a la convivència abans del matrimoni i la vida sexual activa que, segons ensenya l’Església, pertany només a l’àmbit matrimonial. Com bé sabem, avui dia aquesta afirmació és qualificada d’estúpida, impràctica i repressiva. Tanmateix, prossegueix el Cardenal, no fou un diari catòlic sinó -ben al contrari- el New York Times (15 d’abril de 2012) el qui va informar de les ombrívoles estadístiques que mostren que viure junts abans del matrimoni genera altes taxes d’infelicitat marital i divorci. El segon cas és el d’una dona que es lamenta davant el seu rector del fet que no pot quedar embarassada, puix que segons li ha dit el seu metge, durant uns quinze anys ha pres la píndola anticonceptiva, un tema amb el qual es burlava de l’Església. Aquesta dona acabava reconeixent amb pena que el respecte de l’Església per la integritat natural del cos no està gens passat de moda. El tercer cas és el d’un home que viu un drama profund: és vell, està sol i pròxim a la mort. Fa uns quants anys va deixar la seva dona i els seus fills, va buscar diners, prestigi, propietats, béns materials, i una esposa més atractiva i més jove. En aquell temps se’n va riure del capellà que el va advertir que no havia de trencar el seu matrimoni i dels perills que comportava l’adoració dels diners i el plaer. I ara –diu el Cardenal Dolan–, aquest home s’està morint sol, recordant les paraules de Jesús: «¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). Aquest home admet que, després de tot, l’Església tenia raó. L’Arquebisbe assenyala que l’Església no està fora de lloc, sinó que és al mig de tot i bastant més endavant que nosaltres, perquè té els ulls posats en allò que és etern. És una mare plena d’amor i molt sàvia, fundada sobre Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

No és l’Església la que ha de canviar de perspectiva, sinó que som nosaltres els qui hem de canviar de vida. Oblideu-vos d’adaptar-vos als nous temps en matèria de fe i de moral. No és l’Evangeli el qui s’ha d’adaptar al món modern, sinó el món modern –que aviat deixarà de ser-ho– el qui s’ha d’adaptar a l’Evangeli. Com diu la saviesa popular: «El qui es casa amb la moda corre el risc d’enviudar molt aviat». El món modern és una figura que passa, mentre que Jesucrist és el mateix ahir, avui i per sempre. Mantinguem-nos al dia amb l’Església que ens obre les portes de l’eternitat.

La beatificació de Pau VI

230413-014

Tinc un afecte especial pel Papa Pau VI; tot i que vaig néixer en el pontificat de Joan XXIII, Pau VI va ser el primer Papa del qual tinc records personals. Durant el temps del seu pontificat els meus pares em van iniciar en la vida cristiana, va néixer la meva vocació sacerdotal i vaig entrar al seminari en aquell any ja llunyà de 1977, quan en tenia quinze d’edat.

Gianbattista Montini, havia nascut a Concesio (Brescia, Itàlia) el 26 de setembre de 1897 i va morir a Castelgandolfo el 6 d’agost de 1978. Havia treballat durant molts anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà, on va col·laborar molt estretament amb el Papa Pius XII. Creat cardenal per Joan XXIII, quan fou elegit Papa, l’any 1963, era arquebisbe de Milà. Va prendre el nom de Pau per indicar la seva missió renovadora a tot arreu del món de la difusió del missatge de Crist.

El seu pontificat no va ser precisament un jardí de roses, sinó més aviat un enorme Via Crucis que va viure amb abnegació i sacrifici per amor a l’Església. A la mort de Joan XXIII, el seu predecessor, va decidir continuar portant endavant el Concili Vaticà II i treballar per la renovació de l’Església. Va aplicar la reforma litúrgica i es va fer càrrec de la posada en marxa i de la interpretació dels mandats del concili, tot sovint caminant per una línia molt prima entre les expectatives contraposades dels diversos grups i tendències a dins de l’Església. La magnitud i la profunditat de les reformes van afectar totes les àrees, superant durant el seu pontificat totes les accions de reforma dels seus predecessors i successors.

Pau VI va tenir una gran sensibilitat social (encíclica Populorum progressio i carta apostòlica Octogesima adveniens –als vuitanta anys de la promulgació de l’encíclica Rerum novarum, de Lleó XIII–), alhora que es va manifestar com un gran defensor de la vida humana (Encíclica Humanæ vitæ). La seva postura contrària als mitjans artificials de la regulació de la natalitat li va costar la incomprensió i la crítica aspra no només del món, sinó també d’amplis sectors de l’Església; però, en el fons, els qui van refusar el magisteri de la Humanæ vitæ eren pràcticament els qui no volien tampoc deixar-se convèncer per la crida a la solidaritat i la justícia de la Populorum progressio, és a dir, d’aquells que havien fet de l’egoisme la senyera de la seva vida. Pau VI va estar atent als esdeveniments mundials i, en tota circumstància, va maldar per mantenir íntegre el dipòsit de la fe; va fomentar el diàleg ecumènic entre els cristians catòlics i els cristians d’altres confessions, així com també el diàleg interreligiós. En la recerca de la pau es va entrevistar amb molts governants i va començar la realització de viatges arreu del món per tal de conèixer i comprendre els fidels i tots els homes i dones de bona voluntat en el seu àmbit de vida, aquest fet caracteritzarà els Papes posteriors, que no han deixat mai de viatjar.

Incomprès, ben sovint al seu temps, Déu ha volgut que la història fes justícia a un pastor de l’Església tan excel·lent com Pau VI, i que la seva obra fos reconeguda. La seva beatificació ha coronat tota una vida d’amor a Jesucrist i a l’Església. Que en el nostre seguiment de Jesucrist, sapiguem aprofitar i viure el Magisteri de Pau VI i el posem per obra.