Logo

Escrits del 11/10/2014

Els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo

ultimaCena

Aquell dia, el Senyor dels exèrcits prepararà per tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents, un festí de vins de solera; menjars vigorosos, vins generosos. I arrencarà en aquesta muntanya el vel que cobreix a tots els pobles, el drap que tapa a totes les nacions. (Is 25, 6-7).

Amb aquestes paraules del profeta Isaïes vol el Senyor il·luminar-nos aquest diumenge. Isaïes ens parla d’una muntanya, d’un lloc concret, lloc en el qual el Senyor dels exèrcits prepararà alguna cosa gran i bona per tots els pobles, alguna cosa beneficiosa per l’home afectat pel vel del pecat i de la ignorància. El salmista, que creu en les promeses que el Senyor proclama a través dels profetes, com Isaïes diu:

Habitaré a la casa del Senyor per anys sense terme (Salm 22).

El Senyor un diumenge més ens convida a la seva tenda, al seu estatge, ens vol fer entrar en aquest lloc en el qual es troba amb nosaltres i s’inclina per servir-nos, com el mateix Jesús ens promet en l’Evangeli:

Feliços els servidors als qui el senyor troba vetllant a la seva arribada! Us asseguro que ell mateix recollirà la seva túnica, els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo. (Lc 12, 37).

Però, quina és aquesta muntanya, quin és el lloc del banquet que ens prepara Déu als homes. El dissabte passat celebràvem la festa de sant Francesc d’Assís, ell vivia envoltat de comoditats i de riqueses, doncs el seu pare era comerciant de teles, però tot allò no li satisfeia, li deixava una certa indiferència. Quan Francesc va respondre a les primeres crides del Senyor es va despullar de tot i va voler tenir com a possessió només al bon Déu. Més tard en una visió Jesús li va dir a Francesc davant d’una petita ermita en ruïnes unes paraules; ens ho explica molt bé Benet XVI:

Crist en la creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: “Ves-hi, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes”. Aquest simple esdeveniment d’escoltar la Paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesieta, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. No obstant això, en el centre d’aquesta Església en ruïnes està el Crucifix i parla: flama a la renovació, crida a Francesc a un treball manual per reparar concretament l’esglesieta de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. (Audiència General, 27-1-2010).

Podríem llavors dir, sense esgotar el passatge d’Isaïes, que la muntanya de la que parla el profeta és l’Església de Crist, el seu ramat, i el banquet, que també se’ns descriu en la primera lectura, és la santedat, és la radicalitat en el seguiment de Crist. Sense la santedat, pur do de Déu, no podem caminar lleugers cap a aquesta trobada amb el Crist en el seu temple, en la seva ermita, que està en ruïnes. I al mateix temps la muntanya o l’ermita del Senyor és un lloc geogràfic i figurat al que necessitem acudir tots amb les mans obertes per col·laborar, per treballar i santificar-nos. El Senyor Jesús s’ajupirà i ens netejarà els peus, per què no fem nosaltres el mateix amb els nostres germans, amb tantes ànimes que són avui com a ovelles sense pastor?

Santa Teresa de Jesús, un estímul per a la nostra fe

stteresa

Convidats per les Germanes Carmelites de Sant Josep, presents a Rubí des de fa més d’un segle, hem tingut el goig de celebrar la commemoració de l’inici del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. Hem viscut una unió ben profunda amb l’Orde del Carmel Descalç i amb l’Església universal, representada a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona per les diòcesis de Catalunya. Hem pogut donar gràcies a Déu pel do que representa per a l’Església la vida i el testimoniatge de Santa Teresa.

Santa Teresa de Jesús va néixer a Àvila el 28 de març de 1515 i va morir a Alba de Tormes (Salamanca), el 4 d’octubre de 1582. Comencem, doncs, a celebrar el seu naixement en la data de la seva mort, que es de fet el seu definitiu naixement a la vida eterna. En aquest dia, l’Església recorda i celebra la memòria de Sant Francesc d’Assís, un altre deixeble de Jesucrist ben significatiu i de primera magnitud per a la vida i l’espiritualitat cristianes. Tots dos, en uns moments difícils, van emprendre la tasca de la reforma de l’Església. Que tots dos intercedeixin per nosaltres i ens ajudin a viure renovadament i amb il·lusió el nostre seguiment de Crist.

Santa Teresa va escometre la tasca de la renovació de la vida espiritual a través de la reforma del seu Orde religiós, l’Orde del Carme. Veia que aquell ideal de vida contemplativa, de penitència i pregària vivint a l’hora immersos enmig de la societat, es desviava dels seus objectius i va sentir que Déu la cridava a una obra important que donés llum i sentit a l’Església, seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes. Totes les grans reformes han començat sempre amb un anhel de tornar als orígens, i aquest desig no podia faltar tampoc en la gran obra de la reforma del Carmel.

Santa Teresa va fundar noves comunitats carmelites que portessin una vida més austera i fraternal, que es dediquessin a la contemplació i la pregària i visquessin del sosteniment procurat pel treball dels seus membres; en aquesta tasca la va ajudar molt Sant Joan de la Creu, que va emprendre amb energia i entusiasme la reforma de la branca masculina de l’orde. Per realitzar aquesta obra ingent, Santa Teresa va haver de viatjar per tota Espanya, en una època en què els viatges no eren ni fàcils ni còmodes, exposats a moltes inseguretats i al cansament que feia notar els seus efectes en la nostra santa. I també va escriure molt: cartes adreçades als convents, a diversos personatges de l’època i obres d’espiritualitat plenes d’unció i de sentit elevat de la vida cristiana que han arribat a ser cimals de la literatura mística i patrimoni de la literatura universal. La cultura d’Occident es veuria molt mancada sense l’aportació de Santa Teresa de Jesús.

¿Per què en aquest any no llegim alguna de les seves obres com Camí de perfecció, Conceptes de l’amor de Déu, o Les Morades (El Castell interior), per posar uns exemples? Ben segur que no ens deixaran indiferents i seran per a nosaltres una oportunitat de creixement qualitatiu en el coneixement de Déu i de la nostra relació amb Ell.