Logo

Escrits del 23/11/2014

Jesucrist, Rei de l’univers

Jesucristo, Rey del universo

Jesucrist, Rei de l’Univers, se’ns manifesta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses. Tot s’ha iniciat en el Crist i tot es recapitularà en Ell; mentrestant, es va realitzant la història de la humanitat i també la història personal de cadascú, com una anella de la cadena que va avançant vers el Regne de Déu.

Diu l’Apòstol sant Pau: «Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus»; aquesta frase denota que el Crist ja regna sobre la terra abans que arribi el dia de la seva manifestació gloriosa. Al Parenostre demanem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Si contemplem la vida amb ulls de fe, ens adonarem que Déu acompleix aquesta petició. És cert que hi ha esdeveniments que oculten i enfosqueixen la realització del Regne de Déu a la terra; fets en què nosaltres mateixos sovint, d’una manera directa o indirecta, també hi participem. Correm el risc d’acostumar-nos al mal i d’acabar convivint amb ell; «¿què hi farem?», diem, «¡la vida és així!» La pregunta que ens hauríem de fer no és: «Si Déu és bo, ¿per què permet el mal?», sinó aquesta altra: «Si Déu és bo i ha volgut portar-nos al Regne de la seva llum admirable, ¿per què els humans ens entossudim a viure en les tenebres?, ¿per què sovint som agents de mal en comptes de ser agents de bé? El Crist ha vençut la mort i el pecat, però cada ésser humà ha d’associar-se personalment al misteri de la mort i resurrecció del Salvador i deixar-se transformar per Esperit Sant; i fins que això no es realitzi, no desapareixeran l’odi i l’egoisme del món. Tanmateix, també hi ha moltes altres circumstàncies de llum que deixen entreveure la presència del Regne de Déu enmig nostre, com el raig de sol que s’obre pas enmig de les escletxes dels núvols.

La fe cristiana ens diu que no tenim la nostra morada definitiva aquí a la terra, sinó que la nostra ciutadania és al cel. Però, mentre vivim en aquest món, no ens podem desentendre d’ell, sinó que som cridats a treballar per una societat més justa i fraternal, una societat que sigui reflex del cel nou i la terra nova que Déu ens atorgarà. El cel no es compra amb diners o amb influències, sinó que es va fent realitat i es viu a través de l’amor manifestat en els gestos de la vida quotidiana. Aquests gestos són signe de la comunió amb Déu i amb els germans. Només gaudirà del cel en la vida eterna qui el tingui ja aquí a la terra, dins del seu cor, i procuri fer de la vida dels altres un reflex d’aquest cel que estem cridats a compartir. La vida humana del Crist ha posat de manifest que Déu és Amor i Veritat que no tenen fi, la raó i el sentit de la nostra vida. Que Crist, vertader Déu i vertader home, regni sempre en nosaltres.

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.