Logo

Escrits del 28/12/2014

La Sagrada Família de Natzaret

Sagrada_Familia_de_Nazareth

El seu pare i la seva mare estaven admirats pel que es deia del nen.

Simeó els va beneir, dient a Maria, la seva mare: «Mira, aquest està posat perquè molts a Israel caiguin i s’aixequin; serà com una bandera discutida: així quedarà clara l’actitud de molts cors. I a tu, una espasa et traspassarà l’ànima.

Amb aquestes paraules de l’Evangeli de Sant Lluc, l’Església ens il·lumina avui en la festa de la Sagrada Família de Natzaret, model i icona per tota família humana, model i imatge de la mateixa Trinitat Santa. Per la litúrgia de l’Església, que recull tota la lex orandi, és a dir, tota l’oració que resa l’Església universal (nosaltres), ja ha quedat enrere el temps de contemplar al Nen Déu i endolcir-nos amb la seva tendresa. Encara que sense deixar de consolar-nos i complaure’ns en la contemplació del nen Jesús, el Fill del Pare Etern, l’Església ens proposa el 26 de desembre a Sant Esteve, mort sota una pluja de pedres per donar testimoni de la divinitat d’aquest nen, per dir amb claredat que Ell hi és a la dreta del Pare. El 27 de desembre recordem a Sant Joan Apòstol i Evangelista, el màrtir de l’amor i el testimoni valent de la virginitat pel Regne dels Cels, el deixeble estimat per Crist que va saber intuir el que movia el Cor del seu Mestre. I avui, 28 de desembre celebrem la festa de la Sagrada Família i també recordem als Sants Innocents, màrtirs involuntaris de Crist, per qui van haver de sofrir cruenta mort a tan primerenca edat. Aquests és el Nadal catòlic, aquell que va al gra, el que es despulla de tantes ximpleries i estupideses tan recurrents en aquests dies: aquest Nadal, com va dir alguna cançó, és mentida. El missatge que Jesús ens mana en aquests dies és clar, Ell ha vingut a fer-nos sants per l’amor, a omplir-nos de la seva bellesa divina, i per això ens fixem en els sants i en els màrtirs, per això mirem a aquells que han sabut rebre a aquest nen als seus braços i han seguit els seus passos. Per això serveix el Nadal, per ser derrocats per Crist i ser alçats per Ell novament, ja renovats. “Aixequeu-vos, alceu el cap, s’acosta el vostre alliberament.”

Seran odiats a causa del meu nom. Però el que perseveri fins a la fi se salvarà.

Aquestes paraules del Senyor, quan envia als seus deixebles en missió,

no torben la celebració del Nadal, sinó que la despullen del fals revestiment embafador que no li pertany i ens ajuden a comprendre que en les proves acceptades a causa de la fe, la violència és vençuda per l’amor, la mort per la vida. (Papa Francesc, 26-12-2014).

El Sant Pare recorda també als màrtirs del segle XXI i als cristians perseguits, que no entristeixen el nostre Nadal occidental si no que li donen el seu veritable sentit: davant la persecució sistemàtica i violenta la mansuetud de la fe en el Príncep de la Pau, davant l’acorralament despòtic dels cristians la senzillesa de l’amor que no es reclou si no que arriba a tots, amics i enemics. I avui especialment clamem davant el món pel respecte de la família natural, que neix de la mateixa naturalesa humana, ordenada a l’amor i a la procreació. Pensant en els matrimonis i en les famílies que conec aquí a Rubí, demano per tots vosaltres, i amb vosaltres avui clamem clemència i fortalesa davant el Senyor i clamem davant un món confós, i encara que de manera inconscient, governat pel Dimoni, que els seus errors i barbaritats ens arrossegaran a l’abisme, ens portaran al cainisme i a la degeneració. Clamem contra l’avortament provocat, permès, promocionat i impost, clamem contra la ideologia de gènere i sobretot, contra tots aquells que callen, que s’amaguen i que taquen el nom de Crist en dir que són cristians. No a l’avortament, si al pla bo de Déu!

L’humilitat veritable

Sagrada Familia

En iniciar el seu pontificat, –un dels més breus de la història–, allà en el llunyà 1978, el Papa Joan Pau I va escollir com a lema una sola paraula: “humilitas” (humilitat). Aquesta paraula prové del llatí “humus”, que significa “terra fèrtil”. La humilitat no és pas el que tot sovint entenem: las falsa docilitat borreguera, mirar d’imaginar que som els pitjors del món i procurar de fer veure als altres que la nostra falsa manera d’actuar indica que n’estem convençuts. La humilitat és la situació de la terra. La terra sempre hi és, sempre, sense que ningú no li presti atenció, mai no és recordada i sempre és trepitjada per tothom. Quelcom deixat de banda on llencem els residus, allò que no necessitem pas. La terra hi és, silenciosa i acceptant-t’ho tot i traient de manera miraculosa de tots els residus noves riqueses malgrat la corrupció, transformant la mateixa corrupció en potència de vida i en noves possibilitats de creació, oberta al sol i a la pluja, preparada per a rebre qualsevol llavor que sembrem i capaç de donar trenta, seixanta o cent vegades més per cada llavor. I per a realitzar-ho, posem al servei d’aquesta causa totes les qualitats que Déu ens ha donat, el nostre treball, els nostres esforços i els nostres estudis, res de tot això no és sobrer.

Això és quelcom fonamental: és en la feblesa on Déu manifesta el seu poder i aquesta és la situació en la qual l’absència de Déu es pot tornar presència de Déu. No podem capturar Déu. No és en el regne dels drets, sinó en el de la misericòrdia on podrem trobar Déu.

El nostre model principal d’humilitat és el mateix Jesucrist:

Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Filipencs 2,6-11).

Aquest ensenyament de l’apòstol ens dóna la clau per entendre i viure el Nadal: Déu ve a nosaltres, assumeix la nostra naturalesa i es fa home, el contemplem en la petitesa d’un infant que ha estat pastat del nostre fang; i en Ell, la nostra condició terrenal assolirà la realitat celeste. Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a fer-se Déu.