Logo

Escrits del 12/04/2015

La victòria sobre el món és la nostra fe

STTHOMAS

Seguim avui, segon diumenge de Pasqua, celebrant la gran festa de la Resurrecció del Senyor. L’evangeli de sant Joan ens descriu l’escena amb uns detalls que a nosaltres també ens omplen d’alegria i ens permeten veure millor el desig de Jesús (que tots siguin u), que es fa realitat per l’Esperit Sant que el Mestre, ja ressuscitat, alena sobre els apòstols. La pau arriba als Dotze, i un nou poder que condensa tot el que Crist ha obtingut del Pare des del tron de la Creu (que encara no aconsegueixen ells a entendre), descendeix sobre aquells homes senzills, alguns, pescadors. Es tracta del poder de perdonar pecats o de retenir-los.

Avui també, fixant-nos en l’apòstol Tomàs, ens adonem de la petjada que està deixant la Resurrecció en els deixebles, i de l’impacte que ha de tenir en nosaltres: els testimonis oculars del ressuscitat van a trobar Tomàs i li donen la bona notícia, la comparteixen amb ell, però ell no creu, la seva incredulitat ens sorprèn per la gosadia de la seva petició:

Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, si no fico el dit en el forat dels claus i no fico la mà en el seu costat, no ho crec. (Jn 20, 27).

Els testimonis del Senyor no s’acovarden i el porten amb ells el diumenge següent, la seva missió de difusors de la gran veritat del triomf de Jesús comença a realitzar-se en les seves obres i paraules. I per tot això, la trobada plena de força entre Jesús i Tomàs és paradigma per a nosaltres, és un model d’enduriment, i d’humiliació i fe. Nosaltres també necessitem aquestes trobades amb el Ressuscitat, no cada setmana, sinó cada dia: la trobada diària amb el Crist. Moments en els quals un caigui de genolls, deixi de fer i de fer, calli i miri a dalt, al rostre de Jesús present (sí, Ell hi és aquí, està present). Així s’ha manifestat la glòria de Déu i l’amor de Déu del que parla sant Joan, la seva paraula és veritat i hem estat consagrats en la veritat, introduïts en la veritat de l’autèntic amor del Fill de Déu, sense pal·liatius, sense edulcorants, sense anestèsia: hem vist la llum.

Doncs en això consisteix l’amor a Déu: que guardem els seus manaments. I els seus manaments no són pesats, doncs tot el qui ha nascut de Déu venç al món. I el que ha aconseguit la victòria sobre el món és la nostra fe. Qui és el que venç al món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? Aquest és el qui va venir amb aigua i amb sang: Jesucrist. No només amb aigua, sinó amb aigua i amb sang; i l’Esperit és qui dóna testimoni, perquè l’Esperit és la veritat. (1 Jn 5, 3-6).

Sembla que el segle XXI s’està també revelant com el segle dels màrtirs, com el segle de l’oblit dels cristians, a l’Occident, a l’Orient, al sud i al nord del nostre planeta. Els vint-i-un màrtirs de Líbia (cristians coptes), o els cent quaranta-vuit màrtirs de Kenya assassinats vilment per odi a la creu, per odi al Déu encarnat, són un exemple. Al mateix temps que els nostres cors, com campanes al vol, criden: ja n’hi ha prou, les nostres ànimes creients reconeixen l’immens do de la fidelitat i del perdó al botxí com un do sobrenatural que segueixen rebent els humils, la primera línia de cristians: que ho son per l’oblit que el món els dedica, i per la seva pobresa que els fa benaurats. No tenim por, Jesús ha vençut i el deixeble no és més que el seu mestre, i la suma d’aquests sacrificis d’amor consagra al món en l’Amor.

Crist ha ressucitat i nosaltres amb ell

noestabaenelsepulcro

La celebració del misteri pasqual és al centre de la fe i de la vida de l’Església. La resurrecció de Crist no és només la seva victòria sobre el pecat i la mort. És la manifestació de la divina economia de la Trinitat: l’amor infinit i omnipotent del Pare, la divinitat del Fill, el poder vivificant de l’Esperit Sant.

Tota la història de la salvació té el seu centre i el seu cimal en la Resurrecció de Jesús. Cap a ella tendeix la creació sencera, les meravelles realitzades per Déu en l’Antic Testament, i de manera especial la Pasqua d’Israel, profecia de la Pasqua del Crist, del seu pas de la mort a la vida.

Tota la vida de Jesús, les seves paraules i els seus miracles es van precipitant cap a la resurrecció al tercer dia, tantes vegades anunciada com a coronament de la seva passió per part de Jesús, va precipitant tota la seva vida, les seves paraules, els seus miracles, els seus ensenyaments. Fins als últims moments, quan Crist demostra amb les seves paraules i amb els seus gestos que està a punt de passar d’aquest món al Pare. En efecte, Ell ha vingut del Pare i al Pare se’n va, i per això la seva vida és una Pasqua, un pas; però en aquest èxode, més gloriós que el pas del Mar Roig, Jesús arrossega la seva pròpia humanitat, assumida de la Verge Mare, fent-la passar pel misteri de la passió i de la mort, perquè quedi per sempre segellada per l’amor sacrificial en la seva carn que porta les marques de la seva passió gloriosa.

A partir de la Resurrecció es comprèn tot el sentit de la història de l’Antic i del Nou Testament, la gràcia de la Pentecosta amb la qual del cos gloriós de Crist es desprenen les flames de l’Esperit Sant, perquè l’Església visqui sempre en contacte amb aquest misteri que roman per sempre i que atreu cap a ell totes les coses, tot anunciant ja el seu retorn final en la glòria i la Pasqua de l’univers.

La Pasqua del Senyor és la font i l’arrel de l’Any litúrgic. Una Pasqua setmanal, celebrada per l’Església apostòlica i anomenada ja des d’antic, com diu l’Apocalipsi (Ap 1,10) “Dia del Senyor” o “Dia senyorial.” I una Pasqua anual celebrada per les primeres generacions cristianes, almenys a partir del segle II, com un memorial conjunt de la Mort i de la Resurrecció del Senyor, que són les dues cares d’una mateixa medalla.

Al voltant d’aquesta celebració anual neix la seva prolongació de cinquanta dies, fins a la Pentecosta, i apareix el temps de la seva preparació amb el temps de Quaresma. La llum de la Pasqua il·luminarà el misteri de la manifestació de Jesús en el seu naixement i la seva Epifania. El misteri del Crucificat-Ressuscitat donarà sentit al martiri i al culte de els màrtirs. Des de les fórmules primitives de la confessió de la fe, que trobem ja a les Cartes de Sant Pau i més tard en el Símbol apostòlic i en la professió de fe baptismal, creure en Crist, mort i ressuscitat, adherir-nos a Ell per la fe i el baptisme, és la condició i la garantia de la comunió amb el Senyor i de la nova vida en Crist i en l’Esperit. El cristià no només creu en Jesús sinó que viu de la seva mateixa vida divina i immortal.