Logo

Escrits del 16/05/2015

L’Ascensió

GiottoAscension

Avui celebrem una festa important: l’Ascensió. Significa que Jesús, després de ressuscitar i de presentar-se viu als deixebles durant unes setmanes, va pujar al cel i des de llavors i per sempre Jesús està amb el Pare del cel.Això és el que significa “ASCENSIÓ” (pujar, com un ascensor que puja, o un excursionista que fa l’ascensió a un cim, o un equip que aconsegueix l’ascens a la divisió superior).

Aquest misteri cal veure’l en continuïtat amb la resurrecció: En ell es consuma el nou tipus de presència del Senyor gloriós. Unit per sempre a la seva humanitat gloriosa, ocupa el seu lloc a la dreta del Pare. La seva presència s’universalitza en tots els membres de la seva Església, a la qual ha confiat la responsabilitat històrica de construir el Regne per la virtut de l’Esperit que promet i envia. Per tant el Senyor gloriós està en el cel, juntament amb el Pare, però no estem sols, perquè ell ho va prometre “Quan vingui l’Esperit de veritat, els il·luminarà perquè pugueu entendre la veritat completa. Jn 16,13”. Va a complir-se la promesa del Senyor, pel Do del seu ESPERIT vivim en Crist, ens configurem amb ell, i ens convertim en els seus testimonis. La mentalitat dels Apòstols i la nostra, perquè som Església, necessita encara la purificació interior de l’ESPERIT, per viure en pacient i activa esperança davant la imprevisible tornada del Senyor.

El gran fruit de l’ESPERIT, és una gràcia transitiva, és a dir hereditària, convertir-nos en testimonis veraços, valents i creïbles del Crist: Nosaltres i l’Esperit Sant que Déu ha donat als qui l’obeeixen som testimonis de tot això. Hech 5,32. L’Ascensió del Senyor Lc 24,50 Jesús s’en va beneint i roman en la benedicció. Les seves mans queden esteses sobre aquest món. Les mans de Crist que beneeix són com un sostre que ens protegeix, ens cuida, ens mira amb amor i misericòrdia. Però són al mateix temps un gest d’obertura que estripa el món perquè el cel penetri en ell i arribi a ser en ell una presència.

I la seva benedicció és l’ESPERIT SANT que ens acompanya perquè no ens abandona: Estarà amb nosaltres tots els dies fins al final. (Mc 28,20). Per tant, podem pregar per la vinguda de Jesús? Podem dir amb sinceritat: Veniu, Senyor Jesús? Si, podem i hem defer-ho. Demanem anticipadament de seva presència renovadora del món. En moments de tribulació personal li implorem: VENIU, SENYOR JESÚS, acull la meva vida en la presència del teu poder bondadós i misericordiós. Demanem-li que es faci present amb eficàcia a la seva Església.

I els va dir:

Aneu per tot el món i proclameu la bona notícia a tota criatura. El qui cregui i es bategi, es salvarà, però el qui no cregui es condemnarà… (Mc 16,15)

és l’alegria cristiana; ens cal preguntar-nos si anunciem que Crist viu, ens acompanya i està present amb nosaltres? És la missió de l’Església i tu ets Església.

Hem cregut en Ell

madre-teresa-de-calcuta

Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).

Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell». Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).

La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.

Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).

Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.