Logo

Escrits del 28/06/2015

Expressions de Fe vàlides i necessaries avui

sanacion

El retorn a la vida de la filla de Jaire i la guarició de la dona que patia pèrdues de sang manifesten en l’acció de Jesús aquesta veritat expressada per l’Antic Testament: «Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida». Déu ens crida a la vida i vol que visquem per sempre. Tanmateix, la humanitat, aferrada tot sovint al mal, refusa la vida que Déu li ofereix i es precipita cap a la perdició. Però Déu no ens abandona ni deixa d’oferir-nos el perdó i la salvació.

La malaltia de la dona i la mort de la nena expressen el mal que ens amenaça. L’acció de Jesús, que deixa que la dona se li atansi i quedi guarida i que retorna la vida a la noia, mostra el poder diví que pot superar fins i tot la malaltia i la mort. Fixem-nos en la fe senzilla de l’hemorroïssa; algú parlaria d’una visió supersticiosa, manipuladora i màgica del poder de Déu, però Jesús no la jutja pas tan severament com ho farien alguns puristes, sinó que l’acull en el seu dolor i veu en la seva creença una gran confiança en Ell. Si ens mantenim ferms, l’Esperit Sant sostindrà la nostra fe, com va sostenir la fe de Jaire en un moment en què aquesta s’hagués pogut ensorrar enmig de la impotència: «Tingues fe i no tinguis por», ens diu Jesús avui també a nosaltres.

En el camí de la vida trobem personatges que s’inclinen servilment davant la mort, resignats a la seva incapacitat, i que miren de treure’n el màxim profit enmig de la dissort: Els metges, incapaços de guarir la pobra hemorroïssa, l’han feta sofrir enormement i s’han emportat els seus diners, i ara aquella dona ha d’arrossegar una penúria que encara fa més gran el seu dolor. Les ploraneres, professionals de la mort que decoren amb llurs planys la defunció de la nena, però que no són capaces d’oferir cap altre consol a la família que unes llàgrimes a canvi d’una propina. I els racionalistes que es complauen en indicar que no hi ha solució i que tot s’ha acabat. Però enmig d’aquestes situacions, fa acte de presència Aquell que és la Vida, per posar en evidència que és la vida i no la mort qui té l’última paraula damunt de l’ésser humà.

La societat actual paga un fort tribut a la cultura de la mort; el Magisteri de l’Església n’ha parlat molt tot denunciant injustícies flagrants contra la dignitat humana. Aquesta cultura menysprea la vida i estén una angoixa sense remei que condueix a negacions de la vida com l’avortament o l’eutanàsia. En nom d’«una vida digna» o d’una pretesa solució dels problemes arriba a mesures dràstiques que neguen el dret dels més febles. ¿I què dir de la cursa i del comerç d’armaments, que mouen al mon capitals fabulosos mentre la major part de la població mor de fam? Davant d’aquesta manera de pensar que ens enfonsa en la comoditat i en les ganes de no embolicar-nos no ens hi podem pas resignar, perquè això voldria dir que preferim el plany a la possibilitat de canviar les coses.

Jesús allibera la dona de la seva malaltia i crida la nena novament a la vida. Avui, també el Senyor ens crida a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en camí.

Però qui és aquest?

jesus-calma-la-tempestad

Amb la gràcia del Senyor, us vaig a parlar de la lectura del sant Evangeli que acabem de sentir. En nom del Senyor us exhorto al fet que vostra fe no es dormi en els vostres cors enmig de les tempestats i onatges d’aquest món. No es pot acceptar que el Senyor tingués domini sobre la seva mort i no el tingués sobre el seu somni, ni cap la sospita que el somni s’apoderés del navegant Omnipotent sense voler-ho ell. Si això creguéssiu, ell dorm en vosaltres; si, per contra, Crist està despert en vosaltres, desperta està la vostra fe. Ho diu l’Apòstol: per la fe habita Crist en els vostres cors. Per tant, també el somni de Crist és signe d’algun misteri. Els navegants són les ànimes que passen aquest món en una fusta. També la nau aquella figurava a l’Església. Cadascun, en efecte, és temple de Déu i cadascun navega en el seu cor. Si els seus pensaments són rectes, no naufragarà. (Sant Agustí. Sermó 63).

Escoltem avui el passatge de la tempestat calmada segons l’evangelista sant Marc. I tal com ensenya sant Agustí nostra missió en aquest dia de gràcia que és el Diumenge, el dia de Déu en la nostra vida afanyada, és la d’escoltar la Paraula de Crist i recordar els seus mandats, així Ell no estarà dormit en nosaltres, sinó que creurem sempre en el seu poder diví, ja estigui Jesús somiant, caminant o convalescent. Un poder sempre preparat per actuar, però també per ocultar-se i posar a prova la nostra fe: tal com fa Crist amb els deixebles que li acompanyen en la barca. Despertar a Crist en les nostres ànimes significa dues coses: escoltar la seva Paraula de Salvació, l’Evangeli i recordar els seus manaments, és a dir, veure si els complim, veure en què es tradueix el nostre amor pel Crist, així Ell estarà present en nosaltres. I despertar al Senyor en la barca del nostre interior també significa creure en el seu poder diví, en la seva Omnipotència. Jesús estava amb el Pare en la creació del món, i com diu sant Pau tot va ser creat per Crist i per a Crist, perquè Ell sigués la plenitud, el primer, el cap d’un cos viu. Per tant, si el vent i el mar escolten la seva potent veu i li obeeixen, nosaltres no podem dubtar d’aquest poder, del foc que s’encén en nosaltres en escoltar la Paraula de Déu i que ens retorna la calma perduda pel pecat. Fem avui dues coses, mirem en el nostre interior on sabem que habita Crist, i escoltem la seva veu, doncs ens vol homes de fe.

El vent va cessar i va venir una gran calma. Ell els va dir: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Es van quedar espantats i es deien uns a uns altres: «Però qui és aquest? Fins al vent i les aigües li obeeixen! (Mc 4, 38-40).

Qui és Crist? Creiem realment que l’univers sencer li obeeix? Hem de constatar que som homes de poca fe i hem de redescobrir que som temples del Déu viu i veritable. És Jesús qui està en nostra barca!