Logo

Escrits del 16/06/2015

El Sagrat Cor de Jesús

Aquest passat divendres hem cele­brat la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús; el seu record no es redueix a una festa, sinó que l’Església li dedica tot el mes de juny per tal que els cristians el venerem, l’honorem i l’imitem es­pecialment en aquests trenta dies. I, més enllà d’uns límits temporals, la devoció al Sagrat Cor es pot estendre al llarg de tot l’any amb la pregària i la comunió els nou primers divendres de mes, unint-nos a l’obra redemptora i reparadora del Crist.

Demostrem, doncs, amb el nostre testimoniatge que estimem Jesucrist, tot corresponent al gran amor que Ell ens té i que ens ha manifestat lliurant-se a la mort per nosaltres, quedant-se en l’Eucaristia i ensenyant-nos el camí de la vida eterna. Hem de viure recordant-lo i pensant cada vegada que actuem: ¿Què faria Jesús en aquesta situació, què li dictaria el seu Cor? I això és el que hem de fer, davant d’un problema de família, a la feina, al veïnat, a la nostra comunitat, amb les nostres amistats, etc. Les obres i accions que faig, ¿m’allunyen de Déu o m’atansen a Ell?

En una època en la qual els cristians estaven allunyats del sagrament de l’Eucaristia per la poca freqüència amb què hom rebia la comunió, la devoció al Sagrat Cor va néixer per incentivar la comunió freqüent, almenys mensual, amb la pràctica dels nou primers divendres. Avui potser ens estranyarà, perquè segurament pequem per excés, ja que hi ha qui combrega de manera inconscient i poc respectuosa, sense haver-se examinat prèviament com aconsella sant Pau (1Co 11,28-30).

En la devoció al Sagrat Cor de Jesús, la comunió freqüent porta també aparellada la confessió sacramental igualment freqüent, per tal d’estar ben preparats i rebre dignament el Senyor. Per això, la devoció al Sagrat Cor és una crida constant a la conversió. Contemplar Jesucrist des d’aquesta faceta que manifesta la compas­sió i l’amor divins ens donen una gran confiança i alhora ens animen a ser portadors de la bondat de Déu enmig d’un món competitiu i fred, tan mancat i tan necessitat alhora de la gràcia divina.

Corpus Christi

 Fa dos mesos teníem, com avui, una celebració centrada en l’Eucaristia: el Dijous Sant. l’Eucaristia és prou important i rica per dedicar dues celebracions especials cada any. La d’avui té un caràcter potser més festiu, d’acció de gràcies cordial per aquest do del Senyor a les seva Església. No podem oblidar el caràcter pasqual -de relació directa amb la Mort i Resurrecció del Senyor- de cada celebració de l’Eucaristia. El Corpus d’enguany convida a donar relleu al tema del Aliança. En parlen directament la primera lectura i l’evangeli. És una manera pròpia del poble d’Israel d’entendre, viure i celebrar la relació amb Déu, que Jesús assumeix en el Sant Sopar donant-li un contingut nou i definitiu.

Llegint l’evangeli d’avui, crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius per al sopar pasqual, que a la narració de la institució de l’Eucaristia. Convida a cada assemblea que celebra a preguntar-se com preparem i com ens preparem per a cada celebració. L’Eucaristia no pot ser mai una cosa banal ni rutinària. Ni tampoc individualista (entre Jesucrist i jo). Si no hi ha sentit i vivència de família, de comunitat, de ser membres del Cos de Crist, l’Eucaristia es devalua. L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet lliurament

Déu estima tant el món que ha donat el seu Unigènit. (Jn 3,16).

I aquest es va perdre a si mateix, es va fer Eucaristia i va dir:

Això és el meu cos que es lliurés per vosaltres, aquesta és la nova aliança en mi sang (1Cor 11,24-25).

L’Eucaristia ens parla de l’amor de Déu fet comunió: “menjant i bevent … el que menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”. I per això va escollir elements senzills, elementals: el pa i el vi. Realitats que justifiquen i simbolitzen les suors i afanys de l’home; que uneixen les famílies per a ser compartits i que simbolitza el sosteniment bàsic, indicant-nos el sentit de la seva presència: alimentar la nostra fe i unir-nos com a família de fills de Déu. No és, doncs, un luxe per a persones piadoses; és l’aliment necessari per als que volem ser deixebles i dubtem i caiem. És el veritable “PA DELS POBRES”.

Però aquest amor de Déu ens urgeix. Crist fet presència ens urgeix que li fem present en la nostra vida, i ens empeny a estar presents, amb presència cristiana, al costat del proïsme.

Les tradicionals celebracions del Corpus tenen el perill de convertir-se en pomposes manifestacions de devoció popular que poden fer oblidar el sentit més genuí i primigeni de l’Eucaristia. Per no perdre la memòria, el millor és tornar a l’evangeli i rellegir, els relats de l’últim sopar. D’aquesta manera, quan al final de la consagració el sacerdot ens digui: “feu això que és el meu memorial”, entendrem que no n’hi ha prou amb repetir materialment els gestos i les paraules de Jesús. Més encara, ens sentirem convidats a identificar-nos amb les actituds de fons que el van portar a lliurar la seva vida per tots. Si no, la Comunió amb ell no serà expressió d’aliança, és a dir, d’una manera nova d’entendre les relacions amb Déu i amb els altres, sinó un ritus buit de contingut.