Logo

Escrits del 12/09/2015

Qui dieu que sóc jo?

cruz

Qui vulgui venir darrere meu… prengui la seva creu i que em segueixi. (Mc 8,34).

La llegenda, que s’ha entreteixit entorn del fet de l’exaltació de la santa creu, presenta l’exigència d’aquesta frase en una imatge extraordinàriament plàstica. L’emperador Heracli, que havia aconseguit arrabassar de nou la creu als perses, la porta ell mateix en processó triomfal, adornat amb les insígnies del poder mundà, cap a la muntanya Gólgota. Havent arribat a la porta de la ciutat, de sobte es veu impossibilitat de fer un pas més. El bisbe Zacaries de Jerusalem li explica per què no pot seguir, dient-li: «adverteix, oh emperador, que tu, amb aquest ornament triomfal, imites molt poc, en portar la creu, la pobresa i la humiliació de Jesucrist». Llavors l’emperador es despulla de les seves luxoses vestidures i, vestit amb robes «plebees», pot portar la creu fins al final. (Joseph Ratzinger – “El rostre de Déu”). L’Evangeli d’aquest diumenge és clar, el Messies que confessem, juntament amb Pere i tota l’Església, és el que serà lliurat en mans dels homes i executat, i només si descobrim el misteri de la Creu podrem convertir-nos en veritables cristians i ser així fecunds, recuperar la nostra vida, doncs l’haurem perdut pel Crist i pel seu Evangeli. Veiem així que la fe no és només una declaració, és un Misteri, al que hem d’adherir-nos amb les paraules, però també amb els fets, i és abans de res un do.

De què li serveix a un, germans meus, dir que té fe, si no té obres? És que aquesta fe el podrà salvar? (St 2, 14).

Quina és la fe que salva a l’home? Què és el que hem de fer (no només dir) per ser justos i poder salvar la nostra vida, de vegades mediocre, de vegades plena d’esperança? Com ens ensenya l’Església en el Catecisme, davant del Déu que ens parla i que es revela l’home ha de respondre amb l’obediència de la fe, fruit de la veritat de les seves promeses. I també el Concili de Trento ens recorda què el que justifica a l’home davant Déu són la fe i les obres, i no la sola fe, com va dir Luter. La reducció de la fe per part de Luter va quedar plasmada en intentar ell eliminar alguns llibres del Nou Testament, considerant-los com no canònics (entre ells la carta de Sant Jaume), suplantant així el judici de l’Església il·luminada per l’Esperit a l’hora de dir quins llibres pertanyen a la Revelació i quins llibres no.

El que pretén seguir el Crist ha de llançar, d’una o una altra manera, el llast. Durant algun temps pot la vida cristiana desenvolupar-se en la millor harmonia amb el món, sense esquinçades ni problemes. Però cada generació i cada individu arriba alguna vegada a un límit, on això no pot donar-se ja. Tots arriben a una situació, en la qual cal decidir, en la qual cal realitzar una ruptura, aparèixer com a còmic o prendre el camí de la creu.” (Joseph Ratzinger – “El rostre de Déu”).

Davant els diferents compromisos electorals recents, tot catòlic ha de recordar que no totes les opcions són legítimes. Hem presenciat una flagrant claudicació de molts davant la defensa del veritable matrimoni i davant la defensa del no nascut com a ésser humà. Anirem a votar tan tranquils entrant en el joc del partidisme, o serem homes de principis? Són temps forts, un veritable catòlic no pot votar a segons que partits.

Amb la mirada endavant

I0719001226F0354AA_synaxis_theotokos

A un que volia seguir Jesús, però que va posar la condició d’anar-se a acomiadar dels de casa, el Mestre li va respondre:

Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu (Lc 9,62).

Treballar pel Regne i obrir camins vol dir mirar endavant. Podem i hem de recordar el passat per aprendre les lliçons de la història i tenir presents quines són les nostres arrels; però el que no podem pas fer és enyorar-nos i mirar contínuament el passat com si fos una edat àuria ideal, en la qual tot era perfecte i meravellós, perquè llavors no construiríem ni el present ni el futur. A qui mira massa enrere, li succeeix com a la muller de Lot: es converteix en estàtua de sal.

Comencem un nou curs i hem de posar la mirada endavant, amb il·lusió, esperança i coratge. Aquest serà un curs especial: 2015-2016, que estarà inserit en l’any jubilar extraordinari de la Misericòrdia. En l’àmbit mundial contemplarem grans esdeveniments, uns esperançadors i altres incerts, i, en la vida quotidiana de Rubí serem testimonis del Crist encarnat, mort i ressuscitat per a la salvació del món i continuarem proclamant entre els nostres veïns que en el Crist hi ha la resposta a l’anhel d’esperança que cerca la humanitat.

Entrarem a l’Any Sant extraordinari: Déu manifesta la seva misericòrdia i la seva fidelitat a tots els homes; el do infinit de la seva gràcia és per a tothom. Que sigui aquest nou curs un temps de conversió i renovació interior i alhora una ocasió per veure i sentir les necessitats del proïsme, especialment ara que obrim els ulls a la tragèdia en la qual viuen tants emigrants i desplaçats a causa de les guerres del pròxim orient, molts d’ells germans nostres en la fe.

El nou curs ens porta també una renovació en l’àmbit de la catequesi, aquesta renovació sempre és necessària. La nostra parròquia de Sant Pere de Rubí, com a part de l’Església universal, participa en l’esforç d’enfocar la catequesi com a camí d’iniciació cristiana i d’aprofundiment en la vivència de la fe. A tots, infants, joves i adults, ens cal redescobrir el que representa el nostre baptisme com a gràcia de Déu i compromís creient. També volem que la font d’aigua viva s’obri a aquells que encara no l’han rebuda, i per això oferim als majors de 18 anys no batejats, o no confirmats o que encara no han participat en l’Eucaristia, un temps i un espai de catecumenat perquè puguin iniciar-se també ells en la vida cristiana i entrar a formar part de la comunitat.

El nou curs ens portarà també, ben segur, un avenç en les reformes del temple parroquial que encara hem de fer; aquesta obra vol expressar la nostra vocació de ser com el gra de mostassa, la més petita de les llavors que esdevé un arbre frondós, capaç d’acollir en les seves branques una multitud d’ocells. Junts haurem de treballar molt, agafant l’arada amb il·lusió i mirant cap endavant.