Logo

Escrits del 10/10/2015

No hi ha ningú bo més que Déu

La paraula de Déu és viva i eficaç, més taxativa que espasa de doble tall, penetrant fins al punt on es divideixen ànima i esperit, conjuntures i medul·les. Jutja els desitjos i intencions del cor.” (Hb 4, 12-13).

Amb aquestes paraules de la segona lectura podríem elaborar un autèntic examen de consciència. En primer lloc, perquè sabem que aquella que ens coneix i ens penetra és la Paraula de Déu, la que el Pare segueix dient als homes pel seu Fill Jesucrist i que recull l’Evangeli. Avui som convidats per Déu a deixar-nos travessar per l’espasa de doble tall que és la Paraula i ser jutjats en els nostres desitjos i intencions. Jesucrist, que és la Paraula feta carn és qui un diumenge més ens visita i ens sondeja. Només necessitem presentar-nos davant d’Ell amb generositat d’esperit, disposats a conèixer noves coses de nosaltres (doncs no ens coneixem ni sabem qui som) i així redescobrir dues coses: que la Paraula eterna habita en nosaltres, i que tenim una molt alta dignitat en ser cristians. Hem de recordar sempre que per a aquest sant exercici d’examinar la nostra consciència a la llum de la Paraula de Vida necessitem generositat d’esperit, és a dir, mostrar-li a Déu sense embuts el que Ell ja sap: quins són els nostres desitjos i intencions que habiten el nostre cor.

En aquell temps, quan sortia Jesús al camí, se li va apropar un corrent, es va agenollar i li va preguntar: «Mestre bo, què faré per heretar la vida eterna?» Jesús li va contestar: «Per què em dius bo? No hi ha ningú bo més que Déu. (Mc 10, 17-18).

Del diàleg entre Jesús i el jove ric que tenim a l’Evangeli, s’extreuen fàcilment dos ensenyaments: que l’home ha de realitzar alguna cosa, ha de fer alguna obra concreta per agradar a Déu, per heretar la vida eterna. I que el veritablement bé procedeix només de Déu, només Ell és bo, i els altres ho serem si ens hi assemblem a Ell per les nostres obres. Llavors, per què de vegades ens considerem bons, per què sovint pensem que àdhuc que no es faci per Déu, les obres tenen el mateix valor si al final acaben repercutint en bé dels necessitats? Crist una vegada més posa a prova els consensos i opinions del món, ja que només la seva Paraula ens coneix, només ella ens pot jutjar veritablement i és la seva Paraula eterna la que sosté l’Univers tot. Si podem imaginar-nos fàcilment la Paraula de Déu com una espasa de doble tall, que penetra, que il·lumina i que coneix, aquesta mateixa Paraula de Déu també actua, també mou l’Univers, perquè és una força, una energia poderosa que es trasllueix en les obres de les criatures i en les de l’home: és l’Amor.

Sant Ignasi de Loyola, quan es va convertir va deixar la seva espasa de soldat en el Santuari de Montserrat (es conserva una còpia d’aquesta). Nosaltres també estem cridats a deixar davant Déu les nostres falses imatges i els nostres falsos somnis que ens confonen i ens desfiguren, per trobar en Déu la seva Paraula, aquella que ens dirigeix a nosaltres i ens transforma en el que som realment, fent-nos fills de Déu, portadors d’una gran dignitat.

Enviats per a la missió

Quan parlem d’enviament i missió ens referim a dues facetes d’una mateixa realitat. De fet, la paraula “missió”, del llatí “missio”, significa precisament “enviament”, però amb el pas del temps i de la història i l’evolució dels nostres idiomes, “enviament” ha acabat significant un acte i “missió” el resultat i la situació que aquest acte produeix. La missió és una situació permanent en l’Església, i així parlem de les missions a Àfrica, Àsia, Ocenia i Amèrica, o diem que Europa també és terra de missió, en indicar que el nostre vell continent necessita ser novament evangelitzat. Que la missió és un estat permanent ho posa de manifest el mateix Jesús quan a Mt 28,16-20 envia els deixebles arreu del món, i aquest enviament l’hem de considerar com un encàrrec per als cristians de totes les generacions, una comanda de la qual no ens en podem desentendre.

El Bautismo nos ha constituido en testigos del Señor, y aunque a la mayoría de nosotros no se nos ha dado la misión de ir a países lejanos a proclamar el Evangelio, ni a establecernos en otras naciones, Cristo sí nos ha dado el encargo de manifestar su Reino allí donde vivimos, en nuestra familia, nuestro vecindario, nuestro lugar de trabajo o nuestra escuela o instituto, es lo mismo que dijera en su día al hombre que libró de una legión de demonios en Gerasa:

Vete a tu casa, con tus parientes, y cuéntales todo lo que te ha hecho el Señor y cómo ha tenido compasión de ti. (Mc 5,19).

El evangelista continúa explicándonos: «El hombre se fue y comenzó a contar por los pueblos de Decápolis lo que Jesús había hecho por él. Y todos se quedaban admirados» (Mc 5,20). Esto mismo es lo que debemos hacer debemos hacer, explicar lo que el Señor ha hecho y la compasión que ha tenido de nosotros, porque se trata de una buena noticia que hay que dar a conocer.

Una de las maneras de hacer realidad el encargo de Jessucristo es la catequesis, por medio de ella anunciamos su mensaje y profundizamos en él. La parroquia agradece de corazón a aquellos hermanos nuestros que colaboran como catequistas su preparación, dedicación y entrega, porque son puntales importantes de nuestra comunidad. Sin embargo, la catequesis no es solamente la preocupación y la actividad del sacerdote y de un grupo de personas: es tarea de todos. Todos debemos orar por nuestros catequistas y apoyarlos, todos hemos de acoger en nuestra comunidad a los niños y sus familias, a los jóvenes y a los adultos que vienen a conocer y a aprender, y debemos orar por ellos; todos debemos actuar y vivir como catecismos vivientes, para que en nuestras vidas se vean reflejadas las enseñanzas de Jesús, y así seamos verdaderos testigos suyos. Y por último, todos debemos estar abiertos a escuchar la llamada, si Dios quiere elegirnos, para ser anunciadores del Evangelio y catequistas.