Logo

Escrits del 28/11/2015

L’Advent de l’any de la misericòrdia

5874111-corona-de-adviento-con-velas-rojas2

Cada any, en viure i celebrar l’Advent, pensem que arribarà un dia en el qual Jesucrist vindrà a posar fi a la història de la humanitat; al mateix temps ens preparem per commemorar la seva primera vinguda, fet home com nosaltres. L’Advent és temps d’esperança i de joia expectant. Esperança davant la perspectiva de la nostra salvació:

¡Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats! Joia perquè viurem en l’amor de Déu, un amor que no té fi i és l’únic que pot omplir el cor de l’ésser humà.

Però l’Advent que tot just iniciem aquest any, té quelcom d’especial: és l’Advent que ens introdueix a l’Any de la Misericòrdia, Un Any Sant especial que el Papa Francesc ha convocat per fer-nos més conscients de la nostra participació en la realitat del pecat, de la necessitat de conversió i de l’acolliment de la misericòrdia divina per assolir la salvació. El 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, el Sant Pare obrirà la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere del Vaticà i en dies successius s’aniran obrint les portes santes de les altres grans Basíliques (Sant Joan del Laterà, Santa Maria la Major i Sant Pau Extramurs) i de totes les Catedrals i basíliques del món. Concretament, el diumenge, 13 de desembre, el nostre bisbe, Mons. Josep Àngel Sáiz, obrirà la porta santa de la nostra Catedral, la Basílica del Sant Esperit de Terrassa; per poc que puguem, seria molt bo de participar en aquesta cerimònia.

Així, doncs, l’Advent de 2015 ens prepara a grans esdeveniments que no han de quedar pas com una anècdota, sinó que ens han d’ajudar a viure ben a fons la nostra vocació cristiana i portar-nos a una gran renovació de la vida personal i social amb la intensificació de la pràctica cristiana, a una major consciència de saber-nos fills de Déu, a la manifestació amb obres i paraules de la nostra dignitat de fills de l’Altíssim, al treball per la pau en un món que tant la necessita, al perdó i la reconciliació com a manifestacions de l’amor i de la pau, a la lluita per la justícia a favor dels drets humans, especialment d’aquells que sempre els veuen trepitjats. Així obrarem d’acord amb el que ens aconsella el profeta Isaïas i la llum i l’esperança de l’Advent es projectaran al llarg de la nostra vida:

El dejuni que jo aprecio és aquest: Allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. ¡No els defugis, que són germans teus! Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, Ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, Ell et dirà: ¡Aquí em tens! Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar, si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d’aigua, com una font que mai no s’estronca. (Is 58, 6-11).

¿Quin millor programa que aquest per viure amb intensitat i agraïment a Déu l’Any Sant de la Misericòrdia?

Visca Crist Rei!

CristoRey

Avui celebrem la gran festa de Crist Rei. Amb aquesta festa plena de llum i d’esperança per a les nostres ànimes, concloem l’any litúrgic, l’any cristià, que una vegada més ens ha marcat (per bé o per mal), i ens ha permès santificar-nos i perseverar. Crist ressuscitat ve a regnar sobre les nostres vides, així que podem preguntar-nos de quina manera concreta regna aquest amable sobirà en la nostra vida i (important) al nostre voltant. Ell ve, Ell arriba, Ell ja hi és aquí i és el dolç emperador de tot allò creat: rebem-lo doncs, amb una cor generós, amb un silenci compromès i amb desig ardent de que El nostre bell Senyor ens transformi més.

“Si toquéssim a reunió el clarí de l’exèrcit de Crist a tots els joves que aspiren a signar fins i tot amb la seva sang, el seu programa: “instaurar-ho tot en Crist” (…). Quin exèrcit de valents, de valents de bo, els que llavors s’agruparien! Mai al món s’hauria reunit una manifestació d’éssers més nobles d’ànima, més generosos, més purs, més idealistes (…). Però, és cert, aquest exèrcit nombrós en peu de guerra des de fa dos mil anys, que lluny de disminuir augmenta en nombre i en valor, aquest exèrcit és encara avui com en temps de Crist —tal vegada ho serà sempre així— “pussillus grex” un ramat petit (Lc 12,32). Enfront d’ell, sense tenir si més no el valor de reunir-se, el nombre immens dels quals es diuen cristians, però que no tenen de cristià més que el nom… i, més enllà, la regió immensa del paganisme sumida avui encara en les ombres de la mort (cf. Surt 106,10). I per què aquests cristians de nom no formen part de l’exèrcit de Crist? Perquè, estimats joves, el que no està disposat a donar la seva vida pel seu Cap, té tal vegada l’ànima marcada amb el segell del baptisme, però aquest signe assenyala més aviat la seva apostasia (…). Per definició, un cristià és un candidat al martiri: tots els seus interessos, la seva fortuna, els seus amors, sense exceptuar la vida, estan subordinats a l’amor de Crist. Això és una cosa bàsica en la nostra religió. Els qui han cregut que el cristianisme és un asil per salvaguardar la seva fortuna, el seu rang, les seves virtuts mesquines i mediocres, han hagut de desenganyar-se.” (Sant Albert Hurtado, S.I.).

Sàvies paraules que ens posen en una disjuntiva, en un fort dilema dramàtic que no podem suportar fins a vèncer: som un petit ramat (marcat per la feblesa aparent de la Creu), i som candidats al martiri. Així que davant el nostre Rei i Senyor se’ns ofereix, no una vana prosperitat, sinó tot el contrari: irrellevància en aquest món sofisticat, i martiri. Avui els reis del nostre món es barallen per una falsa sobirania (en primer lloc està en poder de Crist) i per una espècie de superioritat moral basada en la democràcia (cosa que permet robar als pobres passant per bons compradors carregats de divises). És el mateix que ens explica el Senyor en l’Evangeli d’avui:

El meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fora d’aquest món, la meva guàrdia hauria lluitat perquè no caigués en mans dels jueus. Però el meu regne no és d’aquí. (Jn 18, 35).

Jesús només admet la seva reialesa quan està emmordassat i solament, davant de Pilat, sense ningú més. Avui volem abraçar-nos a Crist sense por a tacar-nos de sang, i també desitgem proclamar, com la placa sobre la creu, que Crist és Rei i Senyor segons la saviesa de Déu.