Logo

Escrits del 27/12/2015

El cristianisme es una Fe viva

feViva

¿Què passaria si en un edifici públic hom posés una estàtua, un bust o un quadre del déu grec Zeus que hagués costat uns trenta mil euros? Molt possiblement no passaria res. ¿Què passaria si el ministre d’economia col·loqués al rebedor del seu ministeri una figura policromada de Sant Vicenç Ferrer, patró de les facultats d’economia, el cost de la qual fos d’uns deu mil euros? Podem imaginar-nos que llavors tindria lloc la reclamació d’una o de diverses instàncies socials que argumentarien que Espanya és un estat laic en el qual les figures religioses no han d’ocupar lloc en l’espai públic. Farien soroll als mitjans de comunicació i, si calgués, anirien als tribunals.

No ho farien pas, contra Zeus –que en el fons és també una figura religiosa–, però sí contra un pessebre, un crucifix o la imatge d’un sant. ¿I per què? Està molt clar: Zeus està mort; en canvi, Jesucrist i els seus sants estan vius, per això molesten i són intolerables. Estan tan vius que celebrem el naixement d’un nadó, i ho anem celebrant des de fa dos mil anys. ¿Hi ha alguna prova més gran que Jesús està viu? El naixement d’un nadó és la màxima expressió de la vida, i no hi ha res que sigui més vital que un nadó. Chesterton, sempre tan genial en les seves paradoxes, va afirmar que la repetició d’alguna cosa, lluny de ser símptoma de cansament, és signe de vitalitat. Es pregunta l’escriptor britànic: ¿qui es cansa abans d’un joc, l’infant o l’adult? Per això molesta el cristianisme: perquè està viu, és a dir, perquè és veritat, perquè aguanta el pas del temps i sempre dóna esperança a l’ésser humà. No és en va que el cristianisme no és pas una religió que els homes haguem construït, sinó més aviat una fe que hem rebut, com rebem un nadó sense merèixer-lo, com un regal.

He mirat d’expressar amb les meves pobres paraules la idea que el cristianisme és una fe viva. Molt millor ho va saber expressar l’escriptor abans esmentat, Chesterton, en el seu llibre El color d’Espanya i altres assaigs (Ed. Espuela de Plata, p. 103):

Mai no vaig sentir parlar de cap cas en què els escèptics pagans es fessin iconoclastes i sortissin a destrossar les deïtats populars en nom de la veritat abstracta. Acceptaven la lira d’Apol·lo o el caduceu de Mercuri com nosaltres acceptem Cupido en una carta amorosa o a una nimfa en una font de pedra. Podem dir que el cupido s’ha vulgaritzat i ja no és de cap manera un déu. Podem dir que la nimfa s’ha trobat amb la Medusa i s’ha convertit en pedra. Potser que al fons dels seus cors sentissin els pagans que la seva religió estava morta. Però, precisament perquè estava morta, no van tenir cap necessitat de fer esforços per matar-la. Si el cristianisme fos realment un dels cultes que hom estudia en la religió comparada, si fos de debò –com tot sovint diuen els seus crítics– un muntatge construït amb materials agafats del paganisme o de l’antiga religió egípcia, si fos en realitat només un dels darrers mites o rituals de la llarga mort immortal de l’Imperi Romà, no hi hauria cap mena de raó perquè qualsevol persona no pogués fer servir els seus símbols de la mateixa manera que hom pot fer servir els símbols de les nimfes i els cupidos. La raó veritable de per què el cristianisme molesta està en que es diferencia en un petit detall de totes aquestes belles religions antigues: en què no està morta. Tothom sap en el fons del seu cor que no està morta, i els que millor ho saben són aquells que volen que mori.

Ell serà la nostra pau

resizeimag

En aquest diumenge IV d’Advent sentim ja molt propera la gran festa del Nadal. La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens parla de la pau que porta el Messies, i ens mostra l’alegria de Maria i d’Isabel.

Llegim en el profeta Miquees que el mateix Messies serà la nostra pau, doncs Ell es farà fort segons la força i la glòria del Senyor Déu (cf. Mi 5, 3-4). El mateix Jesús és la nostra pau, només en Ell es compleixen els designis de pau de Déu, i els anhels més profunds de l’home (la pau de Crist en el regne de Crist, papa Pius XI). Així que veiem com la pau que Déu conquesta i ens regala no s’aconsegueix pel poder ni pels pactes, sinó que s’imposa en els cors per la força i la glòria del Senyor. És a dir, que només en la trobada humil amb Jesús en el pessebre (i en la creu) podrem fer-nos forts, créixer i canviar, caminar i conèixer Déu. Jesús ens està atraient a aquesta trobada mística i decisiva, doncs l’Advent suposa per a l’Església com els murmuris de Crist que ens constreny a l’oració i al goig de parlar amb l’estimat. Volem preservar en aquests dies el silenci interior que hem après en aquest temps, i aconseguir així l’anhelada abraçada amb el Salvador a l’humil portal. El misteri se’ns mostra, obert de bat a bat, però alhora les paraules de Déu es tornen mudes i el nen amb prou feines plora. Busquem la pau que se’ns promet des de Betlem, des del racó de la nostra existència, i així serem confortats i enfortits per la victòria des de la creu del Senyor.

Vessa, Senyor, la teva gràcia sobre nosaltres, que hem conegut per l’anunci de l’àngel l’encarnació del teu Fill, perquè arribem, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció. (Oració col·lecta d’aquest diumenge).

Hem conegut el misteri per Maria i per l’Àngel Gabriel, així que estem cridats a rebre de Jesús la misericòrdia i la pau que el món no pot aconseguir per la seva creu i resurrecció.

Llegim en l’evangeli:

Quan Isabel va sentir la salutació de Maria, va saltar la criatura en el seu ventre. Es va omplir Isabel de l’Esperit Sant i va dir a plens pulmons: Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! Qui sóc jo perquè em visiti la mare del meu Senyor? Quan la teva salutació va arribar a les meves oïdes, la criatura va saltar d’alegria en el meu ventre. Joiosa tu que has cregut, perquè el que t’ha dit el Senyor es complirà. (Lc 1, 40-45).

L’alegria de Maria i d’Isabel sembla contagiosa, sembla espontània i veritable. Nosaltres ens disposem per rebre aquest do, el de l’alegria al poder trobar-nos no només amb el Messies, sinó amb aquella que ha cregut, que és joiosa tota ella. Maria proclama la grandesa del Senyor, i en el silenci de Betlem escoltem les paraules de Déu pels seus llavis. En ella habita la veritable alegria de qui s’ha descobert pobra, de qui ha sabut reconèixer amb humilitat les meravelles que Déu fa en els cors. Maria surt de la seva comoditat i va a trobar a la seva parent necessitada; en el servei als pobres troba ella com un nou temple, un lloc sant en el qual es veu mirada per Déu i això omple l’univers. Nosaltres volem humiliar-nos per exaltar a Déu i descobrir de nou la veritat revelada per Crist: hi ha més alegria en donar que en rebre.