Logo

Escrits del 27/02/2016

La paciència de Déu i la resposta de l’home

Paciencia

Ser cristià és un do de Déu que comporta un compromís per part d’aquell qui el rep. En temps de sant Pau hi havia cristians que pensaven que pel fet de ser-ho ja estaven salvats i no necessitaven res més; també entre els israelites hi havia persones que creien que pel sol fet de pertànyer al poble jueu tenien la salvació assegurada. Però amb això sol no n’hi ha prou, sant Jaume ens adverteix que la fe sense les obres és morta: cal que la creença vagi acompanyada d’obres i actituds que manifestin la fe que professem, altrament, seriem com la figuera estèril de l’Evangeli: Estaríem plantats a la vinya del Senyor, en una terra fèrtil i rica, però de la qual ni nosaltres ni el proïsme no ens n’aprofitaríem pas, perquè restaríem estèrils i no produiríem fruits.

Jesús insisteix sobre la necessitat de conversió personal a partir de dos fets luctuosos: els galileus morts per Pilat quan oferien llurs sacrificis al temple de Jerusalem i l’esfondrament de la torre de Siloè que va matar divuit homes. Per a la mentalitat antiga, qualsevol desgràcia s’interpretava com un càstig pels pecats dels individus que patien aquell fet. ¿Quin no ha exclamat o no ha sentit mai davant d’un fet dolorós una queixa com aquesta: «¿Què he fet jo per merèixer aquest càstig»? Jesucrist ens ensenya que aquests successos no tenen per què ser càstigs, i molt menys la mort violenta d’algunes persones, ja que el que Déu vol és que el pecador es converteixi i visqui. Si algun cop hem experimentat alguna adversitat, no ha estat pas per venjança divina, sinó com a medecina saludable per ajudar-nos a rectificar i tornar al camí de la vida. Per això, Jesús insisteix en que, malgrat les circumstàncies que ens toqui viure, el que cal és canviar de manera de pensar i d’actuar, adquirir criteris evangèlics i estar preparats perquè Déu ens pot cridar en qualsevol moment. Solament el Senyor pot jutjar la vida i les accions de les persones; nosaltres, en canvi, no tenim potestat per fer-ho.

Sens dubte, una de les virtuts que ens fan més semblants a Déu és la paciència, ja que Ell en té molta amb la humanitat; i també té un gran i misericordiós desig de perdó i de reconciliació. Tots podem ser com la figuera de l’Evangeli: un arbre molt gran i amb moltes fulles, però sense els fruits que caldria esperar. Podem preguntar-nos: ¿Déu no ens ha manifestat el seu amor i no ens ha concedit una gran abundància de dons?, ¿què n’hem fet, quins fruits han produït?, ¿ens adonem de tot el que Déu ens atorga o ens passem la vida planyent-nos de la mala sort que tenim i de la fortuna que sembla que els altres tenen? Cadascú de nosaltres pot ser la figuera; Jesucrist és el vinyater que intercedeix per nosaltres davant del Pare, que rega amb la seva sang el nostre terreny i ens dóna l’aliment del seu cos. Si estem plantats en tan bona terra, si tenim l’aliment espiritual més excel·lent que hom pugui pensar, si tots compartim una fe tan gran, ¿no hauríem de donar millors fruits? Déu vol, per sobre de tot, que tinguem vida i que, a través nostre, molts germans arribin al coneixement del seu Regne.

Pecat, penitència i conversió

guiaparalaconfesionindividual

Una de les constants de la Quaresma és la crida a la conversió, a un canvi de mentalitat i a un retorn cap a Déu. Però per parlar de la conversió, hem de parlar també del pecat, de la realitat del mal de la qual ens hem de convertir tot obrint-nos al do de la misericòrdia de Déu i fent passos cap a la transformació de la nostra vida. Sense pecat no hi hauria Redemptor ni Redempció; si neguem la culpa, neguem també el Redemptor, i la figura de Jesucrist queda reduïda, tot el més, a la d’un predicador o un mestre.

Tanmateix, des de molts sectors, avui dia hom tracta d’eludir la culpa i, amb ella, també el sagrament de la Penitència. El procediment és diluir la culpa en la societat i així parlar del pecat estructural o social que és una mena d’entelèquia allunyada de la realitat de cada persona, una mena d’instància col·lectiva de la qual en realitat jo no em sento pas responsable. Com diu el refrany: «L’èxit té molts pares, en canvi el fracàs sempre és orfe» ¡No ens enganyem! A ningú no li agrada reconèixer que ha obrat malament, quan ho ha fet mogut per les forces que l’han estirat amb tanta vigoria i no ha tingut el valor per a resistir-se. Certament, ens sembla una pèssima jugada que hom ens prohibeixi justament allò que té una gran força d’atracció sobre nosaltres. Ben sovint succeeix que hom obté el seu bé a costa del mal d’un altre, o àdhuc de tota la col·lectivitat. I aquí és on intervé la moral –el codi de costums acceptades per tothom– que, atenent a criteris de sostenibilitat de la comunitat a curt, mitjà o llarg termini, ens diu què és virtut i què és pecat. La virtut va acompanyada d’elogi i admiració, mentre que el pecat mereix reprovació i menyspreu.

És evident que a ningú no li agrada ser menyspreat ni reprovat només per fer allò que li ve de gust. Qualsevol religió i qualsevol codi de conducta inclouen el concepte de pecat, tant si l’anomenen així com si li donen un altre nom. Tot moviment que porti a una relaxació en la vida religiosa i en les institucions que regulen les conductes, comença per atenuar primer, i negar després, tot concepte de pecat o transgressió. Li segueix, per suposat, la condemna de tota repressió moral i, com a tercer acte, ve la impregnació en la societat de la idea de la bondat intrínseca de l’ésser humà, negant així la revelació divina sobre la realitat humana, marcada pel pecat original, el qual obre la porta als pecats personals. El reconeixement del pecat original i de com afecta a tota persona és un factor bàsic i decisiu perquè l’obra redemptora del Crist es realitzi i també per comprendre també aquesta obra redemptora. ¿Per què quan es refreda la vida religiosa el primer sagrament la pràctica del qual hom abandona és el de la Penitència? Després ve la deserció de l’Eucaristia i, finalment, la religiositat de l’individu queda difosa en una pretesa consideració de ser “bona persona” i de no fer mal a ningú; però això no deixa de ser un engany amb el quan hom busca una autocomplaença. D’aquesta visió falsejada ens hem de convertir.