Logo

Escrits del 26/03/2016

Ha Ressuscitat El Crist Senyor Nostre, ¡Al·Leluia!

resucitado

La Setmana Santa ha estat una experiència plena d’intensitat i de gràcia. Hem acompanyat Jesucrist en la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. Hem estat amb Ell al Cenacle rebent el seu Cos i la seva Sang com aliments de vida eterna. L’hem seguit fins al Calvari i l’hem vist morir a la Creu. Hem plorat la seva mort i hem vist com el dipositaven al Sepulcre. ¿Potser hem pensat també com els primers deixebles que tot s’havia acabat? Després de tants segles, nosaltres sabem com s’ha desenvolupat la història i, segurament per això, ens costa de viure amb emoció els esdeveniments de la Pasqua. Caldria que ens féssim conscients que en aquesta història hi som implicats cadascun de nosaltres. El Crist ha donat la seva vida per tu i per mi, perquè d’esclaus del pecat com érem, passéssim a ser fills de Déu.

Les dones que anaren de bon matí al sepulcre a ungir el cos de Jesús, l’últim que esperaven era la seva resurrecció. ¿Com és que havien perdut l’esperança? ¿És que Jesús no havia predit tot el que passaria, que seria lliurat a mans de les autoritats, que l’assotarien i que el farien morir en una creu, però què al tercer dia ressuscitaria? ¿És que no havien vist com Jesús havia fet sortir Llàtzer fora de la tomba i havia tornat a la vida a la filla de Jaire i al jove de Naïm? Sí, efectivament tot això ho havien vist i sentit, ¡però les circumstàncies en què va morir Jesús eren tan diferents a les dels episodis esmentats! En aquests fets, Jesús actuava amb autoritat i manifestava la seva glòria; però a la creu, la glòria i l’autoritat havien desaparegut del tot, i el que van veure al Calvari fou un Jesús derrotat, al qual semblava que se li havien acabat tots els recursos. ¿No seria que realment Déu l’havia abandonat? La creu va ser per a elles i per als deixebles la prova de foc, en la qual semblaven haver-se cremat per sempre la fe i l’esperança, les il·lusions i les expectatives que hi havien posat… Tot hi havia finit. Tanmateix, la providència de Déu va voler que no s’acabés l’amor, per això anaven a ungir el cos de Jesús, perquè l’estimaven… Tots sabem que l’amor és capaç d’anar més enllà de la mort, i fou precisament gràcies a l’amor que Déu va fer ressuscitar en elles la fe i l’esperança, i va manifestar que, en ser Ell l’Amor infinit, té poder sobre la mort que amenaça l’ésser humà.

En arribar al sepulcre, el van veure buit: el cos de Jesús no hi era, i van rebre la gran notícia:

Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. (Mc 16,6).

Avui nosaltres hem de sentir aquest anunci amb l’emoció amb què el van escoltar aquelles dones que estimaven Jesús i que es convertiren en testimonis de la resurrecció, en missioneres de la Bona Notícia. ¡Ha ressuscitat el Crist, Senyor nostre, al·leluia! Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo. Portem aquest anunci al nostre món que tant ho necessita: li cal recuperar la fe per viure en l’esperança, només així podrem viure units compartint l’amor del Crist ressuscitat.

Participem de la teva Creu

Domingo_de_RamosIcons_Portable_10042014185554

Benvolguts germans: Després d’haver-nos preparat des del principi de la Quaresma amb la nostra penitència i les nostres obres de caritat, avui ens reunim per iniciar, units amb tota l’Església, la celebració anual dels misteris de la passió i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist, misteris que van començar amb l’entrada de Jesús a Jerusalem. Acompanyem amb fe i devoció al nostre salvador en la seva entrada triomfal a la ciutat santa, perquè, participant ara de la seva creu, puguem participar un dia, de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida.

Aquestes són les paraules amb les quals s’inicia la processó del Diumenge de Rams, la celebració de l’entrada a Jerusalem del nostre Senyor, Jesús.

Podem fer un petit exercici de memòria per situar-nos davant el Crist, i per disposar-nos millor. El passat, la nostra memòria: ens porta a recordar aquest temps de Quaresma que hem viscut (penitència i obres de caritat) i que més enllà de com estiguem avui, ha estat un moment de gràcia, un regal de la generositat de Déu que vol que el pecador es converteixi i visqui:

“Per ventura vull jo la mort del malvat -oracle del Senyor-, i no que es converteixi de la seva conducta i que visqui?” (Ez 18, 23).

El present, aquest moment: ens porta a les portes de la ciutat de Jerusalem, a aquell escenari en el qual nosaltres sortim a la trobada del Crist que arriba, i beneïm els peus del que ve en nom de Déu:

Què bells són sobre les muntanyes els peus del missatger que anuncia la pau, que porta bones noves, que anuncia salvació, que diu a Sió: «Ja regna el teu Déu! (Is 52, 7).

Es dóna en nosaltres un acte de fe, reconeixem de lluny a Jesús que ve i li confessem com el nostre Salvador (li acompanyem amb fe i devoció). Aquest acte de fe i d’amor pel Senyor que ve resumeix el nostre present. El futur, la nostra esperança: està arrelat en la nostra memòria, doncs fem memòria del camí quaresmal, de la paciència de Déu, d’aquell Via Crucis resat i contemplat que ens va commoure. Només quan fem veritable memòria de les accions de Déu en la nostra vida ens obrim a l’esperança, ens endinsem en el futur. I aquest futur immediat és la mort en la creu de Crist i la seva resurrecció gloriosa; podem esperar llavors aquesta nova vida, aquest canvi en la nostra vida guiat no per mi sinó per la saviesa de Déu (participar un dia de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida).

El meu Senyor m’ha donat una llengua d’iniciat, per saber dir a l’abatut una paraula d’alè. (Is 50, 47).

Aquesta frase de la primera lectura ens recorda una cosa important. En aquests dies podem fer dues coses per escoltar a Crist i no ser distrets pel món: fixar la nostra mirada en el Senyor que sofreix per mi, i escoltar precisament aquesta paraula d’alè que Crist té reservada per a mi en el més profund del seu sagrat cor. El Senyor sofreix, el Senyor ens parla. Volem callar per poder-li mirar i poder ser commoguts pel seu amor, i volem també guardar aquest silenci atent que sap segur que obtindrà la paraula oportuna per ser encoratjats.

Passat, present i futur, és el camí dle Crist i és el nostre camí, també la nostra pròpia història. Així que busquem aquest diàleg de vegades mut amb el Senyor per poder arribar a la Vigília Pasqual i renéixer per la fe i per les bones obres, obres que el món no pot fer ni comprar, és el camí de la Pasqua.