Logo

Escrits del 23/04/2016

El Beat Josep Guardiet i la misericòrdia

El Beat Josep Guardiet. Exemple de Fe i amor per la tradició

Per tal que comencessin a fer pràctiques de la missió que després els encomanaria, Jesús va enviar en una ocasió els apòstols a predicar. Al cap d’uns dies, els apòstols van tornar i van explicar al Mestre molt contents els bons fruits que havia donat el seu treball. Després d’escoltar-los i d’alegrar-se amb ells, Jesús els va convidar a anar a un lloc retirat per descansar; però la gent, així que va veure que marxaven i va saber on anaven, es va desplaçar per mar i per terra fins a l’indret on Jesús i els seus deixebles volien anar i, en desembarcar, el Salvador es va trobar amb aquella multitud. Ens diu l’Evangeli que

quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6,34)

i després de l’ensenyament, el Senyor, en veure que es feia tard i no tenien aliments va multiplicar els cinc pans i els dos peixos que li van portar (Mc 6,35-49). Jesús va veure que tota aquella multitud de persones eren com ovelles sense pastor i se’n compadí; Ell i els apòstols van renunciar a un necessari temps de descans i d’esplai per ajudar aquella gent en les seves necessitats espirituals i materials. El Senyor i els deixebles van sentir en llurs cors la misèria d’aquella pobra gent i se’n van fer solidaris.

En proclamar aquest extraordinari Any Sant de la Misericòrdia, el Papa Francesc ha volgut enfocar per aquest camí el seu sentit: adonar-se de les necessitats i la misèria del proïsme i fer-se’n solidari. La primera pobresa de la qual el nostre món n’és víctima és la pobresa espiritual, darrere de la qual venen totes les pobreses i misèries materials causades per un injust repartiment dels béns de la terra i de la manca de gràcia. El món en què vivim té una necessitat desesperada d’Evangeli, de gràcia i de coneixement de Déu. Si aquesta necessitat és satisfeta, totes les altres dimensions de les persones s’aniran ressituant i refent, adquirint així una recta doctrina, una actuació coherent i unes relacions fraternals.

Aquest sentiment i aquesta convicció amarats de misericòrdia són els que va tenir el Beat Josep Guardiet en tot el seu ministeri sacerdotal, un sentiment i una convicció que es van fer palesos quan, venint d’excursió a Rubí amb joves de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Sabadell, va exclamar: «¡Ah Rubí… Rubí, qui pogués ser-hi en aquest poble i donar per ell la seva sang». I com que el seu era un bon desig, fonamentat en una visió sobrenatural, Déu li va concedir que es fes realitat i que a la nostra ciutat desenvolupés una activitat i dugués a terme unes iniciatives que van ser reflex de l’amor de Déu que sempre es va manifestar en ell i que va fer de la seva persona un testimoni de l’Evangeli fins a donar la vida.

Pastors segons El meu cor

f87-el-buen-pastor-murillo

 Aquí Pau va tenir de nit una visió: va veure a un home de la regió de Macedònia que, posat en peus, li pregava: “Passa a Macedònia i ajuda’ns.” Immediatament després d’haver tingut Pau aquella visió vam preparar el viatge a Macedònia, segurs que Déu ens estava cridant per anunciar allà les bones notícies. (Hch 16, 9-10).

A partir d’aquest moment que narra el passatge dels Fets dels Apòstols, l’apòstol Pau va passar a sòl europeu i va seguir anunciant les bones notícies del Crist. Amb el pas dels segles i de la història aquest petit detall de tot el recorregut missioner de sant Pau ha passat a tenir una rellevància important. Aquell que va conèixer a Jesús camí de Damasc va arribar a sembrar la bona notícia en l’actual Europa, a Roma i possiblement en Tarraco (Tarragona). Pau i els seus companys compartien la mateixa certesa, que Déu els acompanyava en tot moment i que Crist mateix li cridava a semblar-se cada vegada més a Ell, i viure a imatge del Bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles donant a conèixer la vida eterna, que és amb escreix el millor.

El papa Joan Pau II va viure també una vocació plena de riscos i de perills, en la qual va poder anar descobrint que també aquest era el seu camí de transformació, per així assemblar-se més al Crist. També va ser una vocació plena d’amor, com no podia ser d’una altra forma, que sempre va estar marcada per l’esperança de la humanitat: Jesús. Karol Wojtyla va entrar de manera clandestina al seminari de Cracòvia durant l’ocupació alemanya de Polònia. Com sant Pau, ell també va fer un pas cap al desconegut per ajudar als seus germans, per viure la gràcia del sacerdoci: ser pels altres, i per al Senyor. No es va deixar paralitzar per la por, sinó que va seguir a Crist hi hagués o no obstacles en aquest camí. A més, més tard, sent bisbe, va acollir clandestinament a seminaristes de diferents països del teló d’acer comunista, i els va formar en el lliurament als demés, a imatge del Bon Pastor.

Les meves ovelles escolten la meva veu, i jo les conec, i elles em segueixen, i jo els dono la vida eterna. (Jn 10, 27).

Contemplem en aquest diumenge a Crist com el Bon Pastor, només ell ens coneix i és capaç de guiar-nos fins als verds prats de la vida eterna. Quin és la seva característica pròpia, què és el que diferencia a Jesús del que no és veritable pastor? que ell dóna la vida per les seves ovelles, no dóna del que li sobra ni dóna a mig fer, fins al punt de perdre la pròpia vida. És a dir, es dóna a si mateix. En un dia com avui hem de donar gràcies a Déu pels pastors que continua donant a la seva Església, doncs la seva promesa és ferma: us donaré pastors segons el meu cor (Jr 3, 15). I també hem de demanar per aquests pastors, i per tots els cristians, doncs només el Bon Pastor ens pot obrir la porta dels verds prats, porta que té com a pany la creu. Només els pastors sants coneixen de debò, han estat vençuts per l’amor del Crist, i són avui reflex clar del rostre del Suprem Pastor. És una desproporcionada gràcia que exigeix sempre la nostra oració i la nostra fe.