Logo

Escrits del 10/09/2016

L’alegria de Déu

ExalSantaCruz

L’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta l’amor misericordiós de Crist que s’alegra en retrobar a l’ovella perduda.

Oh Déu, crea en mi un cor pur, renova’m per dins amb esperit ferm; no em llancis lluny del teu rostre, no em llevis el teu sant esperit. (Salm 50).

Tal com diu aquest salm, Déu pot canviar el nostre cor endurit i pot posar en nosaltres l’Esperit Sant, per tant, en aquest diumenge el Senyor ens crida de nou a redescobrir el veritable sentit del poder de Déu. El pare de família té el poder de gestionar els recursos de la família. En un món on ja s’ha dinamitat i enterrat el principi d’autoritat (que ens lliga a tots amb Déu creador), el poder d’actuació del pare de família és devaluat s’invoca el poder de la falsa igualtat i individualitat per així crear persones més “justes”. Fals, doncs el poder pel pare és un pes sobre les seves espatlles, una responsabilitat, ja que amb els seus recursos i capacitats ha de formar el cor dels seus fills, no pot mirar per a un altre costat si de debò els estima: les seves coses no són per a ell. Amb Déu passa una mica el mateix, el seu veritable poder és el de la Redempció; el poder de salvar i de sanar a l’home, doncs som els seus fills. I el seu abisme de poder i d’amor pot, pel perdó, superar el drama de la impotència humana que mai pot aconseguir la justícia. Per això el miracle del que avui ens parla l’Evangeli és l’alegria de Déu i dels seus àngels en trobar al pecador que es penedeix, que reconeix les seves culpes.

Jesús va escandalitzar sobretot perquè va identificar la seva conducta misericordiosa cap als pecadors amb l’actitud de Déu mateix pel que fa a ells (cf. Mt 9, 13; Us 6, 6). Va arribar fins i tot a deixar entendre que compartint la taula amb els pecadors (cf. Lc 15, 1-2), els admetia al banquet messiànic (cf. Lc 15, 22-32). Però és especialment en perdonar els pecats, quan Jesús va posar a les autoritats d’Israel davant un dilema. Perquè com elles diuen, justament sorpreses, “Qui pot perdonar els pecats sinó només Déu?” (Mc 2, 7). En perdonar els pecats, o bé Jesús blasfema perquè és un home que pretén fer-se igual a Déu (cf. Jn 5, 18; 10, 33) o bé diu la veritat i la seva persona fa present i revela el Nom de Déu (cf. Jn 17, 6-26). (Catecisme, nº 589).

Nosaltres confessem avui la nostra fe en Crist, com a Fill de Déu que pot perdonar els pecats i crear dins nostres el cor pur.

Què cal fer per ser deixebles de Jesucrist?

catequesi

Jesús ens indica el lloc que els altres han d’ocupar en la nostra jerarquia d’estimació i ens parla del seguiment de la seva persona que ha de caracteritzar la vida cristiana, un itinerari que passa per diverses etapes i en el qual acompanyem Jesucrist amb la nostra creu:

Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. (Lc 14,27).

Heus ací un element necessari i indispensable.

Quan Jesús diu als seus deixebles: «Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26), ¿entra en conflicte amb la Llei de Déu que ens mana honorar els pares i estimar el proïsme? Certament que no. Jesucrist va dir que Ell no havia vingut a abolir la Llei sinó a portar-la a plenitud; per això, és Ell qui dóna la interpretació justa. En exigir un amor incondicional, propi de Déu, està declarant que Ell és Déu, que l’hem d’estimar sobre totes les coses i que tot ho hem d’ordenar en l’amor a Ell. En l’amor a Déu, que ens porta a lliurar-nos confiadament a Jesucrist, estimarem els altres amb un amor sincer i just. Diu sant Agustí: «Heus ací que t’arrossega l’afany de la veritat de Déu i de percebre la seva voluntat en les santes Escriptures».

Ara que comencem el curs, es bo que ens fem un plantejament seriós de cara a la nostra vida cristiana; cal seure i reflexionar com l’home que volia construir la torre i calculava els recursos que li feien falta per poder-la acabar, o com el rei que considerava si podia fer front a l’adversari amb un exèrcit reduït a la meitat dels efectius dels que disposava el rival. Sabem, però, que sempre tindrem la gràcia de Déu i la força de l’Esperit Sant amb nosaltres, i per això mai no hem de tenir por. Sabem molt bé de qui ens hem fiat i que, per tant, podrem emprendre aquesta aventura amb tota resolució.

La vida cristiana és un viatge continuat amb Jesús. Avui dia, molts, teòricament, s’apunten a ser cristians, però, de fet, no fan el viatge amb el Mestre: es queden al punt de partença i no comencen el camí, o abandonen aviat, o fan un altre viatge amb uns altres acompanyants i se’n van per altres camins. L’equipatge per caminar en aquesta vida amb Jesús és la creu, cadascú amb la seva; però, juntament amb la quota de dolor que ens toca als seguidors del Crist, hi ha també inclòs el consol amb el qual Déu conforta els seus testimonis en qualsevol classe de prova. Déu és la nostra esperança i en Ell hi ha la font de la vida.