Logo

Escrits del 29/10/2016

Avui m’haig de quedar a la teva casa

zaqueoBAJA

Així com el sol, en caure sobre la terra, vivifica tot el que se li descobreix i s’exposa als seus rajos, així nostre Senyor, en passar pel poble de Jericó, va il·luminar a Zaqueu, que es va presentar davant els seus ulls lluminosos, estant mort a causa dels seus molts pecats. I va ser vivificat, sent una de les conversions més admirables. (…) I Zaqueu es va assabentar que Jesús venia al llogaret. Però la gran munió que lluitava per acostar-se a Jesús, li impedia veure-ho, doncs era de baixa alçada. Llavors es va avançar i es va pujar a un sicòmor. No va fer com tants altres que no es mouen davant les coses de Déu. Estava desitjós de no perdre aquesta ocasió. (Sant Francesc de Sales).

Un diumenge més nosaltres també rebem els rajos beneficiosos del sol que és Crist, que s’eleva des de l’orient i la seva calor ens prepara per il·luminar les nostres ombres. Ell també passa pel nostre poble i es vol detenir amb cadascun de nosaltres, però com diu l’Escriptura, són molts els que rebutgen la llum perquè els seus pecats no quedin al descobert (cf. Jn 1, 1-14).

El ric Zaqueu estava mort per les seves obres, doncs només servia a les coses d’aquest món que no poden donar fruit; però va rebre la vida, primer pel seu penediment, i després pel perdó que només el Senyor Jesús pot donar. Zaqueu va quedar impressionat per Jesús, i va descobrir l’esperança en veure que venia a casa seva, a la seva llar (podríem dir que el Senyor va entrar fins a la cuina). Ja coneixia la misèria de la seva professió i la limitació de les riqueses, però l’espurna de l’esperança es va encendre amb la visita humil (a peu i sense comitives) del qui és la Misericòrdia.

Podem també pensar en els sants convertits, com sant Francesc de Borja, o sant Joan de Déu. Nosaltres necessitem els rajos del cor de Crist, perquè també hem experimentat els enganys del Maligne que ens vol vendre la moto de les riqueses de qualsevol tipus. Així, avui el rebem en la Santa Missa i el mirem sorpresos: Senyor meu, i Déu meu. Crist, i també els sants passen avui per les nostres vides, l’esperança de la salvació és possible. Rebem els rajos del sol que és Crist per formar un bell jardí com el que ens descriu Benet XVI:

Celebrem avui amb gran alegria la festa de Tots Sants. Visitant un jardí botànic, un es queda estupefacte davant la varietat de plantes i flors, i espontàniament pensa en la fantasia del Creador que ha fet de la terra un jardí meravellós. Un sentiment anàleg ens envaeix quan considerem l’espectacle de la santedat: el món ens sembla com un “jardí”, on l’Esperit de Déu ha suscitat amb fantasia admirable una multitud de sants i santes, de tota edat i condició social, de tota llengua, poble i cultura. Cadascun és diferent de l’altre, amb la singularitat de la pròpia personalitat humana i del propi carisma espiritual. Tots porten, no obstant això, imprès el “segell” de Jesús (cfr Ap 7,3), és a dir, l’empremta del seu amor, testimoniat a través de la Creu. Tots estan en el goig, en una festa sense fi, però, com Jesús, aquesta meta l’han conquistat passant a través de la fatiga i de la prova (cfr Ap 7,14), afrontant cadascun la pròpia part de sacrifici per participar en la glòria de la resurrecció.

La missió evangelitzadora de l’Esglèsia

evangeliz25

Abans de tornar al cel, Jesucrist va confiar a l’Església la missió d’evangelitzar:


«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).

L’acció evangelitzadora de l’Església té dos focus: l’Església que evangelitza i el món que es evangelitzat. El primer està en funció del segon. L’Església anuncia l’Evangeli perquè la gent l’escolti, l’entengui, l’estimi i hi conformi la seva vida. Per poder difondre l’Evangeli, l’Església ha d’estimar com Jesucrist estima, conèixer i entendre els receptors de l’anunci.

Quan parlem de l’Església, ens estem referint a tots els cristians, des del Papa i els bisbes fins a l’últim dels fidels; tots els deixebles de Jesucrist som corresponsables en l’obra de comunicar la Bona Notícia i d’estendre el Regne de Déu. I quan parlem de gent ens estem referint a les persones que trobem pel carrer, que treballen, que pateixen per la situació del món actual, que tenen la seva experiència de família, de treball, d’amistat, d’Església i de fe; són les persones que s’acosten a l’Església per demanar els sagraments i també les que no s’hi acosten; són els nostres familiars i amics, les persones amb les quals treballem o que col·laboren amb l’Església i que n’estan més o menys properes o allunyades. És bo, quan parlem d’evangelització, pensar en les persones de bona fe, que intenten ser justes en el treball, que es preocupen de la família, que són honestes en les seves gestions, que tenen alguna inquietud ètica i religiosa, o que potser no la tenen gaire viva.

La resposta de la gent no és automàtica, sinó que és un procés lent i delicat. Acollir l’Evangeli comporta la valoració personal del missatge i el misteri de Jesús, la reflexió sobre l’amor, el perdó, l’actitud de despreniment i de confiança en Déu; comporta una decisió personal, des de l’acolliment del missatge fins a l’actitud de fe viscuda personalment i comunitària. Quan els cristians anunciem el missatge de Jesús i el misteri de la seva mort i resurrecció, hem de fer l’esforç de fer la proposta de manera que la gent d’avui l’entengui i la pugui valorar. Alhora hem de ser conscients que només podem arribar a la porta del cor de la persona. Després, cadascú obrirà el cor o el tancarà, farà el seu procés i prendrà les seves decisions. El veritable objectiu de l’evangelització es juga precisament allà no podem entrar. El moment més decisiu s’escapa a tota programació i té lloc en el procés interior de cadascú, en la seva decisió, que és el misteri de la fidelitat personal al do de Déu. No podem parlar de la missió d’evangelització en clau d’una mena de conversió en massa, o potser pitjor, ignorant que tot és en funció de la conversió i la vida personals. La conversió i la fe són actituds i decisions de cada individu i el seu procés queda en el secret del seu diàleg amb Déu. La meta de la conversió comporta quatre dimensions: la confessió de la fe, la celebració de la fe, la vida segons l’Esperit i la participació en la comunitat cristiana. Tots quatre aspectes són essencials, però no estan juxtaposats, n’hi ha un que és decisiu perquè en ell es juga l’acolliment viu de la salvació de Jesucrist, i és el tercer: la vida viscuda segons l’Esperit evangèlic. Els altres tres estan en funció d’aquest, com a expressió i com a aliment, en una dinàmica rica i complexa que tots vivim i no arribem a resoldre mai del tot.