Logo

Escrits del 27/11/2016

Caminante, si hay camino

5874111-corona-de-adviento-con-velas-rojas1

Camí i espera. Aquestes són dues realitats pròpies del cristià i de l’home, que suposen per a nosaltres un nou repte durant aquest temps d’Advent. Avui comença el temps d’Advent, i amb ell s’obre per la nostra vida una nova esperança, una nova oportunitat. L’esperança que en aquest Advent ens vol atreure i alegrar és l’esperança del Senyor, que com diu la paraula de Déu arriba fins al seu estatge sant, i ens crida perquè caminem alegres vers la seva trobada. Això és el que celebrarem el dia de Nadal: Déu construeix el seu estatge entre els homes, ajudat per María, naixent en un portal, i ens crida, com als pastors, a que creguem l’anunci de Déu i ens posem en camí.

En els dies futurs estarà ferma la muntanya de la casa del Senyor, en el cim de les muntanyes, més elevat que els pujols. Cap a ell confluiran totes les nacions, caminaran pobles nombrosos i diran: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob. Ell ens instruirà en els seus camins i marxarem per les seves sendes; perquè de Sió sortirà la llei, la paraula del Senyor de Jerusalem. (Isaïes 2, 2-4).

Per això el Senyor ens convida avui a anar alegres casa seva, al seu estatge veritable, que encara que no ho sembli, està molt prop nostre. El seu estatge avui és el temple que ens acull, l’església, però l’esperança ens impulsa cap a endavant perquè l’estatge del Crist sigui sobretot la nostra ànima. Aquesta és la gràcia que Déu ens vol concedir avui, doncs la Paraula està molt prop nostre, està en els nostres llavis i en el nostre cor. (Cf. Rm 10, 8).

El camí que recorrem alegres cap a la casa del Senyor va acompanyat de l’altre element propi de l’Advent, l’espera.

L’espera, l’esperar, és una dimensió que travessa tota la nostra existència personal, familiar i social. L’espera està present en mil situacions, des de les més petites i banals fins a les més importants, que ens impliquen totalment i en el més profund. Pensem, entre d’altres, en l’espera d’un fill per part de dos esposos; en la d’un parent o d’un amic que ve a visitar-nos des de lluny; pensem, per a un jove, en l’espera del resultat d’un examen decisiu, o d’una entrevista de treball; en les relacions afectives, en l’espera de la trobada amb la persona estimada, de la resposta a una carta, o de l’acceptació d’un perdó… Es podria dir que l’home està viu mentre espera, mentre en el seu cor estigui viva l’esperança. I a l’home se’l reconeix per les seves esperes: la nostra «alçada» moral i espiritual es pot mesurar pel que esperem, per allò en el que esperem. (Benet XVI).

L’espera és l’alè de l’esperança, i l’esperança cristiana es concreta d’una manera única en l’Advent, Crist ve i el podem esperar amb tota confiança. Demanem-li a Déu que revifi en nosaltres la veritable esperança, tot serà renovat, Crist tot ho pot, per a Déu res és impossible.

Jesucrist, Rei de l’Univers

pantocrator

Jesucrist, Rei de l’Univers, se’ns manifesta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses. Tot s’ha iniciat en el Crist i tot es recapitularà en Ell; mentrestant, es va realitzant la història de la humanitat i també la història personal de cadascú, com una anella de la cadena que va avançant vers el Regne de Déu.

Diu l’Apòstol sant Pau:

Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. (1 Co 15,25)

aquesta frase denota que el Crist ja regna sobre la terra abans que arribi el dia de la seva manifestació gloriosa. Al Parenostre demanem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Si contemplem la vida amb ulls de fe, ens adonarem que Déu acompleix aquesta petició. És cert que hi ha esdeveniments que oculten i enfosqueixen la realització del Regne de Déu a la terra; fets als quals nosaltres mateixos hi contribuïm sovint d’una manera directa o indirecta. Correm el risc d’acostumar-nos al mal i d’acabar convivint amb ell; «¿què hi farem?», diem, «¡la vida és així!» Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer no és: «Si Déu és bo, ¿per què permet el mal?», sinó aquesta altra: «Si Déu és bo i ha volgut portar-nos al Regne de la seva llum admirable, ¿per què els humans ens entossudim a viure en les tenebres?, ¿per què, en ocasions, som agents de mal en comptes de ser agents de bé?» El Crist ha vençut la mort i el pecat, però cada ésser humà ha d’associar-se personalment al misteri de la seva mort i resurrecció i deixar-se transformar per Esperit Sant; i fins que això no es realitzi, no desapareixeran l’odi i l’egoisme del món. Tanmateix, també hi ha moltes altres circumstàncies de llum que deixen entreveure la presència del Regne de Déu enmig nostre, com el raig de sol que s’obre pas enmig de les escletxes dels núvols.

La fe cristiana ens diu que no tenim la nostra morada definitiva aquí a la terra, sinó que la nostra ciutadania és al cel. Però, mentre vivim en aquest món, no ens en podem desentendre, sinó que som cridats a treballar per una societat més justa i fraternal, una societat que sigui reflex del cel nou i la terra nova que Déu ens atorgarà. El cel no es compra amb diners o amb influències, sinó que es va fent realitat i es viu a través de l’amor manifestat en els gestos de la vida quotidiana. Aquests gestos són signe de la comunió amb Déu i amb els germans. Només gaudirà del cel en la vida eterna qui el tingui ja aquí a la terra, dins del seu cor, i procuri fer de la vida dels altres un reflex d’aquest cel que estem cridats a compartir. La vida humana del Crist ha posat de manifest que Déu és Amor i Veritat que no tenen fi, la raó i el sentit de la nostra vida. Que Crist, vertader Déu i vertader home, regni sempre en nosaltres.