Logo

Escrits del 15/01/2017

Posar la mirada en Jesús i assenyalar la presència de Déu

Amb el seu testimoniatge, el Baptista treu Jesús de l’anonimat i el presenta al món com l’esperat, aquell qui ve a treure el pecat. Joan veu com es compleix el senyal en Jesús i aleshores el proclama “Fill de Déu”. El testimoniatge de Joan és i ha de ser el testimoniatge de tot cristià: confessar Jesús públicament. Ell vol també avui que hi hagi qui el reconegui i el presenti davant del món. Joan el va reconèixer perquè s’havia preparat i havia predicat als altres la conversió a l’Evangeli. El fet que els primers cristians, després de la resurrecció, quan ja no en tenien cap dubte sobre la identitat del seu Senyor, conservessin l’opinió de Joan sobre Crist, ens mostra la importància donada a tot allò que el Baptista pensava sobre la missió de Jesús. A través de les seves paraules, Joan va aconseguir que la gent que l’havia anat a sentir a ell es fixés en Jesús. Joan va tenir el coratge de ser el primer en identificar Jesús com el vencedor del pecat i la valentia de no silenciar el que sabia, només perquè podia massa difícil de creure als oients. Avalat pel Baptista, Jesús va poder començar a manifestar-se entre els homes.

Però l’Evangeli no vol recordar-nos avui únicament el mèrit del Baptista. Pretén, més aviat, cridar la nostra atenció sobre la necessitat del testimoniatge cristià perquè Jesús pugui ser reconegut. D’entre tots els que a ell van acudir, Joan va identificar aquell a qui esperava: el Salvador del món. I en va tenir prou coratge com per dir-ho en públic. Tot afirmant la missió de Jesús, Joan va posar fi a la seva. Assenyalant en Jesús l’Anyell que lleva el pecat, va enviar cap al Crist tots els qui havien anat a veure’l a ell.

Jesús va voler necessitar del Baptista per fer-se conèixer; la presencia de Déu en el món hagués passat desapercebuda i ningú no hauria valorat la seva voluntat de ser proper als homes. Com en temps de Joan, Déu vol necessitar també avui d’homes que en donin testimoniatge. No hi ha dubte que un dels mals de la nostra societat i del nostre cor és l’absència de Déu. On Déu és absent, és fàcil que vulguem fer-nos senyors nosaltres mateixos; allà on Déu no és respectat, és difícil que sigui respectada la llibertat. Però ens hem oblidat que voler fer fora Déu de la nostra existència, no la converteix pas en un paradís. Amagar-nos de Déu, tot negant-nos a respondre davant d’Ell, fou el pecat del primer home i continua essent, dissortadament, l’actitud fonamental de l’home d’avui. I així no aconseguirem sinó fer més penós el treball de les nostres mans, més fràgil la vida i menys paradisíaca nostra existència a la terra.

Ens cal per continuar creient, per seguir sentint la presència de Déu, que hi hagi persones al voltant nostre que ens identifiquin Jesús, que ens el facin descobrir a la nostra vida, que ens el facin proper i creïble, pròxim i familiar. Només així naixeran novament les ganes de seguir-lo i tindrem temps per acompanyar-lo i sentir-nos atesos.

El cristià avui, igual que el Baptista ahir, ha de viure per assenyalar la presència de Déu en el món, per no permetre que sigui ignorat o se l’arraconi, per no deixar que se sigui silenciat o oblidat.

On viu el Mestre

Al Jordà Jesús es manifesta amb una humilitat extraordinària, que recorda la pobresa i la senzillesa del Nen recolzat en el pessebre, i anticipa els sentiments amb els quals, al final dels seus dies a la terra, arribarà a rentar els peus dels seus deixebles i sofrirà la terrible humiliació de la creu. El Fill de Déu, el qui no té pecat, es barreja amb els pecadors, mostra la proximitat de Déu al camí de conversió de l’home. Jesús carrega sobre les seves espatlles el pes de la culpa de tota la humanitat, comença la seva missió posant-se en el nostre lloc, en el lloc dels pecadors, en la perspectiva de la creu. (Benet XVI).

Aquest és el sentit de la festa que celebrem aquest diumenge, el Baptisme del Senyor al riu Jordà. Després d’haver escoltat aquests dies en la litúrgia del Nadal que Déu s’ha manifestat en la nostra carn mortal, l’esdeveniment del baptisme suposa també per tots nosaltres un moment de revelació. Si ens fixem bé, el dia 25 de desembre, el dia 1 de gener i el 6 de gener ens mostren una única realitat impossible d’explicar, superior a qualsevol misteri: Déu s’ha fet home, ha pres la nostra carn mortal. Els escenaris d’aquesta meravella digna d’admirar i de cantar són el poble de Betlem i de Natzaret. En aquests dos llocs hem meditat què suposa la nostra salvació, hem vist el portal i també l’interior del taller de Josep; hem buscat entendre que Crist viu entre nosaltres i com nosaltres, per portar-nos quelcom nou, per mostrar-nos la seva persona i el seu cor ardent, i el mateix Josep, Maria i els pastors ens han acompanyat com a testimonis del misteri del Déu fet home, ells callen, adoren i també treballen, són el nostre companys.

El desert que habita Joan, en canvi, ens recorda a aquests altres llocs en els quals estem sols amb Déu i amb nosaltres mateixos, llocs de silenci que es converteixen en llocs d’una gran llum per a les nostres ànimes, paradoxalment. En el desert, els nostres sants acompanyants es distancien per posar-nos davant Déu, Jesús també va estar sol. Podem portar a la nostra imaginació aquests tres llocs tan bells i importants per a nosaltres: Betlem, Natzaret i el Jordà. Són llocs geogràfics que ens porten un missatge, Déu s’ha fet home, viu entre nosaltres i, avui especialment, ens vol explicar més coses sobre ell, sobre l’Esperit Sant i sobre el Pare a qui Jesús si veu i coneix.

[Déu] va enviar la seva paraula als israelites, anunciant la pau que portaria Jesucrist, el Senyor de tots. Coneixeu el que va succeir al país dels jueus, quan Joan predicava el baptisme, encara que la cosa va començar a Galilea. Em refereixo a Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l’Esperit Sant, que va passar fent el bé i guarint als oprimits pel diable, perquè Déu estava amb ell. (Fets dels Apòstols 10, 36-38).

Així va ser com Pere ho descriu, ell va captar la veritat del Mestre i així va succeir. I per respondre al títol de l’escrit, podem concloure que el Mestre diví és de Natzaret, coneix Galilea i Jerusalem, va arribar fins a Tir (Síria), però viu en Déu, en la Trinitat, per així viure en cadascun de nosaltres, com el qui viu per la força de l’Esperit en les ànimes que se li assemblen.