Logo

Escrits del 26/02/2017

Actituds per viure la Quaresma

El mot “Quaresma” evoca en la ment d’algunes persones una idea de tristesa i ensopiment. Massa immergits com estem tan sovint en un món de soroll i de consum immediat, ens costa valorar el silenci i l’austeritat que ens ajuden a contemplar l’existència humana a la llum de la realitat divina. Educat pels meus pares i mestres en una fe senzilla i confiada, he viscut des d’infant la Quaresma com un temps d’esperança que apunta cap a l’alegria, i sempre m’ha fet il·lusió entrar en aquest temps que trobo molt bonic: la seva situació dins de l’any ens indica que l’hivern va finint per deixar pas a la primavera; la naturalesa, que havia quedat com esmorteïda, comença a cobrar una nova vida; i la celebració del misteri de la fe ens prepara per a celebrar amb intensitat la mort i resurrecció de Jesucrist i, amb elles, també la nostra mateixa mort i resurrecció: mort al pecat i resurrecció a una vida nova que esdevindrà plena quan contemplarem Déu cara a cara en la seva Glòria.

Ja des de mitjans del segle II s’havia començat a consolidar en l’Església la introducció d’uns dies preparatoris i una praxi penitencial prèvia a la Pasqua; aquest fet, paulatinament va anar cristal·litzant, al segle IV, en un període de quaranta dies, considerats a la llum del simbolisme bíblic dels quaranta dies de Jesús viscuts al desert o dels quaranta anys de pelegrinatge del poble d’Israel abans d’entrar a la terra promesa. A l’època antiga, la Quaresma era també el temps per excel·lència per a la reconciliació dels penitents, que tenia lloc el matí del dijous sant, i per a la preparació més intensa al baptisme dels catecúmens, que se celebrava en la nit santa de Pasqua.

Tres són les grans pràctiques que caracteritzen la Quaresma i que cal que configurin la vida cristiana: el dejuni, l’almoina i la pregària. El dejuni i l’almoina són dues pràctiques que estan molt vinculades entre elles: dejunem d’allò que és superflu i, fins i tot, ens arribem a privar de quelcom necessari, per poder-ho compartir amb aquells que han de viure en un dejuni forçat. I no es tracta només d’un dejuni alimentari, també podem dejunar de televisió, de lectures supèrflues, de converses ocioses i fomentar un ús moderat de les noves tecnologies. Les dues pràctiques del dejuni i l’almoina cobren el seu sentit més real i profund si estan amarades per l’oració, en la qual descobrim cada dia més la necessitat de relació amb el Pare, l’adoració i la intercessió per mitjà de Jesucrist davant les necessitats de tots els homes i dones del món.

Ets temple de Déu, no ho desaprofitis

No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant: i aquest temple sou vosaltres. (1 Co 3, 16).

El missatge central que ens transmet Crist en l’evangeli és la possibilitat de la perfecció, o amb unes altres paraules, l’existència d’un camí de justificació davant Déu per a l’home.

El Déu fet home ha recorregut aquest camí, i l’exemple que ens vol donar és el de l’amor al Pare. Podem estimar al Pare de la mateixa manera que Ell ens estima. Però abans de començar a recórrer aquest camí tornem a la pregunta que ens fa sant Pau: sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu ens habita?

El primer pas del camí ha de ser la resposta a aquesta pregunta, és a dir, redescobrir de nou la presència de Déu en nosaltres com si es tractés d’un temple. La resposta a la pregunta és sí, i si de debò creiem en la paciència que té l’Esperit Sant en nosaltres, llavors podrem posar-nos en camí per retornar-li a Déu el seu amor infinit per nosaltres, quelcom impossible que Jesús ha fet possible per a cadascun de nosaltres.

Tots sabem que existeix un Déu que ens estima, que ens ha creat. Podem acudir a ell i demanar-li: «Pare meu, ajuda’m. Desitjo ser santa, desitjo ser bona, desitjo estimar. La santedat no és un luxe per a uns pocs, ni està restringida només a algunes persones. Està feta per a tu, per a mi i per a tots. És un senzill deure, perquè si aprenem a estimar, aprenem a ser sants. El primer pas per ser sant, és desitjar-ho. Jesús vol que siguem tan sants com el seu Pare. La santedat consisteix a fer la voluntat de Déu amb alegria. Les paraules «desitjo ser sant» signifiquen: vull despullar-me de tot el que no sigui Déu; vull despullar-me i buidar el meu cor de coses materials. Vull renunciar a la meva voluntat, a les meves inclinacions, als meus capritxos, a la meva inconstància i ser un esclau generós de la voluntat de Déu. Amb una total voluntat estimaré Déu, optaré per Ell, correré cap a Ell, arribaré a Ell i El posseiré. Però tot depèn de les paraules, «Vull» o «No vull». He posat tota la meva energia en la paraula «Vull». (Mare Teresa de Calcuta).

Podríem posar un exemple per il·lustrar tot això. L’exemple viu i permanent d’això són els sants. Ells han passat per moments de dures proves i contrarietats, però sempre han sabut ser prou humils i forts per estar en el seu lloc i evitar el plor o la queixa.

La Mare Teresa s’endinsava en les barraques més perilloses, molts cristians perseguits d’Orient perdonen avui als seus perseguidors i botxins, i moltes vegades la tensió de l’amor és tan forta que alguns dels culpables no ho poden acceptar i rebutgen el perdó com un impossible.

Podem resumir-ho tot en una frase: aquí estic Senyor. Això és quelcom que podem dir i fer nosaltres, i després d’aquestes tres paraules la súplica és: per fer la teva voluntat. Si ens posem a tir, el Senyor farà la resta i serem capaços d’estimar, perdonar i ser perfectes.