Logo

Escrits del 11/02/2017

El relativisme moral i el pensament políticament correcte

relativismo

Avui molts es presenten com la llum del món. No són pas pocs els qui pretenen autodonar-se aquesta condició de sal i llum de la humanitat. Polítics amb vocació de salvadors, científics amb complex de creadors, metges amb pretensions de ser amos i senyors de la vida i de la mort, pensadors que es creuen coneixedors de tots els misteris de l’ésser humà, teòlegs i homes d’Església que se senten posseïdors de Déu…, tots pretenen saber la veritat sobre l’humà i el diví i, per això, es creuen capacitats per il·luminar la resta de la humanitat.

El nostre món està il·luminat per la conveniència personal. Tot el que em convé és bo, el que no em convé és dolent; i aquest principi es converteix en un dels màxims criteris de discerniment: la pròpia conveniència, el propi interès, allò que a mi em va bé. El meu ego, en definitiva, per sobre de tot i de tots. I, encara, elevat al nivell de categoria, de valor fonamental. Naturalment, des d’aquesta perspectiva, tot és permès, tot es bo si em convé i m’agrada; aquest és el criteri de discerniment, això és el que hom invoca a l’hora d’escollir, de valorar i de prendre decisions.

El nostre món també està il·luminat per l’exigència dels drets. Parlar dels deures no és convenient, però sí dels drets i només d’ells. Hi ha dret a la vaga, però no hi ha un deure de serveis mínims, o de respectar a qui no vulgui fer vaga. Hi ha dret d’usar lliurement el propi cos, però el deure de ser responsable amb les conseqüències que això pugui comportar no existeix; els resultats “inconvenients” simplement s’eliminen. Hi ha dret a la llibertat d’expressió, però no hi ha deure a respectar el proïsme i a no ofendre. Hi ha dret d’exercir lliurement les tasques informatives, però no hi ha deure de fer-ho responsablement.

I també il·lumina el nostre món el suposat valor moral d’allò que és majoritari. Si la majoria ho fa, és bo; si la majoria ho diu, és així. Si la massa accepta tal cosa és que tal cosa necessita. Si els polítics consensuen quelcom, és que això és bo. Si tothom pensa així, aquest és el pensament adient. Si la majoria ho refusa, és dolent. Si ningú no ho vol, aleshores és refusable. Pensem, però, ¡què n’és de fàcil de manipular l’opinió pública! Les conseqüències que podem treure d’aquest perill de manipulació són per fer-nos venir més d’un malson. Segons el pensament políticament correcte, no hi ha res que sigui definitivament bo o dolent, sinó que tot depèn del sentiment de la majoria o, el que és el mateix, de la moda, d’allò que es porti i, en el fons, d’allò que alguns manipuladors espavilats vulguin que estigui de moda, que es porti i que sigui l’opinió de la majoria.

No és l’economia, es la virtut

saldelmundo

Per què el Senyor Jesús ha anomenat els seus deixebles “la sal de la terra”? (…). Com sabeu, l’afirmació de Jesús s’insereix en el sermó de la muntanya, la lectura de la qual va començar el diumenge passat amb el text de les vuit benaurances: Jesús, envoltat d’una gran munió, està ensenyant als seus deixebles (cf. Mt 5, 1), i precisa-ment a ells, com d’improvís, els hi diu no que “han de ser”, sinó que “són” la sal de la terra. En una paraula, es diria que Ell, sense excloure òbviament el concepte de deure, designa una condició normal i estable del discipulat: no s’és veritable deixeble seu, si no s’és sal de la terra. D’altra banda, resulta fàcil la interpretació de la imatge: la sal és la substància que s’usa per donar sabor als menjars i per preservar-les, a més, de la corrupció. El deixeble de Crist, doncs, és sal en la mesura en què ofereix realment als altres homes, més encara, a tota la societat humana, quelcom que serveixi com un saludable ferment moral, alguna cosa que doni sabor i que tonifiqui. (…) Aquest fermento només pot ser la virtut. (Benet XVI).

Les paraules de Jesús en l’evangeli d’aquest diumenge bé les podem concentrar en aquesta paraula: virtut. Les virtuts són hàbits bons que Déu infon en la nostra ànima (si són sobrenaturals) i que es podrien comparar a un múscul, però espiritual. Si no exercitem els músculs i articulacions que Déu ha posat en nosaltres per perseguir el bé i la veritat, llavors fàcilment caiem en els vicis, perdem de vista Déu, summe bé, i ens anem fent nosaltres mateixos jutges benèvols de la nostra impotència i fracàs.

Les virtuts són l’explicació de la vida cristiana; no les naturals, que s’aconsegueixen amb les forces pròpies de l’home, sinó les sobrenaturals, que Déu infon directament en les nostres ànimes. Avui dia són freqüents les comparacions en els mitjans de comunicació de l’Església amb, exclusivament, les seves obres assistencials. Fins i tot alguns, volent defensar a l’Església avui, només esgrimeixen motius quantitatius en el que a l’assistència humanitària es refereix.

L’Església com a cos místic de Crist que viu en nosaltres, els seus membres, s’entén i s’expressa només per les seves virtuts, per les forces que Déu ha posat en els nostres cors i que requereixen en nosaltres la repetició de la pràctica (hàbit). No podem ser llum del món ni sal de la terra sense Fe, Esperança i Caritat. No són mèrit nostre, sinó de Crist que ens mostra el rostre del Pare (Fe), que ens promet una salvació íntimament unida al sacrifici (Esperança) i que ens permet imitar l’amor del seu Cor (Caritat/Amor).

Aquest és l’esquelet de la comunitat dels deixebles del Crist, l’Església, i com diu el papa Benet, no hem de ser-ho (missatge del món / moralina), sinó que ja ho som en acte. Mostrem al món la llum de Déu amb les nostres obres i amb molta esperança teologal: així ho expressa la Mare Teresa de Calcuta.

Cadascun de nosaltres som un instrument pobre. Si observes la composició d’un aparell elèctric, trobaràs un assemblatge de fils grans i petits, nous i gastats, cars i barats. Si el corrent elèctric no passa a través de tot això, no hi haurà llum. Aquests fils som tu i jo. Déu és el corrent. Tenim poder per deixar passar el corrent a través de nosaltres, deixar-nos utilitzar per Déu, deixar que es produeixi llum al món o bé refusar ser instruments i deixar que les tenebres s’estenguin.