Logo

Escrits del 25/03/2017

Donar a la confessió l’importància que es mereix

guiaparalaconfesionindividual

Avui dia passa que en el cor de molts catòlics hi hagi més preocupació pel futbol, la marxa de la borsa, els accidents de tràfic, les obres que creen desordre en la circulació de les ciutats, la mort d’un famós actor de cine o d’un il·lustre representant del món de la cultura, i molts altres temes… que per la confessió. Cine, futbol, economia, tràfic, obres públiques: són arguments que toquen la nostra vida, que interessen a uns més i a d’altres menys, que fins i tot demanen una reflexió seriosa a la llum dels principis morals. Però, per al cristià, un tema decisiu del qual depèn la vida eterna de milers i milers de persones és el de la confessió.

El sagrament de la penitència, o confessió, és una trobada personal que permet a Déu vessar la seva misericòrdia en el cor penedit. Es tracta, per tant, de la medecina més profunda, més completa i més necessària per a tot ésser humà que ha estat ferit per la desgràcia del pecat. Precisament per això, la confessió ha d’ocupar un lloc molt important en la reflexió dels batejats. ¿Valorem prou aquest sagrament?, ¿reconeixem que ve del Crist?, ¿apreciem la doctrina de l’Església sobre la confessió?, ¿coneixem les seves etapes, els actes que corresponen al penitent, la tasca que ha de realitzar el sacerdot confessor? Sant Joan Maria Vianney sabia molt bé, després de milers i milers de confessions, el que succeïa en aquest magnífic sagrament, i per això va poder dir: «No és el pecador qui torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va buscant el pecador i el fa tornar cap a Ell».

Cal superar la crisi que ha portat en molts llocs a l’abandó d’aquest sagrament important, i això demana que els sacerdots «es dediquin generosament a escoltar les confessions sagramentals; que guiïn el ramat amb valentia, perquè no s’acomodi a la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,2), sinó que també sàpiga prendre decisions contracorrent, tot evitant actituds acomodatícies o concessions» (Benet XVI, 11 de març de 2010).

Avui, milers de persones es presentaran davant el tribunal de Déu. ¿Quina millor manera de preparar-se per al trobament amb un Déu que és Amor que fer-ho a través d’una bona confessió? També avui, milers de persones sucumbiran al mal; deixaran que l’avarícia, la supèrbia o la peresa els deixi cecs; actuaran des d’odis o enveges molt profundes; acolliran les carícies enganyoses de les passions de la carn o de la gola desenfrenada. ¿Quin remei millor per esborrar el pecat en la nostra vida i per reprendre la lluita cristiana cap el bé que una confessió sincera, concreta, valenta i plena d’esperança en la misericòrdia divina?

Si els catòlics donem de debò a la nostra fe el lloc que es mereix en la nostra vida, deixarem de costat gustos, passatemps o fins i tot algunes ocupacions sanes i bones, per trobar aquest moment irrenunciable que ens porta al trobament amb Algú que ens espera i estima. Déu perdona, si li ho demanem amb la humilitat d’un pecador penedit (cf. Lc 18,13). En la simplicitat d’una cita senzilla i envoltada pel misteri de la gràcia, un sacerdot dirà aleshores unes paraules que tenen el poder que només Déu li ha donat: «Els teus pecats són perdonats, ves-te’n en pau».

L’esperança del diagnòstic

sanjose

Celebrem ja el tercer diumenge de Quaresma, en el qual Crist se’ns revela com l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Crist és l’aigua que apaga la nostra set i és el que posa la deu d’aquesta aigua en nosaltres. Però tal com ens ho narra el passatge de l’evangeli, Jesús s’ha de trobar amb una dona assedegada, que és la samaritana, perquè, aprofitant l’oportunitat, Ell es pugui revelar com l’aigua neta i pura que no trobarem en cap altre pou.

Jesús es fa el trobadís i li demana primer beure a la dona, sabent que li donarà una aigua picada i insalubre, però Crist vol que ella se n’adoni. Veiem així com Crist en ocasions ha de beure de l’aigua que li donem perquè pel dany que li causem ens assabentem de les nostres malalties.

Jesús li diu: «Ves-hi, crida al teu marit i torna». La dona li contesta: «No tinc marit». Jesús li diu: «Tens raó, que no tens marit: has tingut ja cinc, i el d’ara no és el teu marit. En això has dit la veritat». La dona li diu: Senyor, veig que tu ets un profeta. (Jn 4, 16-19).

Nosaltres també tenim avui una gran sequera que ens va consumint per dins, i que ens allunya de la salvació que és l’aigua viva. El pitjor és no voler adonar-se dels símptomes. El fingiment voluntari és una cosa que ens degrada com a éssers humans. En aquestes últimes setmanes ha sortit a la palestra un debat que estava fins avui actiu però no en erupció. Em refereixo als arguments en els quals es ve acusant d’odi, discriminació, ofensa i intolerància, als qui posem l’accent en la biologia i no en el sentiment de cadascun, respecte al suposat dret d’elecció del gènere desitjat o del sexe. Paraules per cert (odi, discriminació…) cada vegada amb menys significat.

Podem fingir que no passa res perquè podríem combregar amb una altra roda de molí més, però l’oportunitat que ens dóna l’aparador dels mitjans seria bo aprofitar-la i recordar, no la ideologia, sinó la visió que de l’home i la dona té Déu, i volem tenir també nosaltres amb tots: la veritat, però sempre amb amor.

L’home i la dona estan fets “l’un per l’altre”: no que Déu els hagi fet “a mig fer” i “incomplets”; els ha creat per a una comunió de persones, en la qual cadascun pot ser “ajuda” per l’altre perquè són alhora iguals en quant a persones (“os dels meus ossos…”) i complementaris com masculí i femení. En el matrimoni, Déu els uneix de manera que, formant “una sola carn” (Gn 2,24), puguin transmetre la vida humana: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1,28). (Catecisme de l’Església Catòlica, punt 372).

Sembla que en aquest nou mil·lenni l’home modern, a gran escala i a petita escala, vol fer desaparèixer dos elements indispensables de la vida humana: la procreació i l’instint de supervivència. Com? Amb dos lemes molt coneguts: no tinguis fills, descobreix el teu gènere (pots haver-hi fins a vint-i-tres diferents) i, no a la violència, fins i tot no a la legítima defensa.

El món boig que ens governa sembla que ha abandonat fins el que diu la ciència i la biologia (la naturalesa s’equivoca i cal assignar-te un altre sexe), i ja només ens governa el gust, la sensació o l’opinió. Senyor dóna’ns de la teva aigua viva, Patriarca Sant Josep prega per nosaltres.