Logo

Escrits del 11/03/2017

L’amor als enemics

Jesucrist ens ha ensenyat que l’amor al proïsme s’ha d’estendre també als enemics; per estimar-los, he de saber qui són. Provaré d’enumerar algunes categories.

1) El diferent. No té els meus gustos ni les meves idees, no comparteix el meu punt de vista ni els meus esquemes. Amb ell no sembla possible ni un petit enteniment. No ens podem suportar –sense que hi hagi cap mala voluntat–. Entre nosaltres hi ha incompatibilitat de caràcters, de mentalitat i de temperament. La nostra proximitat és font d’incomprensions i sofriments continuats.

2) L’adversari. Sempre està en contra meva i té una postura hostil de desafiament. En qualsevol discussió sempre em rebat. Em critica tossudament tot el que faig i tot el que proposo. La seva tasca és contradir les meves idees i iniciatives. No em perdona res, no em deixa passar ni una, és un mur d’hostilitat.

3) El pesat. Té el poder d’irritar-me fins a l’exasperació. Es diverteix fent-me perdre el temps, es fica pel mig en els moments més inoportuns i pels motius més banals. Pedant, insuportable, xafarder, curiós, indiscret. M’obliga a sentir tabarres interminables i confuses. M’envesteix amb una torrentera de xerrameca per explicar-me una bestiesa que em sé de memòria. M’explica les seves minúscules penes que dramatitza fins a fer-les tragèdies de proporcions còsmiques. No té cap mena de respecte pel meu temps, les meves obligacions i el meu cansament. És més, troba gust en tenir-me presoner en la seva teranyina de ximpleries.

4) L’astut. És deslleial, especialista en bromes pesades, de doble joc per vocació. M’arrenca una confidència per anar-la a vendre immediatament a qui en té interès. Per davant, em fa cara d’afable, benèvol, cordial i somrient, però després per darrera em clava una punyalada. Em diu una cosa, pensa una altra i fa una tercera. A davant em lloa exageradament; però després, quan no hi sóc, em destrueix amb una crítica despietada. És el clàssic individu de qui hom no es pot fiar. Llença la pedra i amaga la mà.

5) El perseguidor. Em fa mal intencionadament, amb la calúmnia, lamaledicència, la insinuació molesta i la gelosiadesenfrenada. Gaudeixhumiliant-me i no em deixa tranquilamb la seva malignitat.

Després d’haver-los catalogat, ¿com m’hi he de comportar? La primera cosa que cal és reconèixer-los lúcidament i honrada. Només si marco el camp enemic, assenyalaré també el camp de la meva estimació. L’amor cristià s’ha d’internar també fins al territori enemic, no pot pas quedar-se aturat en el “pròxim”. A més, cal no acceptar aquesta situació d’enemistat com a definitiva i immutable, sinó que cal comprometre’s a remoure-la, i encarar-la cap a una altra direcció. Per això estic disposat a qualsevol sacrifici per part meva per girar-la i transformar-la en una situació d’amor i d’amistat. I si en alguna circumstància em sento atrapat per un sentiment de desànim, perquè l’empresa em sembla desesperada, llavors miro la creu i m’adono que a través de la creu del Crist ha entrat al món una possibilitat infinita de reconciliació. També el meu enemic és un d’aquells pels quals el Crist ha donat la seva vida. Vora la creu, l’enemic és un germà de sang, la sang del Crist.

Auditoria espiritual

En aquell temps, Jesús va ser portat al desert per l’Esperit per ser temptat pel diable. I després de dejunar quaranta dies amb les seves quaranta nits, per fi va sentir gana. El temptador se li va acostar i li va dir: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es converteixin en pans». Però ell li va contestar: Està escrit: “No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 1-3).

Aquest primer diumenge de Quaresma ens recorda dues coses molt importants per al nostre particular camí penitencial, i que són: l’impuls de l’Esperit Sant i les temptacions del dimoni. Nosaltres també estem en aquest particular lloc teològic, entre la força de l’Esperit que ens convida a pregar més d’una banda, i el profit d’enfrontar-nos al Maligne i les seves temptacions, per l’altre, per saber ben què és el que ens alimenta, la Paraula de Déu visqui que és Crist.

Aquí una clara explicació:

“L’evangeli d’aquest dia, en indicar-nos que Jesucrist es va retirar al desert, no diu que fora per fugir la companyia dels homes ni per pregar; sinó a fi de ser temptat. I això, per donar-nos a entendre que el primer pas de qui pretén consagrar-se a Déu ha de ser deixar el món, amb la finalitat de disposar-se a lluitar contra el món mateix i contra els altres enemics de la nostra salvació. En el retir, diu sant Ambrós, és on precisament ha de comptar un amb ser temptat i exposat a moltes proves. El mateix us adverteix el Savi en afirmar que quants s’allisten en el servei de Déu han de preparar-se per a la temptació. Aquesta els resulta, efectivament, molt profitosa; doncs es converteix en un dels millors mitjans que puguin emprar per veure’s enterament lliures, tant del pecat com de la inclinació a pecar. Heu cregut sempre que, per donar-vos totalment a Déu, heu de disposar-vos a ser temptats? No us causa sorpresa el que de vegades us assetgi la temptació? En endavant, viviu sempre preparats per a ella; de manera que pugueu treure tot el fruit que amb la temptació intenta Déu produir en vosaltres.” (Sant Joan Baptista de la Salle).

Avui se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que busca la voluntat de Déu en mig dels secarrals de la vida. Desgraciadament hem de constatar que ara com ara, com a catòlics, no comptem amb cap representació als nostres parlaments ni institucions, ningú ens representa, és més, alguns catòlics coherents estan gairebé a les portes dels presidis.

Tots s’han posicionat clarament, i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària de la Llei Natural i, d’altra banda, l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fiar-nos del Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es converteixin en pans però no els interessa gens ni mica Crist, aquell que pot sadollar la nostra gana i alimentar-nos amb l’eternitat.