Logo

Escrits de Advent

Santa Maria de l’Esperança

esperanza

Advent és temps d’esperança. Enmig del nostre món convuls, els cristians esperem l’arribada del Salvador i creiem que l’Evangeli que Ell va anunciar és el que dóna ple sentit a la història i a la vida humana; per aquestes i altres raons, els deixebles del Crist som portadors de l’esperança que il·lumina el món. I ningú com la Benaurada Verge Maria ha viscut amb més intensitat l’esperança de l’Advent.

Des del moment que l’àngel li va anunciar el naixement del Fill de Déu a les seves entranyes, Maria va viure un Advent personal de nou mesos emmarcat en la llarga expectació que vivia el poble d’Israel des de feia uns segles. El dia 17 de desembre marca un punt d’inflexió en el ritme de l’Advent: els primers dies, la litúrgia i l’espiritualitat ens ajuden a centrar l’atenció en la vinguda definitiva del Senyor, quan vindrà gloriós per posar fi i judicar la història; a partir del 17 de desembre, fins a la vigília de Nadal, l’atenció se centra en el naixement històric de Jesucrist a Betlem, en la nostra condició humana; es tracta, per tant, d’una preparació immediata al Nadal. En arribar aquestes dates, m’agrada llegir i meditar els episodis de l’Evangeli que fan referència a l’anunci de la vinguda del Messies, i que proposo a la vostra consideració:

Mateu 1,1-17. La genealogia de Jesús.

Mateu 1,18-25. L’anunci a Josep.

Lluc 1,5-25. L’anunci del naixement de Joan Baptista a Zacaries.

Lluc 1,26-38. L’anunci del naixement de Jesús a Maria.

Lluc 1,39-45. La visitació de Maria a Elisabet.

Lluc 1,46-56. El Cant de Maria, conegut com a “Magnificat”.

Lluc 1,57-66. El naixement i la circumcisió de Joan Baptista.

Lluc 1,67-79. El Cant de Zacaries, conegut com a “Benedictus”.

Podem llegir també les profecies de l’Antic Testament referents al naixement i la vinguda del Salvador, especialment les que apareixen al llibre del profeta Isaïes:

Isaïes 7,10-17. La profecia de l’Emmanuel.

Isaïes 11,1-10. La profecia del descendent de David.

Igualment són plenes d’unció i útils per a la nostra pregària la meditació de les antífones del Càntic de Maria que l’Església canta en les Vespres d’aquests dies i que ens parlen de l’expectació de la Santíssima Verge davant la proximitat del naixement de Crist. Són conegudes com “les antífones de la O”, perquè totes comencen per aquesta lletra, indicant l’exclamació de Maria en la proximitat del part; d’aquí prové l’expressió popular de “Maria de la O”. Per a la vostra utilitat us les transcric tot seguit, desitjant-vos una bona i santa preparació per al Nadal:

Dia 17: Oh Saviesa de l’Altíssim, que abasteu totes les coses i les disposeu vigorosament i amb bondat, veniu a ensenyar-nos el camí de la prudència.

Dia 18: Oh Senyor, cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí, veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç.

Dia 19: Oh rebrot de Jesè, que us alceu com a bandera dels pobles, davant vostre els reis emmudiran i les nacions pregaran; veniu a alliberar-nos, no trigueu més.

Dia 20: Oh clau de David i ceptre de la casa d’Israel: si obriu, ningú no tancarà; si tanqueu, ningú no pot obrir; veniu, traieu de la presó els encadenats que viuen a la fosca i a les ombres de la mort.

Dia 21: Oh Orient, esplendor de la llum eterna i sol de justícia, veniu, il·lumineu els qui viuen a la fosca, al país tenebrós.

Dia 22: Oh Rei i Desitjat de les nacions, pedra angular que de dos pobles n’heu fet un, veniu a salvar l’home que vàreu formar del fang.

Dia 23: Oh Emmanuel, rei i legislador nostre, esperança i salvació de les nacions, veniu a salvar-nos, Senyor, Déu nostre.

Avui no es fia, demà sí

CarlosDeFoucauld

S’obriran els ulls dels cecs, es destaparan les oïdes dels sords, llavors el tolit saltarà com un cérvol i la llengua dels muts cridarà de goig (Is 35, 5-6).

Podem sentir la temptació de buscar al nostre voltant els cecs, els sords, els muts… Més difícil és descobrir, i sentir interiorment, que els veritables cecs, sords, coixos i muts som nosaltres mateixos. Per això se’ns dóna aquesta bella notícia: Déu ve a visitar-nos i ens farà gustar la seva entrada en la nostra història, per obrir-nos a la plenitud de la vida en el regne. Les «motxilles» de la nostra vida estan plenes de moltes coses que ens impedeixen esperar vigilants aquesta visita. Som poc capaços de convertir-nos a l’essencial. Joan el Baptista, en canvi, amb energia, ens assenyala l’essencial, ens porta a l’essencial, ens obre a l’essencial. Quantes coses inútils omplen la nostra vida i sovint acaben per causar-nos dany, són nocives, pesades, ens pertorben!… Quantes coses inútils a les nostres famílies! L’essencial ens porta a posar ordre en la nostra vida. És una disciplina que ens educa i que ens forma, no per omplir-nos de coses, no per desbordar-nos amb necessitats sense sentit, no per multiplicar els nostres ídols, sinó per fer lloc a Déu i als germans.” (Congregació per al Clergat).

La Paraula de Déu que arriba a les nostres oïdes i que ens porta ja la imatge i la infància de Jesús ens convida a descobrir l’essencial de les nostres vides per poder així ser alliberats del pes que llastra la nostra vida espiritual. I tot aquest camí suposa una gran alegria, l’alegria dels que creuen que per a Déu res és impossible, aquesta és l’alegria dels valents. Aquesta ha estat l’experiència dels sants: s’explica que Pere abandonava la ciutat de Roma quan Crist se li va aparèixer i l’antic pescador li va dir al Mestre, quo vadis Dómine. Jesús entrava a la ciutat de la qual Pere estava fugint, per així compensar el crucial testimoniatge que el primer dels apòstols havia de donar a la capital del món. Pere, aprofita l’oportunitat i torna al circ on tot serà consumat, porta la marca d’una nova traïció a la seva pell, però la misericòrdia ha tocat la seva porta i la seva valentia i humilitat li han permès creuar el llindar de la santedat, la veritable alegria; això és el sacrifici, l’amor que fa mal.

Quelcom semblat li va passar al beat Carles de Foucauld; ell era un gran soldat al servei de la França, un home indiferent davant Déu, cercador d’aventures i de glòria. Fins que un bon dia la seva neboda petita, una nena, li va preguntar, després d’escoltar totes aquestes històries del seu oncle sobre el que feia per França, què havia fet pel Crist. En aquest moment Carles es va enfonsar i va començar un canvi interior en ell, va veure que li havia fallat a l’amic tan estimat, Jesús. Nosaltres també portem la marca de la traïció al cor del Senyor gravada a la nostra pell, el mirall de l’oració ens ho recorda cada dia. Podem fer dues coses, utilitzar el concebuda parany: avui no, demà, o en canvi, redescobrir la veritable alegria de saber que no és mèrit nostre, que ha estat de rebot que hem optat per la Creu. Això és possible, per això estem alegres, Déu ens ha posat en safata la salvació: diguem, sí.