Logo

Escrits de Agraiment

El temps, un do de Déu

relojDali

«Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills» (Gàlates 4,4-5).

El temps de Nadal és temps de regals. Ens fa il·lusió rebre obsequis que ens fan veure que hi ha qui pensa en nosaltres. Poc o molt, els regals nadalencs ens han de fer pensar en allò que la humanitat pot i ha d’oferir a Déu: el reconeixement del seu poder i la seva autoritat, simbolitzat en l’or ofert pels mags a Jesús, perquè és Rei; l’adoració, el culte i el reconeixement de la seva santedat, simbolitzat en l’encens, el qual ens indica la divinitat de Jesucrist; i la gratitud pel seu amor i el seu sacrifici fins a donar la vida, simbolitzada en la mirra, espècie aromàtica que a l’antiguitat es feia servir per embalsamar els cossos dels difunts.
Ara bé, hi ha un regal molt més gran que Déu ha fet a la humanitat: el seu Fill fet home, constituït Senyor de cel i terra, que s’ha fet el nostre Salvador. La seva vinguda al món ha marcat l’arribada de la plenitud del temps. I precisament per això, el temps és un do diví que nosaltres tenim la responsabilitat d’omplir-ho amb el millor contingut de la nostra vida. En encetar un nou any és bo de pensar en el regal que Déu ens fa d’un temps nou, un obsequi immerescut per part nostra. Pensem per uns moments en les persones que encara ens acompanyaven l’any passat i que no han arribat a creuar el llindar del nou any… Ja no hi són de manera visible entre nosaltres, però tenim l’esperança que viuen en i amb Aquell que és la Vida i que d’una altra manera hi són presents. Tanmateix, ¿per què elles no han creuat el llindar i nosaltres sí?, ¿hem fet potser alguna cosa que ens hagi fet mereixedors de traspassar la porta del nou any? No, no ha estat mèrit nostre; nosaltres no som pas amos del temps i el fet que haguem arribat fins al dia d’avui forma part del designi de Déu, el qual no sempre comprenem des de la nostra perspectiva limitada.
Però ja que és quelcom immerescut, el que sí comprenem és que el temps que el Senyor posa a les nostres mans és un regal que no podem desaprofitar i que l’hem de fer servir per obrar el bé i col·laborar en la construcció i manifestació del seu Regne aquí al nostre món, tot comprenent que les peticions del Parenostre «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci´s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» són quelcom més que simples frases retòriques.
Hi ha molts que diuen no tenir temps, sempre els veiem apressats i neguitosos; però de temps, Déu ens en dóna tot el que necessitem. De vegades voldríem que el dia tingués quaranta-vuit hores en comptes de vint-i-quatre, però, ¿què en faríem? Segurament encara ens assemblaria que el temps és curt. ¿No és millor agrair a Déu el temps que ens dóna i ser conscients que aquest i no més és el temps necessari i que en tenim prou? Si no tenim temps, ¿no serà de vegades perquè el perdem o el gastem en coses supèrflues i innecessàries i en canvi deixem de fer allò que és verament important i necessari?
En començar un nou any, pensa que el temps és a les teves mans i que la manera com el faràs servir serà per a tu la clau que t’obrirà la porta de l’eternitat.

Adam, on ets?

10_Leprosos_Samaritano

Fes memòria de Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts, nascut del llinatge de David. (2 Ti 2, 8).

La invitació de l’apòstol al seu deixeble Timoteu ens interpel·la també a nosaltres avui: fer memòria, recordar, pensar en Jesús, que ha ressuscitat, però que també ha nascut de María, del llinatge del rei David. Moltes vegades no fem l’esforç de recordar les coses que ens han succeït; de vegades se’ns obliden sense més, i unes altres les considerem com quelcom que hem d’oblidar ja que ens causen estranyesa o vergonya: per exemple els nostres fracassos, o les nostres frases desafortunades. El papa Francesc ens ha recordat en més d’una ocasió que la Misericòrdia de Déu només es pot entendre fent memòria de tot el que hem fet i del que ens ha succeït, doncs només així veurem com Déu és capaç de perdonar-ho tot i de treure béns dels nostres mals. Fer memòria dels nostres actes i també de Jesucrist (l’amic que mai falla) és la clau per entendre la misericòrdia divina.

És doctrina segura, Crist roman sempre fidel, i si perseverem amb Ell, regnarem amb Ell. Per experimentar aquesta seguretat de la qual ens parla sant Pau necessitem poder dir com ell:

Aquest ha estat el meu Evangeli, pel qual sofreixo fins a portar cadenes, com un malfactor; però la paraula de Déu no està encadenada. (2 Tu 2, 9-10).

Per poder reconèixer la seguretat d’aquesta doctrina, necessitem poder dir que l’Evangeli de Crist és també el nostre; necessitem la confiança plena en l’amistat amb Crist. Fer memòria de Jesús, i experimentar en les nostres vides la fidelitat de l’Amic.

Anant a l’Evangeli d’aquest diumenge veiem com l’acció de gràcies a Déu és alguna cosa molt valuosa, i alguna cosa que Crist espera de nosaltres. Per a sant Agustí la lepra és la mescla desordenada de veritats i errors en el discurs i en cor de l’home. Què gran actualitat té aquest mal que descriu Agustí: molts dels nostres errors són mitges veritats, o són errors afirmats al mateix temps que els seus oposats veritables, per així anar amb el món. Què podem fer? Cridar a Crist des de lluny, reconeixent-lo com a Mestre dels homes i acostar-nos amb humilitat i agraïment.

No hi ha gens dolent a demanar amb insistència, però el que fa que Déu no ens escolti és que s’adona que ens falta agraïment. Al cap i a la fi és potser un acte de la seva clemència el no donar als ingrats el que demanen, perquè no siguin jutjats amb més rigor a causa de la seva ingratitud… És doncs a causa de la seva misericòrdia que Déu, de vegades, reté la seva misericòrdia… Podeu ben veure com tots els que són guarits de la lepra del món, vull dir de desordres evidents, no s’aprofiten de la seva curació. En efecte, molts estan secretament afectats d’una úlcera pitjor que la lepra, tant més perillosa perquè és més interior. És per aquesta raó que el Salvador del món pregunta on estan els altres nou leprosos, perquè els pecadors s’allunyen de la salvació. Per això Déu va preguntar al primer home després del seu pecat: «On estàs?» (Gn 3,9). (Sant Bernat).