Logo

Amb Jesús s’aprèn a relativitzar

Moltes vegades ens desesperem per la quantitat de problemes que hem d’afrontar diàriament: al treball, a casa i en qualsevol altre indret. Sembla que anem de problema en problema. No hem acabat de sortir-ne d’un quan ja n’apareix un altre. En aquests moments solem dir:

Com seria de feliç si no tingués tants problemes!

No obstant això, aquest és un platejament errat.

Mentre visquem, la vida ens presentarà inevitablement problemes per resoldre, i el fet de ser feliç no està relacionat amb l’existència o no de problemes sinó amb la manera com els enfrontes.

Pensa una mica que és una sitació problemàtica. Hom diu que té un problema quan quelcom no es porta a terme de la manera que ens agradaria: no guanyem el que ens agradaria, els fills no fan bondat com ens agradaria, o simplement el trànsit automovilístic no avança tan lleuger com ens agradaria.

Seria possible que tot succeís de la manera que a tu et convé? És una obvietat que no, encara que només fós per la simple raó que el que és beneficiari per una persona, no ho és per una altra.

Hem vist que els problemes són una part ineludible de la vida. Però no hem de veure-ho com un mal sense remei, sinó com una oportunitat per a superar-nos. Cada problema és una oportunitat per a exercitar el teu seny, que és la manera de créixer. Llavors és quan cal adonar-se del següent:

És què potser es pot deixar de pensar en el bé encara que hi hagi problemes?
O en les coses belles que existeixen en aquesta terra?
O què potser podem obviar el cant dels ocells, que un a un, tan diferents, canten a l’Ésser Suprem?
O què potser podran el meus ulls no veure allò que és a la vista de tots, aquesta forma de fer les coses, de tractar individualment amb cada persona, d’enviar un missatge diferent per cada situació, o de mostrar aquest amor que no puc comprendre?
Seré per ventura un cec si no miro la teva misericòrdia Senyor?
Gràcies Déu per no tenir una bena als meus ulls. Cau la nit i amb ella la penombra, i entremig de les ombres en la meva ment s’enlluerna un nou clarejar.

El pensament és curt davant el teu infinit camí, s’esvaeix i jo esbrino entre totes les coses que només Tu ets el meu destí. Què potser era jo especial perquè morissis per mi?

No tenia valor però el teu em va fer valer, sóc especial ara pel teu sacrifici en la creu, solsament aquesta obra d’amor em va fer veure la llum. Per ventura deixaré d’agrair-te tot el que has fet i fas per mi? No pas mai, mai de la vida. L’única cosa que se és que solsament el teu amor és el que m’empeny a caminar entre arçs i cards, a veure el que no es pot veure i confiar en el que encara no hi és.

Què potser deixaré mai d’estimar-te Déu meu? No pas mai, mai de la vida. Perquè em vas ensenyar que per damunt de tot hi ha el teu amor per mi i el meu amor per tu expressat en el proïsme. I el demés és relatiu.