Logo

Escrits de Amor

Hem cregut en Ell

madre-teresa-de-calcuta

Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).

Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell». Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).

La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.

Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).

Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.

Cal creure en Déu per fer el bé?

10605450_l

En un diàleg amb un ateu, aquest deia: «Vosaltres, els creients, necessiteu d’un Déu que us digui que heu de fer el bé. Jo, en canvi, no el necessito pas, perquè sense creure en Déu sé que haig de fer el bé, ningú no m’ho ha de dir». Expressada amb la contundència amb què parlava, aquesta frase causava un gran impacte. El nostre amic ateu ens deia als creients que la nostra ètica necessitava el recolzament en les ordres d’un ésser fabulós i inexistent per a ell, mentre que la seva ètica brollava d’ell mateix; amb aquest argument afirmava que l’ètica creient és i serà sempre inferior a l’ètica atea. Però, ¿és cert de debò això que afirma?

En primer lloc, ¿en què fonamenta el nostre amic els conceptes del bé i del mal?, ¿com sap o determina allò que és bo i allò que és dolent?, ¿per ventura decideix ell allò que està bé i allò que està malament? En aquest cas, tothom podria prendre llur pròpia decisió i viure en un mar de contrarietats: allò que estaria bé per a uns no ho estaria per a d’altres i allò que seria bo per a uns no ho seria per a d’altres. ¿Com podem tenir una idea sobre el bé i com podem veure el mal en contraposició al bé? No per cap consens general, perquè en un món tan pluralista i ple de contrarietats seria impossible d’arribar a un acord; en tot cas, els més forts haurien d’imposar la seva idea de bé als més febles, i això seria injust, per la qual cosa tampoc no es correspondria amb el bé. Cal, per tant, que hi hagi una instància superior i objectiva a la qual tots ens en puguem remetre, i aquesta instància és el Bé mateix, més enllà de les nostres decisions i consensos, una realitat transcendent a la qual anomenem Déu i que la revelació cristiana ha fet conèixer a la nostra societat al llarg dels segles.

En segon lloc perquè l’Església, durant els dos mil·lennis de la seva existència ha ensenyat i insistit en la predicació, la catequesi i l’ensenyament a les escoles, que hem de fer el bé –d’acord amb la idea ajustada a Déu de la qual abans en parlàvem–, i això ha acabat calant a fons a la nostra societat. En la societat pagana en la qual l’Església va haver de començar a predicar l’Evangeli, l’obligació de fer el bé no era quelcom evident. I a la nostra societat, en la qual tot sovint hom busca el benefici propi més que no pas la utilitat comuna, no sempre és fàcil recordar que cal fe el bé, i fins i tot hi ha qui mira de redefinir aquest concepte per endur-se l’aigua al seu molí.

Així doncs, quan una persona no creient afirma que fa el bé –i en molts casos la seva actuació pot ser molt més meritòria, desinteressada i noble que la d’una persona creient– és perquè té una idea de bé proporcionada pel cristianisme, tant si alguna vegada va ser dins de l’Església com si mai no ho va ser-hi, i perquè viu en una societat en la qual la fe cristiana ha modelat les consciències per reconèixer el bé i ha insistint en què l’hem d’obrar. Per això, encara que a un nivell individual algú pugui dir que a ell no li cal creure en Déu per fer el bé. sí que necessita que hi hagi un Déu que assenyali la pauta ètica de les nostres actuacions, i també li cal viure en una societat on aquest Déu sigui reconegut i obeït per la majoria dels seus membres; d’una altra manera imperaria només la llei del més fort.