Logo

Escrits de Amor

Fugim d’aquest món

huirPecado

Per això us alegreu, encara que ara calgui patir una mica en proves diverses; així l’autenticitat de la vostra fe, més preciosa que l’or, que, encara que és perible, es purifica a foc, mereixerà premi, glòria i honor en la revelació de Jesucrist; sense haver-lo vist l’estimeu i, sense contemplar-lo encara, creieu en ell i així us alegreu amb un goig inefable i radiant, aconseguint així la meta de la vostra fe: la salvació de les vostres ànimes. (1 Pe 1, 7-9).

Aquestes paraules de la segona lectura resumeixen molt bé el que ha succeït en les nostres vides i volem que segueixi succeint: sense veure el Crist, l’estimem. Ens alegrem de conèixer al Senyor i l’estimem amb tota la força que té amagada l’amor. L’amor és fort com la mort, i Crist Jesús ens ha mostrat l’amor que té per nosaltres en posar-se a les nostres mans, ja sense vida, quan el baixaven de la creu. Un Déu ferit, un Déu per sota de nosaltres: això ens fa pensar, i així, hem estimat el Crist que tant ens ha estimat.

No estem a l’altura d’aquest gran amor, però Crist ressuscitat, amb les seves ferides encara en la carn ressuscitada, sembra la llavor del veritable amor en nosaltres perquè entenguem ja que l’amor de Déu és fort com la mort, és terrible com l’abisme, i condueix a l’eternitat. La correspondència nostra a l’amor mai ens portarà al fastig ni a l’apatia, ja que és un amor possible, victoriós.

Aquesta és la nit en què, trencades les cadenes de la mort, Crist ascendeix victoriós de l’abisme. De què ens serviria haver nascut si no haguéssim estat rescatats? Què sorprenent benefici del teu amor per nosaltres! Què incomparable tendresa i caritat! Per rescatar a l’esclau, vas lliurar al Fill! Necessari va ser el pecat d’Adam, que ha estat esborrat per la mort de Crist. Feliç la culpa que va merèixer tal Redemptor! (Pregó Pasqual).

Els vicis han estat descoberts com enganyifes, no ens aporten res més que un paternalisme aplicat sobre nosaltres mateixos. Així que, encara que caiguem, hem descobert la victòria del Crist que ressorgeix de les calderes de l’infern amb Adam, el seu pare i alhora el seu fill. Es pot sortir de l’infern light de la nostra falta d’amor i de les mediocritats.

Com en les novel·les d’amants, podem escapar amb Crist de les nostres rutines (dominar-les amb el sentit) i viure d’amor. De què viurem si ens escapem? Viurem d’amor, doncs ara sense amor ja no és possible viure, vegetar seria el resultat.

Examinem el nostre amor i els nostres desitjos, ja que sense Algú ni algú a qui estimar de debò, la vida no és vida. Per cert, lo de viure d’amor ja ho va dir Santa Teresa.

No podia el Senyor ressuscitar sense les cicatrius? Sens dubte, però sabia que en el cor dels seus deixebles quedaven ferides, que haurien de ser guarides per les cicatrius conservades en el seu cos. I què va respondre el Senyor al deixeble que, reconeixent-li pel seu Déu, va exclamar: Senyor meu i Déu meu? Li va dir: Perquè m’has vist has cregut? Joiosos els que creuen sense haver vist. (Sant Agustí).

Hem cregut en Ell

madre-teresa-de-calcuta

Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).

Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell». Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).

La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.

Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).

Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.