Logo

Escrits de Amor

L’amor de Déu

Déu ens ha creat per amor, ens ha donat la vida, ha elegit un poble per fer-se present entre els homes i s’ha fet home en Jesucrist per salvar-nos; Déu ens estima plenament. Però l’ésser humà rebutja orgullosament l’amor diví mentre busca autocrear-se, autodonar-se la vida, autoescollir-se davant dels altres per la seva pròpia ambició, autosalvar-se amb la ciència i la tècnica, amb la parapsicologia i la religió còsmica. Sembla que l’home entengui al revés les coses de Déu: Déu vol ensenyar l’home a lletrejar en la seva vida l’amor, i l’home sembla que només sigui capaç de pronunciar l’egoisme, l’odi o, almenys, la indiferència a tot allò que no sigui el seu propi jo. Sembla com si Jesús, en comptes de ser la forma suprema de l’amor diví, fos la causa de la torbació de l’home. ¿Què és el que passa en el cor de molts que no descobreixen en Jesucrist l’amor diví tan sublim? Doncs que qui no actua com cal detesta la llum i no se n’apropa per no veure’s acusat per les seves obres.

Jesucrist ens ensenya que estimar és donar-se, lliurar-se, buscar el bé de la persona estimada. Aquest amor no és freqüent ni resulta fàcil. És més freqüent tancar-se en la pròpia closca fent-se un mateix subjecte i objecte del seu amor. És més freqüent aprofitar-se de l’altre per a satisfacció del propi jo. És més fàcil voler-nos bé a nosaltres mateixos oblidant-nos de fer el bé i d’estimar el proïsme. És més fàcil no donar-se, no fer res pels altres, no ajudar a qui passa necessitat, no col·laborar en les diverses activitats de la comunitat, no buscar formes concretes d’estimar Déu, els nostres éssers estimats, els nostres germans i els homes independentment de la seva religió, raça, cultura o condició. Malgrat tot, en la major part dels casos, el que és més freqüent i fàcil no sempre és el millor. Hem de convertir-nos a l’Amor: aquest amor que actua en nosaltres perquè Déu ens el regala i nosaltres l’acollim amb goig.

Constatem sovint la tensió que hi ha entre l’amor de Déu i el món en què vivim. En la situació actual, hem de creure que Déu no vol que el món estigui tan mancat de gràcia. Diu el profeta Isaïas:

La mà del Senyor no és pas tan dèbil que no pugui salvar, ni tan dura la seva oïda que no pugui sentir-hi. Són les vostres culpes que han obert un esvoranc entre vosaltres i el vostre Déu. (Is 59,1-2).

Mitjançant l’oració, el perdó, la comprensió, l’acollida, el consol i l’ajuda, podrem ser testimonis de l’amor diví en un món que viu a les fosques i necessita constantment ser il·luminat. Un món en gràcia es construeix cada dia amb l’ajut de Déu, no és una herència de temps passats davant la qual ens puguem creuar de braços.

Pensaments en temps de crisi

La crisi actual, caracteritzada per la recessió econòmica i l’amenaça contra la pau, és en boca de tothom i cadascú l’experimenta amb més o menys intensitat. No obstant això , els períodes de crisi ens donen l’oportunitat d’experimentar un creixement personal i reflexionar cap a on va la nostra societat .

Juntament amb la crisi econòmica, hi ha també altres crisis importants i en què vivim immersos des de fa temps: la crisi de valors, la crisi de Fe de moltes persones i del conjunt de la societat, la crisi de la joventut , que no veu horitzons engrescadors, i així podríem allargar la llista. Sembla que només ens preocupi l’economia, sense prestar atenció a les causes que ens han portat a la crisi. L’economia, és l’única cosa important a la vida? Ens movem només per l’afany de tenir i gastar?

Tota crisi econòmica és el resultat final de no haver seguit ni donat importància al manament de Déu:

Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, i els altres com a tu mateix

En conseqüència, no podem ser tan egoistes com ho hem estat fins ara. Hem invertit aquest manament i primerament cadascú s’ha estimat a si mateix amb tot el seu cor, amb tota la seva ànima i amb totes les seves forces i, si encara quedava alguna engruna, ha estimat el proïsme com almoina, i en darrer terme ha estimat Déu donant-li les foteses de la seva vida. Podrà beneir Déu la nostra existència quan li donem tan poc perquè Ell ho pugui transformar? Pensem que Déu ens beneirà si, en comptes de posar-nos a les seves mans, ens allunyem d’Ell?

La crisi econòmica reflecteix la crisi de Fe i de vida que caracteritza la nostra època. Cap a on s’encamina la nostra vida? Només cap al consumisme, el benestar material i el plaer a qualsevol preu? Quin és el tresor de la nostra existència? Jesús va dir:

On tens el tresor, hi tindràs el teu cor. ( Mt 6, 21 )

¿Hem d’estar vivint sempre més enllà de les nostres possibilitats? Ha de ser aquest el nostre ideal? Certament, els diners calen, però tenim diners per viure, no vivim per tenir diners. La riquesa material no és ni pot ser el nostre Déu.

Enmig de la incertesa, el salm 46 ens anima:

Déu és el nostre refugi i la nostra força , la nostra ajuda en moments d’angoixa . Per això no tindrem por encara que es desfaci la terra, encara s’enfonsin les muntanyes al fons del mar. ( SI 46 , 1-2 )

El poder provident de Déu està més enllà de la inseguretat econòmica, per això confiem en Ell i sabem que no ens deixarà de la mà. Una època difícil com la que estem vivint ha moure’ns a la conversió i a fomentar una relació més profunda amb el Senyor, i al mateix temps a portar una vida més austera, solidària i fraterna, centrada en el que és important. La Quaresma ens brinda l’ocasió de recordar les paraules de Crist:

Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu. ( Mt 25 , 40 )