Logo

Escrits de Amor

Cal creure en Déu per fer el bé?

10605450_l

En un diàleg amb un ateu, aquest deia: «Vosaltres, els creients, necessiteu d’un Déu que us digui que heu de fer el bé. Jo, en canvi, no el necessito pas, perquè sense creure en Déu sé que haig de fer el bé, ningú no m’ho ha de dir». Expressada amb la contundència amb què parlava, aquesta frase causava un gran impacte. El nostre amic ateu ens deia als creients que la nostra ètica necessitava el recolzament en les ordres d’un ésser fabulós i inexistent per a ell, mentre que la seva ètica brollava d’ell mateix; amb aquest argument afirmava que l’ètica creient és i serà sempre inferior a l’ètica atea. Però, ¿és cert de debò això que afirma?

En primer lloc, ¿en què fonamenta el nostre amic els conceptes del bé i del mal?, ¿com sap o determina allò que és bo i allò que és dolent?, ¿per ventura decideix ell allò que està bé i allò que està malament? En aquest cas, tothom podria prendre llur pròpia decisió i viure en un mar de contrarietats: allò que estaria bé per a uns no ho estaria per a d’altres i allò que seria bo per a uns no ho seria per a d’altres. ¿Com podem tenir una idea sobre el bé i com podem veure el mal en contraposició al bé? No per cap consens general, perquè en un món tan pluralista i ple de contrarietats seria impossible d’arribar a un acord; en tot cas, els més forts haurien d’imposar la seva idea de bé als més febles, i això seria injust, per la qual cosa tampoc no es correspondria amb el bé. Cal, per tant, que hi hagi una instància superior i objectiva a la qual tots ens en puguem remetre, i aquesta instància és el Bé mateix, més enllà de les nostres decisions i consensos, una realitat transcendent a la qual anomenem Déu i que la revelació cristiana ha fet conèixer a la nostra societat al llarg dels segles.

En segon lloc perquè l’Església, durant els dos mil·lennis de la seva existència ha ensenyat i insistit en la predicació, la catequesi i l’ensenyament a les escoles, que hem de fer el bé –d’acord amb la idea ajustada a Déu de la qual abans en parlàvem–, i això ha acabat calant a fons a la nostra societat. En la societat pagana en la qual l’Església va haver de començar a predicar l’Evangeli, l’obligació de fer el bé no era quelcom evident. I a la nostra societat, en la qual tot sovint hom busca el benefici propi més que no pas la utilitat comuna, no sempre és fàcil recordar que cal fe el bé, i fins i tot hi ha qui mira de redefinir aquest concepte per endur-se l’aigua al seu molí.

Així doncs, quan una persona no creient afirma que fa el bé –i en molts casos la seva actuació pot ser molt més meritòria, desinteressada i noble que la d’una persona creient– és perquè té una idea de bé proporcionada pel cristianisme, tant si alguna vegada va ser dins de l’Església com si mai no ho va ser-hi, i perquè viu en una societat en la qual la fe cristiana ha modelat les consciències per reconèixer el bé i ha insistint en què l’hem d’obrar. Per això, encara que a un nivell individual algú pugui dir que a ell no li cal creure en Déu per fer el bé. sí que necessita que hi hagi un Déu que assenyali la pauta ètica de les nostres actuacions, i també li cal viure en una societat on aquest Déu sigui reconegut i obeït per la majoria dels seus membres; d’una altra manera imperaria només la llei del més fort.

L’amor de Déu

Déu ens ha creat per amor, ens ha donat la vida, ha elegit un poble per fer-se present entre els homes i s’ha fet home en Jesucrist per salvar-nos; Déu ens estima plenament. Però l’ésser humà rebutja orgullosament l’amor diví mentre busca autocrear-se, autodonar-se la vida, autoescollir-se davant dels altres per la seva pròpia ambició, autosalvar-se amb la ciència i la tècnica, amb la parapsicologia i la religió còsmica. Sembla que l’home entengui al revés les coses de Déu: Déu vol ensenyar l’home a lletrejar en la seva vida l’amor, i l’home sembla que només sigui capaç de pronunciar l’egoisme, l’odi o, almenys, la indiferència a tot allò que no sigui el seu propi jo. Sembla com si Jesús, en comptes de ser la forma suprema de l’amor diví, fos la causa de la torbació de l’home. ¿Què és el que passa en el cor de molts que no descobreixen en Jesucrist l’amor diví tan sublim? Doncs que qui no actua com cal detesta la llum i no se n’apropa per no veure’s acusat per les seves obres.

Jesucrist ens ensenya que estimar és donar-se, lliurar-se, buscar el bé de la persona estimada. Aquest amor no és freqüent ni resulta fàcil. És més freqüent tancar-se en la pròpia closca fent-se un mateix subjecte i objecte del seu amor. És més freqüent aprofitar-se de l’altre per a satisfacció del propi jo. És més fàcil voler-nos bé a nosaltres mateixos oblidant-nos de fer el bé i d’estimar el proïsme. És més fàcil no donar-se, no fer res pels altres, no ajudar a qui passa necessitat, no col·laborar en les diverses activitats de la comunitat, no buscar formes concretes d’estimar Déu, els nostres éssers estimats, els nostres germans i els homes independentment de la seva religió, raça, cultura o condició. Malgrat tot, en la major part dels casos, el que és més freqüent i fàcil no sempre és el millor. Hem de convertir-nos a l’Amor: aquest amor que actua en nosaltres perquè Déu ens el regala i nosaltres l’acollim amb goig.

Constatem sovint la tensió que hi ha entre l’amor de Déu i el món en què vivim. En la situació actual, hem de creure que Déu no vol que el món estigui tan mancat de gràcia. Diu el profeta Isaïas:

La mà del Senyor no és pas tan dèbil que no pugui salvar, ni tan dura la seva oïda que no pugui sentir-hi. Són les vostres culpes que han obert un esvoranc entre vosaltres i el vostre Déu. (Is 59,1-2).

Mitjançant l’oració, el perdó, la comprensió, l’acollida, el consol i l’ajuda, podrem ser testimonis de l’amor diví en un món que viu a les fosques i necessita constantment ser il·luminat. Un món en gràcia es construeix cada dia amb l’ajut de Déu, no és una herència de temps passats davant la qual ens puguem creuar de braços.