madre-teresa-de-calcuta

Després del descans estival que hem pogut gaudir en un temps necessari, tornem a la normalitat i al ritme habitual de les coses. Hem cobrat forces i noves energies per començar un nou curs, que viurem com a temps de gràcia que Déu ens dóna, amb serenitat i esperança. Un temps nou la marxa del qual està marcada per Crist, Senyor de la història que envolta la nostra vida i ens dóna noves oportunitats. No podem oblidar, però, que en aquest estiu hem viscut un fet tràgic i colpidor que ens ha tocat de prop: l’atemptat jihadista de les Rambles de Barcelona que ha segat la vida de dos germans nostres: el petit Xavi i el seu oncle Francisco, per tots dos demanem que Déu els tingui en la seva glòria, al mateix temps que expressem el nostre més sentit condol a la seva família.

Cada inici de curs és com un desafiament que ens omple d’il·lusió i al mateix temps pot cobrir-nos d’angoixa, perquè encara que veiem un panorama que pot entusiasmar-nos, veiem també la nostra feblesa i les nostres imperfeccions, i això ens fa por per no saber estar a l’alçada de les circumstàncies. Fixem-nos en la persona de Pere, el príncep dels apòstols: fa unes setmanes el contemplàvem temorós mentre intentava caminar sobre les aigües i s’enfonsava; la setmana passada va merèixer la felicitació de Jesús per haver-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu viu, en una magnífica confessió de Fe; i avui Jesús el renya perquè Pere peca d’una visió massa humana i materialista del Messies i no arriba a comprendre que el camí de Jesucrist ha de passar per la creu. Pere és l’home de la gran confessió de fe, de l’exactitud doctrinal en les seves definicions sobre el Crist, i al mateix temps és l’home feble que pot enfonsar-se davant les dificultats i quedar mancat d’una veritable comprensió del que el Senyor li vol revelar. Però quan Pere mira Crist cara a cara, llavors es converteix en Pedra, a la Roca ferma de la fe. Com ell, tots estem convidats a avançar, molt units i agermanats, mirant el rostre de Jesucrist. Què podem fer perquè la nostra parròquia avançi? perquè la nostra comunitat creixi en nombre i en santedat dels seus membres? Certament mirar Crist. Ens diu el salmista:

Contempleu-lo i quedareu radiants i el vostre rostre no s’avergonyirà. Quan els pobres invoquen el Senyor, Ell s’els escolta i els lliura de tots els perills. (Sl. 34, 6-7).

Si mirem a Crist, no només ens sentirem satisfets sinó que també irradiarem la seva llum.

Després de posar la mirada en Crist, hem de veure els talents que Déu ens dóna; cadascú de nosaltres s’ha vist adornat per Déu amb uns carismes peculiars en ordre a l’enriquiment de la comunitat: uns en la visita i atenció als pobres i malalts, altres en l’ensenyament i la catequesi, altres en l’ornament i neteja del temple, altres en l’administració de la comunitat, altres en la implicació més directa en el teixit social, i tots en la pregària i la litúrgia, que ens posen en relació més directa amb el Senyor i ens cohesionen com a Cos de Crist. En qualsevol camp, en qualsevol àmbit, la comunitat parroquial et necessita. Us animo a tots a treballar amb entusiasme i esperança pel Regne de Déu i, com diu l’apòstol Sant Pau,

Tot el que feu, de paraula o d’obra, feu-ho en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’Ell (Col. 3, 17).

Cap reflexió encara

Comparteix la teva reflexió