Logo

Escrits de Fe

No coneixem un altre Nom

Conversión de San Pablo

Jesús es va aparèixer als Once i els hi va dir: aneu per tot el món, anuncieu la Bona Notícia a tota la creació. El que cregui i es bategi, es salvarà. El que no cregui, es condemnarà. I aquests prodigis acompanyaran als qui creuen: llançaran als dimonis en el meu Nom i parlaran noves llengües; podran prendre les serps amb les seves mans, i si beuen un verí mortal no els hi farà cap dany; imposaran les mans sobre els malalts i els guariran. (Mc 16, 15-18).

Aquestes paraules del diví Mestre ens fan captar millor una realitat molt profunda que professem en la nostra Fe: que Jesús és Déu veritable i que Ell es col·loca al centre de la Creació com el pastor que ens crida a descansar en el seu sant Cor. Les paraules de Crist no les diu qualsevol. En el Credo diem que el Senyor Jesús és el Fill únic de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles: Déu de Déu, Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Aquesta gran veritat ressona en les paraules del Mestre citades més amunt.

Això ens fa avui pensar en el testimoniatge de sant Pau, i en el que podem donar i viure nosaltres. L’Apòstol es va trobar amb Jesús de camí a la ciutat de Damasc, aquell a qui ell perseguia amb totes les seves forces es presenta com algú ple de llum i com algú celestial. Però al mateix temps Jesús és algú de la terra, perquè es deixa perseguir i atacar en els creients. Sant Pau es troba directament amb Crist i la seva vida canvia per complet; se sent estimat pel Senyor, perdonat i enviat a anunciar un nom, el de Crist, un sol poder sobre la faç de la terra, el de la Creu gloriosa. A la vida de sant Pau veiem reflectides les paraules de Crist als onze: només el baptisme i la fe en Crist ens podran salvar. Aquest algú desconegut que és Déu s’ha fet conegut, té un nom propi i un rostre, és Jesús. I, compte, no és algú més, és l’únic Salvador.

En relació amb la nostra vida, podem preguntar-nos: Què vol dir això per nosaltres? Vol dir que tampoc per a nosaltres el cristianisme és una filosofia nova o una nova moral. Només som cristians si ens trobem amb Crist. Certament no se’ns mostra d’aquesta forma irresistible, lluminosa, com va fer amb sant Pau per convertir-lo en Apòstol de totes les gents. Però també nosaltres podem trobar-nos amb Crist en la lectura de la sagrada Escriptura, en l’oració, en la vida litúrgica de l’Església. Podem tocar el cor de Crist i sentir que ell toca el nostre. Només en aquesta relació personal amb Crist, només en aquesta trobada amb el Ressuscitat ens convertim realment en cristians. Així s’obre la nostra raó, s’obre tota la saviesa de Crist i tota la riquesa de la veritat. Per tant orem al Senyor perquè ens il·lumini, perquè ens concedeixi al nostre món la trobada amb la seva presència i perquè així ens doni una fe viva, un cor obert, una gran caritat amb tots, capaç de renovar el món. (Benet XVI).

Avui no es fia, demà sí

CarlosDeFoucauld

S’obriran els ulls dels cecs, es destaparan les oïdes dels sords, llavors el tolit saltarà com un cérvol i la llengua dels muts cridarà de goig (Is 35, 5-6).

Podem sentir la temptació de buscar al nostre voltant els cecs, els sords, els muts… Més difícil és descobrir, i sentir interiorment, que els veritables cecs, sords, coixos i muts som nosaltres mateixos. Per això se’ns dóna aquesta bella notícia: Déu ve a visitar-nos i ens farà gustar la seva entrada en la nostra història, per obrir-nos a la plenitud de la vida en el regne. Les «motxilles» de la nostra vida estan plenes de moltes coses que ens impedeixen esperar vigilants aquesta visita. Som poc capaços de convertir-nos a l’essencial. Joan el Baptista, en canvi, amb energia, ens assenyala l’essencial, ens porta a l’essencial, ens obre a l’essencial. Quantes coses inútils omplen la nostra vida i sovint acaben per causar-nos dany, són nocives, pesades, ens pertorben!… Quantes coses inútils a les nostres famílies! L’essencial ens porta a posar ordre en la nostra vida. És una disciplina que ens educa i que ens forma, no per omplir-nos de coses, no per desbordar-nos amb necessitats sense sentit, no per multiplicar els nostres ídols, sinó per fer lloc a Déu i als germans.” (Congregació per al Clergat).

La Paraula de Déu que arriba a les nostres oïdes i que ens porta ja la imatge i la infància de Jesús ens convida a descobrir l’essencial de les nostres vides per poder així ser alliberats del pes que llastra la nostra vida espiritual. I tot aquest camí suposa una gran alegria, l’alegria dels que creuen que per a Déu res és impossible, aquesta és l’alegria dels valents. Aquesta ha estat l’experiència dels sants: s’explica que Pere abandonava la ciutat de Roma quan Crist se li va aparèixer i l’antic pescador li va dir al Mestre, quo vadis Dómine. Jesús entrava a la ciutat de la qual Pere estava fugint, per així compensar el crucial testimoniatge que el primer dels apòstols havia de donar a la capital del món. Pere, aprofita l’oportunitat i torna al circ on tot serà consumat, porta la marca d’una nova traïció a la seva pell, però la misericòrdia ha tocat la seva porta i la seva valentia i humilitat li han permès creuar el llindar de la santedat, la veritable alegria; això és el sacrifici, l’amor que fa mal.

Quelcom semblat li va passar al beat Carles de Foucauld; ell era un gran soldat al servei de la França, un home indiferent davant Déu, cercador d’aventures i de glòria. Fins que un bon dia la seva neboda petita, una nena, li va preguntar, després d’escoltar totes aquestes històries del seu oncle sobre el que feia per França, què havia fet pel Crist. En aquest moment Carles es va enfonsar i va començar un canvi interior en ell, va veure que li havia fallat a l’amic tan estimat, Jesús. Nosaltres també portem la marca de la traïció al cor del Senyor gravada a la nostra pell, el mirall de l’oració ens ho recorda cada dia. Podem fer dues coses, utilitzar el concebuda parany: avui no, demà, o en canvi, redescobrir la veritable alegria de saber que no és mèrit nostre, que ha estat de rebot que hem optat per la Creu. Això és possible, per això estem alegres, Déu ens ha posat en safata la salvació: diguem, sí.