Logo

Escrits de Fe

Un nou començament

Evangelios

 Els evangelistes descriuen amb llenguatges diversos la missió que Jesús confia als seus seguidors poc abans de retornar al Pare en la seva Ascensió. Segons Mateu, han de «fer deixebles» que aprenguin a viure com Ell els ha ensenyat. Segons Lluc, han de ser “testimonis” d’allò que han viscut amb Ell. I Marc ho resumeix tot dient que han de «proclamar l’Evangeli a tota la creació».

Els qui s’atansen avui a una comunitat cristiana, ¿podem dir que es troben directament amb l’Evangeli o allò que perceben, més aviat, és el funcionament d’una religió envellida, amb greus signes de crisi?

De vegades ens pot fer la impressió que ens resulta molt difícil trobar clarament a l’interior de la religió cristiana la Bona Notícia que prové de l’impacte provocat per Jesús fa vint-i-un segles.

Per altra banda, molts cristians no coneixen directament l’Evangeli. Tot el que saben de Jesús i el seu missatge és el que poden reconstruir de mode parcial i fragmentari escoltant catequistes i predicadors. Viuen la seva religió privats del contacte personal amb l’Evangeli. ¿Com el podran proclamar llavors si no el coneixen en les seves mateixes comunitats? El Concili Vaticà II ha recordat quelcom massa oblidat en aquests moments: «L’Evangeli és, en tots els temps, el principi de tota la seva vida per a l’Església». Ha arribat doncs el moment d’entendre i configurar la comunitat cristiana com un lloc en el qual el primer de tot és escoltar i acollir l’Evangeli de Jesús. No hi ha res que pugui regenerar el teixit en crisi de les nostres comunitats com la força de l’Evangeli. Només l’experiència directa i immediata de l’Evangeli podrà revitalitzar l’Església. D’aquí uns anys, quan la crisi ens obligui a centrar-nos només en allò que és essencial, veurem clarament que no hi ha res més important avui per als cristians que reunir-nos a llegir, escoltar i compartir junts els relats evangèlics.

Primer de tot cal creure en la força regeneradora de l’Evangeli. Els relats evangèlics ensenyen a viure la fe, no pas per obligació, no pas com un deure, sinó com a irradiació i contagi. És possible introduir ja a les parròquies una dinàmica nova. Reunits en grups petits, en contacte amb l’Evangeli, anirem recuperant la nostra identitat veritable de seguidors de Jesucrist.

Hem de tornar a l’Evangeli com un nou començament. Ja no serveix qualsevol programa o estratègia pastoral. D’aquí uns anys, escoltar junts l’Evangeli no serà ja una activitat més entre d’altres, sinó la matriu des de la qual començarà la regeneració de la fe cristiana en les petites comunitats disperses enmig d’un món secularitzat.

El gran desconegut

espirituSantoAnunciacion

 Sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi i jo en vosaltres. El qui accepta els meus manaments i els guarda, aquest m’estima; i el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell. (Jn 14, 21).

Amb aquestes paraules de Jesús, l’Església ens convida aquest diumenge a entrar en el nostre interior i així poder veure que, com si d’una cadena es tractés, estem units a Crist, i també al Pare, íntimament. Jesús mateix ens assegura que nosaltres estem en Ell i Ell en nosaltres, i poder escoltar aquestes paraules del Senyor ens omple d’alegria i ens fan pensar en aquesta profunda realitat. Com els anells d’una cadena que ja no es poden separar, així de fort és l’amor que ens manté dins del Crist i també a Ell dins nostre. Tot això només ho pot realitzar l’Esperit Sant en nosaltres, així que és fonamental comprendre les paraules de l’Evangeli d’aquest diumenge per entendre el nostre camí de fe que es va iniciar en la Vigília de Pasqua, en contemplar totes aquelles escenes tan gràfiques dels darrers moments de la vida de Jesús (l’Últim Sopar, la Passió i la Creu).

Perquè es realitzi aquesta sòlida aliança representada pels anells d’una cadena, Crist ha de marxar, ha de deixar aquest món i pujar al Pare. Per tant, només l’Esperit promès que ens omplirà podrà fer-nos comprensibles les paraules de l’Evangeli, i així reconeixerem aquesta realitat invisible que ens lliga amb el cel, com les dues aliances dels esposos. És a dir, precisament quan Crist s’allunya d’aquest món amb el seu cos ressuscitat i puja al Pare, la nostra meta, nosaltres, per l’Esperit Sant podrem tenir a Jesús en nosaltres, i estar nosaltres sempre en Ell, com el tresor més preuat que Ell guarda en el seu diví cor.

Així ho explica Sant Joan d’Àvila:

Així com Jesucrist predicava, així ara l’Esperit Sant predica; així com ensenyava, així l’Esperit Sant ensenya; així com Crist consolava, l’Esperit Sant consola i alegra. Què demanes? Què cerques? Què vols més? Que tinguis tu dins de tu un conseller, un administrador, un que et guiï, que t’aconselli, que t’esforci, que t’encamini, que t’acompanyi en tot i per tot! Finalment, si no perds la gràcia, caminarà tant al teu costat, que res puguis fer, ni dir, ni pensar que no passi per la seva mà i sant consell. Serà el teu amic fidel i veritable; mai et deixarà si tu no el deixes. Així com Crist, estant en aquesta vida mortal, obrava grans sanitats i misericòrdies en els cossos dels quals ho havien menester i ho cridaven, així aquest Mestre i Consolador obra aquestes obres espirituals en les ànimes on Ell mora (…). Com Crist caminava entre els homes fent aquestes tan santes obres, i així com aquestes obres no les pogués fer si no fos Déu, i les va fer en aquell home i les anomenem obres que va fer Déu i home, així aquestes altres que fa aquí l’Esperit Sant en el cor on mora, les anomenem obres de l’Esperit Sant amb l’home com menys principal. No es diu desgraciat i malaurat qui no té aquesta unió, qui no té tal hoste a casa seva?…Digueu-me, l’heu rebut? L’heu cridat? Li heu importunat que vingui?