Logo

Escrits de Fe

No és l’economia, es la virtut

saldelmundo

Per què el Senyor Jesús ha anomenat els seus deixebles “la sal de la terra”? (…). Com sabeu, l’afirmació de Jesús s’insereix en el sermó de la muntanya, la lectura de la qual va començar el diumenge passat amb el text de les vuit benaurances: Jesús, envoltat d’una gran munió, està ensenyant als seus deixebles (cf. Mt 5, 1), i precisa-ment a ells, com d’improvís, els hi diu no que “han de ser”, sinó que “són” la sal de la terra. En una paraula, es diria que Ell, sense excloure òbviament el concepte de deure, designa una condició normal i estable del discipulat: no s’és veritable deixeble seu, si no s’és sal de la terra. D’altra banda, resulta fàcil la interpretació de la imatge: la sal és la substància que s’usa per donar sabor als menjars i per preservar-les, a més, de la corrupció. El deixeble de Crist, doncs, és sal en la mesura en què ofereix realment als altres homes, més encara, a tota la societat humana, quelcom que serveixi com un saludable ferment moral, alguna cosa que doni sabor i que tonifiqui. (…) Aquest fermento només pot ser la virtut. (Benet XVI).

Les paraules de Jesús en l’evangeli d’aquest diumenge bé les podem concentrar en aquesta paraula: virtut. Les virtuts són hàbits bons que Déu infon en la nostra ànima (si són sobrenaturals) i que es podrien comparar a un múscul, però espiritual. Si no exercitem els músculs i articulacions que Déu ha posat en nosaltres per perseguir el bé i la veritat, llavors fàcilment caiem en els vicis, perdem de vista Déu, summe bé, i ens anem fent nosaltres mateixos jutges benèvols de la nostra impotència i fracàs.

Les virtuts són l’explicació de la vida cristiana; no les naturals, que s’aconsegueixen amb les forces pròpies de l’home, sinó les sobrenaturals, que Déu infon directament en les nostres ànimes. Avui dia són freqüents les comparacions en els mitjans de comunicació de l’Església amb, exclusivament, les seves obres assistencials. Fins i tot alguns, volent defensar a l’Església avui, només esgrimeixen motius quantitatius en el que a l’assistència humanitària es refereix.

L’Església com a cos místic de Crist que viu en nosaltres, els seus membres, s’entén i s’expressa només per les seves virtuts, per les forces que Déu ha posat en els nostres cors i que requereixen en nosaltres la repetició de la pràctica (hàbit). No podem ser llum del món ni sal de la terra sense Fe, Esperança i Caritat. No són mèrit nostre, sinó de Crist que ens mostra el rostre del Pare (Fe), que ens promet una salvació íntimament unida al sacrifici (Esperança) i que ens permet imitar l’amor del seu Cor (Caritat/Amor).

Aquest és l’esquelet de la comunitat dels deixebles del Crist, l’Església, i com diu el papa Benet, no hem de ser-ho (missatge del món / moralina), sinó que ja ho som en acte. Mostrem al món la llum de Déu amb les nostres obres i amb molta esperança teologal: així ho expressa la Mare Teresa de Calcuta.

Cadascun de nosaltres som un instrument pobre. Si observes la composició d’un aparell elèctric, trobaràs un assemblatge de fils grans i petits, nous i gastats, cars i barats. Si el corrent elèctric no passa a través de tot això, no hi haurà llum. Aquests fils som tu i jo. Déu és el corrent. Tenim poder per deixar passar el corrent a través de nosaltres, deixar-nos utilitzar per Déu, deixar que es produeixi llum al món o bé refusar ser instruments i deixar que les tenebres s’estenguin.

No coneixem un altre Nom

Conversión de San Pablo

Jesús es va aparèixer als Once i els hi va dir: aneu per tot el món, anuncieu la Bona Notícia a tota la creació. El que cregui i es bategi, es salvarà. El que no cregui, es condemnarà. I aquests prodigis acompanyaran als qui creuen: llançaran als dimonis en el meu Nom i parlaran noves llengües; podran prendre les serps amb les seves mans, i si beuen un verí mortal no els hi farà cap dany; imposaran les mans sobre els malalts i els guariran. (Mc 16, 15-18).

Aquestes paraules del diví Mestre ens fan captar millor una realitat molt profunda que professem en la nostra Fe: que Jesús és Déu veritable i que Ell es col·loca al centre de la Creació com el pastor que ens crida a descansar en el seu sant Cor. Les paraules de Crist no les diu qualsevol. En el Credo diem que el Senyor Jesús és el Fill únic de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles: Déu de Déu, Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Aquesta gran veritat ressona en les paraules del Mestre citades més amunt.

Això ens fa avui pensar en el testimoniatge de sant Pau, i en el que podem donar i viure nosaltres. L’Apòstol es va trobar amb Jesús de camí a la ciutat de Damasc, aquell a qui ell perseguia amb totes les seves forces es presenta com algú ple de llum i com algú celestial. Però al mateix temps Jesús és algú de la terra, perquè es deixa perseguir i atacar en els creients. Sant Pau es troba directament amb Crist i la seva vida canvia per complet; se sent estimat pel Senyor, perdonat i enviat a anunciar un nom, el de Crist, un sol poder sobre la faç de la terra, el de la Creu gloriosa. A la vida de sant Pau veiem reflectides les paraules de Crist als onze: només el baptisme i la fe en Crist ens podran salvar. Aquest algú desconegut que és Déu s’ha fet conegut, té un nom propi i un rostre, és Jesús. I, compte, no és algú més, és l’únic Salvador.

En relació amb la nostra vida, podem preguntar-nos: Què vol dir això per nosaltres? Vol dir que tampoc per a nosaltres el cristianisme és una filosofia nova o una nova moral. Només som cristians si ens trobem amb Crist. Certament no se’ns mostra d’aquesta forma irresistible, lluminosa, com va fer amb sant Pau per convertir-lo en Apòstol de totes les gents. Però també nosaltres podem trobar-nos amb Crist en la lectura de la sagrada Escriptura, en l’oració, en la vida litúrgica de l’Església. Podem tocar el cor de Crist i sentir que ell toca el nostre. Només en aquesta relació personal amb Crist, només en aquesta trobada amb el Ressuscitat ens convertim realment en cristians. Així s’obre la nostra raó, s’obre tota la saviesa de Crist i tota la riquesa de la veritat. Per tant orem al Senyor perquè ens il·lumini, perquè ens concedeixi al nostre món la trobada amb la seva presència i perquè així ens doni una fe viva, un cor obert, una gran caritat amb tots, capaç de renovar el món. (Benet XVI).