Logo

Escrits de Fe

Esperança és esperar

 Veniu, dolç hoste de l’ànima, descans del nostre esforç, treva en el dur treball, brisa en les hores de foc, goig que eixuga les llàgrimes i reconforta en els dols. Entra fins al fons de l’ànima, divina llum, i enriqueix-nos. Mira el buit de l’home, si tu li faltes per dins; mira el poder del pecat, quan no envies el teu alè. Rega la terra en sequera, sana el cor malalt, renta les taques, infon calor de vida en el gel, doma l’esperit indòmit, guia al que torça la senda. (De la seqüència de Pentecosta).

Avui celebrem la festa de Pentecosta, i l’Església sencera, estimulada per la promesa de Jesús, es dirigeix a l’Esperit Sant i li demana que descendeixi, que actuï en els cors, a l’Església i al món sencer. Tots nosaltres també hem de resar aquesta bella oració i repetir amb esperança: veniu. L’Esperit Sant ve, doncs així ho assegura el Crist i així ho vol el Pare que també l’envia. No podem dubtar de l’eficàcia de l’oració de Jesús assegut a la dreta del Pare, ni tampoc dubtem de les oracions de María al costat de l’Església santa.

Per tot això la festa de Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre nosaltres, suposa un gran augment de l’esperança per tots. L’esperança no la podem posar en l’educació universal ni en els armisticis planetaris; la nostra esperança està en aquell a qui esperem, en aquell que ve, aquest és Crist, i ens el porta i ens el fa recordar l’Esperit Sant. L’Esperit és el llaç fort de la unitat, de la unitat de vida, el veritable domini de nosaltres al comprendre la nostra ànima, i de la unitat nostra amb Déu, doncs la Trinitat vol habitar en nosaltres com en un temple.

D’aquesta pau i unitat ens parla el papa Benet: «No us deixaré orfes, tornaré a vosaltres» (Jn 14, 18) i això ho diu també a nosaltres, fins i tot en temps grisos: «No us deixaré orfes». Aquesta situació d’angoixa dels deixebles canvia radicalment amb l’arribada de Jesús. Entra malgrat estar les portes tancades, està enmig d’ells i els dóna la pau que tranquil·litza: «Pau a vosaltres» (Jn 20, 19). És una salutació comuna que, no obstant això, ara adquireix un significat nou, perquè produeix un canvi interior; és la salutació pasqual, que fa que els deixebles superin tota por. La pau que Jesús porta és el do de la salvació que ell havia promès durant els seus discursos de comiat: «La pau us deixo, la meva pau us dono; no us la dono com la dóna el món. Que no es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 27). En aquest dia de Resurrecció, ell la dóna en plenitud i aquesta pau es converteix per a la comunitat en font d’alegria, en certesa de victòria, en seguretat per recolzar-se en Déu. També a nosaltres ens diu: «No es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 1).

Un nou començament

 Els evangelistes descriuen amb llenguatges diversos la missió que Jesús confia als seus seguidors poc abans de retornar al Pare en la seva Ascensió. Segons Mateu, han de «fer deixebles» que aprenguin a viure com Ell els ha ensenyat. Segons Lluc, han de ser “testimonis” d’allò que han viscut amb Ell. I Marc ho resumeix tot dient que han de «proclamar l’Evangeli a tota la creació».

Els qui s’atansen avui a una comunitat cristiana, ¿podem dir que es troben directament amb l’Evangeli o allò que perceben, més aviat, és el funcionament d’una religió envellida, amb greus signes de crisi?

De vegades ens pot fer la impressió que ens resulta molt difícil trobar clarament a l’interior de la religió cristiana la Bona Notícia que prové de l’impacte provocat per Jesús fa vint-i-un segles.

Per altra banda, molts cristians no coneixen directament l’Evangeli. Tot el que saben de Jesús i el seu missatge és el que poden reconstruir de mode parcial i fragmentari escoltant catequistes i predicadors. Viuen la seva religió privats del contacte personal amb l’Evangeli. ¿Com el podran proclamar llavors si no el coneixen en les seves mateixes comunitats? El Concili Vaticà II ha recordat quelcom massa oblidat en aquests moments: «L’Evangeli és, en tots els temps, el principi de tota la seva vida per a l’Església». Ha arribat doncs el moment d’entendre i configurar la comunitat cristiana com un lloc en el qual el primer de tot és escoltar i acollir l’Evangeli de Jesús. No hi ha res que pugui regenerar el teixit en crisi de les nostres comunitats com la força de l’Evangeli. Només l’experiència directa i immediata de l’Evangeli podrà revitalitzar l’Església. D’aquí uns anys, quan la crisi ens obligui a centrar-nos només en allò que és essencial, veurem clarament que no hi ha res més important avui per als cristians que reunir-nos a llegir, escoltar i compartir junts els relats evangèlics.

Primer de tot cal creure en la força regeneradora de l’Evangeli. Els relats evangèlics ensenyen a viure la fe, no pas per obligació, no pas com un deure, sinó com a irradiació i contagi. És possible introduir ja a les parròquies una dinàmica nova. Reunits en grups petits, en contacte amb l’Evangeli, anirem recuperant la nostra identitat veritable de seguidors de Jesucrist.

Hem de tornar a l’Evangeli com un nou començament. Ja no serveix qualsevol programa o estratègia pastoral. D’aquí uns anys, escoltar junts l’Evangeli no serà ja una activitat més entre d’altres, sinó la matriu des de la qual començarà la regeneració de la fe cristiana en les petites comunitats disperses enmig d’un món secularitzat.