Logo

Escrits de Fe

No tingueu por

NoTengaisMiedo

A la pàgina evangèlica d’avui, sant Lluc torna a proposar a la nostra reflexió la visió bíblica de la història, i refereix les paraules de Jesús que conviden als deixebles a no tenir por, sinó a afrontar amb confiança dificultats, incomprensions i fins i tot persecucions, perseverant en la fe en ell: “Quan sentiu notícies de guerres i de revolucions, no tingueu por. Perquè això ha d’ocórrer primer, però el final no vindrà de seguida. (Lc 21, 9). (Benet XVI).

Crist el Senyor ens mostra en aquestes últimes setmanes de l’any litúrgic que no hem de tenir por. Ell estarà amb nosaltres tots els dies fins a la fi del món, i a més l’Esperit Sant parlarà per nosaltres per donar testimoniatge del Bon Déu. La Paraula de Déu ens assegura la cura i la protecció poderosa de Crist, però nosaltres per la nostra banda hem de bandejar la por amb la força de la fe. Però, com anar fins a l’arrel de la nostra por i temor?: si sabem que Crist va venir una vegada en carn mortal al món, sabem que el podem conèixer, que es deixa trobar i estimar. Així, si el rebem amb alegria veritable a Betlem, no desconfiarem ni d’Ell ni de nosaltres quan arribi sobre els núvols, triomfant. Aquesta és la clau.

L’Església, des de l’inici, recordant aquesta recomanació, viu en espera orant del retorn del seu Senyor, escrutant els signes dels temps i posant en guàrdia als fidels contra els messianismes recurrents, que de tant en tant anuncien com a imminent la fi del món. En realitat, la història ha de seguir el seu curs, que implica també drames humans i calamitats naturals. En ella es desenvolupa un designi de salvació, que Crist ja va complir en la seva encarnació, mort i resurrecció. L’Església segueix anunciant i actuant aquest misteri amb la predicació, la celebració dels sagraments i el testimoniatge de la caritat. (Benet XVI).

Tenim l’exemple molt eloqüent de Francesc d’Assís: Jesús se li va aparèixer i li va dir, repara la meva església, fent referència a una ermita propera a Assís, però el Senyor també parlava de La seva Església, que estava en perill. Nosaltres ens trobem en un moment gens fàcil per a les nostres vides, però sabem que tot és per bé, que tot succeeix per algun motiu i que hem d’estar alerta: això és la Providència. Les temptacions mai seran superiors a les nostres forces, així ens ho ensenya sant Pau, i la paciència, finalment, tot ho aconseguirà. Això ens ho diu santa Teresa. Els reptes actuals (com els actes que s’han succeït contra l’Eucaristia) són oportunitats per a les virtuts: la fe, la humilitat i la caritat valenta i enginyosa. Aquest és l’esperit cristià.

La vida cristiana exigeix valentia. Convidem sobretot als joves que tenen el do i la força de la valentia; són els candidats preferits a les lliçons de l’Evangeli. Paraules grandioses aquestes, i potser vagues; meditem i preguem perquè la nostra generació, que tant ha sofert, encerti a trobar aquí una font d’energies generoses i transcendents. La Verge ens ensenya: el Senyor va desplegar el poder del seu braç. Així serà també per a nosaltres. (Pau VI).

Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis

Mikel-Koliqipapa

El mes de novembre, ja en plena tardor, ve marcat per la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, les quals ens mostren que no vivim la fe sols. Ens diu la Carta als Hebreus:

Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. (Hb 12,1-2).

Els germans que han fet el seu pelegrinatge i dels quals l’Església en reconeix la santedat són exemple i estímul per viure també nosaltres coherentment la vida cristiana, enmig de circumstàncies favorables i adverses. Ara, tot gaudint de la visió de Déu, intercedeixen per nosaltres des de la glòria del cel.

D’aquest núvol tan gran de testimonis, vull destacar en aquesta ocasió un confessor de la fe contemporani que potser no coneixem massa, Mons. Mikel Koliqi (1902-1997), sacerdot albanès que va viure trenta-vuit anys empresonat i condemnat a treballs forçats pel règim comunista del seu país. Mons. Koliqi va néixer a Shkodër –Scutari– (Albània), estudià filosofia i teologia a Milà (Itàlia) i fou ordenat sacerdot el 30 de maig de 1931. El 1936 fou nomenat vicari general de la diòcesi de Shkodër i rector de la Catedral, dedicada a Sant Esteve, on organitzà l’Escola Cantorum; fou també un gran escriptor i escriví poesies i compongué diverses òperes i obres de teatre. Instaurat el règim marxista més dur que mai hagi conegut la història i que convertí Albània en el primer país constitucionalment ateu del món, fou empresonat l’any 1945 sota l’acusació d’escoltar emissores de ràdio estrangeres i de revoltar la joventut contra el règim. Fou alliberat l’any 1946, però poc després fou novament detingut i empresonat fins l’any 1951. Una altra vegada, l’any 1954, va ser empresonat i condemnat a treballs forçats. Un gest de bona voluntat per part del president Ramiz Alia, amb qui va començar el procés d’obertura a Albània, va alliberar l’any 1986 el P. Koliqi a causa del seu delicat estat de salut.

El 25 de desembre de 1990 es va celebrar la primera Missa del Gall a la Catedral de Sant Esteve de Shkodër, que havia estat convertida en 1967 en un palau d’esports durant la revolució cultural d’Albània, que clausurà tots els temples. L’any 1994, com reconeixement de la seva vida i del seu testimoniatge, el Papa Sant Joan Pau II va nomenar cardenal el P. Mikel Koliqi. Impressionava veure la seva figura fràgil i solitària, puix eren molt poques les persones que havien vingut d’Albània per poder-lo acompanyar en aquesta ocasió, però a tothom li quedava clar que si “cardenal” vol dir columna de l’Església, aquest títol el mereixia amb justícia Mons. Koliqi, que havia estat columna de l’Església Catòlica a Albània, a través de la seva valenta i abnegada confessió de la fe, que el va portar a assumir el pes del sofriment en la persecució i en unes condemnes injustes dels homes. Mons. Mikel Koliqi va morir a Shkodër el 28 de gener de 1997 i fou enterrat a la Catedral de Sant Esteve.