Logo

Escrits de Fe

L’esperança del diagnòstic

sanjose

Celebrem ja el tercer diumenge de Quaresma, en el qual Crist se’ns revela com l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Crist és l’aigua que apaga la nostra set i és el que posa la deu d’aquesta aigua en nosaltres. Però tal com ens ho narra el passatge de l’evangeli, Jesús s’ha de trobar amb una dona assedegada, que és la samaritana, perquè, aprofitant l’oportunitat, Ell es pugui revelar com l’aigua neta i pura que no trobarem en cap altre pou.

Jesús es fa el trobadís i li demana primer beure a la dona, sabent que li donarà una aigua picada i insalubre, però Crist vol que ella se n’adoni. Veiem així com Crist en ocasions ha de beure de l’aigua que li donem perquè pel dany que li causem ens assabentem de les nostres malalties.

Jesús li diu: «Ves-hi, crida al teu marit i torna». La dona li contesta: «No tinc marit». Jesús li diu: «Tens raó, que no tens marit: has tingut ja cinc, i el d’ara no és el teu marit. En això has dit la veritat». La dona li diu: Senyor, veig que tu ets un profeta. (Jn 4, 16-19).

Nosaltres també tenim avui una gran sequera que ens va consumint per dins, i que ens allunya de la salvació que és l’aigua viva. El pitjor és no voler adonar-se dels símptomes. El fingiment voluntari és una cosa que ens degrada com a éssers humans. En aquestes últimes setmanes ha sortit a la palestra un debat que estava fins avui actiu però no en erupció. Em refereixo als arguments en els quals es ve acusant d’odi, discriminació, ofensa i intolerància, als qui posem l’accent en la biologia i no en el sentiment de cadascun, respecte al suposat dret d’elecció del gènere desitjat o del sexe. Paraules per cert (odi, discriminació…) cada vegada amb menys significat.

Podem fingir que no passa res perquè podríem combregar amb una altra roda de molí més, però l’oportunitat que ens dóna l’aparador dels mitjans seria bo aprofitar-la i recordar, no la ideologia, sinó la visió que de l’home i la dona té Déu, i volem tenir també nosaltres amb tots: la veritat, però sempre amb amor.

L’home i la dona estan fets “l’un per l’altre”: no que Déu els hagi fet “a mig fer” i “incomplets”; els ha creat per a una comunió de persones, en la qual cadascun pot ser “ajuda” per l’altre perquè són alhora iguals en quant a persones (“os dels meus ossos…”) i complementaris com masculí i femení. En el matrimoni, Déu els uneix de manera que, formant “una sola carn” (Gn 2,24), puguin transmetre la vida humana: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1,28). (Catecisme de l’Església Catòlica, punt 372).

Sembla que en aquest nou mil·lenni l’home modern, a gran escala i a petita escala, vol fer desaparèixer dos elements indispensables de la vida humana: la procreació i l’instint de supervivència. Com? Amb dos lemes molt coneguts: no tinguis fills, descobreix el teu gènere (pots haver-hi fins a vint-i-tres diferents) i, no a la violència, fins i tot no a la legítima defensa.

El món boig que ens governa sembla que ha abandonat fins el que diu la ciència i la biologia (la naturalesa s’equivoca i cal assignar-te un altre sexe), i ja només ens governa el gust, la sensació o l’opinió. Senyor dóna’ns de la teva aigua viva, Patriarca Sant Josep prega per nosaltres.

Auditoria espiritual

cuaresma

En aquell temps, Jesús va ser portat al desert per l’Esperit per ser temptat pel diable. I després de dejunar quaranta dies amb les seves quaranta nits, per fi va sentir gana. El temptador se li va acostar i li va dir: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es converteixin en pans». Però ell li va contestar: Està escrit: “No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 1-3).

Aquest primer diumenge de Quaresma ens recorda dues coses molt importants per al nostre particular camí penitencial, i que són: l’impuls de l’Esperit Sant i les temptacions del dimoni. Nosaltres també estem en aquest particular lloc teològic, entre la força de l’Esperit que ens convida a pregar més d’una banda, i el profit d’enfrontar-nos al Maligne i les seves temptacions, per l’altre, per saber ben què és el que ens alimenta, la Paraula de Déu visqui que és Crist.

Aquí una clara explicació:

“L’evangeli d’aquest dia, en indicar-nos que Jesucrist es va retirar al desert, no diu que fora per fugir la companyia dels homes ni per pregar; sinó a fi de ser temptat. I això, per donar-nos a entendre que el primer pas de qui pretén consagrar-se a Déu ha de ser deixar el món, amb la finalitat de disposar-se a lluitar contra el món mateix i contra els altres enemics de la nostra salvació. En el retir, diu sant Ambrós, és on precisament ha de comptar un amb ser temptat i exposat a moltes proves. El mateix us adverteix el Savi en afirmar que quants s’allisten en el servei de Déu han de preparar-se per a la temptació. Aquesta els resulta, efectivament, molt profitosa; doncs es converteix en un dels millors mitjans que puguin emprar per veure’s enterament lliures, tant del pecat com de la inclinació a pecar. Heu cregut sempre que, per donar-vos totalment a Déu, heu de disposar-vos a ser temptats? No us causa sorpresa el que de vegades us assetgi la temptació? En endavant, viviu sempre preparats per a ella; de manera que pugueu treure tot el fruit que amb la temptació intenta Déu produir en vosaltres.” (Sant Joan Baptista de la Salle).

Avui se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que busca la voluntat de Déu en mig dels secarrals de la vida. Desgraciadament hem de constatar que ara com ara, com a catòlics, no comptem amb cap representació als nostres parlaments ni institucions, ningú ens representa, és més, alguns catòlics coherents estan gairebé a les portes dels presidis.

Tots s’han posicionat clarament, i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària de la Llei Natural i, d’altra banda, l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fiar-nos del Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es converteixin en pans però no els interessa gens ni mica Crist, aquell que pot sadollar la nostra gana i alimentar-nos amb l’eternitat.