Logo

Escrits de Fe

El gran desconegut

 Sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi i jo en vosaltres. El qui accepta els meus manaments i els guarda, aquest m’estima; i el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell. (Jn 14, 21).

Amb aquestes paraules de Jesús, l’Església ens convida aquest diumenge a entrar en el nostre interior i així poder veure que, com si d’una cadena es tractés, estem units a Crist, i també al Pare, íntimament. Jesús mateix ens assegura que nosaltres estem en Ell i Ell en nosaltres, i poder escoltar aquestes paraules del Senyor ens omple d’alegria i ens fan pensar en aquesta profunda realitat. Com els anells d’una cadena que ja no es poden separar, així de fort és l’amor que ens manté dins del Crist i també a Ell dins nostre. Tot això només ho pot realitzar l’Esperit Sant en nosaltres, així que és fonamental comprendre les paraules de l’Evangeli d’aquest diumenge per entendre el nostre camí de fe que es va iniciar en la Vigília de Pasqua, en contemplar totes aquelles escenes tan gràfiques dels darrers moments de la vida de Jesús (l’Últim Sopar, la Passió i la Creu).

Perquè es realitzi aquesta sòlida aliança representada pels anells d’una cadena, Crist ha de marxar, ha de deixar aquest món i pujar al Pare. Per tant, només l’Esperit promès que ens omplirà podrà fer-nos comprensibles les paraules de l’Evangeli, i així reconeixerem aquesta realitat invisible que ens lliga amb el cel, com les dues aliances dels esposos. És a dir, precisament quan Crist s’allunya d’aquest món amb el seu cos ressuscitat i puja al Pare, la nostra meta, nosaltres, per l’Esperit Sant podrem tenir a Jesús en nosaltres, i estar nosaltres sempre en Ell, com el tresor més preuat que Ell guarda en el seu diví cor.

Així ho explica Sant Joan d’Àvila:

Així com Jesucrist predicava, així ara l’Esperit Sant predica; així com ensenyava, així l’Esperit Sant ensenya; així com Crist consolava, l’Esperit Sant consola i alegra. Què demanes? Què cerques? Què vols més? Que tinguis tu dins de tu un conseller, un administrador, un que et guiï, que t’aconselli, que t’esforci, que t’encamini, que t’acompanyi en tot i per tot! Finalment, si no perds la gràcia, caminarà tant al teu costat, que res puguis fer, ni dir, ni pensar que no passi per la seva mà i sant consell. Serà el teu amic fidel i veritable; mai et deixarà si tu no el deixes. Així com Crist, estant en aquesta vida mortal, obrava grans sanitats i misericòrdies en els cossos dels quals ho havien menester i ho cridaven, així aquest Mestre i Consolador obra aquestes obres espirituals en les ànimes on Ell mora (…). Com Crist caminava entre els homes fent aquestes tan santes obres, i així com aquestes obres no les pogués fer si no fos Déu, i les va fer en aquell home i les anomenem obres que va fer Déu i home, així aquestes altres que fa aquí l’Esperit Sant en el cor on mora, les anomenem obres de l’Esperit Sant amb l’home com menys principal. No es diu desgraciat i malaurat qui no té aquesta unió, qui no té tal hoste a casa seva?…Digueu-me, l’heu rebut? L’heu cridat? Li heu importunat que vingui?

L’esperança del diagnòstic

Celebrem ja el tercer diumenge de Quaresma, en el qual Crist se’ns revela com l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Crist és l’aigua que apaga la nostra set i és el que posa la deu d’aquesta aigua en nosaltres. Però tal com ens ho narra el passatge de l’evangeli, Jesús s’ha de trobar amb una dona assedegada, que és la samaritana, perquè, aprofitant l’oportunitat, Ell es pugui revelar com l’aigua neta i pura que no trobarem en cap altre pou.

Jesús es fa el trobadís i li demana primer beure a la dona, sabent que li donarà una aigua picada i insalubre, però Crist vol que ella se n’adoni. Veiem així com Crist en ocasions ha de beure de l’aigua que li donem perquè pel dany que li causem ens assabentem de les nostres malalties.

Jesús li diu: «Ves-hi, crida al teu marit i torna». La dona li contesta: «No tinc marit». Jesús li diu: «Tens raó, que no tens marit: has tingut ja cinc, i el d’ara no és el teu marit. En això has dit la veritat». La dona li diu: Senyor, veig que tu ets un profeta. (Jn 4, 16-19).

Nosaltres també tenim avui una gran sequera que ens va consumint per dins, i que ens allunya de la salvació que és l’aigua viva. El pitjor és no voler adonar-se dels símptomes. El fingiment voluntari és una cosa que ens degrada com a éssers humans. En aquestes últimes setmanes ha sortit a la palestra un debat que estava fins avui actiu però no en erupció. Em refereixo als arguments en els quals es ve acusant d’odi, discriminació, ofensa i intolerància, als qui posem l’accent en la biologia i no en el sentiment de cadascun, respecte al suposat dret d’elecció del gènere desitjat o del sexe. Paraules per cert (odi, discriminació…) cada vegada amb menys significat.

Podem fingir que no passa res perquè podríem combregar amb una altra roda de molí més, però l’oportunitat que ens dóna l’aparador dels mitjans seria bo aprofitar-la i recordar, no la ideologia, sinó la visió que de l’home i la dona té Déu, i volem tenir també nosaltres amb tots: la veritat, però sempre amb amor.

L’home i la dona estan fets “l’un per l’altre”: no que Déu els hagi fet “a mig fer” i “incomplets”; els ha creat per a una comunió de persones, en la qual cadascun pot ser “ajuda” per l’altre perquè són alhora iguals en quant a persones (“os dels meus ossos…”) i complementaris com masculí i femení. En el matrimoni, Déu els uneix de manera que, formant “una sola carn” (Gn 2,24), puguin transmetre la vida humana: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1,28). (Catecisme de l’Església Catòlica, punt 372).

Sembla que en aquest nou mil·lenni l’home modern, a gran escala i a petita escala, vol fer desaparèixer dos elements indispensables de la vida humana: la procreació i l’instint de supervivència. Com? Amb dos lemes molt coneguts: no tinguis fills, descobreix el teu gènere (pots haver-hi fins a vint-i-tres diferents) i, no a la violència, fins i tot no a la legítima defensa.

El món boig que ens governa sembla que ha abandonat fins el que diu la ciència i la biologia (la naturalesa s’equivoca i cal assignar-te un altre sexe), i ja només ens governa el gust, la sensació o l’opinió. Senyor dóna’ns de la teva aigua viva, Patriarca Sant Josep prega per nosaltres.