Logo

Escrits de Mn. Joaquim

El sentit del sofriment, l’esperança i la resurrecció

ChristPatient

No fa gaire, un amic amb el qual col·laboro en un blog de comentaris bíblics interconfessionals que reuneix a persones de diverses denominacions cristianes, em va demanar fer una reflexió sobre el text d’Isaïas 50,4-7, un fragment del tercer cant o poema del Servent del Senyor. No puc resistir-me a transcriure’l i fer del seu comentari el tema de l’editorial per aquesta ocasió:

El Senyor, Déu sobirà, m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. He parat l’esquena als qui m’assotaven, i les galtes als qui m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit.

Estem a les portes de la Setmana Santa i aquest serà el text de la primera lectura de la Missa del Diumenge de Rams. Després d’haver acompanyat Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, l’acompanyarem també en la seva Passió. No hi ha res més suggeridor a l’Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, els quals ens mostren un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El sofriment del Senyor, que es fa servent i que assumeix el dolor de la humanitat per donar-nos vida, ens serveix d’exemple i model per assumir nosaltres el patiment i les contrarietats que ens porta la vida; es tracta per a tothom d’una escola d’aprenentatge i maduració.

El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l’amor incondicional que és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències i que, per tant, és un amor que sap assumir el dolor i el sofriment quan això és necessari. El Servent, que estima i sofreix, se sent capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules encoratjadores. ¿De quina manera m’atanso jo als qui sofreixen?, ¿com faig ofrena de la meva vida?

Ara bé, no tot és dir belles paraules. El Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort per tal de lluitar contra els agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. El Servent confia plenament en l’èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l’ajuda. Jesucrist sap que el Pare l’ha acreditat davant el món. Per això, en l’acceptació del sofriment per amor hi ha també una gran dosi d’esperança, de la qual neix la certesa que la vida és més poderosa que la mort, que la vida serà la que tindrà l’última paraula sobre l’existència humana; és el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist el qui ho ha fet possible.

Donar a la confessió l’importància que es mereix

guiaparalaconfesionindividual

Avui dia passa que en el cor de molts catòlics hi hagi més preocupació pel futbol, la marxa de la borsa, els accidents de tràfic, les obres que creen desordre en la circulació de les ciutats, la mort d’un famós actor de cine o d’un il·lustre representant del món de la cultura, i molts altres temes… que per la confessió. Cine, futbol, economia, tràfic, obres públiques: són arguments que toquen la nostra vida, que interessen a uns més i a d’altres menys, que fins i tot demanen una reflexió seriosa a la llum dels principis morals. Però, per al cristià, un tema decisiu del qual depèn la vida eterna de milers i milers de persones és el de la confessió.

El sagrament de la penitència, o confessió, és una trobada personal que permet a Déu vessar la seva misericòrdia en el cor penedit. Es tracta, per tant, de la medecina més profunda, més completa i més necessària per a tot ésser humà que ha estat ferit per la desgràcia del pecat. Precisament per això, la confessió ha d’ocupar un lloc molt important en la reflexió dels batejats. ¿Valorem prou aquest sagrament?, ¿reconeixem que ve del Crist?, ¿apreciem la doctrina de l’Església sobre la confessió?, ¿coneixem les seves etapes, els actes que corresponen al penitent, la tasca que ha de realitzar el sacerdot confessor? Sant Joan Maria Vianney sabia molt bé, després de milers i milers de confessions, el que succeïa en aquest magnífic sagrament, i per això va poder dir: «No és el pecador qui torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va buscant el pecador i el fa tornar cap a Ell».

Cal superar la crisi que ha portat en molts llocs a l’abandó d’aquest sagrament important, i això demana que els sacerdots «es dediquin generosament a escoltar les confessions sagramentals; que guiïn el ramat amb valentia, perquè no s’acomodi a la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,2), sinó que també sàpiga prendre decisions contracorrent, tot evitant actituds acomodatícies o concessions» (Benet XVI, 11 de març de 2010).

Avui, milers de persones es presentaran davant el tribunal de Déu. ¿Quina millor manera de preparar-se per al trobament amb un Déu que és Amor que fer-ho a través d’una bona confessió? També avui, milers de persones sucumbiran al mal; deixaran que l’avarícia, la supèrbia o la peresa els deixi cecs; actuaran des d’odis o enveges molt profundes; acolliran les carícies enganyoses de les passions de la carn o de la gola desenfrenada. ¿Quin remei millor per esborrar el pecat en la nostra vida i per reprendre la lluita cristiana cap el bé que una confessió sincera, concreta, valenta i plena d’esperança en la misericòrdia divina?

Si els catòlics donem de debò a la nostra fe el lloc que es mereix en la nostra vida, deixarem de costat gustos, passatemps o fins i tot algunes ocupacions sanes i bones, per trobar aquest moment irrenunciable que ens porta al trobament amb Algú que ens espera i estima. Déu perdona, si li ho demanem amb la humilitat d’un pecador penedit (cf. Lc 18,13). En la simplicitat d’una cita senzilla i envoltada pel misteri de la gràcia, un sacerdot dirà aleshores unes paraules que tenen el poder que només Déu li ha donat: «Els teus pecats són perdonats, ves-te’n en pau».