Logo

Escrits de Mn. Joaquim

Amor a la casa de Déu

Montserrat

Sense pretendre-ho i sense haver-hi pensat massa quan era al Seminari, les obres han tingut un pes molt fort en la meva vida i ministeri sacerdotal: al començament vaig haver de reparar la teulada, canviar la instal·lació elèctrica, pintar l’església, reforçar el campanar i posar campanes noves a la parròquia de Sant Joan Baptista de La Torre de Claramunt. L’obra de més gran envergadura la vaig haver de fer a la parròquia de Sant Quirze i Santa Julita de Sant Quirze del Vallès amb la construcció d’un nou temple amb més capacitat, al costat de l’antic, i dels locals parroquials, una obra que em va ocupar pràcticament els quinze anys que hi vaig ser com a rector.

Actualment, a Rubí, m’he vist immers en les obres de la reforma del temple parroquial de Sant Pere. Ja els meus immediats antecessors havien reparat la cúpula i el campanar, obres ben notables i molt necessàries per a la conservació de la nostra església. Ara hem acabat de restaurar la capella de la Mare de Déu de Montserrat, que es trobava en un estat lamentable a causa de les humitats i filtracions d’aigua, i encara cal afegir una restauració bàsica de l’ermita de Sant Muç i altres obres menors de reparació que he hagut de dur a terme a l’església parroquial.

Em cal dir que haver-me de dedicar a les obres és per a mi un sacrifici i un motiu de sofriment, puix que, malgrat tot, no em veig pas a mi mateix com la persona més qualificada per dur a terme aquesta comesa. Tanmateix, crec que, si Déu m’ho demana, és important que ho faci per amor a casa seva, la qual fa present l’Evangeli o el Regne del cel a la nostra ciutat juntament amb els altres temples parroquials, ermites, capelles i oratoris.

És cert que l’autèntic temple de Déu no està format per murs i parets mortes, sinó per pedres vives, és a dir, per persones creients; però també és veritat que la comunitat de pedres vives necessita un temple o aplegar-se per donar culte a Déu, celebrar i testimoniar la seva fe. I ja fa molts segles, uns onze, el nostre temple parroquial fou construït amb aquesta finalitat.

És i ha estat un edifici molt estimat pels cristians de Rubí al llarg de generacions, que nosaltres hem rebut com herència i que hem de cuidar perquè la fe cristiana es continuï transmetent al nostre voltant. En realitat, no he estat jo sol el qui ha fet totes les obres abans esmentades, sinó que ha estat una acció de tota la comunitat cristiana present a cada parròquia, i al darrere hi havia la mà de Déu que actuava. Nosaltres, seguint els seus designis, ens limitem a fer la seva voluntat amb més o menys encert. Com molt bé ho va expressar el mateix Jesús, nosaltres només

som servents inútils que no hem fet res més que el que havíem de fer (Lc 17,10).

La restauració recent de la capella de la Mare de Déu de Montserrat ens fa veure que, com a cristians, no hem de vetllar tan sols perquè el nostre patrimoni no es malmeti, sinó, sobretot, que hem de sentir un amor pregon vers la casa de Déu i treballar per a la seva glòria, conservar l’herència que ens ha estat transmesa, i enriquir-la alhora per llegar-la a les generacions venidores, reconeixent així que tota persona és cridada a esdevenir filla de Déu i té un destí etern. D’aquí que tot el que hi puguem aportar de temps, dedicació i diners tindrà tot el valor que el nostre amor a Déu i a la seva casa li comuniqui. Aquesta casa som nosaltres i el temple en el qual ens reunim com a Poble Sant del Senyor.

Ponç Pilat, el demòcrata

pilatos

En la condemna d’un innocent hi ha quelcom que fa estremir, perquè tots tenim ben arrelada una noció natural de justícia; i si conculcar la justícia és sempre avorrible, quan es fa servir per condemnar l’innocent, llavors és aberrant.

Si els juristes analitzen el procés a Jesús, veuran la seva injustícia, amb irregularitats que el converteixen en una monstruositat: el Sanedrí es va reunir en el temps pasqual, cosa totalment prohibida; els testimoniatges contra Jesús eren falsos i contradictoris; no hi va haver testimonis de descàrrec, ni es va permetre al reu de disposar d’un defensor; la sentència del Sanedrí no fou precedida de la preceptiva votació; es van celebrar dues sessions el mateix dia, sense la interrupció legal establerta entre l’audició i la sentència; el sentenciat fou enviat després a l’autoritat romana, que el Sanedrí no reconeixia com a legítima i que, a més –com el mateix Pilat observa–, no tenia jurisdicció sobre delictes religiosos; el delicte de conspiració contra el Cèsar, que el Sanedrí va invocar després, no era penat amb la crucifixió, a menys que hi hagués una sedició armada, cosa que no va fer Jesús; i, finalment, el procurador el va enviar a la mort sense pronunciar la sentència oficial, cosa que un jutge no pot fer, ja que això seria el mateix que abdicar del seu ofici. Amb qualsevol d’aquestes irregularitats n’hi havia prou per declarar nul el procés contra Jesús. Però potser el que més ens contorba no és tant l’actitud furibunda o fanàtica del Sanedrí, sinó l’actitud covarda i frívola de Pilat, que, després de reconèixer públicament la innocència del reu –«No hi trobo res per poder-lo inculpar», el flagel·la i l’envia a la mort per por a la xurma.

Tot analitzant els passatges evangèlics sobre la Passió de Jesús, Hans Kelsen, cèlebre teòric del Dret i mentor del positivisme jurídic, conclou que Pilat es comporta perfectament com un demòcrata, almenys en dues ocasions. La primera, quan al primer interrogatori Jesús li respon:

«Tothom qui és de la veritat escolta la meva veu», i Pilat replica: «¿I què és la veritat?»

Per a Kelsen, un demòcrata s’ha de guiar per l’escepticisme; les indagacions filosòfiques o morals sobre la veritat li han de ser totalment alienes. La segona ocasió en què Pilat, segons el parer de Kelsen, es comporta com un demòcrata és quan, davant la suposada impossibilitat de determinar quina és la veritat, s’adreça a la multitud i li pregunta: «¿Què he de fer amb Jesús?» La resposta de la turba, assedegada de sang, no es fa esperar: «¡Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!». Pilat ressol el procés de manera plebiscitària; i ja que la majoria determina que el que cal fer amb Jesús és crucificar-lo, el governador acata aquest parer.

Aquesta exposició pot semblar brutal, però ningú no pot negar que, efectivament, Pilat és un model de polític demòcrata: escèptic fins al moll de l’os, considera inútil determinar quina és la veritat i, en conseqüència, sotmet a votació popular el destí de Jesús. I aquesta és la cruïlla en la qual es debaten les democràcies: en renunciar a emetre un judici ètic objectiu i a establir la veritat de les coses, el criteri de la majoria s’erigeix en norma; i així la norma ja no obeeix a la justícia, sinó als capritxos o interessos d’aital majoria.

És una solució relativista que està gangrenant les democràcies i que, si hom no corregeix, acabarà destruint-les des de dins, tal com han sucumbit sempre totes les organitzacions humanes que no han preservat un nucli de nocions i principis morals nets; i en les quals, inevitablement, el just acaba essent perseguit i condemnat, com un criminal qualsevol, per a gaubança dels autèntics criminals. Però Kelsen tenia raó: Pilat és un perfecte demòcrata; per això les democràcies relativistes li haurien d’aixecar monuments i instituir festes – amb lavatori de mans inclòs– que celebressin la seva memòria.