Logo

Escrits de Mn. Santi

Caminante, si hay camino

5874111-corona-de-adviento-con-velas-rojas1

Camí i espera. Aquestes són dues realitats pròpies del cristià i de l’home, que suposen per a nosaltres un nou repte durant aquest temps d’Advent. Avui comença el temps d’Advent, i amb ell s’obre per la nostra vida una nova esperança, una nova oportunitat. L’esperança que en aquest Advent ens vol atreure i alegrar és l’esperança del Senyor, que com diu la paraula de Déu arriba fins al seu estatge sant, i ens crida perquè caminem alegres vers la seva trobada. Això és el que celebrarem el dia de Nadal: Déu construeix el seu estatge entre els homes, ajudat per María, naixent en un portal, i ens crida, com als pastors, a que creguem l’anunci de Déu i ens posem en camí.

En els dies futurs estarà ferma la muntanya de la casa del Senyor, en el cim de les muntanyes, més elevat que els pujols. Cap a ell confluiran totes les nacions, caminaran pobles nombrosos i diran: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob. Ell ens instruirà en els seus camins i marxarem per les seves sendes; perquè de Sió sortirà la llei, la paraula del Senyor de Jerusalem. (Isaïes 2, 2-4).

Per això el Senyor ens convida avui a anar alegres casa seva, al seu estatge veritable, que encara que no ho sembli, està molt prop nostre. El seu estatge avui és el temple que ens acull, l’església, però l’esperança ens impulsa cap a endavant perquè l’estatge del Crist sigui sobretot la nostra ànima. Aquesta és la gràcia que Déu ens vol concedir avui, doncs la Paraula està molt prop nostre, està en els nostres llavis i en el nostre cor. (Cf. Rm 10, 8).

El camí que recorrem alegres cap a la casa del Senyor va acompanyat de l’altre element propi de l’Advent, l’espera.

L’espera, l’esperar, és una dimensió que travessa tota la nostra existència personal, familiar i social. L’espera està present en mil situacions, des de les més petites i banals fins a les més importants, que ens impliquen totalment i en el més profund. Pensem, entre d’altres, en l’espera d’un fill per part de dos esposos; en la d’un parent o d’un amic que ve a visitar-nos des de lluny; pensem, per a un jove, en l’espera del resultat d’un examen decisiu, o d’una entrevista de treball; en les relacions afectives, en l’espera de la trobada amb la persona estimada, de la resposta a una carta, o de l’acceptació d’un perdó… Es podria dir que l’home està viu mentre espera, mentre en el seu cor estigui viva l’esperança. I a l’home se’l reconeix per les seves esperes: la nostra «alçada» moral i espiritual es pot mesurar pel que esperem, per allò en el que esperem. (Benet XVI).

L’espera és l’alè de l’esperança, i l’esperança cristiana es concreta d’una manera única en l’Advent, Crist ve i el podem esperar amb tota confiança. Demanem-li a Déu que revifi en nosaltres la veritable esperança, tot serà renovat, Crist tot ho pot, per a Déu res és impossible.

No tingueu por

NoTengaisMiedo

A la pàgina evangèlica d’avui, sant Lluc torna a proposar a la nostra reflexió la visió bíblica de la història, i refereix les paraules de Jesús que conviden als deixebles a no tenir por, sinó a afrontar amb confiança dificultats, incomprensions i fins i tot persecucions, perseverant en la fe en ell: “Quan sentiu notícies de guerres i de revolucions, no tingueu por. Perquè això ha d’ocórrer primer, però el final no vindrà de seguida. (Lc 21, 9). (Benet XVI).

Crist el Senyor ens mostra en aquestes últimes setmanes de l’any litúrgic que no hem de tenir por. Ell estarà amb nosaltres tots els dies fins a la fi del món, i a més l’Esperit Sant parlarà per nosaltres per donar testimoniatge del Bon Déu. La Paraula de Déu ens assegura la cura i la protecció poderosa de Crist, però nosaltres per la nostra banda hem de bandejar la por amb la força de la fe. Però, com anar fins a l’arrel de la nostra por i temor?: si sabem que Crist va venir una vegada en carn mortal al món, sabem que el podem conèixer, que es deixa trobar i estimar. Així, si el rebem amb alegria veritable a Betlem, no desconfiarem ni d’Ell ni de nosaltres quan arribi sobre els núvols, triomfant. Aquesta és la clau.

L’Església, des de l’inici, recordant aquesta recomanació, viu en espera orant del retorn del seu Senyor, escrutant els signes dels temps i posant en guàrdia als fidels contra els messianismes recurrents, que de tant en tant anuncien com a imminent la fi del món. En realitat, la història ha de seguir el seu curs, que implica també drames humans i calamitats naturals. En ella es desenvolupa un designi de salvació, que Crist ja va complir en la seva encarnació, mort i resurrecció. L’Església segueix anunciant i actuant aquest misteri amb la predicació, la celebració dels sagraments i el testimoniatge de la caritat. (Benet XVI).

Tenim l’exemple molt eloqüent de Francesc d’Assís: Jesús se li va aparèixer i li va dir, repara la meva església, fent referència a una ermita propera a Assís, però el Senyor també parlava de La seva Església, que estava en perill. Nosaltres ens trobem en un moment gens fàcil per a les nostres vides, però sabem que tot és per bé, que tot succeeix per algun motiu i que hem d’estar alerta: això és la Providència. Les temptacions mai seran superiors a les nostres forces, així ens ho ensenya sant Pau, i la paciència, finalment, tot ho aconseguirà. Això ens ho diu santa Teresa. Els reptes actuals (com els actes que s’han succeït contra l’Eucaristia) són oportunitats per a les virtuts: la fe, la humilitat i la caritat valenta i enginyosa. Aquest és l’esperit cristià.

La vida cristiana exigeix valentia. Convidem sobretot als joves que tenen el do i la força de la valentia; són els candidats preferits a les lliçons de l’Evangeli. Paraules grandioses aquestes, i potser vagues; meditem i preguem perquè la nostra generació, que tant ha sofert, encerti a trobar aquí una font d’energies generoses i transcendents. La Verge ens ensenya: el Senyor va desplegar el poder del seu braç. Així serà també per a nosaltres. (Pau VI).