Logo

Escrits de Mn. Santi

Ets temple de Déu, no ho desaprofitis

Diosesmiamigo

No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant: i aquest temple sou vosaltres. (1 Co 3, 16).

El missatge central que ens transmet Crist en l’evangeli és la possibilitat de la perfecció, o amb unes altres paraules, l’existència d’un camí de justificació davant Déu per a l’home.

El Déu fet home ha recorregut aquest camí, i l’exemple que ens vol donar és el de l’amor al Pare. Podem estimar al Pare de la mateixa manera que Ell ens estima. Però abans de començar a recórrer aquest camí tornem a la pregunta que ens fa sant Pau: sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu ens habita?

El primer pas del camí ha de ser la resposta a aquesta pregunta, és a dir, redescobrir de nou la presència de Déu en nosaltres com si es tractés d’un temple. La resposta a la pregunta és sí, i si de debò creiem en la paciència que té l’Esperit Sant en nosaltres, llavors podrem posar-nos en camí per retornar-li a Déu el seu amor infinit per nosaltres, quelcom impossible que Jesús ha fet possible per a cadascun de nosaltres.

Tots sabem que existeix un Déu que ens estima, que ens ha creat. Podem acudir a ell i demanar-li: «Pare meu, ajuda’m. Desitjo ser santa, desitjo ser bona, desitjo estimar. La santedat no és un luxe per a uns pocs, ni està restringida només a algunes persones. Està feta per a tu, per a mi i per a tots. És un senzill deure, perquè si aprenem a estimar, aprenem a ser sants. El primer pas per ser sant, és desitjar-ho. Jesús vol que siguem tan sants com el seu Pare. La santedat consisteix a fer la voluntat de Déu amb alegria. Les paraules «desitjo ser sant» signifiquen: vull despullar-me de tot el que no sigui Déu; vull despullar-me i buidar el meu cor de coses materials. Vull renunciar a la meva voluntat, a les meves inclinacions, als meus capritxos, a la meva inconstància i ser un esclau generós de la voluntat de Déu. Amb una total voluntat estimaré Déu, optaré per Ell, correré cap a Ell, arribaré a Ell i El posseiré. Però tot depèn de les paraules, «Vull» o «No vull». He posat tota la meva energia en la paraula «Vull». (Mare Teresa de Calcuta).

Podríem posar un exemple per il·lustrar tot això. L’exemple viu i permanent d’això són els sants. Ells han passat per moments de dures proves i contrarietats, però sempre han sabut ser prou humils i forts per estar en el seu lloc i evitar el plor o la queixa.

La Mare Teresa s’endinsava en les barraques més perilloses, molts cristians perseguits d’Orient perdonen avui als seus perseguidors i botxins, i moltes vegades la tensió de l’amor és tan forta que alguns dels culpables no ho poden acceptar i rebutgen el perdó com un impossible.

Podem resumir-ho tot en una frase: aquí estic Senyor. Això és quelcom que podem dir i fer nosaltres, i després d’aquestes tres paraules la súplica és: per fer la teva voluntat. Si ens posem a tir, el Senyor farà la resta i serem capaços d’estimar, perdonar i ser perfectes.

No és l’economia, es la virtut

saldelmundo

Per què el Senyor Jesús ha anomenat els seus deixebles “la sal de la terra”? (…). Com sabeu, l’afirmació de Jesús s’insereix en el sermó de la muntanya, la lectura de la qual va començar el diumenge passat amb el text de les vuit benaurances: Jesús, envoltat d’una gran munió, està ensenyant als seus deixebles (cf. Mt 5, 1), i precisa-ment a ells, com d’improvís, els hi diu no que “han de ser”, sinó que “són” la sal de la terra. En una paraula, es diria que Ell, sense excloure òbviament el concepte de deure, designa una condició normal i estable del discipulat: no s’és veritable deixeble seu, si no s’és sal de la terra. D’altra banda, resulta fàcil la interpretació de la imatge: la sal és la substància que s’usa per donar sabor als menjars i per preservar-les, a més, de la corrupció. El deixeble de Crist, doncs, és sal en la mesura en què ofereix realment als altres homes, més encara, a tota la societat humana, quelcom que serveixi com un saludable ferment moral, alguna cosa que doni sabor i que tonifiqui. (…) Aquest fermento només pot ser la virtut. (Benet XVI).

Les paraules de Jesús en l’evangeli d’aquest diumenge bé les podem concentrar en aquesta paraula: virtut. Les virtuts són hàbits bons que Déu infon en la nostra ànima (si són sobrenaturals) i que es podrien comparar a un múscul, però espiritual. Si no exercitem els músculs i articulacions que Déu ha posat en nosaltres per perseguir el bé i la veritat, llavors fàcilment caiem en els vicis, perdem de vista Déu, summe bé, i ens anem fent nosaltres mateixos jutges benèvols de la nostra impotència i fracàs.

Les virtuts són l’explicació de la vida cristiana; no les naturals, que s’aconsegueixen amb les forces pròpies de l’home, sinó les sobrenaturals, que Déu infon directament en les nostres ànimes. Avui dia són freqüents les comparacions en els mitjans de comunicació de l’Església amb, exclusivament, les seves obres assistencials. Fins i tot alguns, volent defensar a l’Església avui, només esgrimeixen motius quantitatius en el que a l’assistència humanitària es refereix.

L’Església com a cos místic de Crist que viu en nosaltres, els seus membres, s’entén i s’expressa només per les seves virtuts, per les forces que Déu ha posat en els nostres cors i que requereixen en nosaltres la repetició de la pràctica (hàbit). No podem ser llum del món ni sal de la terra sense Fe, Esperança i Caritat. No són mèrit nostre, sinó de Crist que ens mostra el rostre del Pare (Fe), que ens promet una salvació íntimament unida al sacrifici (Esperança) i que ens permet imitar l’amor del seu Cor (Caritat/Amor).

Aquest és l’esquelet de la comunitat dels deixebles del Crist, l’Església, i com diu el papa Benet, no hem de ser-ho (missatge del món / moralina), sinó que ja ho som en acte. Mostrem al món la llum de Déu amb les nostres obres i amb molta esperança teologal: així ho expressa la Mare Teresa de Calcuta.

Cadascun de nosaltres som un instrument pobre. Si observes la composició d’un aparell elèctric, trobaràs un assemblatge de fils grans i petits, nous i gastats, cars i barats. Si el corrent elèctric no passa a través de tot això, no hi haurà llum. Aquests fils som tu i jo. Déu és el corrent. Tenim poder per deixar passar el corrent a través de nosaltres, deixar-nos utilitzar per Déu, deixar que es produeixi llum al món o bé refusar ser instruments i deixar que les tenebres s’estenguin.