Logo

Escrits de Mn. Santi

Prengui una al dia, i notarà la diferència

“Si mirem al nostre voltant, ens adonem que existeixen moltes ofertes d’aliment que no vénen del Senyor i que aparentment satisfan més. Alguns es nodreixen amb els diners, uns altres amb l’èxit i la vanitat, uns altres amb el poder i l’orgull. Però l’aliment que ens nodreix veritablement i que ens sadolla és només el que ens dóna el Senyor. L’aliment que ens ofereix el Senyor és diferent dels altres, i tal vegada no ens sembla tan gustós com certs menjars que ens ofereix el món. Llavors somiem amb altres menjars, com els jueus en el desert, que enyoraven la carn i les cebes que menjaven a Egipte, però oblidaven que aquests aliments els menjaven en la taula de la esclavitud. Ells, en aquests moments de temptació, tenien memòria, però una memòria malalta, una memòria selectiva. Una memòria esclava, no lliure.

Cadascun de nosaltres, avui, pot preguntar-se: i jo? On vull menjar? En quina taula vull alimentar-me? En la taula del Senyor? O somio amb menjar menjars gustosos, però en l’esclavitud? A més, cadascun de nosaltres pot preguntar-se: quina és la meva memòria? La del Senyor que em salva, o la de l’all i les cebes de la esclavitud? Amb quina memòria sadollo la meva ànima? El Pare ens diu: «T’he alimentat amb el mannà que tu no coneixies». Recuperem la memòria. Aquesta és la tasca, recuperar la memòria. I aprenguem a reconèixer el pa fals que enganya i corromp, perquè és fruit de l’egoisme, de l’autosuficiència i del pecat. D’aquí a una mica, en la processó, seguirem a Jesús realment present en l’Eucaristia. L’hòstia és el nostre mannà, mitjançant la qual el Senyor se’ns dóna a si mateix. A Ell ens dirigim amb confiança: Jesús, defensa’ns de les temptacions de l’aliment mundà que ens fa esclaus, aliment enverinat; purifica la nostra memòria, a fi que no romangui presonera en la selectivitat egoista i mundana, sinó que sigui memòria viva de la teva presència al llarg de la història del teu poble, memòria que es fa «memorial» del teu gest d’amor redemptor.” (Papa Francesc, Corpus 2014).

Avui, a la festa del Corpus, com ens proposa la primera lectura hem de fer un exercici d’humilitat, examinant com seria la nostra vida sense la infinitat de coses que ens envolten i que de vegades ens mantenen molt apurats, aparentant ser importants. Si estiguéssim en el desert, o a la presó com a molts germans cristians perseguits, podríem descobrir millor què és el veritablement imprescindible en la nostra vida. Podrem veure què coses realment explicaran les nostres accions i opcions, i quines altres coses són meres fugides cap a endavant. Déu, només Déu. Que la nostra memòria reposi en Déu, el nostre salvador, que els nostres arguments descansin en les paraules de Déu, i que puguem trobar tot això en la simple i senzilla celebració de la Santa Missa, el pa de vida. Fem la prova sense por, quedant exposats davant Déu, humiliats, però sadollats per la Paraula i pel Cos viu d’aquesta Paraula, Crist.

Esperança és esperar

 Veniu, dolç hoste de l’ànima, descans del nostre esforç, treva en el dur treball, brisa en les hores de foc, goig que eixuga les llàgrimes i reconforta en els dols. Entra fins al fons de l’ànima, divina llum, i enriqueix-nos. Mira el buit de l’home, si tu li faltes per dins; mira el poder del pecat, quan no envies el teu alè. Rega la terra en sequera, sana el cor malalt, renta les taques, infon calor de vida en el gel, doma l’esperit indòmit, guia al que torça la senda. (De la seqüència de Pentecosta).

Avui celebrem la festa de Pentecosta, i l’Església sencera, estimulada per la promesa de Jesús, es dirigeix a l’Esperit Sant i li demana que descendeixi, que actuï en els cors, a l’Església i al món sencer. Tots nosaltres també hem de resar aquesta bella oració i repetir amb esperança: veniu. L’Esperit Sant ve, doncs així ho assegura el Crist i així ho vol el Pare que també l’envia. No podem dubtar de l’eficàcia de l’oració de Jesús assegut a la dreta del Pare, ni tampoc dubtem de les oracions de María al costat de l’Església santa.

Per tot això la festa de Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre nosaltres, suposa un gran augment de l’esperança per tots. L’esperança no la podem posar en l’educació universal ni en els armisticis planetaris; la nostra esperança està en aquell a qui esperem, en aquell que ve, aquest és Crist, i ens el porta i ens el fa recordar l’Esperit Sant. L’Esperit és el llaç fort de la unitat, de la unitat de vida, el veritable domini de nosaltres al comprendre la nostra ànima, i de la unitat nostra amb Déu, doncs la Trinitat vol habitar en nosaltres com en un temple.

D’aquesta pau i unitat ens parla el papa Benet: «No us deixaré orfes, tornaré a vosaltres» (Jn 14, 18) i això ho diu també a nosaltres, fins i tot en temps grisos: «No us deixaré orfes». Aquesta situació d’angoixa dels deixebles canvia radicalment amb l’arribada de Jesús. Entra malgrat estar les portes tancades, està enmig d’ells i els dóna la pau que tranquil·litza: «Pau a vosaltres» (Jn 20, 19). És una salutació comuna que, no obstant això, ara adquireix un significat nou, perquè produeix un canvi interior; és la salutació pasqual, que fa que els deixebles superin tota por. La pau que Jesús porta és el do de la salvació que ell havia promès durant els seus discursos de comiat: «La pau us deixo, la meva pau us dono; no us la dono com la dóna el món. Que no es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 27). En aquest dia de Resurrecció, ell la dóna en plenitud i aquesta pau es converteix per a la comunitat en font d’alegria, en certesa de victòria, en seguretat per recolzar-se en Déu. També a nosaltres ens diu: «No es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 1).