Logo

Avui no es fia, demà sí

S’obriran els ulls dels cecs, es destaparan les oïdes dels sords, llavors el tolit saltarà com un cérvol i la llengua dels muts cridarà de goig (Is 35, 5-6).

Podem sentir la temptació de buscar al nostre voltant els cecs, els sords, els muts… Més difícil és descobrir, i sentir interiorment, que els veritables cecs, sords, coixos i muts som nosaltres mateixos. Per això se’ns dóna aquesta bella notícia: Déu ve a visitar-nos i ens farà gustar la seva entrada en la nostra història, per obrir-nos a la plenitud de la vida en el regne. Les «motxilles» de la nostra vida estan plenes de moltes coses que ens impedeixen esperar vigilants aquesta visita. Som poc capaços de convertir-nos a l’essencial. Joan el Baptista, en canvi, amb energia, ens assenyala l’essencial, ens porta a l’essencial, ens obre a l’essencial. Quantes coses inútils omplen la nostra vida i sovint acaben per causar-nos dany, són nocives, pesades, ens pertorben!… Quantes coses inútils a les nostres famílies! L’essencial ens porta a posar ordre en la nostra vida. És una disciplina que ens educa i que ens forma, no per omplir-nos de coses, no per desbordar-nos amb necessitats sense sentit, no per multiplicar els nostres ídols, sinó per fer lloc a Déu i als germans.” (Congregació per al Clergat).

La Paraula de Déu que arriba a les nostres oïdes i que ens porta ja la imatge i la infància de Jesús ens convida a descobrir l’essencial de les nostres vides per poder així ser alliberats del pes que llastra la nostra vida espiritual. I tot aquest camí suposa una gran alegria, l’alegria dels que creuen que per a Déu res és impossible, aquesta és l’alegria dels valents. Aquesta ha estat l’experiència dels sants: s’explica que Pere abandonava la ciutat de Roma quan Crist se li va aparèixer i l’antic pescador li va dir al Mestre, quo vadis Dómine. Jesús entrava a la ciutat de la qual Pere estava fugint, per així compensar el crucial testimoniatge que el primer dels apòstols havia de donar a la capital del món. Pere, aprofita l’oportunitat i torna al circ on tot serà consumat, porta la marca d’una nova traïció a la seva pell, però la misericòrdia ha tocat la seva porta i la seva valentia i humilitat li han permès creuar el llindar de la santedat, la veritable alegria; això és el sacrifici, l’amor que fa mal.

Quelcom semblat li va passar al beat Carles de Foucauld; ell era un gran soldat al servei de la França, un home indiferent davant Déu, cercador d’aventures i de glòria. Fins que un bon dia la seva neboda petita, una nena, li va preguntar, després d’escoltar totes aquestes històries del seu oncle sobre el que feia per França, què havia fet pel Crist. En aquest moment Carles es va enfonsar i va començar un canvi interior en ell, va veure que li havia fallat a l’amic tan estimat, Jesús. Nosaltres també portem la marca de la traïció al cor del Senyor gravada a la nostra pell, el mirall de l’oració ens ho recorda cada dia. Podem fer dues coses, utilitzar el concebuda parany: avui no, demà, o en canvi, redescobrir la veritable alegria de saber que no és mèrit nostre, que ha estat de rebot que hem optat per la Creu. Això és possible, per això estem alegres, Déu ens ha posat en safata la salvació: diguem, sí.