Teresa-Calcuta-bebe

No crec que hi hagi ningú que necessiti tant de l’ajuda i gràcia de Déu com jo. De vegades em sento impotent i feble. Crec que per això Déu m’utilitza. Ja que no puc fiar-me de les meves forces, em fio d’Ell les vint-i-quatre hores del dia. I si el dia tingués més hores més necessitaria la seva ajuda i la gràcia. Tots hem d’aferrar-nos de Déu a través de l’oració. El meu secret és molt senzill: l’oració. Mitjançant l’oració m’uneixo en l’amor amb Crist. Comprenc que pregar-li és estimar-lo… La gent està necessitada de la paraula de Déu perquè els doni pau, unitat i alegria. Però no es pot donar el que no es té, per la qual cosa és necessari intensificar la vida d’oració. Sé sincer en les teves oracions. La sinceritat és humilitat i aquesta solament s’aconsegueix acceptant les humiliacions. Tot el que s’ha dit i hem llegit sobre la humilitat no és suficient per ensenyar-nos la humilitat. La humilitat solament s’aprèn acceptant les humiliacions, a les quals ens enfrontem durant tota la vida. I la major d’elles és saber que un no és res. Aquest coneixement s’adquireix quan un s’enfronta a Déu en l’oració. En general, una profunda i fervent mirada a Crist és la millor oració: jo el miro i Ell em mira. I al moment en què et trobes amb Ell cara a cara adverteixes sense poder-ho evitar que no ets res, que no tens res. (Santa Teresa de Calcuta).

Les paraules de l’evangeli d’avui ens recorden la novetat que porta Crist a la terra: que la Revelació ve en definitiva només de Déu, i que els homes, en aquest cas els fariseus, com a ensenya sant Pau només poden ser servents d’aquesta veritat, i alguns mers administradors dels misteris divins. Els mestres de la llei pensaven que la successió de generacions els donava el dret d’eixamplar l’ensenyament de Moisés, que va ser profeta del Senyor precisament per les seves dificultats a l’hora de parlar i per la seva fe en el nom del Déu veritable. Els rabins es creien successors directes de Moisés, fins al punt de deformar tota la Llei, i com els va objectar el mateix Crist, de fer-ho absolutament tot només perquè els altres els veiessin. Crist ens ensenya que tots som fills d’un mateix Pare, Déu, i que la Revelació la rebem tots encara que amb diversitat de ministeris i de carismes. El nou apòstol del Senyor no és amo de la doctrina sinó que la transmet, i aquí entra forçosament la vida, és a dir, les accions, i després la legítima llibertat de cada fidel al fet que, dins del ramat de l’Església, visqui la doctrina en el camp en el qual estigui sent ell responsable de la seva pròpia salvació i de la seva pròpia consciència, que ha de formar segons les pautes de la moral de l’Església.

Segons el testimoniatge de la Mare Teresa de Calcuta, nosaltres estem cridats a descobrir que res som, res realment tenim en propietat. Els homes, que viuen en comunitat des de sempre, necessiten donar-se un dret (respectant sempre el dret natural i també el diví), i per això la propietat privada és quelcom que està en el mateix principi de supervivència de l’ésser humà. Però, la vida mateixa, és a dir, la Providència, ens va ensenyant a força d’humiliacions que no som més que terra, pols. Fixeu-vos, només reconeixent la nostra gran necessitat de l’oració, per les nostres pobreses, podrem l’impossible, i veurem l’increïble.