Logo

Caminante, si hay camino

5874111-corona-de-adviento-con-velas-rojas1

Camí i espera. Aquestes són dues realitats pròpies del cristià i de l’home, que suposen per a nosaltres un nou repte durant aquest temps d’Advent. Avui comença el temps d’Advent, i amb ell s’obre per la nostra vida una nova esperança, una nova oportunitat. L’esperança que en aquest Advent ens vol atreure i alegrar és l’esperança del Senyor, que com diu la paraula de Déu arriba fins al seu estatge sant, i ens crida perquè caminem alegres vers la seva trobada. Això és el que celebrarem el dia de Nadal: Déu construeix el seu estatge entre els homes, ajudat per María, naixent en un portal, i ens crida, com als pastors, a que creguem l’anunci de Déu i ens posem en camí.

En els dies futurs estarà ferma la muntanya de la casa del Senyor, en el cim de les muntanyes, més elevat que els pujols. Cap a ell confluiran totes les nacions, caminaran pobles nombrosos i diran: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob. Ell ens instruirà en els seus camins i marxarem per les seves sendes; perquè de Sió sortirà la llei, la paraula del Senyor de Jerusalem. (Isaïes 2, 2-4).

Per això el Senyor ens convida avui a anar alegres casa seva, al seu estatge veritable, que encara que no ho sembli, està molt prop nostre. El seu estatge avui és el temple que ens acull, l’església, però l’esperança ens impulsa cap a endavant perquè l’estatge del Crist sigui sobretot la nostra ànima. Aquesta és la gràcia que Déu ens vol concedir avui, doncs la Paraula està molt prop nostre, està en els nostres llavis i en el nostre cor. (Cf. Rm 10, 8).

El camí que recorrem alegres cap a la casa del Senyor va acompanyat de l’altre element propi de l’Advent, l’espera.

L’espera, l’esperar, és una dimensió que travessa tota la nostra existència personal, familiar i social. L’espera està present en mil situacions, des de les més petites i banals fins a les més importants, que ens impliquen totalment i en el més profund. Pensem, entre d’altres, en l’espera d’un fill per part de dos esposos; en la d’un parent o d’un amic que ve a visitar-nos des de lluny; pensem, per a un jove, en l’espera del resultat d’un examen decisiu, o d’una entrevista de treball; en les relacions afectives, en l’espera de la trobada amb la persona estimada, de la resposta a una carta, o de l’acceptació d’un perdó… Es podria dir que l’home està viu mentre espera, mentre en el seu cor estigui viva l’esperança. I a l’home se’l reconeix per les seves esperes: la nostra «alçada» moral i espiritual es pot mesurar pel que esperem, per allò en el que esperem. (Benet XVI).

L’espera és l’alè de l’esperança, i l’esperança cristiana es concreta d’una manera única en l’Advent, Crist ve i el podem esperar amb tota confiança. Demanem-li a Déu que revifi en nosaltres la veritable esperança, tot serà renovat, Crist tot ho pot, per a Déu res és impossible.